Gallina Pelada i Creu de Ferro des del Pla de la Creu de Fumanya pel Serrat Gran i amb neu a la part alta (Berguedà)

Gallina Pelada (2.322 metres) i Creu de Ferro (2.296 metres) des del Pla de la Creu de Fumanya pel Serrat Gran i amb neu a la part alta (Berguedà)

Ruta seguida: Els Tres Camins al Pla de la Creu de Fumanya-Camí de la Font del Pi-Pista i corriol del Serrat Gran-Pla de les Tores-El Pla Gran-Refugi d'Ensija-Cim del Cap de la Gallina Pelada-Carena de la Serra d'Ensija amb els seus cims secundaris-Flanqueig pel llom dels Amorriadors-Pla de les Tores-Cim de la Creu de Ferro-Corriol i pista del Serrat Gran-Pista de la Font del Pi-Els Tres Camins-Camí dels Pisos-Camí de Peguera-Font de Cal Coix-Poble abandonat de Peguera-Ermita de Sant Miquel de Peguera-Camí de Peguera-Font de Cal Coix-Camí dels Pisos-Els Tres Camins al Pla de la Creu de Fumanya.

Iniciem la ruta a la cruïlla de pistes coneguda com els Tres Camins, al Pla de la Creu de Fumanya, on hem deixat el cotxe a un marge de la carretera, a la cota 1.670 metres. Hem vingut per la carretera BV-4025 des de Fígols i Sant Corneli.

A la cruïlla trobem un pal indicador i senyals de desviament als Rasos de Peguera i al mateix poble abandonat de Peguera on, si tot marxa com tenim previst, anirem a la tornada de la ruta per dinar i fer algunes fotos.

Creuem la carretera i comencem a caminar per la pista de terra que surt en direcció nord i s’endinsa al bosc de pi roig. Alguns trams del camí estan lleugerament enfarinats per les quatre volves caigudes ahir. El dia és fred, però amb un cel escandalosament blau que, segons la previsió, aguantarà fins a primera hora de la tarda.

Als 800 metres de marxa deixem la pista que ens portava en direcció a la Font del Pi i girem a la dreta per una pista que puja lleugerament. Travessem una cadena rovellada, passem al costat d’un gran pneumàtic abandonat i, 400 metres després, deixem la pista principal per agafar un corriol empedrat que surt per l’esquerra.

Aquí comença la forta pujada que, en poc més de dos quilòmetres pel Serrat Gran, salvarà un desnivell d’uns 550 metres i ens deixarà a la carena de la Creu de Ferro i al Pla de les Tores.

Els primers metres del corriol no donen cap respir fins arribar a un creuament amb la pista de terra que havíem abandonat abans. Si haguéssim seguit la pista també hauríem arribat aquí però amb més volta i menys esforç. Sigui com sigui, en aquest punt travessem la pista i seguim pel corriol que tenim al davant. Pocs metres més enllà, en un encreuament poc visible, hem de decidir què fem. Tot i que la majoria de les ressenyes que he trobat parlen de fer servir el Torrent de les Pedregoses per pujar o baixar des del Pla de les Tores, per la seva perillositat en cas de pluja, neu o gelada, jo sempre he fet servir el corriol que remunta pel vessant herbat del Serrat Gran per fer la ruta. Potser és menys directe, però no hi ha perill de cap tipus i només cal vigilar de no relliscar en els trams pedregosos més inclinats. A més, el llit del torrent acostuma a estar molt brut pel material arrossegat pels allaus que es produeixen cada any. Al meu entendre, encara presenta més risc d’allaus que el Torrent de les Llobateres per on es baixa del Pla d’Ensija a la carretera de la Font Freda i de Palomera, llocs més habituals per iniciar l’ascens a la Gallina Pelada. Per tot això, al creuament nosaltres decidim seguir el corriol fitat que puja per la dreta i no el de l’esquerra que ens introduiria al torrent esmentat. Certament cal estar amatent i buscar les fites, perquè no hi ha cap altra marca o senyalització.

Després de decidir-nos pel corriol de la dreta, el primer tram d’ascens ens porta a una clariana del bosc sota el turonet del Serrat Gran (1.975 metres), amb restes d’un tancat de fusta pel bestiar.

Sortim de la clariana per l’esquerra i seguim pujant decididament buscant les fites prou freqüents. És difícil perdre el corriol però, si ens passa, el terreny permet recuperar-ho ràpidament.

Seguim l’ascens a ritme tranquil per no perdre l’alè i gaudint de les bones vistes als Rasos i al mar de núvols per on suren, llunyans, els cims del Montseny i Montserrat.

Finalment arribem a la carena, punt final de la pujada intensa, i baixem al Pla de les Tores on trobem una fita de pedres i una pintada que indica el camí a la Creu de Ferro, que farem a la tornada. Aquí ja tenim magnífiques vistes dels cims d’Ensija i del Pla Gran coberts de neu dura i glaçada. La part obaga dels Amorriadors està coberta de neu dura, però la solana només presenta alguna placa escadussera. Certament no esperava tanta neu perquè no ha nevat des de principis de novembre i pensava que l’interminable anticicló de les últimes setmanes s’hauria menjat la major part. Per això no porto grampons i tinc només un bastó per fer tasques de piolet. Caldrà anar amb compte i prendre s’ho amb calma per evitar relliscades. Afortunadament pel Tuc, ell ja porta incorporats els seus grampons particulars.

