Francesc Maspons i Anglasell en ruta - Puiggraciós

Veïnat de la Vall Roja

Veïnat format a l'entorn de l'ermita de Sant Bartomeu de Mont-ras, a cavall entre els municipis de Bigues i Riells i de l'Ametlla del Vallès, on enllaça amb la urbanització del Serrat de l'Ametlla. Destaquen les cases de can Cauma, can Bernat, can Pere Garriga i can Ciurans. Mont-ras, la casa que dona nom a l'ermita, es troba enrunada.

Coll de can Canals

El Coll de Can Canals és un coll situat a la carena que separa les masies de Can Canals i de Can Xesc, així com les valls dels torrents de Can Canals, al nord-oest, i de de Can Bonfadrí, al sud-est.

Can Canals

Masia amb estructura original de tres cossos perpendiculars a la façana, de planta baixa, pis i golfes i coberta a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana. Conserva el portal adovellat, i en la clau de l'arc de mig punt hi ha la data de 1667. Les finestres es distribueixen simètricament a la façana, emmarcades amb pedra sorrenca treballada. El revestiment actual és emblanquinat i pintat. En la façana principal hi ha un rellotge de sol. En el fogatge de 1553 apareix Antoni Canals, i és l'antiga Casa Comas de la que parla l'acta de consagració de l'església parroquial de Bigues de l'any 1156. L'any 1579 Gerònima Camp i Canals contrau matrimoni amb Benet Prat-Ferrer. La família Canals va ser la propietària fins als anys 30 del segle XX.

Cingle de can Canals

Petit cingle situat sobre can Canals que forma part del Serrat de Can Quintanes, que separa les dues unitats del territori municipal: la del poble de Riells del Fai i la del de Bigues. Uns metres més endavant cap al sud hi ha un mirador de tota la vall de Bigues.

Serrat de Quintanes

El Serrat de Can Quintanes és un serrat que separa les dues unitats del territori municipal: la del poble de Riells del Fai i la del de Bigues. Està situat a llevant de Riells del Fai, i forma un dels contraforts meridionals dels Cingles de Bertí, en el seu sector central-meridional, separant les valls del torrent de Can Pagès i del de Can Canals. A la part alta d'aquest serrat es troba el Turó Roig.

Can Pau Boget

Edifici format per la unió de cossos de diferents èpoques, de planta baixa i pis, amb el carener de la coberta paral·lel a la façana principal. Sembla que la part que està dempeus és la més antiga, tot i que, tractant-se d'una construcció molt humil, hi ha pocs elements que permetin datar les restes. Conserva part del forn adossat a la façana oest. Els materials emprats per a fer els murs de paredat són de la zona, tant les pedres com el morter. Entre Can Pau Boget i Can Berga hi ha una bassa de recollida d'aigües, que hi arribaven canalitzades. En aquesta zona del Sot de Bellovir també s'hi trobaven can Berga, can Carbassot i can Coll, totes elles enrunades, com can Pau Boget.

Sot de Bellobir

El Sot de Bellobir és una vall estreta i feréstega situada a l'extrem nord-est del terme municipal de Bigues i Riells del Fai, a ponent del Collet de Can Tripeta, a la part alta de la vall del torrent del Pollancre. Conté les restes d'un petit veïnat de masies, amb Can Pau Boget, Can Berga de Bellobir, Can Carbassot i Can Coll. Abans d'arribar a la bassa que hi ha a la dreta del camí i a can Berga de Bellovir, un camí s'enfila a mà esquerra en direcció a la cinglera.

Coll de can Tripeta

El Coll de Can Tripeta és una important collada situada en el punt de trobada dels termes municipals de Bigues i Riells del Fai, el Figaró i Montmany i Sant Quirze Safaja, els dos primers en el Vallès Oriental i el darrer en el Moianès. Situat en el vessant nord-oest del cim de Puiggraciós, és el punt més baix de la carena que uneix aquesta muntanya amb els Cingles de Bertí i separa les conques del Congost amb la del Tenes, a més a més d'oferir bones vistes cap a llevant i cap a ponent.

A l'esquerra, al costat d'una fita

Puiggraciós

El cim de Puiggraciós és el punt més elevat del municipi de Bigues i Riells del Fai, on es troben, també, els termenals de Figaró-Montmany i l'Ametlla del Vallès. A banda de la torre de vigilància fàcilment identificable, hi destaca l'estructura de la plataforma superior del turó, que presenta unes dimensions considerables. És una estructura de planta rectangular i parets de pedra seca d'1'7 m de gruix; la superfície és de 14 x 7 m. i l'alçada màxima de les parets és de 0'5 m que els arqueòlegs, ara per ara, no en tenen clara la seva funcionalitat ni el seu motiu.

