Estació d'Aiguafreda St Miquel de Canyelles Aiguafreda de Dalt l'Afrau

Excursió que sortint de l'estació d'Aiguafreda segueix cap a Sant Salvador d'Avencó i riera d'Avencó fins a la Casanova de Sant Miquel , allà s'enfila durament per a trobar l'ermita de Sant Miquel de Canyelles , segueix pujant fins a trobar la pista de baixada a can Serra de l'Arca , continua cap a Casanoves , i planejant cap a Aiguafreda de Dalt . Segueix cap a l'Afrau i per la riera de Martinet fem el retorn cap Aiguafreda i acabem de nou a l'Estació. L'itinerari va seguint les indicacions del Sender PR C-200 o Sender d'Aiguafreda , la senyalització es acceptable però insuficient , més senyals no li farien cap mal. També cal ressaltar que algun dels elements patrimonials comencen a ser senyalitzats.

Elements destacats del recorregut.

Sant Salvador d'Avencó És una capella orientada a ponent d'una sola nau i presbiteri de planta rectangular. L'absis presenta a l'exterior una disminució d'amplada que fa aparentar la construcció com de dos cossos coberts amb una volta apuntada. Les antigues obertures, actualment tapades, foren tractades amb senzillesa. Els murs exteriors són fets amb carreus quadrejats i els angles, la porta i el portal de ponent, doblement aixamfranat, amb còdols ben treballats. L'antiga porta orientada a migdia es troba actualment tapada.

Sant Miquel de Canyelles es tracta d’un edifici de 10,40 m de llarg per 5,30 m d’ample, construït amb pedres treballades petites relligades amb ciment o argamassa. Les cantoneres no es diferencien de la resta de l’edificació. Té unes petites finestres a cada costat, la de la banda de llevant, que es troba a l’absis just darrere l’altar, té forma de creu. L’edifici està cobert per una volta de mig punt a l’interior, mentre a l’exterior està coronada per una teulada a dues aigües paral·lela a la façana principal (sud). Al peu de l’absis, gravat en el ciment a l’extrem sud-est, hi figura la data de 1820, que segurament correspon a una restauració. A l’interior hi ha un altar en molt mal estat amb una pintura sobre guix a punt de perdre’s totalment.
La porta d’entrada, situada a la façana sud, presenta un arc de mig punt. A la part interior hi ha una petita pica per a l’aigua beneïda de reduïdes dimensions. A la part interior, els murs nord i oest estan resseguits per un petit mur a manera de seient que fa 30 cm d’altura per 30 cm d’amplada.
Les primeres referències escrites sobre aquesta església són de 1309, tot i que segurament sigui més antiga. Al segle XVII formava part de possessions de can Serra de l’Arca. (blog de Francesc Roma)

Cova del Moro, Al peu d’un arbre sobre la boca que ens permet baixar sense material uns quatre metres de desnivell. Segueix una rampa terrosa fins els -8m que és l’inici de la galeria d’uns 20 m. de longitud i una amplada màxima de 5 m que constitueix la forma essencial de la cavitat. L’estructura gairebé exclusiva és d’estrats inclinats ben visibles i sobresortints. Amb petits diverticles als extrems, el total de recorregut estimats és de poc més de 30m.
Ocasionalment les infiltracions han arribat a deixar mostres d’inundació embarrant el sostre i reexcavant un canal en el terra que recorre en diagonal un sector de la planta de la galeria. A l’extrem oposat a l’entrada un estret laminador ascendent és situa topogràficament per sota de l’enfonsament que ja hem citat en el camí d’accés. (espeleobloc)

Avenc de la Vinya Boja , el grup Els Gafarrons feia temps que coneixien un petit forat bufador al marge del camí. Al maig de 2008, dos membres del grup varen desobstruir la boca i entrar a la cavitat. La primera exploració completa i la topografia hauria tingut lloc el 30de gener de 2010, per part d’espeleòlegs de l’ERE – CEC. “Com que a l’hivern surt per la boca un fort corrent d’aire calent, els amics d’Aiguafreda van decidir anomenar-la cova de l’Infern.”
La història és molt maca, però és radicalment falsa en els seus orígens. Ho tenim clar perquè quan vàrem descobrir aquest bufador ho vàrem posar en coneixement de membres del Grup d’Investigacions Espeleològiques de l’Agrupació Excursionista de Granollers. Entre aquestes persones hi havia el malaguanyat Jordi Icart. Icart va morir el 24 de febrer de 2007, tal com recull Joan Montoya en el seu bloc. Per tant l’exploració havia de ser anterior a aquella data. El que no s’entén és què varen desobstruir un cop es va penetrar fins al seu fons! I, de passada, diguem que la solució toponímica de dir-li cova de l’Infern és força errònia. En primer lloc, perquè segurament es tracta d’un avenc (té 13 metres de profunditat i si hi entreu ja ens ho explicareu). I en segon lloc, perquè s’hagués pogut ser una mica més curós a l’hora de batejar el forat. Per això proposem dir-li avenc de la Vinya Boja, pel nom del lloc on es troba (segons indica el mapa de l’Alpina). (blog de Francesc Roma)

Aiguafreda de Dalt , Aiguafreda, de fet, entra en la història escrita el 898 amb la consagració de la parròquia de Sant Martí pel bisbe Gotmar d’Osona, a precs de l’abadessa Emma, filla del comte Guifre el Pelós. L’església de Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt, reconstruïda en estil romànic i consagrada de nou l’any 1105, va ser objecte de successives reformes posteriors gòtiques, barroques i neoclàssiques. Encara s’hi fan activitats de caire religiós, entre les que destaca la processó del Sant Crist, entre Divendres Sant i l’Ascensió, data aquesta darrera en què s’hi fa un Aplec multitudinari.