Ermita Romànica de Sant Pere i la Santa Creu de Masquefa (Segle XII )

Parc de la Font del Roure de Masquefa

El parc resulta ideal per anar amb nens, els seus tobogans, per a diferents edats son un dels elements més preuats pels infants. Queda enclotat i distribuït en diferents nivells. El cotxe s'ha de deixar a la part superior i baixar caminant. Des de l'aparcament teniu bones vistes de Montserrat. Hi podeu arribar en tren, teniu la parada dels FFGG molt a prop. Què hi trobareu Tobogans, gegants, paral·lels... i per als més petits una caseta alçada que es baixa amb tobogan. Estructures de fusta per escalar, cordes, gronxadors... petites construccions. Tirolina Zona de barbacoes de lliure accés amb un bon grapat de taules de pícnic distribuïdes per la zona. Panells solars per il·luminar la zona.

Font del Roure

Font pública que en la seva fesomia actual (adquirida rere la seva restauració el 1966) presenta un llenç fabricat amb maons (que fa de mur de contenció del vessant sota el qual es troba), en el qual hi ha un arc de mig punt on s'encabeix la font pròpiament dita. Hi la col·locada una placa amb la inscripció "FONT DEL ROURE / RESTAURADA EL 15-5-1966". Del parament preexistent, tan sols són visibles algunes pedres integrants de l'antic mur i que sobresurten pels extrems de l'actual

Tobogans del Parc de la Font del Roure de Masquefa

El parc resulta ideal per anar amb nens, els seus tobogans, per a diferents edats son un dels elements més preuats pels infants. Queda enclotat i distribuït en diferents nivells. El cotxe s'ha de deixar a la part superior i baixar caminant. Des de l'aparcament teniu bones vistes de Montserrat. Hi podeu arribar en tren, teniu la parada dels FFGG molt a prop. Què hi trobareu Tobogans, gegants, paral·lels... i per als més petits una caseta alçada que es baixa amb tobogan. Estructures de fusta per escalar, cordes, gronxadors... petites construccions. Tirolina Zona de barbacoes de lliure accés amb un bon grapat de taules de pícnic distribuïdes per la zona. Panells solars per il·luminar la zona.

Torrent de la Font del Roure

Camins de l´Anoia Riera de Masquefa

BOSC DE LES MORERES

Ens trobem a una zona frescal a tocar de la riera envoltats de moreres (Morus alba), uns arbres de grans dimensions i envellits. Fixeu-vos en la forma del tronc, totes les branques neixen des del mateix punt. Senyal que anys enrere van ser podats per tal de crear la màxima superfície d'ombra possible, molt preuada als mesos d'estiu. El fruit és comestible i molt gustós, valorat tant pels humans com pels ocells. Anys enrere les moreres van ser l'arbre ornamental per excel·lencia als nostres pobles i es plantava tant a carrers com a places i jardins. Les móres, en madurar i caure a terra embrutaven molt i això es va anar solucionant amb una esporga forta i amb varietats de viver que no feien fruits. Les fulles són aliment bàsic dels cucs de seda. Qui no n'ha tingut?

Intersecció Riera de Masquefa

El nostre camí passa pel llit de la Riera de Masquefa, normalment seca a causa del seu caràcter estacional. Tot i això és un indret fresc i humit on creix vegetació amb més necessitats hídriques com la canya americana (Arundo donax), una espècia exòtica molt abundant i altament colonitzadora de les lleres dels rius que actualment s'està emprant com a material per a la bio-construcció. Altres espècies presents són els pollancres (Populus nigra), oms (Ulmus minor), sanguinyol (Cornus sanguinea), roldor (Coriaria mytifolia) i la cua de cavall (Equisetum arvense). Aquesta darrera fou molt abundant al període del carbonífer (250 Ma) i en l'àmbit evolutiu se la considera una autèntica supervivent, ja que ha arribat pràcticament igual fins als nostres dies. És fàcil d'identificar, ja que està formada per segments i té un aspelcte de plomall filamentós. Té importants propietats diurètques. A veure si la trobeu!!

