l' Albiol Grau de l’Estelada,El cim del Puig Pelat zona dels Motllats,Lo Grauet l' Albiol

Comencem a caminar pel camí empedrat, amb una bona inclinació però de poc desnivell, entre arbres i que va fent ziga-zagues. És el Grau de l’Estelada, un grau perfectament accessible. La carena que pugem és precisament la Serra de l’Estelada.
Una hora i mitja després d’haver començat hem fet uns 4 km i veiem una curiosa i estranya (i segurament que moderna) torre al que havia estat el Mas d’en Grau, avui esbotzat i ensorrat, com es podrà observar pel darrera, quan ja vinguem de tornada, amb el part del davant ple de cavalls. Arribem a la carretera TV-7045 on girem cap a la dreta i fem uns cent metres.

NOTA: Al cents metres hem de passar per sobre la cinta dels animals. Com que no hi ha pas, cal buscar un punt una mica més alçat, per tal de no fer malbé la instal·lació (sempre hem de ser respectuosos amb els equipaments de la pagesia). Un cop passat ens hem d’orientar cap al Mas Vicent que veiem al davant mig enrunat. Passat el mas, per la dreta, hi ha unes feixes, totes abandonades, que hem de pujar cap amunt, sempre en línia recte direcció nord-oest.
Cal anar poc a poc i orientar-se perquè el camí no es veu i anar pujant, fins que més amunt ja el trobem. Un camí vell, una mica amagat però que seguirem, amb l’ajut del gps. Finalment arribem a un pla, on es veu una pista que coincideix amb el GR-7. Des del Mas Vicent fins aquí hem fet 700 metres.
Seguim la pista esmentada cap a l’esquerra i uns 100 metres més enllà, on toca girar cap a la dreta (a nord). Estem per sobre dels 1015 metres. Seguim més amunt i ja s’endevina un caminet, en un espai poc arbrat que ens permet veure la serra del Puig Pelat, amb la seva punta a l’esquerra. Ara serà fàcil orientar-se ja que ens hem de dirigir, sense cap dificultat especial cap al collet que s’endevina sota aquesta punta de l’extrem esquerra de la serra.Si ens girem un moment podrem admirar la punta del poblet de Mont-ral. Un altre dia hi haurem de fer una excursió.
Des del coll (estem a uns 1025 metres) la roca és evident i diverses fites ens indiquen el camí. Cal pujar per la roca amunt. Potser s’haurà de posar una mica les mans, però no té dificultat tècnica (cap ni una per a qui està habituat a la muntanya, encara que baixant potser hauríem de baixar d’esquena algun graó). En tot cas, deu minuts després ja estem dalt del tot.
Des de dalt tenim un magnífic mirador del Serrat de l’Avenc i de Mont-ral, més enllà a la dreta com un puntet que es confón.El cim del Puig Pelat se’ns presenta com un altiplà amb una petita torre caiguda al terra i rovellada. Estem a 1076 metres d’altitud
Seguim ara el gps encara més endavant fins a passar pel costat d’una casa abandonada amb una curiosa columna construïda i que deduïm servia de parallamps. Un parell més de cases escampades i abandonades, molt més enllà, parlen d’una urbanització intentada sense èxit i probablement il·legal.
Un gran rètol explica que estem a la zona dels Motllats, un altiplà que s’estén fins als Cingles de la Barrina i fins a la Serra de l’Embestida, tot cap a nord-est.
Hem anat baixant cap el sud, deixant a l’esquerra dos petits turonets punxeguts coneguts com el Serret de Cantacorbs i per pista anem fins a la cruïlla (ara ja seguint el GR-65.5) de la mateixa carretera que hem creuat al pujar. Tornem a veure aquella estranya torre, ara per l’altra costat (el de ponent) i la ruta es trona estreta i s’endinsa per una magnífica i agradable boixeda.
Ens cal 1,5 quilòmetres per arribar a Lo Grauet, un esperó de roca que sobresurt del bosc, des d’on tenim una bonica vista aèria de L’Albiol.

Amb el zoom puc fer aquesta fotografia del castell, on es pot gaudir de la gran torre de planta quadrada al seu punt culminant i que abans no hem pogut veure. Durant la revolta de Catalunya, coneguda com Guerra dels Segadors i concretament l’any 1645 el poble es va queixar de les vexacions que sofrien com a conseqüència de l’obligat allotjament de soldats del rei Felipe IV. Segons les cròniques, l’any següent, el 1646, les autoritats castellanes van obligar als homes de Camp de Tarragona, que se’ls hi oposaven, a enderrocar el castell de l’Albiol, ordre que es va tenir que repetir i finalment es va complir el 1654.
Finalment i uns 12 quilòmetres després d’haver començat, tanquem el cercle al poble on hem començat. Segons diu l’historiador Juan José Menezo, Felipe IV, es va dedicar a la caça i als “devaneos amorosos”, mentre el comte duc d’Olivares, amb les mans lliures per actuar, aplicava dures represàlies i encenia els Països Baixos, mantenia la guerra amb França. Es van produir revoltes a Catalunya i aixecaments a Andalusia i el País Basc, així com també Sicília i Nàpols. I finalment es va perdre Portugal a la batalla de Villaviciosa. En fi, com es pot veure un figura aquell Felipe.