Escenaris de la batalla de Talamanca (1714)

Cal Santamans

Font

Plaça de la esglesia

Escultura memorial 1714

El mirador de Talamanca, situat als peus del castell, hi ha una visió panoràmica completa dels terrenys on es va produir la batalla pròxim a la riera de Talamanca. Les vistes són magnífiques i permeten distingir perfectament les zones que ocupaven cada un dels exèrcits, a banda i banda de la riera de Talamanca. Més enllà, estenent-se fins a dos quilòmetres en una franja de terreny muntanyós, hi ha l’espai on tingueren lloc la majoria dels combats i on es troba la casa de Mussarra, lloc en el qual es van instal·lar les tropes borbòniques. Al mirador mateix hi ha un monument en memòria a l’exèrcit català que lluità en la batalla de Talamanca i panells informatius amb informació sobre la fets. Les tropes borbòniques van arribar a Sabadell i van tenir aproximadament 650 baixes, entre morts i ferits, enfront de les 10 baixes dels catalans.[5] La batalla de Talamanca va ser la darrera guanyada per l'exèrcit català enfront l'exèrcit borbònic.[6] Talamanca, era una zona estratègica per la seva localització, es trobava en una zona enlairada i les seves vistes eren molt favorables per copsar els enemics. A més a més, era una zona ben comunicada amb altres poblacions. L'exèrcit del marquès de Poal tenia la seva base a Cardona. El marquès comptava amb 2.500 combatents, mentre que els seus enemics sobrepassaven els 3.500. A conseqüència de l’aferrissada i salvatge lluita van deixar 680 baixes, entre ferits i morts. L’exèrcit borbònic no oblidaria fàcilment la derrota de Talamanca.

Castell de Talamanca

Del castell de Talamanca en tenim notícies ja l'any 967 quan el comte Sala, fundador del Monestir de Sant Benet de Bages va donar terres i edificacions al terme Castell Talamanca. En el testament sacramental de Ramon Folc, vescompte de Cardona, apareix l'any 1086, el castell de Talamanca com a propietat familiar, que Folc va deixar els a Ermessenda de Cardona i al seu germà el vescomte Folc II. Formava part de la xarxa de castells adreçats a la defensa dels colons que repoblaren les terres conquerides als sarraïns. El Castell de Talamanca va ser protagonista d’un dels episodis rellevant de la Guerra de Successió a Catalunya. El 1714 les tropes austriacistes de l'exèrcit català de l'interior, capitanejades pel Marquès de Poal feren servir en diverses avinenteses el castell com a base d'operacions. El 13 d'agost de 1714 un gran exèrcit borbònic d'aproximadament 3500 efectius, i sota les ordres del mariscal de camp comte de Montemar, van arribar als peus del Castell de Talamanca lloc en el qual s'hi trobava Antoni Desvalls i de Vergós, marquès de Poal, i el seu exèrcit.

Sortim del poble

Panell informatiu

Molí del Menut

El Molí del Menut és un antic molí i masoveria del terme municipal de Talamanca, a la comarca del Bages. Està situat a la dreta de la riera de Talamanca just dessota i al nord del poble de Talamanca.

Torrent del molí menut

En aquesta zona plana de la riera de Talamanca, fàcilment identificable des del poble, trobem les primeres construccions d’aprofitament de l’aigua de la ruta, es tracta de les restes de la resclosa de les Llanes. Construïda per acumular i conduir l’aigua de la riera a uns camps de presseguers ara ja desapareguts. Només en aquest punt observem la presència d’exemplars de pi roig, tot que acostumen a viure a més alçada. A mesura que baixem, seguint el curs de la riera, trobarem el pi blanc i el pi pinyoner.

Barraca de pedra seca

Resclosa del molí menut

La resclosa del molí del Menut fou construïda a mitjans del segle XVIII i ampliada l'any 1994. L’aigua acumulada era transportada mitjançant a una canalització fins al pròxim molí fariner del Menut (segle XVIII). L’aigua es guardava a la bassa per posteriorment fer funcionar el mateix. A les aigües de la bassa, amb sort i paciència, podrem observar el visó americà (foto). Aquesta espècie invasora introduïda al nostre territori, s’alimenta de crancs de riu i de vertebrats com ara peixos, granotes i rates d’aigua entre d’altres. Fa un paper semblant al de la llúdria en l’ecosistema i moltes vegades es converteix en un seriós competidor, aprofitant els territoris que aquesta abandona per causa de l’ésser humà i altres factors

Balma dels Gubians

La bauma està situada al torrent dels Gobians, el qual neix a la font dels Pets a dalt de la carena. Aquestes baumes es formen per la soscavació de l'aigua dels materials més tous sota la roca de conglomerats. Antigament els horts de la gent del poble arribaven pràcticament fins a sota de la bauma. Aquests horts situats a la part baixa del poble, a tocar de la riera de Talamanca i allà a on hi havia l’aigua, van proveir de verdura fresca al poble al llarg dels segles. El torrent dels Gubians és un dels escenaris més importants de la Batalla de Talamanca i un dels espais on més restes s’han trobat d’aquell episodi bèl·lic. En aquest paratge boscós i pedregós que conforma la serra de la Mussarra, hi ha la balma dels Gubians. Per damunt, la balma forma una gran esplanada de roca sobre la qual podem caminar i que ens porta cap a la sínia de Can Valls.

Barraca de la Bauma dels Gobians

Les barraques feien la funció de cobert per guardar els estris i com a lloc per al descans, aprofitant la frescor per resguardar-se del sol a l’estiu i l’escalfor al costat del foc a l’hivern. L'utilitzaven els pagesos per protegir-se del mal temps quan les terres estaven lluny del mas i del poble, o quan les feines requerien una estada més llarga al camp.

