Farena - Mola Roquerola (Sostre Comarcal) - Mola d’Estat (100 cim)

D’un temps ençà, noves consideracions i mesures cartogràfiques han modificat el catàleg de sostres comarcals que hem tingut com a referència durant molts anys, i que l’Agrupació Excursionista de Catalunya va fitar amb les seves conegudes plaques metàl·liques, com a acte més rellevant en la celebració del seu centenari, l’any 2012. Probablement el cas més paradigmàtic és el de la Tossa Plana de Lles, que va perdre de cop onze metres d’alçada, passant dels reconeguts 2916 als 2905 actuals, per la qual cosa avui en dia és el Puigpedrós, amb els seus 2915 metres d’alçada, qui ostenta la condició de sostre comarcal de la Cerdanya.

Hi ha més casos, però, un dels quals és el de la Mola de la Roquerola, muntanya que es troba entre els municipis de Mont-ral (Alt Camp) i de Montblanc (Conca de Barberà), que es considera actualment el sostre comarcal de l'Alt Camp, en lloc de la Punta de la Barrina (1013 metres), que ho havia estat fins ara. Dades a comentar: la primera, és que l’alçada que se li atorga, 1058 metres, correspon a la punta SW, ja que la seva cota màxima es troba a 1066 metres, hi havent-hi una tercera, la NE, de 1060,5 metres. Segona consideració, la taula dels Quatre Batlles, situada a tocar la Mola d’Estat, al punt geogràfic on convergeixen els termes de Montblanc, Vimbodí i Poblet, Prades i Mont-ral, i on diu la tradició que, quan calia fer una tala de pins, els quatre batlles es reunien per a pactar els seus termes, es troba a 1124 metres, per tant, és, al meu entendre, el punt més elevat del municipi de Mont-ral i, en conseqüència, de la comarca de l’Alt Camp. Dit això, el per què no ha estat mai reconeguda aquesta ubicació com a sostre comarcal és un fet que desconec.

Per esvair dubtes, el recorregut que s’exposa passa pels dos punts, per tant, segur que trepitjarem el punt més elevat d’aquesta comarca, en un itinerari circular molt interessant, que passa per altres indrets amb prou personalitat i reconeixement excursionista, com poden ser el mas del Roquerol, la Mola d’Estat o fins i tot el refugi dels Cogullons.
Situats a l’entrada de Farena, bonic nucli de població que pertany al municipi de Mont-ral, a tocar el riu Brugent, on hi ha una zona força ampla habilitada per aparcar, marxarem seguint la carretera per la que hem vingut (la TV-7044, a 13 quilòmetres de La Riba) en direcció al mas d’en Toni, integrats ja al traçat del PR C-20.2, que ens acompanyarà força estona.
Arribem a un tancat on a la dreta veurem un rètol indicador de Turisme de Catalunya i un altre dels Camins del Baix Camp que ens diuen cap a on hem d’anar, seguint el camí de la Solana.
Comença al cap d’una estona una pujada sostinguda, travessant antigues terrasses de conreu amb els seus corresponents marges de pedra seca, avui totalment abandonades i cobertes per la pineda, trobant-nos amb alguna que altra cruïlla que descartem, ja que anem seguint les marques blanques i grogues del PR, així com uns indicadors als arbres i els antics rètols metàl·lics instal·lats per l’Associació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola del Treball de Valls.

Canviem els pins per les alzines com a companyes de ruta i als peus de la Roca Pintada ens enfilem pel grau del Roquerol, on el camí dibuixa unes curtes giragonses, que acaben en un pas per una mena d’escletxa on hi ha restes de l’antic empedrat que cobria el camí.
El sender de petit recorregut ens porta fins a una esplanada on hi ha una bassa i aquí passa una cosa una mica curiosa. Per l’esquerra i en diagonal surt una antiga pista, on hi ha dibuixada la típica marca en forma d’ics, que barra el pas del PR, portant-nos aquestes cap a la dreta, seguint unes fites de pedra, per acabar confluint de nou a l’esmentada pista una mica més endavant. No entenem el per què de tot plegat, per tant, optem per seguir la pista, fins arribar a un encreuament, profusament senyalitzat, on les dues opcions es troben. Estem en un indret on inesperadament un grapat de teixos ens donen la benvinguda.

