GR 121 - Hondarribia - Jaizkibel - Pasaia

Variant del GR 121. 24 Jun 2020

El Jaizkibel és una serralada costanera del mar Cantàbric, a Euskadi, que s’aixeca com un eix axial entre la desembocadura del riu Bidasoa a Hondarribia (est) i la bocana del port de Pasaia (oest), tenint com a punt més elevat el pic d’Alleru, a 545 mts., situat a 2,27 kms. de distància lineal de la costa, per la qual cosa és la segona muntanya costanera més alta de la península ibèrica i la de més elevació del front marítim cantàbric. Hi ha qui la considera també com la muntanya més occidental dels Pirineus i és per això que al cap Higer, al seu extrem oriental, comença el traçat transpirinenc del G.R. 11, en direcció al cap de Creus. També s’inicia en aquest mateix lloc el G.R. 121, sender de gran recorregut que recorre perifèricament la província de Gipuzkoa, que és la ruta que hem triat per a la seva ascensió, tot i que, com l’etapa del G.R. no passa pel punt més elevat de la serra, hem improvisat una alternativa que ens ha permès fer-ho. Durant un tram carener coincidirem també amb el camí de Sant Jaume del nord, que d’Hondarribia s’enfila al Jaizkibel passant pel santuari de Guadalupe. La seva estratègica situació geogràfica, prop de la frontera amb França, ofereix una visió amplíssima a quilòmetres de distància, tant sobre el mar com a l'interior, per tant, des del segle XVI s’han aixecat diverses instal·lacions militars, com fortaleses (al cim hi havia hagut un castell, el de Sant Enric, del que hi ha restes dels murs) i cinc torres (de les sis que hi havia) que esquitxen la carena, datades de les Guerres Carlistes.

Aquesta primera etapa del G.R. 121 s’anomena Talaia Bidea i presenta diversos trams, en primer lloc avança vora la costa, a més o menys alçada, ja que el seu traçat és sinuós, fins a la punta Biosnar, on ens posem d’esquena al mar i ens endinsem muntanya amunt en direcció al Jaizkibel, que encara es veu llunyà. En un punt donat abandonem el G.R. i ens enfilen fins a la carena de la serra, per a coronar el seu punt màxim, d’on davallem pel cordal, fins recuperar el traçat del sender de gran recorregut, visitant les tres torres de guaita que anem trobant, dirigint-nos a l’esperó d’Azariondo, on el sender avança alçat pel penya-segat, amb algun tram equipat, arran d’unes formacions de roca, que li donen un caire aeri a la ruta, fins que ens situem al capdamunt de l’entrada de la bocana del port de Pasaia, al costat d’un antic punt d'albirament de cetacis, d’on davalla una rampa formigonada que ens deixa al passeig de mar de Pasai Donibane, acabant a la seva fotogènica i populosa Santiago Plaza.

Anem a pams. Com es tracta d’una ruta lineal, caldrà tenir clara la logística de transport. Si es disposa de dos vehicles, podem deixar un a la zona d’estacionament de Pasai Donibane i amb l’altre ens dirigirem a l’esplanada del far del cap Higer, deixant l’autopista d’Irún a la sortida d’Hondarribia, voltant la ciutat per l’esquerra seguint les indicacions a Jaizkibel, fins trobar-nos amb l’estreta i virada carretera de la costa que ens deixa al parking del far i el càmping, on hi ha establiments de restauració. En cas de necessitar el transport públic, els autobusos E01 / E03 i E27 uneixen Pasai Donibane amb Hondarribia. En el nostre cas, hem anat en dos cotxes i ens dirigim amb un a l’esplanada del far del cap Higer, on veurem dos panells informatius, un que ens diu que estem a la primera (o darrera) etapa del G.R. 11 i un altre que fa el mateix amb el G.R. 121. En el nostre cas, ens hem dirigit primer a l’Eriko Punta, per iniciar en aquest punt més oriental la caminada (per tant, fem un tram d’anada i tornada, totalment evitable, si es vol), seguint més endavant els senyals blancs i vermells del G.R. i els rètols grocs de les cruïlles que anem trobant.

