Hostalets Pou de Madern Comabella Viver. Seguint l'aigua. La Segarra

Suau ruta per la Segarra immensa
El paisatge segarrenc no dona lloc a gaires sorpreses, tanmateix ofereix l'encís propi dels grans mantells de cereals, de les parets de feixa -aquí suaus-, de les rengleres verdoses de vegetació, de les comes onejants, de les aigües ben sovint amagades, i sempre -sempre- la immensa capa del cel, especularment lluminós. I ves per on, sense haver-m’ho proposat, podria anomenar aquesta ruta “perseguint l’aigua”, ja que veureu que aquest element forma part indestriable dels indrets que recorre.

Partim d'un lloc oblidat, un de tants, incomptables, d'aquesta comarca: els Hostalets, ara anomenats d'Ivorra, suposo per estar dins el seu terme, a mig camí entre aquesta població i la de Portell, i la de Viver. L'indret passa desapercebut, precisament perquè es troba en una cruïlla de carreteres, i aquest és -valgui la redundància- el motiu que precisament fa dels Hostalets un lloc especial, i el lloc triat per començar la ruta.
Cal associar els edificis amb la -en altre temps- important activitat transhumant. Als pastors i a les seves ramades els calien llocs de posada, tant per a ells com pel bestiar que conduïen. I aquí als Hostalets hi ha no un sinó dos edificis destinats a hostal i estables, i entre la pista que segueix la llomada cap a Conill -a llevant- i la carretera que baixa cap el santuari del Sant Dubte i Ivorra, s'hi troba el pou d'un dels aqüífers més important de la comarca, element que passa encara més desapercebut degut a que roman gairebé tapat per la vegetació, però s'hi pot veure el muntant de pedra seca i la llinda d'entrada. L'aigua, quin bé tan preuat!

Seguim uns metres la carretera cap a Portell i Sant Ramón i agafem la pista que marxa a la dreta entre camps cap a ponent. A la primera bifurcació prenem a la dreta i seguim fins que la pista mor, tanmateix ens deixa seguir la mateixa direcció dos-cents cinquanta metres, aleshores decideixo trencar a l'esquerra per anar a buscar una pista, encara que sigui una marrada (serà una marradeta) i per variar també entre camps de conreu.
A dos-cents metres i poc tombo a la dreta i tot seguit a l'esquerra, vorejant el camp. Guanyo la pista esmentada i la segueixo fins el final del camp (que ara és de colza). Al final d'aquest el vorejo cap a la dreta, però pel llindar del conreu de sobre, que em sembla més fàcil per avançar. Al final travesso una feixa boscosa noranta graus a l'esquerra, travesso també una estreta lleixa de conreu, on hi ha un pas obert entre el sembrat de l'amplada d'una persona, i ara sí que guanyo una pista de pas normal.
La segueixo cap a la dreta, fa una giragonsa i segueixo. Agafo la segona cruïlla cap a la dreta i així arribo al pou de Madern. Val a dir que el tram entre conreus no ha estat gens complicat, fins i tot diria que el pagès ha procurat de deixar espai pel caminaire.

El Pou de Madern és un d'aquells espais que deia oblidats, però aquí s'escau millor dir perduts enmig del terròs, i no dic oblidats perquè aquí hi neix aigua! Tanmateix no pas ara, que patim aquesta sequera persistent. Havia vist fotos del lloc fetes qui sap quan, en que tot l'espai era inundat (se'n podeu veure al mateix panell explicatiu). Com que és un pou artesià l'aigua neix espontàniament del fons. Si baixeu les escales podreu veure'n l'ull. El dia de la caminada el lloc era humit però d'aigua només en vaig veure i beure'n de la de l'aixeta que s'hi ha instal·lat, ja que l'espai es va arranjar com a lloc de gaudi de caminaires i ciclistes, i públic en general (també s'arranjà i asfaltà un vial que parteix de Vicfred) (*)

Reculo fins la pista anterior i agafo cap a la dreta, cap a Comabella. Em crida l’atenció un cúmul allargat de pedra seca, on sembla que hi ha el pou de Xuruviu, també artesià, alimentat pel mateix aqüífer que el de Madern. Menyspreem els camins que van cap a la dreta, passem pel costat de la cabana del Soler i l’era del Fèlix (teulada vermella) i la pista va tombant a l’esquerra, tot revoltant el tossal Llarg, i enfilant cap el poblet. Arribats a una nova cruïlla de pistes veiem una pedra/fita a l’esquerra, i ara hem de trencar a la dreta i ja veiem el poble aturonat.
M'interno a la vila pel carrer de Comabella, i tots els topants són això, topants cecs, tanmateix encisadors. Com que vaig amb el temps massa just no m'arribo fins l'església de Sant Esteve (o de Sant Salvador, l'he trobat anomenada de les dues maneres), ja que pels carrerons de la vila vella no hi ha pas.
Comabella pertany al municipi de Sant Guim de la Plana. Malgrat estar assentat en un turonet d’aigua no n’hi manca pas, pel que he pogut veure (omplien una piscina...)

Baixo a la carretera passant pel costat de la font de cal Solé de la Cisterna (que és una casa important i antiga de Comabella), passo de llarg la carretera a Viver i agafo el ramal de pista de terra que també du a Viver. Quan aquesta pista/carretera fa un tomb de noranta graus a la dreta, l'ignoro i segueixo recte per una pista secundària. Més enllà aquesta mor entre els camps, però segueixo pel llindar dret a trobar un altre ramal de pista que em condueix fins l'extrem ponentí de Viver, on hi ha la granja de l'Aguilà. Revolto aquesta i entro a Viver pel carrer de la Bassa.
Viver és el poble més petit pel nombre d'habitants (32) del municipi de Sant Ramon al qual pertany. Hi ha l'església de Santa Maria. El nom de viver es dona als llocs on hi ha aigua (viver d'aigua) Del pou de Juigues, a uns set-cents metres del poble, li ve l'anomenada d'abundància d'aigua, però la ruta no hi passa, ja que el pou queda a prop de la carretera de Sant Ramon, a uns set-cents metres de la vila.

Travesso el poble en direcció oest-est i vaig a passar pel davant del seu petit cementiri. Segueixo i baixo pel ramal de la dreta, que fa un tomb esbiaixat també a la dreta, més enllà tomba a l'esquerra i ja no deixo la pista encarada cap els Hostalets, d'on he partit.

(*) Pou de Madern: Pou artesià intermitent, al qual s'hi accedeix amb unes escales o graons de pedra, excavat a la roca calcària i amb sostre de volta de pedra. La particularitat d'aquest pou esdevé espectacular quan en èpoques de pluges intenses i com a conseqüència de l'augment del nivell freàtic i de la corresponent pressió hidràulica, l'aigua del pou puja a la superfície sobreeixint aigua durant dies o setmanes tot convertint el seu voltant en un petit llac. (extret de la pàgina web de l'ajuntament de Sant Guim de la Plana)

De La Segarra em va sorprenent la qüestió de l’aigua. Estarem d’acord en considerar-la una comarca seca, de secà...tanmateix observo que si bé l’agricultura és de secà, també observo un bon nombre de granges escampades, entre els conreus, i a prop de les viles, instal·lacions que requereixen un bon consum d’aigua. Quan vaig fer la ruta del santuari del Sant Dubte i Ivorra, la qüestió de l’aigua ja em va sorprendre en descobrir que a Ivorra hi havia hagut un nombre ben alt de molins.