Muralla íbera de Puiggraciós

Les evidències sobre la ocupació humana del puig es documenten des d'època prehistòria. Es poden esmentar les destrals de pedra trobades pels contorns, i entre elles una destraleta de basalt trobada al mateix puig, i una pedra de sílex, un fragment de ganivet trobat prop de Can Tomeu, al Serrat, atribuït a l'edat del bronze i associat a una comunitat agrícola i ramadera. Al turó de l'Arbocer prop de Puiggraciós i també a les balmes del Traver als cingles de Bertí es documenta material del bronze final i primera edat del ferro. Les primeres restes constructives les trobem al poblat de Puiggraciós de la segona edat del ferro i món ibèric. El poblat va ser descobert l'any 1940, però no és fins a 2019, on l'equip del Museu de Granollers encapçalat per Marc Guàrdia, amb el suport de l'Ajuntament de Bigues i Riells del Fai entre d'altres, que no s'hi ha excavat sistemàticament.

Deixar pista, seguir pals de cable

Santuari de Puiggraciós

El puig on s'ubicarà el santuari presenta evidències d'ocupació humana des d'antic, per una banda el proper poblat ibèric de Puiggraciós i per l'altra, i ja en època moderna, i al llarg del segle XVII, la visita d'una processó anual que es feia a d'alt del puig, degut a una gran devoció mariana. No serà fins l'any 1698 quan es concedeix l'administració de Sant Pau de Montmany sobre Santa Maria del Puig. La història del Santuari de Puiggraciós s'inicia amb la petició del rector de la parròquia de Montmany, Mn. Vicenç Torrellebreta, quan demana al bisbe de Barcelona en la seva visita pastoral de l'any 1698, la concessió d'un Altar Major per a l'advocació de la Mare de Déu de Puiggraciós. Aquesta concessió va ser atorgada el 26 de juny de 1701 quan Rafael Xammar i Derrocada, fill de l'Ametlla, i entre d'altres càrrecs visitador general de la diòcesi de Barcelona, va signar-la. El 3 de setembre de 1711 va ser oberta al culte. El temple es completa amb un cor i un cambril, de planta quadrada, que va ser acabat l'any 1771, i amb una casa, que originàriament era la residència de l'ermità que estava autoritzat a residir-hi. Entre 1910 i 1936 va ser, també, la seu de la parròquia de Montmany. A l'any 1936, el temple va ser profanat i, entre d'altres, va desaparèixer un retaule barroc, existent ja l'any 1737. La imatge, però, va poder ser salvada per l'acció d'uns veïns i va ser amagada en diversos llocs. El temple va ser restaurat en el període comprès entre els anys 1951 i 1955 per l'arquitecte Lluís Bonet i Garí, iniciada a petició del rector de l'Ametlla Mn. Jesús Ventura. La inauguració d'aquestes actuacions va tenir lloc l'any 1957. Des de l'any 1973 tenen cura del santuari una comunitat de monges benedictines. Completen el conjunt la torre de senyals òptics aixecada l'any 1845 en el decurs de les guerres carlines del segle XIX i la petita capelleta situada gairebé a sota de la torre de senyals, on marca la tradició que va ser trobada la imatge mariana venerada al Santuari de Puiggraciós.

El Serrat de l'Ocata

El Serrat de l'Ocata és un veïnat de masies disseminades que enllaça amb la urbanització del Serrat de l'Ametlla, convertida oficialment en barri de l'Ametlla i denominada avui dia, simplement, el Serrat o, oficialment, el Serrat de l'Ocata. Pertany al terme municipal de l'Ametlla del Vallès. És al nord del terme municipal, a tocar dels termes municipals del Figaró-Montmany i Bigues i Riells. El barri original és un conjunt de masies del segle XIV properes al santuari de Puiggraciós, que es va estructurar com a veïnat aïllat respecte del cap del municipi. Estava dedicat a l'agricultura minifundista en terres dels turons contigus. Actualment queden íntegres encara no una dotzena de masies (Can Panxa Rossa, Can Rit, Can Calces, Can Tomeu, Can Roses, Can Xacó, Can Mestre, Can Joanet, Ca l'Arcís, Can Manel i Can Joan Badia), si bé les feines agrícoles s'han abandonat. Al sud-oest d'aquesta zona hi ha el mas Puigllonell, una gran finca originària del segle XII que a mitjans del segle XX va urbanitzar una bona part de les terres i va donar pas a la urbanització del Serrat, avui dia inserida en la trama urbana de l'Ametlla.

