Güímar- Iglesia San Pedro - Piràmides - Güímar

Parada del bus

Iglesia de San Pedro

La capella de Sant Pere de Baix, al terme municipal de Güímar, illa de Tenerife (Canàries, Espanya), és una senzilla construcció de planta de tendència quadrada, amb murs de maçoneria i blocs de formigó, amb coberta a quatre aigües de teula àrab. El seu element més representatiu és la gran portada de mig punt en pedreria. A l'interior, els frescos representen medallons amb gerros a les parets laterals, mentre que al fons apareix un dosser amb angelots. L'entorn de protecció acull dues cases terreres que flanquegen la capella, amb idèntica solució a la coberta i obertures modificades; mentre que a l'altra banda del carrer de Sant Pere de Baix, la plaça constitueix l'escenari de diversos actes durant les festes patronals. L'any 2012 va ser col·locada a l'església una imatge de la Verge de Luján (patrona d'Argentina), la imatge va ser donada per un ciutadà argentí resident a Tenerife, oriünd de la ciutat de Luján. L'entronització solemne de la Verge va ser promoguda pel Consolat de la República Argentina a Canàries i la capella de Sant Pere de Baix. També van col·laborar en aquest acte, la Casa d'Argentina a Tenerife i l'Ajuntament de Güímar.

Tulipero del Gabón o Spathodea Campanulata

L'espatodea (Spathodea campanulata) és l'única espècie del gènere monotípic Spathodea, inclòs a la família de les bignoniàcies (Bignoniaceae), dins del clade de les angiospermes. És un arbre natiu de l'Àfrica tropical. És un arbre gran d'entre 7 i 25 m d'alçada originari de l'Àfrica tropical. És molt apreciat com a arbre ornamental a parcs i jardins de les zones tropicals arreu del món a causa de les seves flors grans i brillants, similars a tulipes, i de color roig ataronjat. En alguns llocs aquest arbre s'ha tornat una espècie invasora, arraconant arbres autòctons en els boscos. La poncella de la flor conté aigua i les flors mateixes també acumulen aigua i rosada després de les pluges. Així aquests arbres atreuen ocells com colibrís, especialment l'Anthracothorax nigricollis, Florisuga fusca, o Hylocharis chrysura. Els megalèmids fan llurs nius en forats del tronc. El nom genèric prové del grec antic σπαθη (beina) i οιδα (oida) el calze de la flor.

Parc Etnogràfic de Güímar

El Parc Etnogràfic i Jardí Botànic Piràmides de Güímar és un gran museu A l'aire lliure que inclou sis piràmides escalonades, orientades cap al sol en dates astronòmiques clau. Aquest Parc de 64,000m2, nominat dues vegades al Premi de Museu Europeu de l'Any, i guanyador del premi “Millor Pràctica de Turisme Sostenible 2021” és a més a més un dels cinc Jardins Botànics de Canàries. Les instal·lacions inclouen el Museu Casa Chacona, rutes a l'aire lliure (Ruta Botànica, Ruta d'Exportacions, Ruta Cultural i Ruta Volcànica) i diverses exposicions, com Un oceà…de plàstic. Les seves col·leccions botàniques inclouen el Jardí Venenoso, l'aclamat Jardí Sostenible i el Tropicarium. Un lloc únic en un entorn obert i sostenible.