Enllaç amb el camí de 'La Gobiana'

Barraca de pedra seca

Barraca de pedra seca

La Mussarra

Pla de Mussarra

Pertanyia a un grup de masies que arribaren a tenir parròquia pròpia, a l'alta edat mitjana: en queda l'església, romànica, de Sant Pere de Mussarra, situada al costat de llevant de la masia. D'aquest grup de masies, només es conserva la del Bosc, en alguns documents denominada el Bosc de Mussarra, però es conserven ruïnes i documents de tot un seguit de cases que constituïen aquest grup: el mas Alzina Martina, conegut com el Casalot, el mas Pla, el mas Pujol, el mas Llandric i el mas Rocagiberga, almenys. El topònim és de reminiscències aràbigues, sobretot la forma "Almuçarra" que es troba documentada al 1112. Alguns fan derivar el topònim de "mossàrab", fent referència a algun oratori; d'altres el fan derivar d'"almàssera", mode gerres romanes.[2] Propera al mas, hi ha una petita capella romànica, avui paller, anomenada Sant Pere de Mussarra.[2] El casal ha sofert poques modificacions modernes. El 13 i 14 d'agost del 1714 aquesta masia acollí les tropes borbòniques comandades pel Conde de Montemar, que atacà les tropes austriacistes del Marquès del Poal a la batalla de Talamanca, que tingué lloc a prop, a sota i al sud de la masia. Actualment, després d'una reconstrucció i restauració, feta amb molta cura pels seus actuals propietaris, en la qual s'han conservat i reforçat tots els elements constructius antics, és una de les masies més belles del Moianès, situada en un lloc privilegiat que justifica plenament el nom, àrab, que rebé.

A la dreta (obrir/tancar porta)

Sant Pere de Mussarra

La casa Mussarra va ser el lloc escollit per a instal·lar el campament dels borbònics. L'exèrcit borbònic que encapçalava el mariscal de camp José Carrillo de Albornoz y Montiel, comte de Montemar va dirigir-se direcció a la riera de Talamanca lloc en el qual es va lliurar una dura batalla entre l'exèrcit català i borbònic a la riera de Talamanca. D'aquesta batalla en van resultar vencedor l'exèrcit català. Seguidament, els catalans van perseguir la tropa borbònica en retirada la qual fugia en direcció Sant Llorenç Savall. La retirada no va ser fàcil, ja que l'exèrcit borbònic va ser atacat pels les tropes espanyoles van ser atacades i tirotejades pels fusellers de muntanya de Poal.

Sortida finca La Mussarra

Serrat de la Mussarra

Forma, a la seva part superior, un altiplà que a l'Alta edat mitjana acollia una antiga parròquia medieval (Sant Pere de Mussarra), l'església de la qual, modernament rehabilitada, és al costat mateix de la casa de Mussarra, que constituïa el nucli principal de la parròquia. Aquesta parròquia acollia una desena de masos, dels quals actualment només roman dempeus, a part de Mussarra, el del Bosc. També hi havia hagut el mas Alzina Martina, el mas Pla, el mas Pujol, el mas de la Llandriga, almenys (de tots se'n conserven algunes restes). Aquest serrat i altiplà estan situats al nord de la Serra del Riquer i al sud de la de les Abrines, a la dreta de la riera de Talamanca i a l'esquerra del torrent de la Cucalera, del de l'Om i del riu Calders. Constitueix tot el sector sud-oest del terme municipal de Monistrol de Calders. Té el seu punt culminant, 687,8 m. alt., al sud-est de la masia de Mussarra, a llevant de Bonesfonts. El seu extrem septentrional és el Serrat del Llogari, a 624,1 m. alt., situat al nord-est de la masia del Bosc.

Bassa contraincendis

Dreta

Font del castell

Estem a la font de Talamanca (datada de l’any 1683 com podem comprovar a la inscripció al costat de la font) a on la gent del poble se subministrava de l’aigua per veure fins a la dècada dels 70. Els nois del poble venien a aquesta font, matí i tarda, a buscar l’aigua per veure de les cases, i era en aquest moment que moltes vegades es lliuraven batalles entre els nois de la part alta de poble i els del Raval. A on actualment hi ha la font, hi havia l’abeurador del bestiar, i al costat hi havia els safareigs. Destaquem la presència d’un exemplar de negundo, arbre plantat durant una festa de l’arbre a principis de segle XX. Al costat de la font, sortint d’una escletxa observarem la falzia roja, una petita falguera i també algunes plantes hepàtiques.

Negundo de la Font

Acer negundo és un arbre de mida mitjana que generalment creix molt de pressa i viu pocs anys. Arriba a 10-25 m d'alt, amb un diàmetre del tronc de 30-50 cm, rarament fins a un metre. Molt sovint presenta diversos troncs i fa una massa impenetrable. Al contrari que altres aurons, que presenten fulles simples palmades, el negundo les té generalment pinnades i compostes. No obstant sovint presenta polimorfisme foliar, i te fulles que marquen una tendència cap a la forma palmada. Les flors són menudes i apareixen en raïms a la primavera el fruit és una sàmara. Al contrari que altres aurons la sexualitat de la planta és dioica i es necessiten arbres mascles i femelles per tal de tenir llavors viables. Als espais naturals de Catalunya i a la península Ibèrica, com a altres llocs a Europa, el negundo és considerat com una espècie invasora amb un impacte negatiu sobre la biodiversitat i la qualitat del paisatge. Interfereix en la regeneració natural del bosc després d'una degradació. Subespècies

Escales

Plaça del Raval (Inici/final)