Gavarres: Els megàlits de Fitor

01 Santa Coloma de Fitor

02 Dolmen del Llobinar

Es tracte d'un sepulcre de corredor de cambra amb un passadís que actualment no es visible. Les lloses que el configuren són de pissarra i durant la seva excavació al 1964 Lluís Esteva va poder confirmar que aquestes havien estat “clavades” al sòl natural i calçades amb pedres més petites. Aquest monument hauria tingut un túmul artificial del que encara es poden apreciar algunes restes al voltant. Durant l’excavació es va poder documentar un enllosat artificial de pissarra, que ocupava la cambra i el corredor.

03 Inscultures de la roca del Llobinar

Gravats artificials fets sobre una pedra de grans dimensions. Els gravats són una manifestació que es desenvolupà entre els períodes Neolític i Calcolític per tota Europa, i s’han relacionat sempre amb el fenomen del megalitisme. Els gravats no són molt profunds, probablement fets per percussió directe a partir de repicat. El bloc principal presenta una bàssia artificial, més d’una desena de cassoletes i 2 reguerons que formen una T.

04 Clariana

Arribem a una clariana amb bones vistes.

05 Can Puig de Fitor

Us trobeu davant de les runes del Mas Puig. La seva estructura és imponent, amb un cos format per una torre quadrangular amb cantoneres construïda sobre dues grans voltes i una ampliació important cap el nord. Davant la casa trobem el paller, que contenia el trull d’oli i el celler. Aquestes runes foren una gran casa pairal, amb diferents masos que hi depenien d’ella. Segons l’acta de consagració de l’església de santa Coloma de Fitor, al segle X, l’actual Mas Puig fou un dels vilanculus (agregació de poblament) que formaven part de l’agrupament de Fitor i que ajudaren a fundar la parròquia. Actualment el mas és propietat de la fundació Catalunya-La Pedrera que l’ha transformat en un Espai Espai Natura. En el passat aquesta casa tenia una gran influència a la zona, sent la més propera a l’església i a la seva cellera (en documents del XIV es documenta que n’era tinent en Nadal de Cals, que també tenia cases a la cellera de Fitor). Ja des del segle XIII, el Mas va estar vinculat a l’ordre del Temple, quan un cavaller templari, en Bernat Puig, es feu càrrec de gestionar els bens de l’ordre del Temple a la zona, i sobretot a les propietats vora el Camí Ral.

06 Bassa de Can Puig

07 Torrent

08 Mas Plaja

Aquest probablement fou el Mas Vilanova, reanomenat al Segle XIII amb el cognom Plaja. Aquest fou un militar oficial del rei de Castella, provinent de Cantàbria, amic dels oficials reials empordanesos Cruïlles i Rocabertí. Un cop acabada la victoriosa campanya militar al Rosselló, el Rei l’hi atorgà un mas en propietat, pel que mai pagarà impostos ni al regne ni a l’església. Els Plaja foren una de les famílies mes innovadores a les darreries del segle XVII, ja que foren de les primeres en dedicar-se a la incipient indústria del suro. Al segle XVIII la producció de suro fou tant important a les Gavarres que esdevingué el motor de la puixança econòmica de tota la zona. Amb aquesta nova empenta, milloraren les comunicacions i es refermà la importància del Camí Ral, augmentà la població de Fitor i s’ampliaren els masos de la zona. Tot aquest creixement feu créixer la demanda de material de construcció, i al Mas Plaja s’instal·la una rajoleria que s’especialitzà en la fabricació de teules.

09 Pou

Probablement de aquest pou s'extreia l'aigua per la rajoleria.