Nenúfar o Nymhaea nouchali

El terme nenúfar, nimfeàcia1 o lotus s'aplica, en general, a plantes aquàtiques amb flors que creixen en llacs, llacunes, tolles, pantans, o rierols de corrent lent, en els quals normalment es mantenen arrelades al fons. Els nenúfars pertanyen a les famílies Nymphaeaceae, Cabombaceae de l'ordre Nymphaeales; la família Nelumbonaceae de l'ordre Proteals i també els gèneres Nymphoides de la família Menyanthaceae de l'ordre Asterales i el gènere Hydrocleys de la família Alismataceae de l'ordre Alismatales. Vegeu cadascuna d'aquestes tres famílies o un d'aquests dos gèneres per a dades més específiques. Les fulles dels nenúfars comuns poden ser de dos tipus: - El primer tipus és el que té les dimensions més grans (en general). Les seves arrels poden arribar a fer 4,5 o 5 metres de llarg. - El segon tipus són les fulles que es poden veure flotant a l'aigua. Són de dimensions més petites en general. Representació de la Nymphaea caerulea, coneguda com a nenúfar blau, lotus blau egipci o lotus d'Egipte, símbol de l'antic Egipte. Tinatgera de la dinastia XVIII, trobada a Amarna. Els antics egipcis veneraven els nenúfars del Nil, que solien anomenar “lots” (no confondre amb el gènere lotus). És freqüent el motiu del “lot” als capitells de les columnes (forma lotiforme) dels temples egipcis. El lotus floreix a la nit i es tanca al matí, per la qual cosa va ser convertit pels antics egipcis en símbol de la separació de deïtats i era un motiu associat a les seves creences sobre la mort i el més enllà. Encara que el nostre descobriment de les propietats psicodèliques del lotus blau egipci és recent, és molt probable que aquestes virtuts fossin conegudes pels egipcis el que explica el paper cerimonial de la planta, que es pot veure en multitud de representacions. Restes d'ambdós tipus de nenúfars s'han trobat a la tomba de Ramsès II.

Escultura Atles

Segons la mitologia grega, Atles, Atlas o Atlant (grec antic: Ἄτλας) va ser un tità que, per tant, pertany a la generació anterior a la dels Olímpics. Segons Hesíode era fill de Jàpet i de Clímene, mentre que segons Apol·lodor era germà de Prometeu i Epimeteu, i la seva mare era Àsia; a més, hi ha tradicions que el fan fill d'Urà, i per tant, germà de Cronos. Hesíode diu que va participar com a líder dels titans en la Gigantomàquia i que Zeus li va imposar el càstig de portar el cel i la terra damunt les espatlles. El mateix Hesíode situa el lloc on vivia a l'extrem occidental del país de les Hespèrides, però de vegades es diu que vivia «entre els hiperboris». Més endavant, la idea d'Atles es va modificar i hom el va considerar un home convertit en muntanya. S'explica que quan Perseu tornava de matar la Gorgona, va transformar Atlas en muntanya en ensenyar-li el cap de Medusa. El seu nom fou donat a serralades de la Mauritània Tingitana, ara Marroc, on hi ha la serralada de l'Atles, i a altres d'Itàlia, de l'Arcàdia, i del Caucas. Hi ha tradicions tardanes que consideren Atles un astrònom que va ensenyar als homes les lleis del cel, i per això va ser divinitzat. Hi ha un altre Atles epònim de l'Atlàntida, fill de Posidó i de Clito, que, segons la tradició, va ser rei d'aquell continent desaparegut.

Plàtan canari

Plàtan de Canàries és una marca institucional sota la qual es comercialitzen els plàtans o bananes cultivats a les Illes Canàries que suposen, alhora, la pràctica totalitat del cultiu i producció d'aquesta fruita a Espanya. La marca és gestionada per l'Associació d'Organitzacions de Productors de Plàtan de Canàries (ASPROCAN). Al febrer de 2011, la Conselleria d'Agricultura del Govern de Canàries va acordar començar els tràmits per a la inscripció del plàtan cultivat a Canàries com a Indicació Geogràfica Protegida. El plàtan és el cultiu més important de les Illes Canàries i, durant dècades, la indústria ha estat protagonista del creixement econòmic de l'arxipèlag. El plàtan de les Canàries suposa el 60% de la producció europea d'aquesta fruita.4 Característiques A les Canàries es cultiven principalment plàtans o bananes del grup Cavendish, és a dir, cultivars triploides de Musa acuminata, identificats en la terminologia de varietats de plàtan amb les lletres AAA (tres jocs de cromosomes procedents de M. acuminata i cap de M. balbisiana) . Són fruits de mida mitjana, pell groga prima amb característiques motites i que són aptes per consumir-se crus. Alguns dels cultivars més plantats són Gran Nana, Zelig i Gruesa Palmera, aquest últim una selecció canària de Cavendish Nano. Història El cultiu del plàtan va començar al sud-est asiàtic, entre l'Índia i Malàisia; al segle V passaria al continent africà procedent de Madagascar i d'aquí es va estendre per les costes del Mediterrani, ja en mil·lenni següent. A Canàries va arribar procedent de Guinea Equatorial introduït per expedicionaris portuguesos. La Història considera que, una vegada el cultiu es va assentar amb èxit a les illes, els espanyols el van introduir a terres americanes en els viatges de colonització al Nou Món.

