FEITÚS AL CAMP DE L'ORRI

Fa calor i tornem a anar cap al Ripollès per buscar la fresca. I també sortim mitja hora abans de l’habitual, a les vuit, per poder tornar aviat a Olot. Avui som pocs, només cinc, perquè tenim la colla escampada: en Miquel i la Kamman fa dies que passegen per les vores del llac Ontàrio, l’Anna Figueras viatja a Gobekli Tepe admirant construccions extraordinàries de fa uns 12.000 anys, l’Elena roman a Roses amb els nets, en Miquel i la Maria Mercè passen tota la setmana a marina i la Carme és fora de la Garrotxa. Però els cinc “supervivents” decidim mantenir la tradició i no ens volem perdre un matí en bona companyia i amb el plaer afegit dels paisatges i la caminada.

Des de Llanars pugem cap al veïnat de Feitús per una pista estreta, de les que fan patir a l’Anna, pensant què farem si ens ve un cotxe en sentit contrari. Tanmateix ben aviat comprovem que tenim un quatre per quatre al davant, que puja amunt, com nosaltres, i ens obre camí. Aparquem el cotxe d’en Toni sota del monticle on hi ha un oratori: el manat de claus -com ens explica en Miquel des de Llançà- deixa ben palès que és dedicat a Sant Pere. Curiosament el proper diumenge l’ajuntament de Llanars hi organitza una diada amb ofrena, benedicció del terme, sant rosari i concert tradicional. Comencem l’excursió fent petar la xerrada amb el conductor del quatre per quatre, un apicultor que cerca llocs on situar ruscs d’abelles, a redós de la vespa asiàtica, que sembla que arriba menys a aquestes alçades; ens explica que en té quatre mil d’escampats per diferents contrades, i es descabdella en una conversa insòlita que el connecta amb unes senyores olotines riques i solteres que el van fer hereu. Amb un cordill per cinturó, n’hi ha que amaguen prou bé el seu estatus!

Des d’allà pugem muntanya amunt fins a arribar als camps de l’Orri, on esmorzem plàcidament sota l’ombra dels pins, amb un airet fresc i el vinet que avui, en substitució d’en Miquel, ens porta en Lluís. Pel camí ens enfanguem amb la mullena de l’aigua que regalima i comprovem que hem fet els tres kilòmetres preceptius per aconseguir, entre l’anada i la tornada, resseguint el mateix camí, els 10.000 passos desitjats per la Dolors.

De tornada a casa, a mitja tarda, en Carles ja penja les fotografies del dia i ens sorprèn el comentari d’en Miquel, que ens diu que, per a ell, aquest és un territori desconegut: encara li’n queden per conèixer!