Riera Masquefa

El nostre camí passa pel llit de la Riera de Masquefa, normalment seca a causa del seu caràcter estacional. Tot i això és un indret fresc i humit on creix vegetació amb més necessitats hídriques com la canya americana (Arundo donax), una espècia exòtica molt abundant i altament colonitzadora de les lleres dels rius que actualment s'està emprant com a material per a la bio-construcció. Altres espècies presents són els pollancres (Populus nigra), oms (Ulmus minor), sanguinyol (Cornus sanguinea), roldor (Coriaria mytifolia) i la cua de cavall (Equisetum arvense). Aquesta darrera fou molt abundant al període del carbonífer (250 Ma) i en l'àmbit evolutiu se la considera una autèntica supervivent, ja que ha arribat pràcticament igual fins als nostres dies. És fàcil d'identificar, ja que està formada per segments i té un aspelcte de plomall filamentós. Té importants propietats diurètques. A veure si la trobeu!! La riera s’uneix al Llobregat a través de la riera de Magarola i el torrent Mal. Una de les característiques d’aquesta riera és l’escàs pendent i un llit de grava compactada molt característic, que fa que l’aigua hi cir­culi en un nivell molt superficial com si fos un immens bassal de pocs centímetres de fondària. Una altra característica d’aquesta riera són els meandres continuats que han configurat espadats com a resultat de l’activitat erosiva, i també algunes balmes. La vegetació de ribera és escassa, ja que la riera ha excavat la major part del seu curs; tot i així, en alguns dels meandres podem trobar bocins de vegetació de ribera, especialment, alguns àlbers, pollancres, oms i salzes. En alguns trams també hi ha retalls de vegetació herbàcia de ribera amb cua de cavall (Equisetum sp) i també, tot i que de forma molt escassa, trobem alguns trams amb poblaments de canya americana. És una riera que en temps eixuts baixa seca en molts trams, però en altres manté una mínima làmina d’aigua superficial. Es caracteritza per l’abundor de poblaments d’ocells aquàtics com ara la cuereta blanca (Motacilla alba) i la cuereta torren­tera (Motacilla cinerea). També s’hi ha observat alguna rapi­nyaire forestal com l’esparver (Accipiter nissus) que fa servir d’abeurador alguns dels bassiols que s’hi fan. Esporàdicament , i en època de migració, la llera de la riera de Masquefa també és visitada per altres espècies d’ocells aquàtics. En els darrers anys s’han fet diversos alliberaments de tortugues de rierol (Mauremys leprosa) per part del Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya (CRARC).

Font del Violi

Petita font construïda amb maons i de planta circular, amb dos brocs metàl·lics a la part inferior, que ragen sobre el propi llit de la riera. L'estructura està coberta al capdamunt per una planxa metàl·lica.

Waypoint

Panorámica

Ermita Románica de Sant Pere i la Santa Creu

Sant Pere i la Santa Creu de Masquefa és una obra de Masquefa (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'edifici que ha pervingut fins als nostres dies fou edificat a finals de segle XII o començaments del segle XIII. Es tracta d'una construcció d'una sola nau coberta amb volta i acabada amb un absis en forma de semi-cercle. Aquest absis, tot i que és molt senzill, constitueix l'única part de l'església amb elements decoratius, llevat de l'òcul: un fris de dents de serra i per dessota una sèrie d'arcuacions de les dites llombardes, que semblen sostingudes per petites mènsules amb relleus esculpits d'animals, figures humanes, petxines,...molt dins de la línia de les construccions del segle XII. En el mur frontal, a ponent, trobem un òcul de grans dimensions i de decoració vegetal, emmarcat per uns carreus ben tallats i regulars que podem observar al llarg dels murs exteriors de tota l'església. En alguns moments s'hi poden apreciar les marques de picapedrer, característiques de les obres realitzades al segle XIII Pel que fa a l'interior, la part més separada de l'absis és ja clarament gòtica, amb voltes de creueria, que sostenen el cor En el baptisteri, mancat de la pica baptismal, s'observen restes de pintures que representaven el Baptisme de Jesús. El campanar ha sofert modificacions en la teulada que antigament era horitzontal i ara apareix a quatre vessants i acabada en punta. Citada per primera vegada l'any 936, l'església romànica de Sant Pere i la Santa Creu, està situada en un espadat entre el Torrent del Cementiri i la Riera a uns cinc-centes metres del poble de Masquefa del qual era antigament la parròquia L'edifici que ha pervingut fins als nostres dies fou edificat a finals de segle XII o començaments del segle XIII.