Piràmides de Güímar

Les piràmides de Güímar o Majanos de Chacona són sis construccions amb forma de piràmide esglaonada que hi ha a la costa oriental de l'illa de Tenerife, a les Canàries. Reben el nom del municipi on són, Güímar. Se sap per fotografies antigues i pels relats dels habitants de la regió que abans n'hi havia nou, però, com que les pedres d'algunes es van utilitzar per a construir cases, a hores d'ara només en resten sis. El 1991, Thor Heyerdahl, un conegut antropòleg noruec famós arran de les seves investigacions sobre la capacitat dels antics de fer grans viatges marins, va concloure després d'estudiar les piràmides que la seva construcció no és casual. Per exemple, les pedres situades als cantons de les piràmides mostren marques clares d'haver estat tractades, i el sòl va ser anivellat abans de la construcció dels "majanos". A més, el material utilitzat és d'origen volcànic, que no es troba a les proximitats de Güímar. Heyerdahl també va descobrir que les piràmides tenen una orientació astronòmica especial. El dia del solstici d'estiu, des de la plataforma de la piràmide més gran, el sol es pon darrere d'un alt cim de muntanya, el passa, apareix de nou i es pon darrere de la següent muntanya per segona vegada. Totes les piràmides tenen escales al costat oest, de manera que es pot seguir la sortida del sol el matí del solstici d'hivern. Piràmides de Güímar A pesar de les seves investigacions, Heyerdahl no va poder descobrir l'edat de les piràmides ni contestar la pregunta de qui les va construir, però defensa que els guanxes van viure en una cova sota una de les piràmides. Fins a la conquesta espanyola, a la fi del segle xv, Güímar va ser la residència d'un dels deu menceyes o reis de Tenerife. Heyerdahl va proposar la teoria que les Illes Canàries haurien servit de base per a un suposat moviment de vaixells entre Amèrica i el Mediterrani. La ruta més ràpida, de fet, passa per les Illes Canàries, i també fou triada per Cristòfor Colom.

Euphorbia aphyllao o Tabaiba Salvatge

Euphorbia aphylla Brouss. ex Willd., coneguda en castellà com a tolda, tabaiba salvatge o claveguera, és una espècie d'arbust perenne suculent pertanyent a la família Euphorbiaceae. És originària de la Macaronèsia. Es tracta d'un arbust suculent de port globós, que arriba fins a 80 cm d'alçada. Les tiges són primes i cilíndriques, de color verd grisenc i desproveïts de fulles. Les flors sèssils i de color groc ataronjat, s'agrupen en petits raïms a les puntes de les tiges. Fruits molt petits, marró clar o vermellosos. Llavors petites, de color marró; carúncula sèssil, semblant a un plat. La floració es produeix a la primavera i estiu. És una espècie endèmica de les illes de La Gomera, Tenerife i Gran Canària, a l'arxipèlag de Canàries ―Espanya―. Es desenvolupa en cingleres i terrenys pedregosos influenciats per la brisa marina, generalment entre el nivell del mar i els 200 metres d'altitud, tenint un caràcter halòfil.

Vegetació hidrofitica

Cedre canari

Canya de sucre

Drago

Cochinilla

Pi de fulla pinocha

Cardon

Arbre

Les 3 piràmides alineades i cueva chacona

Panoràmica

Piràmide 6

Panoràmica