10 Rajoleria Can Plaja

Aquesta teuleria, avui reformada la podeu trobar en el camí que duu cap al mas. Aquestes rajoleries tenien diferents espais de treball. La matèria bàsica, l’argila, era recollida pel mateix rajoler en una terrera propera, a l’hivern amb magalls, pales i cabassos. Perquè l’argila estigués apunt per ser treballada calia picar-la amb una maceta i trencar els terrossos. Tot seguit s’estenia i es xafava amb una maça de fusta o un roleu per convertir-la en pols. El pas següent necessitava de l’aigua d’algun pou proper: es barrejava en les basses del saplà l’aigua amb les argiles. L’aigua es deixava evaporar i si afegia sorra per espessir la barreja. Seguidament, amb l’ajuda dels motlles s’anava treballant d’acord amb el material que es volia obtenir. El material resultant es col·locava a l’era després d’escampar-hi sorra fina perquè el fang no s’hi enganxés. Quan les peces estaven prou seques s’aixecaven, recolzades les unes amb les altres, perquè s’assequessin millor. Quan arribava el moment d’enfornar l’obra, es feia a través de la portella del forn; pel procés d’enfornar i desenfornar calien dos persones. L’obra es col·locava d’una manera especial sobre la graella i el foc es preparava a sota. La graella s’havia d’emplenar tota perquè la cuita funcionés, cosa que amb un forn de grans dimensions no sempre era fàcil. Un cop l’obra s’havia enfornat amb trencadís de rajol es feia un teulat i es tapaven alguns forats amb boles d’argila. Aquest s’alimentava contínuament a través de la fogaina mentre durés la cuita. Primerament es feia un “foc petit” per escalfar les peces de mica en mica i eliminar la humitat que queda en el forn. Els primers dos dies es cremaven troncs per fer pujar la temperatura a poc a poc, aquest procés és molt important ja que s’ha d’anar guanyant a poc a poc escalfor sinó la cuita podia sortir defectuosa. Des del damunt del forn anaven controlant la cuita, el color dels trossos de rajol van indicant el procés de cocció i quan aquest arriba a la fi. Quan es volia apagar es deixava de tirar-hi feixines i es tapaven els fogars del forn. Es tapaven amb totxo massís, fang, sorra i cendra. No es podien deixar cap forat, sinó la fornada es refredava massa ràpidament i les peces s’esventaven. Ara ja només feia falta deixar refredar durant uns dies l’obra. Normalment aquests forns feien unes tres cuites a l’any, ja que tot el procés tenia una durada de 15 dies i només es feia en els mesos calorosos de març a octubre. La resta de l’any es dedicava a preparar el material necessari.

11 Camp de la Cadena

12 A l'esquerra

Deixem el Camí del Camp de la Cadena

13 A la dreta

Agafem el camí menys fressat...

14 Dolmen de les tres Maries

Aquest és un dolmen del qual s’hi conserven restes visibles de la paret sud del passadís i de la possible coberta, una llosa de grans dimensions disposada horitzontalment i localitzada a l’extrem nord-est de la alineació. Les tasques d’excavació realitzades a l’any 2011 han permès confirmar la autenticitat d’aquesta alineació de lloses com a jaciment arqueològic de tipus megalític. La paret nord del passadís no es conserva. La totalitat del conjunt conservat presenta unes dimensions de 5,20m de llargària i 2m d’amplada. Actualment (2-09-11), es conserven un total de 5 lloses de pissarra disposades de forma vertical i formant una alineació en direcció nord-est/sud-oest.

15 Pedra Dreta de les Tres Finques

Ens trobem davant d’una llosa de grans dimensions (1.54m d’amplada, 1.70m d’alçada aproximada i 50cm de gruix) i de morfologia arrodonida que es troba disposada de forma totalment vertical. La llosa es troba alineada en direcció sud-oest/nord-est. Durant els treballs d'excavació del 2011 es confirmà la intencionalitat antròpica de la seva disposició, però desconeixem la seva funcionalitat precisa, tot i que podria formar part de la capçalera d'una sepulcre similar al Dolmen dels Tres Peus. Gràcies als sondejos realitzats a l’any 2011 es va documentar un nivell format per una gran acumulació de pedres de petites i mitjanes dimensions encaixades entre elles i que podrien formar part del túmul. Aquesta acumulació descansa sobre la roca natural. Es important remarcar que de forma immediata a la llosa s’hi documenta una fita actual com a indicador de separació de tres finques, d'aquí el seu nom. Actualment (5-09-11), es conserva una única llosa de grans dimensions disposada de forma completament vertical. Hi ha una gran concentració de pedres de petites i mitjanes dimensions que formarien part del túmul.