Font de Sant Pere

Waypoint

Intersecció Torrent del Cementiri

Can Bartomeu

Petita masia constituïda per un edifici de planta quadrangular (amb un cos afegit al N, derruït), amb planta baixa, primer pis i teulada a dues aigües. L'aparell constructiu no és visible per estar arrebossat. A l'angle SW hi ha una petita parcel·la closa amb un mur de tanca de construcció recent.

Can Bonastre de Santa Magdalena

Masia del S.XVI amb 12 habitacions, spa, restaurant i salons per a esdeveniments i reunions. Producció pròpia de vins. Segons fonts orals, en unes obres efectuades a la Masia de Can Bonastre de Santa Magdalena per tal de construir noves dependències de la casa allà on hi havia estables, hi foren localitzades el que per la descripció semblen ser sitges. Una d'elles aparegué buida i tenia una fondària d'uns 2 m, i la resta (vora una trentena) eren reblertes de sediment, podent ser diferenciades, però, en superfície. La cronologia de les restes descrites és desconeguda. La masia de Can Bonastre de Santa Magdalena és esmentada per primer cop l’any 1548 en un testament atorgat per Joana Bonastre. La casa va ser refeta i ampliada durant el s. XIX i de nou modificada en la darrera restauració (2004), que l’ha convertit en un modern i luxós complex vinícola i turístic. Compta amb un magnífic celler on s’elaboren vins de gran qualitat i alhora funciona com hotel dedicat al turisme enològic_

Llac de Can Bonastre

Bassa de Reg

Flora

Ríera de Masquefa

El nostre camí passa pel llit de la Riera de Masquefa, normalment seca a causa del seu caràcter estacional. Tot i això és un indret fresc i humit on creix vegetació amb més necessitats hídriques com la canya americana (Arundo donax), una espècia exòtica molt abundant i altament colonitzadora de les lleres dels rius que actualment s'està emprant com a material per a la bio-construcció. Altres espècies presents són els pollancres (Populus nigra), oms (Ulmus minor), sanguinyol (Cornus sanguinea), roldor (Coriaria mytifolia) i la cua de cavall (Equisetum arvense). Aquesta darrera fou molt abundant al període del carbonífer (250 Ma) i en l'àmbit evolutiu se la considera una autèntica supervivent, ja que ha arribat pràcticament igual fins als nostres dies. És fàcil d'identificar, ja que està formada per segments i té un aspelcte de plomall filamentós. Té importants propietats diurètques. A veure si la trobeu!!

Serra d 'en Pujades

Can Pujades

Petita masia de planta tendent al quadrat, amb planta baixa, primer pis i unes petites golfes (cadascun d'aquests nivells amb dues obertures vers la façana (orientada cap al S), amb la porta actualment tapiada amb ciment). El seu aparell constructiu no és visible, donat que l'edifici està arrebossat amb ciment. Reforcen la construcció tres contraforts de pedra, ubicats a les cantonades septentrionals (tret de la NW). Adossades a la façana, a la cantonada SE, hi ha una banqueta monolítica i una gran pedra treballada amb forma circular i utilitat incerta. Al l'exterior del mur W s'hi veu la pintura del que havien estat diverses estances d'un cos de l'edifici que s'extenia en aquest sentit. Així ho corroboren l'existència d'algunes rajoles de terra cuita que sobresurten de la dita paret, que formaven part de l'antic paviment, així com la presència d'una pila de runa (on són visibles diversos fragments de tapial al costat de la casa.

