Els Gorgs de Santa Càndia

Necròpolis

Tombes tardo-antigues (segles IV-V dC) procedents del Serral traslladades al peu de l'església de Sant Romà en la intervenció arqueològica de 1995.

Santa Maria de Miralles

L'església de Sant Romà és un temple al veïnat de Sant Romà (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'antiga capella de Sant Romà, ara església parroquial, centra una caseria de poblament disseminat, el 1915 fou controvertida parròquia del lloc, restaurada (veure dates a la fotografia de la volta) i ampliada, afegint-hi la rectoria (1916). La façana és reformada molt a l'estil oriental. Durant la Guerra Civil Espanyola és conservada en escola i després retorna al culte, amb una nova restauració. La datada més antiga que tenim per aquesta església és del 1413. El retaule gòtic del Roser i l'altar major renaixentista de l'església vella, del castell de Miralles, diuen que va ser cremat durant la Guerra Civil. Antigament era d'una nau, volta apuntada, d'arcs encreuats, sostre a dues aigües i campanar d'espadanya. El campanar va ser retallat i l'església es va allargar i va incorporar capelletes laterals semicirculars i la planta es va transformar en planta de creu llatina allargant els laterals abans d'arribar a la capçalera.[1]

Font de Sant Romà

Sant Romà de Santa Maria de Miralles

Sant Romà Conjunt d'edificacions integrat per l'actual parròquia i el Mas de Sant Romà amb annexos destinats a vivendes i corrals. La parròquia està formada per la rectoria (1916) i l'església a la qual està adossada. Aquesta església és d'estil gòtic (1413) d'una sola nau, fou restaurada l'any 1913 afegint-s'hi l'absis actual, en portar la parroquialitat des de l'església del Castell.

Cal Cisquet

Intersección

Mina abandonada de la Bauxita

En aquesta pedrera es pot observar un contacte discordant entre calcàries triasiques i calcàries eocèniques, que son les més clares i just al peu, trobem la mineralització bauxitífera de rebliment de cavitats d’origen kàrstic, que van ser explotades a cel obert entre 1930 i 1965. La bauxita en realitat és considera una roca formada per Boehmita, Diaspor i Gibbsita, tots tres minerals molt difícils de identificar de visu. Amb les Bauxites sempre pasa el mateix, hi ha tantes varietats de colors i formes com pedres hi ha al terra, per tant, només fotografiem una desena d’exemplars per fer palesa aquesta particularitat. Fixeu-vos també que la bauxita és un dels màxims exponents de l’hàbit oolític o pisolític. Entre les Bauxites, també hi ha l’Alumogel, que té una aparença vítria, l’hematites, que és el responsable de les coloracions vermelloses, la limonita, que provoca les coloracions grogenques i la caolinita, que proporciona la coloració blanca.

Mas d'en Torres

Cal Xixella

Mas Fontfregona

Mas d'en Bosc

Ruinas

Ruinas antic Pou o Forn

Orpí

El poble d'Orpí es troba a 447 m d'altitud, dalt d'un roquer que domina la riba dreta de la riera de Carme, formada per l'església, la casa rectoral i un gran casal que correspon a l'antic castell i altres edificis (unes poques cases), encinglerat sobre el torrent de Morei. El terme d'Orpí (Auripino) és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el castell d'Orpí apareix el 987 (com a límit del de Miralles) i el 1005 (quan la vescomtessa Geriberga donà uns alous del seu terme al monestir de Sant Cugat del Vallès. Formà part dels dominis de la casa vescomtal de Cardona, dins la baronia de la Conca d'Òdena, i la família Orpí en tingué la castlania al segle XIII. Més endavant fou infeudat a la família Sallent (el 1461 el seu senyor Bernat Sallent fou considerat instigador de l'agressió al mercader igualadí Antoni Corner mentre oïa missa i hom intentà d'embargar-li les rendes.

Castell d'Orpí

El Castell d'Orpí és un castell al municipi d'Orpí, comarca de l'Anoia, Catalunya. Es troba intacte i en bon estat. Actualment ha esdevingut una pagesia i se'n conserva una torre poligonal inserida dins del mas. És una torre d'homenatge sisavada (sis costats) però amb dues cares gairebé fusionades i tendents a la forma curvilínia. També roman la porta d'accés, adovellada, que hi ha a la cara nord. És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional. Esta situat sobre el cingle del torrent del Morei, al costat de l'església de Sant Miquel d'Orpí, que va ser l'antiga capella del castell. El castell és esmentat per primera vegada el gener del 987 com a «castro Auripini» i és probable que el nom del castell d'Orpí procedeixi d'un nom personal («Orpino»). El 1005, la vescomtessa Geriberga donà al cenobi de Sant Cugat del Vallès uns alous que ella posseïa en el comtat de Barcelona en terme del castell de Claramunt i també del «castro Orpino». La signatura de «Guillelmi de Orpi» compareix en l'escriptura de la cessió que Guerau, fill de Guillem de Montagut, féu al monestir de Santes Creus. L'historiador Fort i Cogul considera senyora, o almenys castlana del castell d'Orpí la família Castellar que el tingué infeudat de 1199 a 1252. El 1312 s'establí que la família Orpí tingués la castlania major i els vescomtes de Cardona la senyoria jurisdiccional. El 1375 el castell d'Orpí formà part del comtat de Cardona erigit per el rei Pere el Cerimoniós. Al segle XV fou infeudat als Sallent, passà a la família aragonesa Ortal, el 1677 fou comprat per Joan Serrals i fou heretat pels Padró. Finalment, el nom del castell d'Orpí és mencionat l'any 1714 amb motiu de la campanya de les forces catalanes. El marquès del Poal hi havia disposat l'allotjament de tropa. En aquella guerra de Successió Orpí fou bombardejat per les forces borbòniques. Es conserva una torre poligonal inserida dins el mas, sobre la parroquial romànica de Sant Miquel, i habilitada per a usos agrícoles. És una torre sisavada amb dues cares quasi fusionades i tendents a la forma curvilínia que mostren un aparell diferent de les altres cares. L'aparell de la part poligonal és fet amb blocs de pedra de mides mitjanes, ben engaltats i disposats en filades horitzontals. L'aparell de la part arrodonida ha estat obrat amb carreus més petits, poc desbastats i col·locats més irregularment. La fortificació pot datar-se en un moment entre l'época romànica i la gòtica. Els murs arrodonits, però, podrien correspondre a una etapa constructiva més reculada.

