FOIXÀ - FONT DEL CARGOL- FARRERES - SIDILLÀ - ST LLORENÇ DE LES ARENES12-ABR-14

FLORS - INSECTES

FLORS - INSECTES ll

FLORS - INSECTES lll

ANTIC CAMÍ DEL ROMANS

LA CREU DE FOIXÀ

ESGLESIA DE ST. LLORENÇ

CAN FUSELLES I FARRERES (MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA)

FONT DE ST. LLORENÇ DE LES ARENES

FONT DEL CARGOL I SAFAREIG

FORN DE CALÇ

CAN PAIET

POLLANCRE DE LA FONT DEL CARGOL

Els pollancres[1] o xops[2] són les espècies del gènere Populus, que són són arbres que inclouen diverses espècies relacionades com els àlbers i els pollancres tropicals (Turanga). Els pollancres són arbres caducifolis que canvien el color de les fulles abans que caiguin a la tardor. La majoria, especialment el pollancre trèmol, tenen fulles amb llargs pecíols que fan que es moguin fàcilment amb el vent. Són arbres de molt ràpid creixement, sobretot els híbrids, (en quinze anys ja es poden tallar) quan tenen suficient aigua disponible, per això es planten en llocs al costat de corrents d'aigua o amb la capa freàtica alta com és el cas de les pollancredes de la riba del riu Tordera. Freqüentment conreat pel seu ràpid creixement, així com llarg i recte tronc en línia vertical, en formacions regulars cridades plantíos o plantigos. La seva fusta és de dolenta qualitat, com ho és en general la de tots els arbres de ràpid creixement. Utilitzats per a fabricar puntales, pasta de paper, i mobles lleugers, (o part d'ells), cadires, banquetas, rulo guia de persianes. Benvolguts com arbres d'ombra en parcs i passejos, les seves formacions, rares vegades enterament naturals, es diuen pollancredes. També es pot esmentar l'ús de la seva fusta com suport en la pintura.

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ

ST. LLORENÇ DE LES ARENES

SANT ROMÀ DE SIDILLÀ

La primitiva parròquia de Sant Romà de Sedillà, era citada el 1065 (CDS, 314), amb Temple del segle. X (Catalunya Romànica, VIII, 213-214), es traslladà abans de 1313 (Delmes, 264) a l'església de Sant Llorenç (municipi de Foixà). El poblat es localitza a uns 3 quilòmetres de Foixà, en un indret anomenat Sant Romans. Podria ser del segle VII i l'església preromànica és un edifici de 22 metres de llargada, amb dues portes, la original ubicada a la façana de migdia i d'arc escanyat i una de nova, oberta en un pòrtic afegit a ponent. També hi havia una petita porta secundària, de 63 centímetres, situada a l'extrem de llevant del mur de tramuntana, però que va ser tapiada des de molt antic. El temple és d'una sola nau amb absis trapezoïdal a llevant, coberts amb una volta de ferradura poc acusada, en la que encara es pot observar l'encanyissat que s'utilitzà en la seva construcció, el qual formava un curiós enreixat. Està dividida en dues crugies per un arc de ferradura i està pavimentada amb un enllosat de llambordes escairades. Al costat s'entreveuen uns bancs d'obra correguts. El presbiteri està separat de la resta de la nau per uns cancells de 30 centímetres d'alçada, testimonis d'un ritual litúrgic d'arrel molt antiga. Els murs estan construïts en forma d'opus spicatum , igual que un mur localitzat uns 100 metres més al nord que podria pertànyer a l'ermita de Sant Sebastià o a una antiga torre de defensa. Els documents medievals l'anomenen de diferents formes: Sicilianum, Ciziciliano, Ceziliano, Cidiliano o Sidilianum, i toponímicament el trobem com a Sidillà, Sedillà o Cidillà. La primera notícia que es té d'aquest indret l'aporta un document del 14 de juny de l'any 983. Posteriorment a l'any 1065, figura com a parròquia, sota el domini de la seu de Girona. Es creu que el lloc va quedar deshabitat a la segona meitat del segle XIII o a les primeries del XIV, sense saber-ne el motiu exacte. Potser la pesta negra de 1348 o a causa de l'avanç de les dunes o per motiu del desviament del Ter per part del Compte d'Empúries, als voltants del canvi entre els segles XIII i XIV. Altres indrets d'un estil similar es despoblaren també per aquelles èpoques, com per exemple Sant Esteve de Caulés a la Selva o Lloret Salvatge a Amer. Quan es va netejar hi havia una gran quantitat de bocins de ceràmica, des de l'ataronjada tardo-romana del segle V-VI, fins a la medieval dels segles XI-XIII. A migdia i a ponent de l'església es varen trobar restes d'ossos que poden indicar la presència de la necròpoli. La manca de professionals en el primer moment de l'excavació ha impedit un estudi exhaustiu i científic de la descoberta. Actualment és un poble medieval completament abandonat, situat al mig d'una pineda i ple de bardisses. A partir del seu abandonament la sorra de les dunes esperonades per la tramuntana, van cobrir-lo totalment deixant al descobert únicament la volta de l'església, a la que es podia accedir per un forat al sostre i que utilitzaven els pastors com a refugi. L'extracció d'àrids la va posar al descobert i a l'any 1973 es va fer una neteja per un grup espontani, que la va alliberar de sorra i vegetació i va fer una petita intervenció d'apuntalament i conservació, potser amb més bona voluntat que encert, ja que les excavacions no van estar assistides per cap equip d'arqueòlegs. El 1984 les obres es varen interrompre i el deteriorament es fa cada vegada més evident, de tal manera que, si no s'hi posa remei, l'església més antiga del Baix Empordà acabarà totalment enrunada. Miquel Oliva Prat, ja va parlar d'aquest indret en una notícia publicada a l'any 1959, en que l'identificava com l'església preromànica de Sant Romà.