Plans de Mas Marquet

Casal Catala d'Els Hostalets Pierola

L’edifici del Casal Català va ser projectat per l’arquitecte Josep Goday Casals (1882-1936), plenament integrat en el Noucentisme. Goday va centrar gran part de la seva obra en edificis escolars seguint els postulats d’aquesta corrent estètica i política catalana. Algunes de les seves obres a Barcelona són l’edifici de correus (Via Laietana), els grups escolars Milà i Fontanals (al carrer dels Àngels i del Carme); el Baixeres (Via Laietana, 11); el Ramon Llull (Diagonal, 257); el Lluís Vives (c. Canalejas, 107); el Mossèn Jacint Verdaguer (c. Lleida, 2); la Farigola (c. Sant Camil, 31), el Collaso i Gil (C. Sant Pau, 101) o l’Escola professional del Districte VIII (c. Marquès de Santa Anna, 4), entre d’altres. ls esgrafiats són obra de Ferran Serra Sala (1905-1988), conegut amb el nom artístic de Ferdinandus Serra, possiblement el millor esgrafiador català del s. XX. El seu estil participa del noucentisme i es basa en la tradició de l’esgrafiat setcentista. Ferdinandus va néixer a Barcelona i va dedicar la seva vida al dibuix, l’esgrafia i l’escultura. Es formà a l’acadèmia de Belles Arts de Barcelona amb el mestre Antoni Gelabert i Alart. Entre altres obres, Ferdinandus va reconstruir els models escultòrics de la Casa dels Canonges a Barcelona. En relació als esgrafiats, una de les seves obres destacades fou la restauració dels esgrafiats de la Casa del Gremi de Velers (a Via Laietana), declarada monument nacional. Durant la guerra civil treballà a Martorell on es tractà amb Francesc Pujols. Sobresurten com a obres pròpies els esgrafiats de la Casa Sastre (Piera), els de la Casa de la Vila (Martorell), els de Can Salvador (Vilanova i la Geltrú) i els del Jutjat (Valls), entre altres. Els esgrafiats del Casal els va fer l’any 1933, quan tenia 28 anys, i se li van pagar 1.725 pessetes (10,4 €) per aquesta obra. La feina encarregada fou la de decorar la façana principal del carrer Isidre Vallès, a més de la solera de la Sala-Teatre. Com a curiositat, cal pensar que en aquella època el jornal de llaurar, amb home i matxo inclosos, es pagava a 17 pessetes (uns 10 cèntims d’Euro). Fent una extrapolació, els esgrafiats van tenir un cost d’uns 101 jornals. El conjunt arquitectònic, inaugurat per la festa major de l’any 1926, comprèn un edifici principal, amb entrada pel carrer Isidre Vallès, que consta d’una nau central on hi ha el cafè-bar, unes dependències a un pis superior i un jardí-terrassa. A més, l’edifici està connectat amb una Sala-teatre amb accés pel carrer Catalunya, que consta de platea, galliner i escenari amb un aforament original de 500 persones, reduït al 2020 a 300 en aplicació de la normativa actual. l Cafè-bar del Casal Català és probablement un dels llocs més emblemàtics del poble i el més concorregut. Generació rera generació, aquest espai ha estat el punt de trobada per a les converses, les partides de dòmino, una nit sota els til·lers o el vermut dels cap de setmana. A banda de la sala principal, el cafè-bar compta amb una sala annexa més petita, que en altres èpoques allotjava el billar, raó per la que es coneix també com a sala del billar o sala del soci. I per sentir l’aire fresc, hi ha el jardí del Casal, una àmplia terrassa amb pedres amb una ombra sensacional per als dies de més calor, gràcies a l’efecte dels til·lers. Diu la llegenda que si t’asseus sota la seva ombra, l’efecte de la til·la fa que marxin tots els problemes i només en surti bona energia.