Marxem a l’esquerra, per un corriol una mica emboscat, travessem un petit torrent per una passera de fusta i tornem a trobar un dels rètols de l’AAEET de Valls, que ens diu que hem de seguir el trencall de l’esquerra, abandonant definitivament el PR C-20.2. Ens situem poc a poc sota la cinglera de la Mola de la Roquerola, avançant per un sender fressat arran mateix de les parets de la balma, fins que trobem un graó de pedra que ens enfila al conjunt de dependències que en el seu moment acollien el mas del Roquerol, absolutament aixoplugat sota del cingle, que esdevé una notable balconada sobre la vall del Brugent. Sembla ser que els habitants d’aquest mas es dedicaven a la ramaderia i, de fet, sota la balma hi queden restes del que devien ser els corrals. Val a dir, que avui en dia és una zona d’escalada, sent nombroses les vies obertes en les parets de la cinglera. També hem vist una mena de via ferrada i equipada amb cordes que s’enfila al capdamunt de la mola, probablement per baixar de la zona d’escalada sense fer servir el ràpel.

Anem avançant pel mig de les estances del mas, que deixem enrere i gairebé en horitzontal resseguim la zona de balmes, fins que el camí fa un gir brusc a la dreta i comença a enfilar-se pel mig de la vegetació, per arribar al capdamunt de la Mola de la Roquerola, salvant el cingle. Un sender prou clar i evident es marca cap on hem d’anar, en el nostre cas al punt més elevat de la muntanya, però hem de parar compte a un encreuament poc definit que hi ha més endavant, on deixarem momentàniament el camí que portem, per seguir un altre que surt a l’esquerra. Hi hem trobat alguna fita, però escassa, per tant, hem optat per posar-ne un parell més. En menys de 100 metres, arribem a una petita clariana (hi hem posat un altre parell de fites), on cal tombar a la dreta i avançar per la zona més neta del bosc, sense un traçat definit, però seguint sempre cara amunt, és a dir que no hem de perdre alçada per res, fins que ens trobarem en una mena de balconada al caire mateix del cingle, amb els Roquers de la Cansalada de cara i el barranc del Tossal Gros als peus, on una modesta fita de pedres ens diu que estem al capdamunt de la Mola de la Roquerola, que amb els seus 1066 metres és el cim més elevat, que no punt, com ha quedat dit, de la comarca de l’Alt Camp.

Tornem sobre els nostres passos fins al sender que ens ha enfilat a la mola i el seguim a l’esquerra fins que ens deixa al coll de Viladecabres, nus de camins, com queda palès al pal indicador instal·lat per l’Espai Natural Protegit de la Muntanya de Prades. Marxem cap amunt, en forta pujada pel mig dels pins, per arribar a una nova cruïlla senyalitzada. En el nostre cas, anem novament a l’esquerra, pel camí carboner, en direcció al coll de la Cova Fumada.
Es tracta d’un bonic sender, que travessa a flanqueig i sense guanyar ni perdre gaire desnivell, l’interior del conjunt de roques, algunes d’elles amb formes força vistoses, dels Roquers de la Cansalada, desviant-nos un moment a la dreta, per visitar una gran balma, als peus de la cisterna de la Mola d’Estat, que hem vist des de la Mola de la Roquerola, que ara podem contemplar just a l’altre vessant del barranc. Tornem al camí carboner, que va planejant, fins fer un gir a la dreta i, en una darrera pujada, ens deixa al coll de la Cova Fumada, on enllacem amb l’etapa 7 del GR 171. Val la pena visitar aquesta cavitat, a la que s’hi arriba en un no res des d’un senderó que veiem a l’esquerra (amb la marca barrada del GR), tractant-se d’una balma de notables dimensions amb restes de murs i les parets impregnades de fum.

Tornem al coll i ens incorporem cap a la dreta al traçat del GR que seguirem durant molta estona. Primer ens fa passar per sota el morral occidental de la Mola d’Estat, on ens caldrà superar un grau curtet de roques rogenques, fins atènyer la part superior d’aquest altiplà, voltat de cingles i amb extenses panoràmiques. A l’esquerra hi ha una balconada amb el pal indicador del Reus Deportiu, on posa Mola d’Estat o dels Quatre Termes, malgrat que tots els mapes consultats individualitzen ambdues cotes, marcant aquesta, a 1127 metres, com a Mola d’Estat. Tornem uns metres enrere, seguim pel caire del cingle i anem a parar a les Tres Creus, amb una vista similar a l’anterior, però ampliada pel sud, on hi trobem tres creus metàl·liques, mentre que una mica més enllà veiem una cisterna construïda aprofitant un enorme bloc de pedra, en el que hi ha instal·lat un curiós sistema per col·lectar l’aigua, gràcies a uns reguerots excavats a la roca. Veiem una placa de l’Associació Excursionista de Reus datada el 1953.
Una visita a aquest link ens donarà una mica la idea del que es pot arribar a veure des d’aquesta talaia: https://peakvisor.com/peak/mola-d-estat.html.

