Isona - Jaciment d'icnites de la Posa - Llordà - Castell de Llordà - Siall - Santuari de la Posa - Isona

L'excursió comença a l'avinguda de Lleida d'Isona. Des d'allà pugem cap a la plaça del Pi i, en acabant, busquem el carrer de la Posa, amb el qual abandonem el nucli urbà. I és que aquesta via, que guanya altura a poc a poc, ens duu fins al cementeri del poble.

A partir d'aquest punt, el carrer de la Posa passa a ser anomenat camí de la Posa, i per ell hem de continuar, cap al nord-est. El camí és ample i còmode, i estem envoltats per camps de conreu. A l'esquerra ens queda la partida de Los Plans, que fa honor al seu nom. A la dreta, en baixada suau cap al barranc de la Colomera, tenim la de Clarà. Davant de nosaltres, encara lluny, albirem la blancor del santuari de la Mare de Déu de la Posa, als serrats de Goberra.

Al cap de menys de deu minuts, i en havent deixat al nord-oest el cobert del Tartera, fem cap a cal Sialló, que és una explotació de dimensions considerables que para a la dreta del camí de la Posa. Just ací, aquesta via tira lleugerament cap a la dreta, entre edificis de cal Sialló. En deixar-los enrere, comença a baixar per la solana de cal Sialló a fi de travessar el barranc de la Colomera. En aquest punt, el camí de la Posa s'ha solsit i hem de passar d'aquella manera per a poder continuar.

Superat aquest xicotet obstacle, creuem el barranc de la Colomera i encetem l'ascensió cap al santuari de la Mare de Déu de la Posa. Estem, precisament, a la partida de la Posa. Durant la pujada, trobem alguns corriols i caminots que tiren cap a la dreta i cap a l'esquerra. Nosaltres, però, no ens hem de separar del camí de la Posa, que mena cap a l'est.

Poc abans de fer cap al temple, a mà esquerra, tenim el jaciment d'icnites de la Posa, amb petjades de dinosaures de fa poc més de 66 milions d'anys. Per tant, són dels últims dinosaures que poblaren el planeta, ja que desaparegueren fa uns 65 milions d'anys.

Després de contemplar-lo, en lloc d'anar cap al santuari de la Mare de Déu de la Posa, que visitarem més tard, trenquem cap a la dreta amb el camí de Llordà. De seguida perdem altura a fi de creuar la llau de la Colomera. Avancem per pista cap al sud-oest.

En travessar aquest curs d'aigua, la pista es perd. El camí de Llordà gira ara cap a l'esquerra, en direcció sud-est. Uns metres més enllà, reapareix la pista. Aleshores comencem a pujar per la partida de les Goberres. L'ascensió és suau i còmoda.

Perdem un poc d'altura per a passar per la llau del Sant, tot i que immediatament la recuperem. El camí de Llordà gira més cap a l'est a mesura que ens aproximem a la font de Prat de Gòmits. Després, fem cap a una cruïlla. Hem de continuar pel camí de Llordà, que és el que continua recte i pujant. Ara bé, poc més endavant, el camí de Llordà abandona la pista i continua per senda.

Per aquesta nova via, seguim amb l'ascensió cap al poble de Llordà. Pugem més i més pel límit d'una zona de bosc fins a guanyar el cap del Grau. A l'esquerra, amagades per la vegetació, paren les ruïnes de l'ermita de sant Andreu. A l'altra banda de la clotada solcada pel barranc de Rater, albirem Llordà. Els gossos que l'habiten no paren de lladrar.

Mamprenem la baixada cap al barranc de Rater, curs d'aigua on fem cap en cosa de cinc minuts. El travessem per la vora d'una caseta i enfrontem les últimes costeres abans d'entrar a Llordà. A mesura que ens aproximem al poble, els gossos augmenten més i més el volum dels seus lladrucs.

Ara bé, quan entrem a Llordà, tot és silenci. De sobte, un gos travessa el camí molt ràpid per davant de nosaltres i s'amaga entre la vegetació i les ruïnes que poblen principalment aquest indret. I és que Llordà ha viscut un temps millor. Alguna casa pareix en bon estat. La majoria, però, estan tancades i mig enrunades, o enrunades del tot. Davant de l'església, que està dedicada a santa Maria, hi ha un munt de fem i brossa. També hi ha un cotxe. Algú hi viu per ací, a banda dels gossos invisibles que ens han d'estar observant-nos des d'algun lloc.

Si l'església ens queda a la dreta, a l'esquerra naix el camí de Llordà a Siall. Amb ell abandonem el poble, no sense abans veure a una persona caminar entre bancals perduts alguns metres per baix de nosaltres. Serà l'habitant de Llordà? Encara amb aquesta pregunta al cap, arribem a una cruïlla. El camí de Siall continua recte, per senda. Nosaltres, però, ens incorporem cap a la dreta a la pista que puja al castell de Llordà.

Amb aquesta via asfaltada fem un lleuger ziga-zaga per dalt de la solana del Castell. En acabant, girem cap al nord-oest / nord-est. Al fons, guaitem ja el castell de Llordà, situat a l'extrem sud-oest del serrat Llarg. A la dreta, el terreny cau a plom cap al barranc de les Valls.

No deixem de guanyar altura fins a fer cap al peu de la fortalesa. El primer que veiem són les ruïnes de l'església del castell, dedicada a sant Sadurní. Després, ens aproximem al castell de Llordà, que està rodejat per una tanca perimetral.