Esglesia de Sant Pere dels Hostalets de Pierola

Sant Pere dels Hostalets de Pierola és una església dels Hostalets de Pierola (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós, una església de planta basilical. Sostre a dues aigües, la torre del campanar és de totxo vista i està situada a la dreta del portal. L'interior està separat per dues files de columnes que acaben dividint l'altar major de la sagristia. Aquesta església ocupa el lloc de la capella de la Mare de Déu del Roser. El 1852 es va edificar una capella en un solar propietat de Can Valls, sota l'adjudicació de la Mª de Déu del Roser. L'any 1867 va passar a ser la parròquia de sant Pere dels Hostalets, ja que es va traspassar al parroquialitat del Sant Pere de Pierola als Hostalets. Quest primera edificació tenia la façana situada en direcció contrària al carrer. El 1867 es va expandir i s'hi feien capelles laterals. El 1895 s'hi va fer el baptisteri. El 1908 a causa de fer una església de més dimensions es comprà un solar al costat de la rectoria. A les hores es refà la capella i s'edifica de nou una església canviant la seva orientació i alineant la façana al carrer.

Torre del Senyor Enric o Torre Cucurella

La torre del Senyor Enric és un edifici modernista dels Hostalets de Pierola (Anoia) inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici aïllat format per dos cossos, envoltat per un mur de pedra i maó. Els dos cossos són: un a la façana principal de planta baixa, pis, una torratxa i un petit terrat, i un segon darrera d'aquest format per planta, pis i terrat. La façana principal destaca per la seva simetria. En les obertures de la planta baixa s'ornamenten les llindes amb motllures de tema vegetal fetes de pedra artificial. És interessant el voladís de la teulada, de ceràmica vidrada, tan a la façana com a la torratxa. A la façana posterior destaca el porxo i la terrassa amb barana de pedra artificial Destaca el cos que té la façana principal amb un petit terrat coronat per merlets i un voladís a les cobertes fet amb ceràmica vidrada, així com una torre més elevada a la part posterior. Observacions: L'edifici és conegut també amb el nom de Torre Cucurella. Edifici construït cap a 1903 per Enric Cucurella i Vidal. La construcció es va fer en dues etapes: una primera, que segons el permís d'obres municipal data de 1903, en la qual es va construir la planta baixa, i en la segona a mitjan de la segona dècada del segle XX la resta de l'edifici. L'any 1983 va ser adquirit per l'Ajuntament i fou la seu del consistori fins l'any 2008, en que aquest servei es traslladà al nou edifici aixecat al solar ocupat antigament per la casa de Cal Figueres.

Plans dels Hostalets

Ca l 'Ocata

Masia derruïda, originalment de dos pisos i edificada amb tapial. Tan sols se'n conserva en peu la part W, d'una sola planta, usada com a cobert. De les estructures conservades en destaca una arcada de forma apuntada amb dovelles de pedra, així com un petit forn de pa de cúpula esfèrica construït amb maó. Ens trobem al bell mig de l'extensa plana vitícola de la serra de l'Ocata i al nostre costat jeuen les runes de la vella casa pairal que dóna el nom a aquest indret. Avui dia l'activitat agrícola segueix sent molt intensa i un sector important a la comarca. Progressivament s'estan substituint les envellides vinyes de varietats de blanc (tradicionalment emprades per a l'elaboració de cava) per varietats de raïm negre que en estar emparrades incrementen notablement la producció. Intenteu identificar els vells ceps i aprecieu aquestes petites obres d'art vegetals esculpides any rere any amb la poda manual.

Cal Mossons

Petita masia composta per un cos principal amb planta baixa i primer pis i coberta a dues aigües (vers el N i el S), amb dos cossos adossats (l'un a l'Oest i l'altre a NE) de només una planta i coberta a una aigua, i en estat d'enrunament. Els materials constructius emprats, allà on són vistos, són la tapial i el maó, tal vegada responent a diverses fases constructives. L'espai entre els diversos cossos descrits queda clos per una tanca, definint un pati a l'Est i un altre al N. El cos principal, l'únic completament en peu i en ús, es troba reformat, i està arrebossat amb calç a la seva façana E i S.