Per seguretat decideixo no seguir el flanqueig directe pel llom dels Amorriadors per baixar al refugi i a la Gallina Pelada i anem a buscar la solana sense neu per baixar al Pla Gran. Amb molt “carinyo” i a un ritme lentíssim, travessem un parell de plaques glaçades per arribar a la zona herbada. Aquí ja baixem ràpidament al torrent del fons i amb molt menys desnivell podem creuar la neu del Pla Gran aprofitant una vella traça de raquetes. Fins ara no hem trobat ningú pel camí però, com és habitual, aquí ja comencem a trobar gent que puja per la banda dreta des de la Font Freda.

Seguim pel planell nevat i ens acostem al Refugi de la Serra d’Ensija (o Delgado Úbeda). És un refugi guardat de la FEEC, a 2.200 metres, inaugurat el 1.964, i que avui trobem tancat. Aprofitem la taula de fusta que hi ha a l’entrada per menjar una mica abans de la pujada final al cim.

Recuperades les forces seguim camí a la Gallina Pelada per la ruta clàssica que ja hem fet moltes vegades, però avui amb molta cura per no relliscar.

Un petit esforç més i ja som al cim del Cap de la Gallina Pelada (2.322 metres) o Cap de Llitzet. Malgrat ser un cim modest en altura, sempre que pujo tinc una sensació de plenitud i em meravello de les brutals vistes en 360 graus. Ja voldrien molts “tresmils” tenir aquesta balconada privilegiada. Al cim trobem una gran creu de ferro amb una estelada, la senyera i múltiples objectes penjats pels excursionistes. També una Mare de Déu de Queralt i una bústia per deixar les notes de cim. Finalment, com a novetat d’aquest últim Nadal, gent de Puig-reig ha penjat una placa-pessebre. A un parell de metres, a llevant de la creu, trobem el clau metàl.lic de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Com anem molt bé de temps i fa un dia fred, però magnífic i sense vent, ens entretenim una bona estona a gaudir del cim i de la mirada privilegiada en totes direccions, començant pel Pedraforca que tenim “a tocar”.

Finalment, després d’intercanviar comentaris i fotografies amb altres excursionistes, iniciem la tornada.

Poc a poc baixem al collet previ al cim. Aquí decidim no seguir el camí de l’anada i tornarem crestejant per tots els cims secundaris de la cara sud d’Ensija que hem vist nets de neu.

Dit i fet, pugen directes a la cresta de la dreta i, a partir d’aquí, anem crestejant evitant les plaques de neu. A més de reduir el risc de la glaçada ruta habitual, fer les cinc cotes secundàries ens permet seguir gaudint de vistes espectaculars en totes direccions. A més, com anticipava la previsió del temps, ja veiem arribar els primers núvols que, en poca estona, ja cobreixen parcialment el cim de la Gallina Pelada.

Després de baixar de la cinquena cota ja no tenim terreny sense plaques de neu però, afortunadament, la inclinació del terreny per on fem el flanqueig és molt assumible. Com sempre, amb cura i poc a poc, anem avançant per aquest tram dels Amorriadors fins arribar, de nou, al Pla de les Tores.

Descansem un moment i, com tenim prou temps, ens dirigim al proper cim de la Creu de Ferro per un sender prou marcat i sense neu. En un no res, ja som al cim de la Creu de Ferro (2.296 metres) que és una petita elevació de la mateixa carena amb menys vistes que la Gallina però, malgrat tot, amb una bona panoràmica al sud, als Rasos de Peguera i, al nord, al Pedraforca i als cims de la Baixa i l’Alta Cerdanya.

Com els núvols comencem a cobrir el sol i ha aparegut el vent, el fred és molt més intens i fa recomanable no entretenir-se, així que fem quatre fotos i retornem al coll per retrobar el corriol de baixada a Peguera per on hem pujat al matí.

No hi ha pèrdua possible, el corriol està molt fressat i amb moltes fites. La baixada és molt ràpida, però cal vigilar de no relliscar als trams més desfets.

Passem novament per la clariana amb les restes de tanca pel bestiar, pel creuament amb el camí que baixa del Torrent de les Pedregoses, per la cruïlla amb la pista de terra i, finalment, arribem al Tres Camins, on tenim el cotxe.

Com el dia aguanta i tenim marge de temps, decidim fer efectiu el que teníem previst d’acostar-nos a dinar al poble abandonat de Peguera.

Seguim per la pista senyalitzada que baixa al sud. Passem a tocar d’una bassa ben glaçada i d’un pal indicador del Pla de la Creu. Seguim una estona per la pista, coneguda com Camí dels Pisos i, a la primera cruïlla senyalitzada amb pal indicador, baixem per la dreta en direcció a la Font de Cal Coix i, poc després, a les restes del poble abandonat de Peguera, on feia temps que no veníem.

Fem algunes fotos de les restes enrunades sota el vistós Roc de Peguera, coronat per una estelada, i ens apropem a l’ermita de Sant Miquel de Peguera on podem dinar a raser del vent.

Després de dinar, fem una petita passejada per les rodalies de l’ermita, el cementiri i l’antiga rectoria. El pati posterior s’ha aprofitat per fer un tancat d’estiu pel bestiar.

La zona és magnífica, amb amples vistes als prats herbats coneguts com el Planàs, als Cingles de Graell i al Serrat de les Eres.

Recollim “trastos” i retornem pel mateix camí a la zona d’aparcament, on donem per acabada la ruta d’avui.

Una magnífica i poc transitada ruta per pujar als cims de la Gallina Pelada i la Creu de Ferro, amb el plus afegit d’un dia espectacular i lluminós. És una ruta circular que comparteix un tram d’anada i tornada per un corriol que ressegueix el llom del Serrat Gran i que evita el pas pel complicat, i en ocasions perillós, Torrent de les Pedregoses.

Absolutament recomanable però, si és possible, a l’hivern agafeu els grampons per si de cas.

Salut i bona caminada !