Gallifa: Gorg Negre - Ermita del Grau - Castell

Mare de Déu del Grau

La capella de la Mare de Déu del Grau és una petita edificació del segle XII d'una sola nau amb absis semicircular coberta per una volta de canó bastida al segle XIX, moment en què també s'adossaren els contraforts que reforcen l'estructura de l'edifici.

Can Just

La Rectoria

La rectoria de Gallifa es troba separada de l'església parroquial uns centenars de metres. El seu aspecte és el d'una masia, amb les característiques específiques d'aquestes: les golfes, coberts, corts per a bestiar, etc. Posseeix també terres de cultiu que progressivament s'han anat abandonant. L'edifici principal presenta una distribució simètrica al frontis, l'eix el marca la porta d'entrada, amb un arc de mig punt amb dovelles de pedra. El carener de la teulada és perpendicular al frontis i el ràfec mostra una senzilla decoració feta amb teula. Encara es conserva l'era, mantenint la seva forma peculiar. En la cara meridional s'aixequen unes voltes de pedra tosca que salven el desnivell del terreny i a la vegada fan de suport a una eixida. A l'esquena nord de la teulada, i sobre una de les parets mare de la rectoria, s'aixecà un campanar al voltant del 1920. La data de construcció de l'edifici actual de la rectoria és desconeguda. Se suposa que existí una primera rectoria al mateix lloc o en un altre indret, edificada al mateix temps que l'església parroquial, o bé després de la seva restauració el segle XII. Des del segle XIV, la rectoria de Sant Pere i Sant Feliu, i de l'Església del Castell van estar situades a la vall. L'edifici actual ha patit al llarg dels segles diverses remodelacions. Al costat de la rectoria, l'any 1761, es beneí la capella, que substituïa l'església parroquial, donat el deficient estat en que es trobava. Rebé el nom de Santíssim Nom de Jesucrist i al 1781 es limitaren les seves funcions quedant com a capella domèstica. L'any 1940 desaparegué convertint-se en escola, l'únic que en queda són dues finestres de rajola.

Gorg Negre

La riera de Gallifa és un curs d'aigua del terme de Gallifa format per la unió de diversos torrents procedents dels cingles de Sant Sadurní i més endavant és una de les que forma la riera de Caldes. La raconada més bonica d'aquesta riera és el Gorg Negre, que es troba en una zona obaga i cal anar en compte amb el seu accés, ja que és un camí argilós que pot estar relliscós.