El camí avança paral·lel a la carretera, deixa a la dreta una estació depuradora, anant per dins d’una pineda, apropant-nos als primers penya-segats de la costa, passant arran de la cala Baxuko, guanyant i perdent desnivell, sempre amb vistes al mar, per uns amples camps de pastura, per tornar a davallar fins la cala Artzu, de la que sortim de nou en pujada, voltant la punta Argorri, que queda a la dreta. Més endavant, travessem el torrent Martitxerreka Erreka, trobant-nos amb un flanqueig per una cornisa equipada amb cordes, fins que cal parar compte a un prat sobre mateix d’un esperó rocallós que entra al mar, la punta Biosnar, on abandonem la línia de la costa per desviar-nos a l’esquerra, per una pista que va guanyant alçada fins a un collet on hi ha uns arbres i una cruïlla. Seguim el sender de la dreta, que sense gaire inclinació va endinsant-se per sobre la torrentera, passant al costat d’una edificació d’aigües i d’una cruïlla amb una roda de molí i un pal indicador. Seguim avançant per la pista, que abandonarem, al cap d’un parell de revolts, per enfilar-nos a l’esquerra seguint un sender que va guanyant alçada, avançant per l’arbreda, creuant ponts de fusta i torrenteres, fins arribar a un grup de roques esculpides amb grans forats, que arriben a formar un pont natural, on, uns metres després, cal parar compte a una mena de tallafocs estret (tot i que no ho és), que travessa el camí i que trenca fort a l’esquerra, guanyant alçada de forma directa. Deixarem el G.R. en aquest punt i ens enfilem per aquest vial, que acaba en una pista. Si la seguíssim a l’esquerra acabaríem a la carretera GI-3440, però en el nostre cas, al primer revolt marxem a la dreta per una mena de drecera que primer és molt fresada, però que poc a poc desapareix, perdent-se entre les herbes, tot i que l’orientació és prou clara, anant a buscar la base d’una elevació que tenim al davant (s’anomena Artzain i mesura 473 mts.), a la que no cal pujar si no es vol, doncs just a la dreta de la seva base (en sentit antihorari) recuperem el traçat d’un camí que desemboca a l’esmentada carretera, al costat d’un rètol que esmena el Jaizkibel. La travessem i pocs metres a l’esquerra veiem una pista asfaltada secundària, que s’enfila i que porta directe a les antenes que coronen el cim, però hi ha l’opció des d’aquí d’enfilar-se a la carena, per corriols poc definits, però prou evidents. Un cop al cordal, ens incorporem al camí de Sant Jaume que prové de Guadalupe i les torres de Santa Bàrbara, quedant-nos tan sols seguir-lo fins al vèrtex geodèsic de la cota 545 del Jaizkibel o pic d’Alleru, situat al mig de les runes de l’antic castell de Sant Enric, per sobre l’estesa d’antenes de telecomunicacions que s’alcen en aquest indret. Extenses panoràmiques se’ns obren sobre l’interior, però no sobre la costa, doncs una espera boira fa estona que hi ha quedat enganxada, engolint els relleus cantàbrics.

Seguim les fletxes grogues del camí de Sant Jaume per baixar del cim, encarats a la dreta, voltant la tanca metàl·lica de les antenes, fins que la pista acaba a la porta de la darrera d’aquestes dependències, on per la dreta marxa un camí molt fressat que ens baixa pel cordal, alçats en paral·lel per sobre la carretera, fins que enllacem de nou amb el G.R. 121. Passem per les torres III i II i una creu blanca, arribant a una cruïlla, on a la dreta baixaríem a la carretera, mentre que en el nostre cas cal enfilar-se per un sender, on se’ns diu que en un quilòmetre trobarem la primera de les torres, com així és. Just passada la torre, el camí fa un gir brusc a la dreta i davalla pel bosc fins travessar la carretera, duent-nos més endavant a una pista, on hi ha una zona d’estacionament, en la que comença una de les rutes més habituals de pujada al Jaizkibel des de Pasai Donibane. En el nostre cas seguim la pista a la dreta, travessant els prats de Mitxintxola, fins que aquesta s’acaba i comença el traçat per l’espectacular esperó d’Azariondo, que es pot fer a tota cresta (amb passos de III grau) o bé pel sender que majoritàriament va pel seu vessant intern, tot i que a estones es situa al fil mateix, quedant-nos a la dreta un estimball de més de 120 mts. sobre el mar. Aquest camí té passos equipats amb corda i alguna que altra graonada, anant arran d’unes parets de roca erosionada, amb formes ben capricioses, finalitzant en una mena de far, que era un punt d’albirament de balenes, en la vertical de la bocana del port, d’on davalla fort una rampa asfaltada que ens condueix fins al nivell del mar, a l’alçada del torrent Kalaburtza Erreka (rètol informatiu), enllaçant amb el passeig de la ria, accedint al carrer principal de Pasai Donibane després de travessar l’arc de pedra de Santa Isabel Gaztelua (on hi ha una font). Arribats a la Santiago Plaza, on hi ha l’ajuntament de la localitat i una sèrie de bars, seguim una estona per dintre el poble la Donibane Kalea, fins a la zona d’aparcament on haurem deixat el primer cotxe.

(*) Una de les atraccions de Pasaia, és el pas de barca que uneix els barris de Pasai Donibane amb Pasai San Pedro. Es tracta d’una motora que fa el recorregut entre les dues ribes, amb un cost a la data de 0,80 euros per viatger. Es pot afegir aquest al·licient a la ruta (de fet és obligat per qui segueix el camí de Sant Jaume del nord), per la qual cosa, primer haurem hagut de deixar un vehicle a la zona d’estacionament del port de Pasai San Pedro, que recuperarem a la tornada, o bé, marxar fins a Hondarribia amb les línies E20 i E09 del bus, que uneixen aquesta població amb la de Pasai San Pedro

Ressenya de xrs1959