Figueres - Puig de les Basses, Camí Natural la Muga -Tram Pont de Molins a Vilanova de la Muga - Camí del Manol a Figueres

Rambla Sara Jordà

Situada al centre de la ciutat. Punt neuràlgic de la vida social i com a nus de comunicacions de Figueres. La Rambla és un passeig tipus saló amb planta rectangular. Supressió desnivell natural en el passeig central que acaba a la part baixa amb escales i amb el monument d'en Narcís Monturiol. A la part alta hi trobem una font. El passeig central està delimitat per plataners, parterres i bancs. El sòl està enrajolat i l'enllumenat està format per fanals d'època. Conjunt arquitectònic representatiu de l'etapa d'esplendor de la burgesia figuerenca. La història es remunta al segle xix. Entre 1828 i 1832 l'enginyer militar Antoni Lasauca cobreix la riera Galligans. El 1862, l'espai resultant es destinà a passeig públic i es plantaren els arbres. Entre 1917 i 1918, es duu a terme la urbanització i reforma projectada per l'arquitecte Ricard Giralt Casadesús. El 1918 s'inaugurà el monument a Narcís Monturiol.Entre 2002 i 2003 es dugué a terme una reforma a càrrec de Carles Teixidor. Tot i haver-se conegut tradicionalment per la Rambla, que és el nom que oficialment duu ara, al llarg de la seva història ha tingut diversos noms: Passeig Nou, Carles Casades Còdol (el 1918) i des de la guerra civil rambla de Sara Jordà.

Torre Gorgot - Museu Dalí

La Torre Gorgot, darrerament anomenada Torre Galatea, és la torre i l'edifici annex situats a la Pujada del Castell, núm. 26-28, a Figueres. Formava part del recinte emmurallat de la ciutat. En l'actualitat és un dels edificis del Teatre-Museu Dalí. La Torre Gorgot era un casal del segle xvii que conserva les úniques restes visibles de l'antiga muralla medieval.Salvador Dalí va reconvertir-lo en la torre Galatea a manera d'homenatge a Gala i en honor a tots els enigmes. El segle xix la torre fou transformada en dipòsit d'aigües municipals. Recollia les sobrants del castell i les redistribuïa a Figueres (fou la primera xarxa d'aigua corrent de la ciutat). La torre i l'edifici foren restaurats l'any 1931. El projecte va ser obra d'un arquitecte francès i les obres es dugueren a terme sota la direcció de Pelai Martínez Paricio. En el transcurs d'aquesta tasca les parets, d'un gruix de 2 metres, foren reduïdes a 80 cm. L'any 1981, la torre fou adquirida per la Generalitat i l'Ajuntament a fi de possibilitar l'ampliació del Museu Dalí, situat a la part de darrere. Entre els anys 1980-1985 Jordi Bonet Armengol i Enric Fita treballen en el projecte d'adaptació per serveis de la Torre Galatea. Va ser residència de Salvador Dalí des de l'octubre de 1984. Dalí va voler canviar el seu nom pel de Torre Galatea en homenatge a Gala, la seva dona i musa, i en va transformar l'aspecte general amb colors vius, pans i ous a la façana.

