Folgueroles Puigcastellet Salt de la Minyona Folgueroles

Excursió que sortint del poble de Folgueroles fa camí cap a llevant , a la zona de Guilleries - Collsacabra passant per el poblat Ibèric de Puigcastellet , Gorg dels Llitons , Coll Sameda , cinglera del Salt de la Minyona , Pedró de la Mare de Déu del Camí , Pont del Vent , i retorn a Folgueroles al parc de la Font Trobada.

Llocs destacats del recorregut.

Folgueroles.
Del període protohistòric, s'han excavat les restes del poblat fortificat del Casol de Puigcastellet, construïda i habitada pels ausetans (poble ibèric) durant el segle III aC situat en els primers turons que marquen el límit entre la Plana i les Guilleries (sobre el Mas d'en Coll). La fortalesa està formada per un gran pany de muralla de 64 metres de llargada i 3 d'amplada construïda en pedra seca. A la part massissa s'hi adossa una torre quadrangular, en talús.

El terme fou repoblat durant l'alta edat mitjana a l'entorn de l'església de Sta. Maria (documentada ja des del 967). El segle XV es constituí en una petita batllia i quadra autònoma. El nucli del poble es va formar a partir de la fi del segle XVI dins de la segrera. Durant el segle XVIII es van crear els barris de la Ricardera i el carrer de la Font.


Església i monument a Jacint Verdaguer en primer pla, obra de Josep Maria Pericas
Fill il·lustre de Folgueroles és Mossèn Cinto Verdaguer (1845 – 1902), poeta i avantguardista del catalanisme. La seva presència es respira arreu del poble i del seu entorn a través de làpides amb fragments de poesies, monuments com el pedró, la casa-museu, el jardí del poeta situat a la Damunt, i els monòlits que marquen la ruta verdagueriana.

L'activitat principal dels seus habitants sempre ha estat relacionada amb les tasques agrícoles. (Viquipèdia)
Poblat de Puigcastellet.
El Casol de Puigcastellet és un poblat fortificat ibèric, de la tribu dels ausetans, situat prop de Folgueroles, en un dels primers turons de les Guilleries. La seva situació va permetre als seus habitants controlar l’accés natural cap a la Plana de Vic i les terres baixes gironines. El seu moment de màxim esplendor es situa entre els segles III i II aC.

Forma part de la Ruta dels Ibers del Museu d’Arqueologia de Catalunya. (Arqueoxarxa)
Gorg de Llitons.
En aquest indret, es barregen les aigües dels torrents que vénen del sot de Collsameda i del Sot Fosc. Són l’origen del torrent de Tavèrnoles, que passat el Pont del Vent formen el Rastell del Compòsit.
Verdaguer conta que els Nitons “negres i banyuts” surten del gorg en dies de temporal i ataquen els vianants. Per bé que els folguerolencs coneguem el lloc com gorg de Llitons, no hi ha dubte que el gorg dels Nitons de la prosa verdagueriana correspon amb tota exactitud al mateix indret. Podeu contemplar encara “les roques de foc”, les bardisses, la fondària, l’estretor del salt d’aigua, encara avui, com les veié Verdaguer en la infantesa i com les descrigué en la joventut.
“Quan fórem dalt de la collada, acabava d’empassar-se’n (lo sol) entre núvols; i de la tempesta llunyana, davallant dels Pirineus, feia atansar més fosc i paorós lo vespre… Al sentir sos trons i brogit terribles, un d’ells ( dels llenyataires): – Afanyem-nos! – exclamà – Déu nos guard que la tempesta ens assolís en aqueixes fondalades del gorg dels Nitons. Una nit que jo m’ensopegava de passar-hi, sortiren aqueixos, tot negres i banyuts, i, pegant a fugir jo, em seguiren fins al mas del Collet amb bels tremolosos i feréstecs. Correm, da-li, correm! Lo pare, Déu lo perdó, també s’hi havia trobat una vegada…”

L’altra versió diu:
“Passades les primeres serres, trobem un gorg, anomenat dels Nitons, que fa feresa d’aguaitar des del camí, entra els arços i romegueres que l’amaguen. Lo torrent hi salta des de nostres peus entre dues espadades roques de foc que el reben encaixonant i se n’engolen cap a la fondària, que no és més que la d’un pou, i en la fosca s’hi veuen bellugar les escumes i la sorra. Jo no havia sentit a parlar del gorg dels Nitons, però bé massa que me’n parlà abans de gaire un vell llenyataire. Al sentir son so aspre que hi puja perdurablement – eixorda i fa tremolar el més fort -, exclamà un dels llenyataires….” (Folgueroles.com)

El Salt de la Minyona.
El salt de la Minyona és un bonic mirador que es troba al cim dels Munt, dominant el cingles de Vilanova. Des d'aquest punt, que es troba a més de vuit-cents metres d'alçada sobre el nivell del mar, es poden admirar gran part de les Guilleries. Trobarem el salt una vegada passat Folgueroles en direcció a Vilanova de Sau, just després del pont del Vent. En aquest punt, deixant la carretera podem agafar una pista que puja als Munts i és apta per a vehicles.
Diu la llegenda que la Minyona dels Munts era molt devota i no faltava cap diumenge a missa. Un dia que se li havia fet tard, quan encara estava dalt la cinglera, va escoltar que ja tocaven les campanes per començar la missa. Com que no volia arribar tard de cap manera, va saltar cingle avall sense pensar en l'alçada que hi havia. Miraculosament no li va passar res i va poder arribar a missa just a temps. Pocs dies després, va necessitar tornar a baixar al poble i va pensar que per estalviar-se temps i camí podia tornar a repetir el salt. Però aquesta segona vegada el miracle no es va produir i la pobra minyona va tenir un accident molt greu que li va costar la vida. Des de llavors aquell indret va començar a dir-se el salt de la Minyona, i ningú més ha tornat a intentar saltar (Vilaweb)
La Font Trobada .
És la primera de les vuit fonts que dintre el terme ragen a la vora del torrent de Folgueroles. Sobre aquesta font es conserva una bella poesia, que potser no és de Verdaguer, però que ha arribat manuscrita entre els seus papers. En aquests versos per a l'aprenent de poeta, la Font Trobada esdevé la font de l'amor trobat.


"Raja una fonteta a prop de ma pàtria que tothom li dóna per nom la Trobada, al peu del torrent, que brolla tan clara que al sortir del raig sembla fosa plata.
Buscant la frescosa font regalada a ta dolça vena que la set apaga acut la pastora i la vilatana com lo segador l'anyell i la cabra.
També jo et visito amb tanta constància que molts dies vinc tarda i matinada."
Un dia el poeta hi troba "una certa nina" que li ofereix un vas d'aigua de La Font Trobada. Amb l'aigua beu també l'amor i d'ençà d'aquell dia torna a la font i es pregunta si aquella nina no és una nimfa del lloc davallada del cel. I exclama:
"Digues-li, per Déu! digues-li. fontana, a la nina hermosa que en lo teu raig canta, que rica n'és ella que em roba la calma."
El poeta promet a la font que la rodejarà de marbres i xiprers, heures i vidalbes. I acaba:
"Tot això tindràs , fontana, per paga d'haver-m'hi trobat l'amor que em faltava." (Blog Los Folloneros)