Serra d´en Mossons

Ruïnes antiga caseta d'eines de camp de la serra de l´Ocata

Cal Cisco

Anguis fragilis

La lució o enànago (Anguis fragilis) és un llangardaix àpode (sense potes) comú a Europa i l'est d'Àsia.3 També se'l coneix com a culebreta de vidre. Passa sovint que es confon a la llusió amb una serp, tot i que, en realitat, la llusió és un llangardaix que normalment no té potes. De vegades no queda res dels seus membres externs, encara que subsisteixen alguns vestigis al seu esquelet. Algunes lucions tenen membres externs no funcionals. Els adults fan de 30 a 40 cm, però en el cas de les femelles poden arribar a assolir fins a 50 cm. La lució té el cos cobert de gruixudes escates, suaus i de superfície brillant. El seu colorit varia considerablement i fins i tot es coneixen formes locals blavoses. És fàcil diferenciar la llum d'una serp, ja que els seus ulls estan proveïts de parpelles mòbils, mentre que les serps tenen els ulls coberts per una escata transparent i fixa. No s'enfila, però es pot desplaçar força de pressa reptant i també és capaç de nedar amb facilitat. Quan l'agafa per la cua, la secciona ell mateix; aquest fenomen s'anomena autotomia. La llusió viu a les praderies i en altres llocs humits de la regió eurosiberiana ibèrica, de 0 a 2400 m s. n. m., sempre que el sòl estigui cobert per un estrat herbaci més o menys dens, principalment en boscos de fulla caduca com rouredes i fagedes, així com als matolls i herbassars de substitució, boscos mixtos i camps de cultiu. A la regió mediterrània es troba restringida a boscos supramediterranis i bruguerars oromediterranis, entre els 600-900 i els 1200-1800 m s. n. m. Pot aparèixer en poblacions aïllades a valls humides, associat a la vegetació de ribera.

Cementiri de Masquefa

Està situat a uns 200 metres de la població. L’accés és bo. Té capella i dipòsit i és possible l’ampliació. L’any 2009 presentava una saturació del 70%. Té planta poligonal i amida més de 1.700 m2. Els nínxols es reparteixen en 6 blocs en els murs perimetrals i al centre del recinte, que està enjardinat. Segons una placa a l’interior del recinte, el cementiri va ser construït per l’Ajuntament de Masquefa i beneit el 8 de maig de 1921.

Masquefa

Masquefa és una vila i municipi de Catalunya situat a la comarca de l'Anoia. El municipi de Masquefa té una extensió de 17,06 km² i pertany a l'extrem més oriental de la comarca de l'Anoia. A la banda nord confronta amb Hostalets de Pierola (Anoia); a la banda sud amb Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès); a la banda est amb Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat); a la part oest amb Piera (Anoia). L'altitud mitjana del poble és de 256,2 metres sobre el nivell del mar, i la cota més elevada està en la part nord-oest del terme, en la confluència amb el municipi de Pierola a una alçada de 297 metres.[cal citació] Masquefa presenta un terreny suaument ondulat, on els retalls al·luvials de les rieres trenquen la monotonia estratificada, conformant un gran nombre de torrents i barrancades que s'enfonsen vers el Llobregat. La primera documentació de Masquefa la trobem el 30 de març de l'any 963 (segle x), pel qual Miró I, Comte de Barcelona, ven el castell i la parròquia de Masquefa amb els delmes i primícies a Ennec Bonfill. Malgrat això, l'’etimologia de la paraula Masquefa, que vol dir terra fèrtil, és de procedència aràbiga i fa pensar que originàriament el castell fou construït pels sarraïns quan el Llobregat era un riu fronterer entre aquests i els cristians.

Parking del Parc de la Font del Roure de Masquefa