Colonia Militar - Cases Americanes - Carrer President JF Kennedy

Richard Neutra, més enllà d'una consideració addicional: si no són seves vull saber el seu autor real perquè serà, amb tota seguretat, algú que valdrà la pena investigar; la qualitat dels edificis és tal que es posen per sobre de el nom de qui els va concebre. La urbanització (el barri) s'emplaça a l'extrem nord de la ciutat, paral·lel a la carretera de l'Jonquera. Molt a prop de l'Motel Empordà, edifici, també, de qualitat excepcional (de què ignoro el seu arquitecte), dotat, per cert, d'un restaurant de qualitat parella a la seva arquitectura. Molt a prop, a uns cinc minuts a peu, del Museu Dalí, perfectament visible des d'una de les portes (llegiu duanes) de la urbanització. Molt a prop, per cert, de el Centre d'l'Univers, emplaçat per Dalí, amb tota lògica, al Cafè Royal de la Rambla. Com sabrà qualsevol que hagi pres-hi un got de pastís. Neutra (seguiré amb la hipòtesi de treball que les cases són seves) concep cinc edificis exactament iguals, estàndards fins a arribar a l'extrem gairebé paròdic d'estar preparats per endollar al carrer per davant i per darrere indistintament. Cada un dels cinc edificis conté quatre habitatges, dos a baix, dos dalt, i consta de dos edificis més petits, de dos habitatges cadascun, apilats en alçada, iguals l'un a l'altre. Els dos edificis petits estan simetritzats (amb tan sols una petita asimetria si el model varia en una habitació més o menys), i s'orienten tots ells, independentment de la seva posició al carrer, a sud. La tipologia dels habitatges és binuclear i compacta, és a dir, no hi ha cap pati de separació entre la zona (el nucli) de dia i la de nit. Quatre dels edificis deixen carrer (president Kennedy) davant, i un darrere. El sistema d'accessos es confia a les plataformes que les connecten. En els extrems apareixen dos garatges a la manera de Wright, dos cochepuertos (carport en anglès) oberts, 1 perquè suportat per unes columnes metàl·liques de secció rodona, tan esvelts com és possible calcular-los. No hi ha una sola tanca en tota la urbanització: l'espai lliure, entapissat de verd amb arbres crescuts, es negocia entre els veïns a ritme del seu humor, sense més. Els cinc edificis presenten algunes petites diferències entre ells. La principal és la manera que tenen de tocar a terra. En cada cas és diferent, i ha arribat a necessitar, en un dels edificis, el gir de noranta graus de l'cochepuerto. La parcel·la està en el vessant de la lloma de l'Castell de Figueres, i el carrer se li connecta des de la cota més baixa. De manera que el primer edifici que hi ha pujant presenta un sòcol (aplacat de pedra) de gairebé una planta, amb dependències allotjades en aquest sòcol, i els edificis situats a cota més alta tenen unes plantes Ajas a les que s'accedeix a nivell. La posició de la xemeneia, més algun aplacat, també de pedra, que les folra quan queden enfrontades a la façana principal, la mesura d'algunes fusteries, alguna escala addicional a les parts comunes dels edificis són altres variacions que ritman i singularitzen els edificis , i que, probablement, siguin degudes a director d'obra local, fos qui fos, més que a el geni de l'arquitecte californià. El conjunt es complementa amb un sisè edifici a cota de la carretera, un petit equipament de qualitat remarcable, potser lligat a la duana. Els edificis es construeixen amb obra de fàbrica i es rematen amb una coberta a dues aigües de baixa pendent rematada amb tela asfàltica autoprotegida. Les lloses són de formigó i els paviments, al menys els exteriors, ceràmics. Les fusteria originals, de fusta, presenten un disseny típic americà no massa usual a la Catalunya d'aquell temps, a bandes horitzontals de sòl a sostre, practicables. L'estructura és mixta, de formigó i metàl·lica, cosa que fa suposar l'ús de contractistes locals per a l'execució de l'obra. El tret més remarcable de tota la intervenció és la seva escala. Cinc edificis enmig d'un mar de gespa, un carrer amb el trànsit restringit. Res més. L'escala no és una cosa a decidir per un arquitecte, a priori, i, per tant, pensar aquests habitatges d'aquesta manera fa avançar un pas més el projecte de Neutra, acostumat a concebre exactament de la mateixa manera urbanitzacions molt més grans. En aquest cas, la mesura de la intervenció és controlable. Gairebé un oasi. I la seva ubicació, simultàniament amagada i relacionada amb el centre de la ciutat, converteix aquesta manera de concebre-la en un projecte que podria ser extrapolable a altres llocs ia altres situacions: un interior enorme d'illa a colonitzar amb baixa densitat, vegetació i intimitat molt a prop d'una ciutat europea i mediterrània. El barri, per la seva escala i col·locació, presenta, llavors, el millor d'Amèrica combinat amb el millor d'Europa: densitat, teixit relacional, petit comerç, tot prop de peu, combinat amb el luxe d'una vida suburbana en una petita comunitat controlable en un terreny que permet la interacció dels veïns sense que perdin massa privacitat pel camí. Just com molts interiors d'illa centreeuropeus, passatges públics parisencs o londinencs o holandesos (tan semblants i tan diferents) o, fins i tot, els jardins d'uns palaus urbans italians. Mes allà del que Neutra (si va ser Neutra) va proposar en el lloc, més enllà de la manera en com es va construir el conjunt, apareix un model de fer ciutat basat no tant en un model i una tipologia com en una mesura concreta d'aquest model : una manera de seriarlo que hauria d'estudiar bé on té els seus límits de mesura. Entendre, més enllà del seu pintoresquisme, fins i tot més enllà (per molt que sigui consubstancial a la proposta) de la qualitat dels propis edificis, el barri d'aquesta manera és el que pot valorar més aquesta experiència, el que pot universalitzar el que és un cas singular, circumstancial, d'apropiació d'un territori per part d'una cultura aliena a ell fins a poder fusionar-la amb el fet local, prenent el millor de les dues maneres de viure.

Camps del Mas de la Coma

Camps de la Coma

Travessant l'AP7 per sota

Puig de les Basses

Camps de la Pujada - panoràmica de Llers

Castell del Sarraí - només queda un mur dret

El Castell de Sarraí és un castell del municipi de Llers (Alt Empordà) declarat bé cultural d'interès nacional. Situat al nord-est del veïnat de la Vall, integrat al municipi de Llers al qual pertany. Les restes del castell es troben a poca distància del mas de la Pujada, a la zona dels Ponts. És un dels castells que formen el que es coneix com a dotze castells de Llers. A l'Edat mitjana aquesta zona era un punt estratègic de frontera entre els comtats de Besalú i d'Empúries, cosa que es confirma amb l'existència de totes aquestes construccions militars.

