Estació de Torelló Castell d'Oris Vinyoles d'Oris Torelló

Excursió que comença i acaba a l'estació de Torelló de la R3, va cap al collet de Bellforn on enllaça amb el PR C-54 sender d'Orís passant pel pont i Colonia El Pelut, s'enfila cap a Sant Genís i Castell d'Orís, arriba a la intersecció del sender i hem agafat el camí de baixada, evitant la dura pujada a l'ermita de Sant Salvador de Bellver, seguim la baixada fins a Sant Miquel d'Ordeig i Vinyoles d'Orís i tornem cap a Torelló pel pont de Conanglell.
Llocs a destacar del recorregut.

Pont i Colonia el Pelut. Es tracta d'una de les colònies tèxtils més unitàries de la conca del riu Ter. Destaca per la seva singularitat arquitectònica i el seu urbanisme enjardinat. S'accedeix a la colònia per damunt d'un pont de pedra sobre el riu. La disposició dels edificis industrials -construïts amb pedra corejada d'estil modernista- formen una plaça. Els habitatges dels obrers, així com els equipaments -fonda, botiga, safareigs, camps d'esports-, l'explotació agrícola annexa i sobretot els magnífics jardins, dissenyats per Nicolau M. Rubió i Tudurí, fan un exemple únic de colònia industrial a Catalunya.

Sant Genís i Castell d'Orís. L'actual església va iniciar-se el 1791; va inaugurar-se el 1799, però no es va concloure fins al 1821, degut a la guerra napoleònica. És una església del tipus barroc-neoclàssicista dels Morató, que durant la guerra civil va perdre tots els antics retaules i imatges, llevat de la imatge gòtica de Santa Maria.
Pel que fa al turó on hi ha el Castell d'Orís és de tots els pics de l'entorn el més original i d'inconfusible forma. La panoràmica que es veu des del castell justifica el petit esforç de l'ascensió. A desgrat de trobar-se tan trossejades i malmeses, les runes del castell d'Orís, situades estratègicament a frec de cinglera del seu retallat penyal, permeten encara de lleigir velles estructures i són un ampli camp per a la imaginació. En les seves despulles hi ressalten almenys quatre èpoques ben diferenciades de construcció. A l'angle de ponent-migdia s'hi veuen restes de parets i la planta de la capella de Sant Pere, d'època romànica, probablement del s. XII; vers llevant, emparat per un mur de gòtic tardà, hi ha una gran cambra, mig soterrada, de volta apuntada de tipus gòtic primitiu; i el mur més alt i ben conservat, de la banda de tramuntana, mostra diverses èpoques de construcció que s'estenen del segle XV al XVII.

Sant Miquel d'Ordeig. Les primeres notícies de Sant Miquel d´Ordeig es remunten a l´any 975. En un manuscrit, hi apareix esmentat com a "Villa Ordege". Però la majoria de referències que en tenim, daten de l´època feudal. L´any 1104 el bisbe Arnau la va consagrar com l´església de San Michaelis d´Ordeig. El 1618 s´hi varen realitzar importants obres; s´hi va fer un campanar de cadireta i es va canviar la porta de costat.
L´any 1654, els saqueigs de les tropes franceses provocaren una destrucció quasi be total del temple i el seu arxiu. A partir de la seva reconstrucció i per raons de seguretat, Sant Miquel l´Ordeig va perdre la parroquialitat en favor de Vinyoles i passà de dependre de Sant Esteve.

Sant Esteve de Vinyoles. Construït el 1953 i acabat el 1960 per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol, utilitzant materials del país, va ser fruit de l'augment de població i de la difícil situació en què estava l'església romànica. L'església està situada a més altura que les construccions que l'envolten, i des dels seus peus, es poden contemplar plenament el Montseny, les Serres de Bellmunt, les Guilleries i tota la plana de Vic.
Més amunt trobem l'església Romànica L'església de Sant Esteve de Vinyoles, documentada d'ençà del 957, fou renovada i consagrada entorn del 1106. Hi subsisteix íntegrament l'edifici romànic, que des del 1976 pot admirar-se novament, ja que fou restaurat.
Aquesta església, composta d'una nau amb un cimbori allargat i un gran absis a llevant i, potser antigament, amb dues absidioles a manera de creuer, fou mutilada amb l'annexió d'altars laterals i, a la fi del segle passat, per una gran capella del Santíssim, a manera de rotonda.
Just al darrere del que era la rectoria on Verdaguer anà a fer de vicari entre 1871 i 1873, hi ha el Llorer de mossèn Cinto fruit d'un rebrot que va ser plantat per Jaume Collell de les branques del premi que el poeta guanyà en els Jocs Florals de 1873amb el poema de marcat to místic "Plor de la tórtora". A tocar de la rectoria, el solar de la qual avui ocupa una casa de nova planta, hi havia la ferreria de Vinyoles, al peu de l'antic camí ral. El nét del ferrer, ja un home de vuitanta anys a la dècada dels noranta del segle passat, contava que el seu avi havia conegut Verdaguer i que amb el ritme amb què picava en l'enclusa, li va facilitar la melodia del "Noi de la Mare", el famós i popular ritme del tam-pa-ta-tam. A Vinyoles, doncs, va escriure una cançó de Nadal amb el títol de "Lo tam-pa-ta-tam" (que més endavant portaria el nom de "Lo noi de la Mare", amb què es faria popularíssima) i "La cançó del rossinyol". Aquesta darrera, que podem llegir davant el llorer, recull fórmules extretes de la poesia popular —com "flor del lliri lliri"—, confronta dos símbols de llarga tradició literària, el "rossinyol" —en el nostre cas, el consol— i el "lliri" —candor, puresa, el mateix "nadó"—. El poeta indicava que s'havia de cantar amb la tonada de "A la torre xica, a la torre gran", una cançó popular de la qual es coneix més d'una versió.

Pont de Conanglell . Pont de 240 m de llarg amb més de 800 m2 de llum, de disseny modern amb formes rectilínies. Està format per 12 ulls, per un dels quals passa el riu Ter i per un altre un camí més o menys asfaltat que porta al poble. Està format per bigues de formigó i el paviment és asfàltic.