16 Dolmen dels Tres Caires

Es tracta d’una probable galeria catalana en U feta de lloses de pissarra. De túmul artificial amb tendència circular i restes visibles del peristàlit (conjunt de pedres situades al voltant del túmul per fer de mur de contenció o per a delimitar-ne el perímetre). La seva entrada és orientada al sud (180+/-5º). El monument visible amida interiorment 2.20m de llarg, per 0.80m d’ample, per 1m d’alçada màxima. Actualment, el dolmen conserva la seva cambra amb l’inici del passadís formats per 6 lloses i la coberta in situ. Vora les lloses de llevant hi ha caiguda una possible coberta del passadís i més lluny, vers migdia, una llosa potser d’aquest mateix passadís.

17 Vistes

Espléndides vistes de les Gavarres

18 Dolmen de la Serra d'en Cals

Es tracta d’una probable galeria catalana en U feta de lloses de pissarra. Del túmul artificial de tendència circular, terraplenat artificialment vers llevant amb blocs ajaguts, en queden restes visibles. La seva entrada és orientada al sud-est (170º +/- 5º). El monument visible amida interiorment 1,70m de llarg, per 0.80 m d’ample, per 1.10m d’alçada màxima. Actualment el dolmen conserva 4 lloses de la seva cambra i passadís i la coberta de la cambra molt inclinada. Del túmul que devia cobrir l’estructura interna i del peristàtil de blocs ajaguts en resten testimonis visibles.

19 Dolmen dels Tres Peus

El dolmen dels Tres Peus (Dolmen Gran o Dolmen de Fitor) és possiblement el més conegut d'aquesta part de les Gavarres degut a la seva grandària i bona conservació. Es tracta d’un sepulcre de corredor de cambra rectangular gran o d’una galeria catalana en U feta de lloses de pissarra. Del túmul artificial de tendència circular, terraplenat artificialment vers llevant i migdia amb blocs ajaguts, en queden restes visibles. Actualment el dolmen conserva la seva cambra formada per 6 lloses i la gran coberta in situ. Vora les lloses de migdia hi ha a terra restes de lloses possiblement de la cambra. Les dues lloses més properes al passadís – actualment no visible – que encara s’observen en posició vertical en la fotografia de Cazurro, són avui inclinades vers l’interior de la cambra, tocant-se una amb l’altra. Això fou degut a les excavacions incontrolades que patí el monument. El dolmen estava lleugerament atrinxerat en el terreny vers ponent. Del túmul que cobria l’estructura interna i del peristàtil de blocs ajaguts en resten testimonis vistents. El dolmen va ser utilitzat durant un temps com a cabana, essent en part aparellat amb paret seca (Tarrús et al., 1990: 53).

20 Cista del Clot del Llorer

Al Puig del Clot del Llorer hi trobem un sepulcre megalític i un conjunt d'inscultures. Pel que fa al sepulcre es tracta d'una cista amb túmul rectangular construïda a partir d’un túmul artificial de tendència circular amb possible cromlec, actualment molt erosionat. És un sepulcre d’inhumació primària individual o doble, no reutilitzable. Els seu alineament longitudinal va del nord-oest al sud-est. La cambra amida interiorment 1,70m de llarg i 0,60m d’ample, per 0,65m d’alçada màxima. Actualment la cista conserva in situ 6 lloses de pissarra de la seva cambra. No hi ha cobertes. Vers llevant hi ha lloses que poden haver estat del sepulcre. Del túmul que devia cobrir l’estructura interna se’n conserven testimonis visibles, així com probables restes del cromlec. A pocs metres vers els sud es pot apreciar l’existència d’inscultures. Aquestes corresponen com a mínim a una cassoleta de 8.5cm de diàmetre localitzada sobre un bloc de pedra d’uns 30 cm per 35 cm aproximadament.

21 Vistes

22 Font del Roldor

Està molt feta malbé...quasi no es veu.

