Gallinova (100 cim)

El Gallinova és un cim de 1.687 metres d'altitud que tanca l'extrem sud-occidental de la Serra de Carreu i que pertany als termes municipals d'Abella de la Conca i de Conca de Dalt, ambdós a la comarca del Pallars Jussà. La seva cota màxima s’alça sobre una abrupta cinglera, per tant, tot i que de lluny presenta una silueta molt característica, un cop als seus peus costa distingir quines de les puntes del crestall és la que té el vèrtex geodèsic. Sobre el terreny podem identificar-la més fàcilment, al ser la que té una faja molt trencada de color rogenc al sector mig del cingle, a la dreta del morral que cau en vertical sobre la collada del Trunfo.
Per fer la ruta com es descriu és imprescindible disposar d’un vehicle tot-terreny, ja que en cas contrari, hauríem de començar a la zona d’estacionament habilitada a l’entrada d’Abella de la Conca. La pista que del poble ens ha de dur a la casa Toà té punts on el terreny és força irregular i no la considero apta per a cotxes normals. Val a dir, que amb un potent 4x4 es pot arribar fins la pròpia collada del Trunfo, on hi ha lloc de sobres per aparcar, però s’han de superar rampes del 20%, que no tots els SUV poden afrontar amb prou garanties, tenint en compte les característiques del terra de la pista.

Prenent com a referència la carretera C-74, que va d’Artesa de Segre fins a Tremp, passant pel coll de Comiols, hem d’agafar el trencall que porta a Isona, localitat que travessarem fins trobar a l’esquerra la cruïlla en direcció a Coll de Nargó i Abella de la Conca, per la L-511. Després d’un tram recte, a l’alçada del quilòmetre 3, veurem un encreuament, altre cop a l’esquerra, on comença una estreta carretera local que, en 5 quilòmetres, ens durà al petit i singular nucli d’Abella de la Conca. Amb compte, per l’amplada i el traçat sinuós dels seus carrerons, el travessarem pel carrer del Mig, fins arribar a una pista formigonada que davalla fort traçant una giragonsa, als peus d’una balma, fins que arriba a una cruïlla. Hem de seguir la pista, ara de terra, que s’enfila per l’esquerra, ja que la de la dreta té el pas prohibit i barrat.
Al cap d’uns 4 quilòmetres, arribarem a un doble revolt a l’alçada de la casa Toà, edificada sobre una gran roca, des d’on seguirem amunt, però tenint en compte que, depenent de la gent que hagi arribat abans, haurem de deixar el cotxe aquí, ja que la capacitat d’estacionament de la pista a partir d’aquest punt és molt limitada, poc més de mitja dotzena de vehicles. En el nostre cas hem aparcat una mica més amunt en una esplanada del voral, doncs més endavant estava tot ocupat.

Comencem doncs a caminar seguint la pista per la que hem vingut, fins arribar a un trencall que surt a l’esquerra, per on pujarem de forma més decidida, també per pista, resseguint per la base els cingles en els que es troba el nostre objectiu d’avui. Al cap de 1,2 quilòmetres, arribem a l’ampla collada del Trumfo, que separa el Gallinova de la Roca de Monteguida, situada al sud. Agafem un sender que s’enfila al nord, en direcció a un grup de roques amb unes alzines joves. Totes les ressenyes que havia llegit durant els anys que m’havia plantejat pujar el Gallinova, que parlaven de ruta confusa, en la que calia parar compte a no “encigalar-se” innecessàriament, pujant per on no toca, han quedat en l’oblit, tota vegada que, al dia de la data, el camí és molt evident i trepitjat i ha estat profusament fitat, cosa que s’agraeix notablement i per tant, hem col·laborat en la tasca, afegint-hi fites en algun punt dubtós. D’aquesta manera, si anem parant atenció a les fites, no tindrem problemes a l’hora de triar el bon camí. Del grupet de roques esmentat marxem a l’esquerra, iniciant un flanqueig, lleugerament aeri en algun punt, tot i que la vegetació li resta aquesta sensació, amb un traçat un tant sinuós, per un terreny que a estones està una mica descompost, fins situar-nos als peus mateix de la paret, on ens haurem d’enfilar per una mena de lleixa de roca, no gaire ample, que traça una curiosa diagonal ascendent.
Al capdamunt, seguirem un corriolet entre els matolls i les roques, fins que arribem al punt on canviarem de direcció, en un indret una mica trencat i graonat. Hi ha fites al davant i a la dreta, però qualsevol de les dues opcions és bona, ja que es troben en un no res, per tant, toca enfilar-se, ajudant-se opcionalment de les mans, fins a situar-se als peus d’una tartera, que malgrat no ho sembli, no haurem de seguir, ja que el camí dibuixa una alternativa per la seva dreta, que ens fa superar aquest grau de manera inesperadament còmoda.

Arribem així a la carena del Gallinova i ens trobem amb una altra de les raons per les quals he trigat tants anys en venir-hi, l’horrible i visualment esperpèntica tanca metàl·lica que ressegueix perimetralment el cingle. Suposo que més enllà de marcar els límits municipals, devia servir per evitar que el bestiar en pastura s’estavellés precipici avall, però resulta que hi ha trams, sobretot en les parts més properes al Gallinova, on desapareix per complert, per tant, la seva seguretat és relativa. Durant molt de temps, la única manera de travessar-la era per un estret pas de doble tanca que s’hi havia habilitat una mica més amunt d’on ens trobem, però ara es pot passar per sota, ja que algú hi ha obert oportunament un forat, estret i on cal ajupir-se, però transitable per a tothom. Per cert, a aquest indret se l’anomena pas del Llop i així consta reflectit en el mapa de l’ICGC.

Les fites de pedra i un rastre de camí sembla que ens facin perdre uns metres d’alçada pel vessant nord de la muntanya, per la qual cosa, decidim enfilar el cordal carener, si fa o no fa a tocar de la tanca, malgrat que en algun punt on els matolls s’han fet forts, ens separem lleugerament. Trobem el pas habilitat per travessar el reixat i més endavant, arribem a una gran balconada sobre la collada del Trunfo (lliure de la tanca), on ens adonem de la verticalitat de l’indret. Una darrera pujada ens deixa finalment al vèrtex geodèsic del Gallinova, des d’on es té una de les panoràmiques més espectaculars de la Serra de Carreu, però com hem tingut la sort de gaudir d’un dia amb una visibilitat excepcional, ens hem regalat d’unes vistes impressionants, no sols sobre les properes serres de Boumort i Pessonada, o la muntanya de Sant Corneli, sinó sobre els tres Mont-sec, tallats pels congostos de Terradets i Mont-rebei.
Els Pirineus més llunyans també ens mostren els seus cims nevats, però és que fins i tot es veia perfectament el Moncayo, al que hi vam anar fa poc. Una consulta a aquest link ens donarà una idea de tot plegat: https://peakvisor.com/peak/gallinova.html. Avui més que mai ho hem pogut comprovar.

La tornada l’hem fet, si fa o no fa, per on hem vingut, tot i que baixant ens hem separat una mica de l’enreixat, seguint fites i rastre de sender i una mica més avall, a la zona del flanqueig, hem seguit durant un tram una línia de fites i un corriol diferents a les de l’anada, que ens han fet anar lleugerament per sota, però pràcticament en paral·lel.

Text de xrs1959