Can Bosch

Castell de Gallifa

El castell de Gallifa és una petita fortificació que fou el centre històric i jurisdiccional del terme a l'edat mitjana i que es troba sobre la plana que acull l'actual població de Gallifa. El castell està sobre un turó escarpat de 600 metres d'alçària i era un planell fortificat per muralles i dos portals, l'un a ponent i l'altre a llevant, ambdós amb torre de guaita. En recents excavacions han aparegut unes muralles ibèriques datades al segle VIII aC, que indiquen una ocupació estable del territori. però les primeres notícies documentades del castell són de l'any 999 en un document de venda feta pel comte de Barcelona al vicari Bonfill. Possessió comtal, fou l'origen d'un llinatge cognomenat Gallifa, nom que varen adoptar del castell. Són coneguts des del 1060 amb un Ramon, fill d'Adaltrudis, casat amb Rodlendis. El succeí el seu fill Bernat Ramon de Gallifa, que era també castlà del castell de Clarà, a Moià. Mort Bernat Ramon, entorn del 1115, el van heretar els seus fills Ramon Bernat, que s'intitulà també de Maçanet, i Rodlendis, casada amb Guillem Humbert de Rocafort. S'estableix un condomini entre les famílies Gallifa-Maçanet i els Rocafort. El primogènit dels Gallifa transferí al Ramon Berenguer IV el castell, i continuà essent castlà. L'any 1160 la fortalesa fou infeudada a la família Rocafort que en mantingué la possessió fins a final de segle XIII que Humbert de Rocafort el va vendre. El 1348 apareix com senyor del castell Bernardo de Gassius de Petra. Els Gassius en tenien el domini útil però no el jurisdiccional, atès que l'alt domini romania en poder del rei. El 1357 el rei Pere III transferí l'omnímoda jurisdicció dels castells de Gallifa, Montmany i el Figueró a Ramon de Centelles. Del 1357 al 1564 fou ocupat pels Centelles, encara que els Gassius en mantingueren la castlania. Així, el 1546, Pere Gassius donà el castell de Gallifa a la filla Jerònima pel seu casament. El 1551, el baró de Centelles mateix investí els nous esposos com a senyors del castell. Un dia més tard, la fortalesa fou venuda a Joan Girbau. L'any 1596 els Girbau traspassen el domini a la família Taiadella. El segle XVIII la propietat tornarà als Girbau. El castell va perdre el seu caràcter de fortalesa al segle XVI per esdevenir només el centre de la parròquia de Santa Maria del Castell a partir dels segles següents. De l'estructura defensiva només en queden restes de muralles que encerclen el cim d'un turó on hi ha situada la capella de Santa Maria. A ponent de la capella hi ha els fonaments d'una torre exempta, de planta circular. Prop seu basaments de construccions residencials un dels quals, junt amb la torre i la capella fortificada constituïen probablement la part noble i residencial del conjunt fortificat. En el sector nord-est hi ha les restes d'unes edificacions residencials adossades a les muralles però se'n desconeix l'extensió i la utilització. Sembla que l'accés al recinte casteller devia coincidir amb l'actual, ja que en aquest punt queda resguardat per una bestorre que devia servir de control i defensa. Aquesta bestorre, de planta quadrada, té dos pisos oberts a l'interior del recinte: l'inferior és cobert per una volta de mig punt feta amb pedres disposades a plec de llibre. Els panys de la muralla són oberts per diverses espitlleres, distribuïdes regularment. L'aparell s'ha fet amb pedra de paredar de cares aplanades. L'església romànica de Santa Maria del Castell, del segle XI, està construïda al punt més alt de la plana interior del castell de Gallifa, a 642 metres d'altitud, i el primer esment documetat és de l'any 1060. L'any 1078 consta com a parròquia. Hi ha notícies documentals de l'any 1670 d'obres de restauració o reconstrucció. Fins al 1860 fou parròquia d'una part del terme, funció que compartia amb l'església de Gallifa. L'any 1868, amb la reorganització parroquial, perd la funció de parròquia i passa a dependre de Sant Sebastià de Montmajor. L'any 1924, com que l'edifici amenaçava ruïna, es va baixar la Mare de Déu (segle XIX) a Gallifa. Tot seguit, s'aprofità bona part del material de la teulada per a reparar la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. La imatge de la mare de Déu, es va fer malbé durant la guerra civil espanyola (1936-1939). Mn. Josep Dalmau inicià la reconstrucció de l'ermita romànica del castell de Gallifa el 1985. Els experts en art romànic valoren les ruïnes com un rar exemplar d'ermita, perquè sobre la volta no hi havia la teulada (com és habitual) sinó una habitació-sala que constituïa un últim recurs de la resistència dels habitants del castell, quan els enemics havien ja entrat dins el recinte de la fortalesa.

Església de St. Pere de Gallifa

L'església de Sant Pere i Sant Feliu de Gallifa està documentada des de l'any 1060. És una església de nau única rectangular, coberta amb volta de canó, amb capçalera triabsidal. Els paraments exteriors estan decorats amb un fris d'arcuacions cegues sota la cornisa i lesenes de tipus llombard a l'absis. La porta, formada per dos arcs de mig punt, és a la façana de migdia. Es pot datar a la segona meitat del segle XI. Al costat mateix de l'església parroquial hi ha la masia de Racó, un típic exemple de l'arquitectura popular tradicional, amb teulada a dues aigües. L'any 1951 s'hi va instal·lar el ceramista Josep Llorenç i Artigas, col·laborador de Miró, i aquí hi va muntar el seu taller. El 1989, el seu fill, l'escultor Joan Gardy Artigas, hi va situar la seu de la Fundació que duu el nom del seu pare.