Panoràmica de Molins

Forn de calç

Un forn de calç o forn de pedra és un forn per obtenir calç viva (òxid de calci) utilitzant pedra calcària (carbonat de calci). Aquesta reacció te lloc cap a 900 °C, encara que per tenir velocitat de reacció mes alta es sol treballar a uns 1000 °C.No obstant temperatures mes elevades s'han d'evitar, doncs la calç quedaria «cremada», amb poca reactivitat. S'ha trobat morter de calç en excavacions de fa 14.000 anys a l'Àsia Menor. El principi de funcionament del forn de calç, aplicació de calor a la pedra calcària, ha estat el mateix des dels seus inicis fins als forns industrials actuals. Vista superior d'un forn de calç. Hi ha dos tipus de forns: efímers i permanents. Els forns efímers eren els que es fabricaven prop de la muntanya on abundava llenya i pedra calcària, la seva construcció no era tan elaborada, ja que no s'utilitzaven tan sovint. També, aquests forns la gent els fabricava per poder fer la seva pròpia calç. Els forns permanents són forns més industrials, fixos i construïts per ser utilitzats molts anys en aquell mateix lloc on s'han fabricat; a més estaven situats a llocs on abundava aquest tipus de pedra (la roca calcària).

Iniciem tram del camí Natural de la Muga des de Pont de Molins a Vilanova de la Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. Neix al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions de Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries.

La Muga al seu pas per Pont de Molins

Pont de Molins

Camí

La Timba

El Remolinar

Camí de les Moles al camí de Sant Feliu

La Muga

Camí Mas de la Rajoleria

Rentador - Safareix Mas de Sant Feliu

Antigament en els pobles s'hi construïen safaretjos públics, on les dones eren les encarregades de rentar la roba de la família. Els safareigs eren espais on la gent solia socialitzar i conversar, pel que encara queden expressions com fer safareig per indicar quan s'està rumorejant o explicant coses de terceres persones. Actualment els safareigs públics han deixat d'utilitzar-se per l'existència de la rentadora a totes les cases, encara que generalment s'han conservat pel seu caràcter lúdic i festiu, convertint-los en fonts i de vegades en abeuradors d'animals.

El Mas de Sant Feliu

El Mas de Sant Feliu és un mas al sud-oest del nucli urbà de Cabanes (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. S'hi arriba pel camí de Sant Feliu des del veïnat de les Masies de Dalt. Casa construïda a les darreries del segle xix, en substitució d'una altra més petita que hi havia en el mateix lloc. L'església de Sant Feliu de Cadins forma part de la propietat del mas i, antigament havia servit de magatzem i paller. És un gran casal de la fi del segle XIX, d'estil eclèctic, amb molts elements clàssics. Té una estructura allargassada i dues torratxes que emergeixen de la teulada.

Sant Feliu de Cadins

Tot i que hom diu que Cadins va ser fundat pels templers, aquesta afirmació no és documentada. Aquest lloc és conegut com monestir cistercenc femení, fundat des de Valldemaria de Maçanet de la Selva poc abans del 1169. Una butlla del papa Alexandre II d’aquella data va posar la casa de Valldemaria sota la direcció de Cadins. Tot i que la mateixa butlla també la va deixar oficialment sota l’advocació de Santa Maria, va continuar coneixent-se amb el nom original de Sant Feliu. En el segle XIII va viure una època d'esplendor, però va entrar en decadència al segle XIV. Les monges que l'ocupaven van abandonar-lo el 1492 per motius de seguretat i el mal estat de les construccions i es van traslladar a l'església de Santa Susanna del Mercadal, a Girona on continuaren la seva activitat tot conservant la propietat de Cadins.

camí

Passallís de la Muga

La Campassa

La Salanca

Trobada del riu Llobregat amb La Muga

N 260 i Ferrocarril de Barcelona a PortBou

El 23 de juliol de 1854 es va atorgar la concessió del ferrocarril de Barcelona a Granollers, per iniciativa dels germans Girona i Clavé i cia., a la Camins de Ferro de Barcelona a Granollers que va inaugurar la línia el 23 de juliol de 1854. La línia va ser construïda en diferents trams: Barcelona - Granollers (1854): construït per la companyia de Camins de Ferro de Barcelona a Granollers. Granollers - Entroncament (Maçanet-Massanes, 1861): on la línia Barcelona - Mataró - Maçanet Massanes s'unia a la de Granollers per seguir cap a Girona. Entroncament - Girona: construït per Camins de Ferro de Barcelona a Girona (més tard anomenada Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres) fusió de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Mataró i Camins de Ferro de Barcelona a Granollers. Girona - Figueres - França: construït per Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França fusió de l'anterior (Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres i Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona). A Barcelona es va construir la segona estació terminal de ferrocarril, després de la línia de Mataró, dins del recinte murallat en un terreny que limitava amb el carrer d'Ocata a prop de la Duana i la plaça del Palau. Antigament anomenada estació de Granollers, fou substituïda posteriorment per l'Estació de França.

Dreta Passallís de Vilanova de Muga. aquí finalitzem el tram d'avui del camí natural de la MUGA

Aquí girem per fer el camí natural del riu Manol

Camí natural del riu Manol

Riu Manol

Camí vell de Figueres