Font de Dalt

Puigllonell

Casa pairal amb coberta de dues vessants, amb el carener i el ràfec paral·lels a la façana (de tipologia 1 segons Danès). La referència més antiga trobada a l'edificació data de 871 (brancal façana). Actualment està en reconstrucció. Té 2 plantes. Façana i parets de pedra de la zona (gres vermell) rejuntada amb calç. Les cantoneres són de pedra tallada de la mateixa finca. Existeixen uns contraforts d'estabilització de la façana sud ja que té una gran alçada. Finestres de la façana sud amb brancal de pedra treballada de morfologia gòtica. Portal principal d'accés a la masia amb dovelles de grans dimensions. A la façana hi ha una galeria que dóna un aire senyorívol al conjunt. Sostres de la masia amb embigat i llates. D'altres part amb embigat, cairons i rajols. La teulada és reformada i feta amb embigat de fusta, cairons, rajols i teula catalana. A partir de l'evolució històrica es pot deduir que al segle XII hi hagué el primer conjunt de reformes, vers el 1599 una segona fase i possiblement al segle XVIII la gran reforma que dóna l'estructura actual del mas. Es dedueix que les successives ampliacions van ser fer la façana sud. Als anys 80 es realitza la darrera restauració per consolidar terres i teulat.

Can Ciurans

Masia de tipologia 1 segons Danès, amb coberta de dues vessants, amb el carener i el ràfec paral·lels a la façana. La referència més antiga trobada a l'edificació data de 1871 (pallissa) tot i que la masia és anterior. Primera residència de 2 plantes. Façana arremolinada de color beix. Insòlitament orientada a l'est. La paret de la façana és feta amb pedra rejuntada amb calç i cantoneres de pedra tallada. 6 finestres i 2 portes amb brancals de pedra sorrenca. Les parets interiors són fetes amb pedra i aglutinades amb fang. Sostres reformats fets amb materials moderns. Resten alguns sostres antics amb biga de fusta i aïllament de canya sota teula catalana. Edificacions annexes: Pallissa de dues plantes en mal estat i 2 coberts de construcció recent amb teulada caiguda en molt mal estat. Total annexos 241m2. Es fa evident una reforma al segle XVIII on s'amplia la pallissa i algunes estances de les cases que formen l'actual unitat. Posteriorment, als any 80 es fa l'actual reforma que dóna el caràcter actual a la masia.

Sant Bartomeu de Mont-ras

Edifici de nau rectangular amb tres arcs torals que aguantaven una coberta a dues aigües amb bigues de fusta i teula àrab. A la banda est de les parets laterals hi ha dues finestres de doble esqueixada enfrontades, i a la façana sud hi ha la portalada, amb arc de mig punt adovellat amb pedra tosca, que avui no és practicable. Al segle XVIII es va ampliar l'edifici, amb l'afegit d'un tram més a on hi havia el presbiteri. Es pot comprovar pel canvi d'aparell i de gruix de les parets. En aquesta part s'hi va construir la nova façana principal, amb el portal d'entrada, amb llinda plana, un campanar de cadireta i un ull de bou. També sembla que es van eliminar dues capelles situades a les parets laterals, embegudes en el gruix de les parets. En la rehabilitació dels anys 60 del segle XX es van canviar les bigues de fusta i l'enllatat per bigues de formigó i encadellat ceràmic. Posteriorment es va haver d'atirantar les parets laterals a l'alçada de l'arrencada dels arcs i per sota del paviment, ja que les parets s'obrien i els arcs i la coberta amenaçaven ruïna. L'edifici estava envoltat per un petit mur de pedra, molt malmès, que delimitava l'ermita i el cementiri de davant, del qual no en queden restes. El lloc és conegut des del 932, i l'església surt esmentada el 1156 en l'acta de consagració de la Parròquia de Bigues. El 1404 s'uneix sufragània a Sant Pere de Montmany, i depèn de l'Ametlla. El nom de les Vespes ve per un atac de vespes el 1936.