23 Vistes a Mas Cals

24 Mas Cals

El Mas Cals s'identifica amb l'antic lloc de Calvos, que apareix entre els villarunculi (agregacions de població) associats a la vila de Fitor en la consagració de la seva església de Santa Coloma de Fitor l'any 949, acompanyant d'altres establiments no localitzats. És un dels assentaments medievals més importants de la zona, i hem de presumir la seva existència ja en època romana. Aquesta masia, actualment restaurada i dedicada al turisme rural, ha estat durant anys un dels referents del Camí Ral que hi passa just a davant. Durant segles ha donat repòs i avituallament als viatgers que feien anar aquesta via de comunicacions tant important. L’edifici, enmig d’una plana, respon a la necessitat d’explotar les valls internes de les Gavarres i els preuats productes dels seus boscos. Si us fixeu bé, l’edifici té una estructura que la fa gairebé inexpugnable. Bandolers i d’altres conflictes feren que l’estructuració de la casa es realitzés perquè els seus habitants tinguessin aigua,llenya, bestiar i gra emmagatzemat. Amb alts murs de pedra i espitlleres, els seus habitants es podien tancar a dins i aguantar vàries setmanes. Una de les particularitats d’aquesta masia és l’existència d’un capbreu del 1342 recuperat en una llibreria de vell de Barcelona pel seu propietari actual, en Joan Botey. L’estudi d’aquest document donarà, sens dubte, una informació valuosíssima sobre la vida en un mas gavarrenc de més de mil anys.

25 Pou de Glaç de Mas Cals

Us trobeu davant del Pou de Glaç de Mas Cals. Una gran estructura poligonal excavada a la roca i rematada amb una volta de pedra, fet que ens indica que és un dels Pous de Glaç més antics de les Gavarres. Aquest pou, que ara veieu obert a banda i banda, i amb una entrada cap a l'oest, servia per fabricar gel i en el passat hauria estat tancat per conservar el fred. El negoci del gel va ser molt important a Catalunya, fins que al principi del segle XX es va imposar la indústria del gel. A les Gavarres la producció de gel va ser, junt amb la del suro i el carbó, una activitat important. En aquest pou de glaç o gelera, el gel, un cop glaçada l’aigua de la riera retinguda per una pressa ombrívola, es tallava i es baixava fins al fons del pou amb corrioles i escales de fusta. Un cop a dins es premsava per tal de que el gel es conservés millor i ocupés menys volum. Amb el boll: fullaraca, palla, bruc i joncs es cobria per tal d’aïllar-lo i millorar la seva conservació fins que el pou era ben ple. El gel es tallava en blocs fent ús del xerrac de mà i de diferents ganxos, i s’extreia amb corrioles i cordes. Un cop afora s’embolicaven amb palla i sacs, i es carregava sobre les bèsties o sobre els carros, i es duia cap a La Bisbal, Girona o Palamós. El mercadeig amb Palamós i la costa fou molt important, degut a la necessitat d’utilitzar el gel per a la conservació del peix. Aquesta feina era feta pels traginers, que de ben d’hora al matí, aprofitant la fresca ja carregaven el gel, car el gel es pagava a pes un cop arribat a destí i s’havia d’impedir que es fongués durant el viatge. La construcció del Pou de Glaç es feu al costat del Camí Ral, doncs, per afavorir el seu transport. La duresa del treball era important, ja que a les geleres la humitat i el fred era l’habitual, i el calçat i la vestimenta no eren els adequats per aquestes feines. En els contractes que es feien als jornalers, a part del sou diari, es contemplava l’existència permanent de llenya fora del pou perquè els treballadors poguessin escalfar-se.

26 Riera de Can Joanola

27 Camí Ral

El Camí Ral o Camí Reial, és el nom que en època medieval se l’hi donà als antics camins públics. Molts d’aquests camins ja existien des de la prehistòria, i els pobles del mediterrani els feren servir i els ampliaren en totes les èpoques. En època romana la Via Augusta dels romans, nom que se l’hi donà al camí que unia Roma amb Cadis pel seu pas per la península Ibèrica, fou un dels eixos vertebradors de l’Imperi. Les roderes que teniu al davant, marques de carros i tartanes, són les petjades del trànsit i el comerç que des de fa segles passa pel Camí Ral que va de Palamós a la Bisbal i Girona.

28 Can Marines

Depenent de la Casa Pairal de Mas Cals, Can Marines de Fitor, és avui un munt de runes. Abandonada als anys 40 del Segle XX, queda amagada entre el Mas Cals i Fitor, en un indret elevat i discret. Fou coneguda per ser una mena d’hostal, un lloc de pas, on s’hi barrejaren personatges ombrívols i dones que anaven a parir de forma amagada. Històries com les que relata Miquel Torroella i Plaja en el seu llibre “Cuentos que son historias”. En aquest es relata l’existència d’una màquina de fer moneda i com els Mossos d’Esquadra detingueren a en Baldiri Casas, propietari de Can Marines, que acabà morint al presidi de Ceuta, acusat d’un crim que no havia comès.

29 Creu