ERMITES DEL CORB

Caminants: Toni Bach, Miquel Colomer I Joan Cortadellas

Com que aquesta tarda, per raons diverses, només disposem de poc més de dues hores efectives per fer l’excursió, ens quedem a un cop de pedra de casa.

Un cop aparcat el cotxe, ja ens trobem amb un imprevist : un de la colla ha agafat les botes de la seva dona i, visiblement, li van petites. Tenim dues opcions: o anem a casa seva amb un cop de cotxe a buscar les que pertoquen o porta les de mudar. Triem aquesta segona opció perquè, com ens passa sovint, anem amb el temps just. No és pas un fet excepcional això d’anar amb les sabates que no toquen: un altre amic de la colla d’avui va anar de Cúber a Biniaraix (a Mallorca) amb sabates de casament; tres hores ben bones de camí pedregós! I encara un altre, aquest de la Colla del Dissabte, va fer l’intent de pujar al Canigó amb les sabates d’un familiar que havia agafat per error... i no va reeixir. Li van quedar els peus com una patata. És que les sabates són, amb tota probabilitat, els elements més bàsics de la vestimenta d’un excursionista.

Ens dirigim, de primer, cap a l’ermita de Sant Miquel del Corb, tot passant pel volcà i per la casa del Racó.

En poc més de mitja hora ja som davant de la porta de l’esglesiola, que roman tancada. És molt bonica i ben conservada, i tot l’entorn té un aspecte net i polit que fa molt de goig. Sembla que l’església és de les més antigues de la Garrotxa, ja que hi ha indicis que apunten que es tractava inicialment d’una construcció preromana. L’edifici té una sola nau amb volta de canó i un campanar de torre amb teulada a quatre vessants, recolzat sobre la façana oest.

Decidim anar a berenar a Sant Martí, que tenim molt a prop. Quan passem per la masia de l’Antiga, per bé que hi ha vaques pels voltants, no veiem rastres ni de gossos ni d’aviram. Deduïm que la casa ja no deu ser habitada de manera permanent. Tots cap a vila, que hi ha més serveis i més a la vora!

A Sant Martí, el cant de la font és viu i alegre. Llàstima que no hi toqui el sol des de primers de novembre fins a finals de febrer. És un racó bellíssim, però bac i humit com una mala cosa.

Hi reposem una estona i, sense torbar-nos, continuem el camí, ara ja cap al cotxe. En poca estona serà fosc i no val a badar.

Quan toquen les sis ja estic obrint la porta de casa. I la setmana vinent, Nadal!