Retornem al GR, passant pel costat d’una zona de protecció vegetal, i arribem a la pista on hi ha la zona d’estacionament pels qui pugen fins aquí dalt en cotxe. Uns metres més enllà, lleument alçada a l’esquerra, es troba l’esmentada Taula dels Quatre Batlles, de pedra massissa amb forma circular i amb quatre seients, on hi ha gravats els escuts i els noms dels quatre pobles que aquí s’uneixen, obra també del Reus Deportiu.
Més endavant, seguint la pista, deixem a la dreta el trencall del camí que ens duria al coll de Viladecabres, arribant al vèrtex geodèsic de la Mola dels Quatre Termes, situada a 1118 metres, al que s’hi arriba superant unes grapes metàl·liques instal·lades a la seva base de formigó. Sinó estigués elevat no oferiria cap mena de vista, ja que està voltat de vegetació.
Seguim pista avall i ens trobem en un important nus de camins, anomenat Clot del Llop, on al bell mig hi ha un indicador del Reus Deportiu amb una imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia i les quatre direccions que podem prendre.
En el nostre cas marxem per un camí carreter que davalla encarat al NE, seguint les indicacions “Cogullons / Rojals” i les marques blanques i vermelles del GR 171. A la que sortim a una clariana, arribem al colletó d’en Serra, on per l’esquerra comença la variant 4 del GR 171 en direcció a Poblet i més endavant, ens situem en una nova cruïlla al mig d’una esplanada, on a la dreta, una mica apartats, veiem els rètols que ens indiquen per on arriba el PR C-20.2 procedent del Mas Mateu i el coll de Viladecabres, punt on aquest enllaça amb el traçat troncal del PR C-20, que és el que ens retornarà a Farena.

Primer, però, ens enfilarem al turonet on s’alça el refugi dels Cogullons, robust edifici propietat del C.E. Montblanc, aixecat sobre les restes, encara visibles, d’un despoblat homònim. Es va inaugurar l’any 1982 tot i que, pel que he llegit, des de mitjans del 2017 és d’ús exclusiu pels socis, al no reunir les condicions necessàries per a obrir-lo al públic.
Desprès de visitar-lo, tornem al camí pel que hem vingut, on ara coincideixen el GR 171 i el PR C-20, seguint marques blanques i vermelles, fins que arribem a una cruïlla amb un nou pal indicador de Turisme de Catalunya. Aquí deixem definitivament el GR i tombem a la dreta en direcció a La Bartra i Farena, fent-ho per un sender molt evident que va perdent alçada, passant pel costat de la font Freda, a tocar mateix del camí. Ens sorprèn, altre cop, la presència de teixos en aquest sector de la muntanya, que es situa per sobre el vessant dret orogràfic del barranc del Pirro, tancat a l’altre cantó pels cingles de Mas d’en Gran.

El corriol desemboca a una pista, que segons el mapa de l’ICGC rep per nom Camí de la Baridana, on trobem una zona d’estacionament pels vehicles de la gent que fa estada al mas de La Bartra, indret amb molta història, on al segle XVIII s'hi assentà un llogaret format per cinc famílies, que hi van romandre fins a la dècada dels seixanta del segle passat. Poc a poc, les cases es van anar deteriorant, fins que es va tornar a recuperar la finca, on s’hi practica l'agricultura ecològica i diverses activitats grupals, entre elles, el Taiji, segons podem llegir en el portal web de l'associació que ho gestiona: http://www.labartra.com/.
Seguim per la pista asfaltada, que tallem fent drecera, seguint les marques blanques i grogues del PR, fins recuperar-la a l’alçada de l’accés al mas de Caret, datat el 1786, com una de les antigues masies de La Bartra, rehabilitat a partir del 1988, on es poden trobar cultius, el “Parc de les Olors”, amb plantes aromàtiques, culinàries i medicinals, etc.

Just quan la pista fa un revolt molt marcat a l’esquerra, nosaltres seguim rectes per un corriol, fitat amb un pal indicador, als peus d’un esvelt pi solitari, que s’alça en un terreny rogenc. Fem una lleugera pujada, passant per uns graons tallats a la roca, des d’on baixarem a la llera del riu Sec, que cal travessar, per després guanyar uns 75 metres de desnivell, en el punt on hi ha un mirador sobre el barranc i el mas del Tous. Canviem d’orientació a la carena i, en franc descens, arribem a les primeres cases de Farena, des d’on ens dirigim a la zona d’estacionament en la que hem deixat el cotxe, tancant d’aquesta manera aquest recorregut, que coneixíem en bona part, però que ens ha permès gaudir d’una sèrie de llocs on no hi havíem estat abans.

Text de xrs1959