Sant Miquel d'Orpí

Sant Miquel d'Orpí és una església d'Orpí (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És difícil descriure la tipologia, ja que aquesta estructura incorpora la rectoria i l'antiga edificació romànica de l'ermita de Sant Miquel. Té planta rectangular i l'ingrés en un dels dos costats laterals llargs. La planta deu d'acabar en semicercle corresponent a l'antic absis romànic incorporat al mur. Està coberta amb volta de canó i té capelles laterals. És de pedra, el sostre de teules i té un campanar de torre poligonal (octogonal) que acaba en barana. L'absis romànic és un petit absis que conserva les arcuacions llombardes i la coberta amb volta de canó, amb arcs torals. A l'interior hi ha pintures d'aquest segle que imiten l'estil romànic. Conserva les arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals. A l'interior hi ha pintures d'aquest segle que imiten l'estil romànic. Es construeix en un lloc ocupat ja d'antic (any 987) aprofitant l'estructura de l'església romànica. En una dovella de l'arc d'entrada hi consta la data de 1653. Fou restaurada el 1875. La capella és l'església de Sant Miquel d'Orpí. Fou inicialment la capella del castell esmentada des del 1099.

Restaurant Castell d'Orpí

Un entorn exclusiu on la més absoluta pau i tranquil·litat, la natura i la història es fonen per fer del Castell d’Orpí l’escenari ideal per gaudir de les delicioses receptes de la cuina d’autor i de la cuina tradicional catalana als seus dos restaurants. Ofereixen dues possibilitats que es combinen i complementen entre si, el Restaurant Castell d’Orpí i la Fonda Olària amb la possibilitat de petites celebracions en sales privades o un dinar íntim i comfortable.

Petita desgrimpada

Gorg de Ca l'Amat

Panell informatiu

Esglesia de Santa Candia

Santa Càndia és un temple al terme municipal d'Orpí (Anoia) catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'edifici, del 1368, forma part del nucli de les cases de Santa Càndia. Ha estat recentment restaurada per la Diputació de Barcelona i s'hi venera una imatge de la santa, policromada. Edifici d'una nau, planta rectangular acabada en un absis pentagonal. Campanar d'espadanya. Carreus quadrats irregulars. Interessant clau de volta exterior. La portalada, del mateix estil, és l'únic element que conté treballat. La matge de Santa Càndida és una talla policromada en vermell, blau, etc. Llueix una corona i un collaret, amb la mà dreta agafa un llibre i amb l'esquerra una fulla de palma. Sembla ser representada més com una reina que no pas una santa. Consta l'existència d'una imatge més antiga, de pedra, que és custodiada a una casa del poble.

Gorg

Gorg

Gorg

Gorg

Atenció Pas equipat

Gorg

Atención Pas equipat

Gorg del Diable

Atenció Pas equipat

Gorg

Estrets de vidella

Gorg

Panell informatiu

Gorg

Intersección

Barraca de Pedra Seca

Mas Can Llenç

Cova de la Censada Nova

La cova va ser oberta accidentalment quan s’extreia pedra per la construcció de la carretera abans de la infausta gerra incivil (1920?). Es una singular cavitat d’estructura clàstica. Per tot arreu només veiem blocs despresos amb els característics sostres esglaonats amb correspondència amb les acumulacions del terra. Tot el conjunt amb una pendent d’uns 25º que correspon amb el capbussament de l’estratificació. El desnivell total es de -35m i el desenvolupament calculat d’uns 350m. Els admirats Montoriol i Andrés (IGME 1961) tot i centrant-se en l’anàlisi espeleogràfic la descriuen com un singular cas d’origen quimioclàstic on el procés de descalcificació produït per les infiltracions provocà una pèrdua de volum suficient per desencadenar el procés d’ensorrament.

Torrent de Ca l'Escola

Molí de Baix

Molí del Mig

Mas Françola

Mas Ca La Ramona

Pont de la Françola

Moli de Dalt

Camí camp a través

Mas Can Morgades

Intersección

Acueducto del Rec