Continuem l'excursió per un tros de pista que tira cap a l'esquerra, baixant. De seguida la pista s'acaba, però, i trenquem cap a la dreta per una senda que recorre la part baixa del castell de Llordà. Aquesta via va per la carena del serrat Llarg, cap al nord-est, en paral·lel i uns metres per dalt del camí de Llordà a Siall.

Quan guanyem la carena, gaudim d'unes vistes magnífiques del paisatge esculpit pels barrancs de Rater i de les Valls. Primer ascendim però, en acabant, perdem altura. No tardem en eixir al collet de la Basseta, on retrobem el camí de Llordà a Siall. En aquest punt hi ha una bassa de reduïdes dimensions, i d'ací el topònim.

Ara el camí de Llordà a Siall ocupa la carena del serrat Llarg. Al principi, la vegetació és escassa. La cosa canvia a mesura que pugem i ens separem de la carena per a travessar l'obac de Rater. Continuem pujant, però, fins a assolir els 1.000 metres d'altura sobre el nivell de la mar. És aleshores quan, després d'una xicoteta planura, la pista s'acaba i seguim per senda. Baixem lleugerament per a travessar, una altra vegada, el barranc de Rater.

En acabant, pugem de nou per la partida de l'Abeller. El camí de Llordà a Siall és perdedor en aquest punt i no ens acaba de ser fàcil de seguir a pesar dels senyals. En una cruïlla, pareix que haja d'anar cap a l'esquerra, però continua recte. Poc després, però, abandona una pista que acabem de trobar i, en efecte, gira cap a l'esquerra per una senda poc trepitjada.

Ascendim i, en uns cinc minuts, arribem al poble de Siall, on pareix que tampoc hi visca ningú. Novament, un grup de gossos ens saluda amb la seua particular simfonia de lladrucs.

L'excursió continua per la carretera de Siall, que agafem cap a l'esquerra. Aquesta via es correspon aproximadament amb el camí de Siall a Isona. Encetem uns descens per la banda de dalt del serrat del Torrulló.

Al cap d'uns cinc minuts, de l'esquerra de la carretera naix una pista que té un senyal de prohibit el pas a vianants. Ara bé, el camí privat no comença ací. Ho fa uns metres més endavant. I és que, en aquest punt, el camí de Siall a Isona se separa de la carretera i mena cap a ponent. Uns metres més endavant, el camí es bifurca. El pas públic, que és per on nosaltres hem de continuar, tira cap a la dreta, baixant. El pas privat continua recte.

En efecte, iniciem una baixada a fi de travessar el clot del Negral i el barranc de l'obaga de la Colomera. Deixem a mà esquerra, tot i que no les veiem, les ruïnes d'una ermita dedicada a sant Antolí i sant Martí. Aquest és un paratge ben solitari i feréstec. Es nota que per ací passa poca gent. Una rabosa, curiosa, ens segueix.

El camí de Siall a Isona travessa el barranc de la Colomera per a anar a trobar la carretera L-511, que mena cap a Organyà. Nosaltres, però, l'abandonem abans. I és que, just en el punt on el camí tira definitivament cap al barranc de la Colomera a fi de creuar-lo, girem a l'esquerra per un corriol vagament senyalitzat que guanya altura.

Estem a l'obac de la Colomera i la vegetació hi abunda. El camí és fàcil de seguir perquè no hi ha cap altre pas possible. De vegades és un poc estret, i la caiguda pareix pronunciada. No la volem tastar. Tot i això, aquest tram no és difícil.

Al cap d'un quart d'hora, més o menys, acabem de travessar l'obac de la Colomera i el paisatge canvia al cent per cent. La vegetació és molt més escassa. Davant de nosaltres, Isona. Més a prop, al nostre peu, trinxeres, parapets i búnquers de la Guerra civil espanyola desperdigolats per ací i per allà. En visitem alguns, i continuem l'excursió, ara sí que sí, cap al santuari de la Mare de Déu de la Posa.

Hi fem cap al cap de deu minuts, després de passar per l'àrea d'esbarjo que hi queda a la vora. Ara cal que continuem per la pista del camí nou de la Posa, asfaltada i ampla. Amb ella perdem altura, creuem el barranc de la Colomera i ascendim per a incorporar-nos a la carretera L-511.

El nostre periple per aquesta via dura poc, però. De seguida l'abandonem a fi d'agafar la carretera d'Isona a Abella de la Conca, que mena cap al nord-est. La deixem en aplegar al peu de cal Pere de la Isidra, que és un mas que ens queda a l'esquerra. Allà arranca, precisament, el camí de cal Pere de la Isidra, vers el nord-oest.

L'agafem i passem per ca l'Adolf i cal Xinco Miquel. Després, girem cap a l'esquerra pel camí d'Abella de la Conca a Isona. Poc més endavant, deixem a l'esquerra casa Joliu. Per enèsima vegada hui, els gossos del mas ixen a lladrar-nos.

El camí d'Abella de la Conca a Isona és planer. Avancem per un terreny còmode. Al cap d'uns deu minuts de passar per casa Joliu, perdem altura per a travessar el barranc del mas de Mitjà.

Sense abandonar la seguida cap al sud-oest que portem des de casa Joliu, amb el camí d'Abella de la Conca ens costa un quart d'hora més d'arribar a Isona. Allà hi fiquem el punt i final a l'excursió.