La Bisbal del Penedes a Sant Magí de la Brufaganya PR-C-224

BIFURCACIO

BIFURCACIO A MAS BARTOMEU

MAS BARTOMEU

La Masia o Mas Bartomeu és una de les poques masies completament isolades que hi ha a la comarca del Baix Penedès. De fet, no hi ha cap nucli urbà suficientment a prop que serveixi com a referència i per tant va ser una de les primeres en deshabitar-se. La primera noticia que se'n té és de l'any 1715, quan Felip Llopart era "pagès habitant en lo Mas Bertomeu". Actualment està en runes, sense teulada i amb les parets esmussades. Aguanten alguns murs perfectament emmarcats per cantoneres de pedra. També és de pedra un portal que ara és interior i que donava accés a la torre que serví per a formar el nucli de la masia. L'existència d'aquesta torre de guaita es justifica per l'alçada i la importància estratègica de l'indret, des del qual s'albira una panoràmica molt extensa. El caire militar i defensiu del conjunt queda reflectit pel nombre d'espitlleres formades per bons carreus de pedra. N'he comptades més d'una dotzena que, situades a l'alçada d'un metre aproximadament i aptes per a l'emplaçament de ballestes o mosquets, podien batre tota la zona del pla de muntanya que envolta l'edificació. (Extret dels llibres "Masies" i "El Montmell sostre del Baix Penedès" del bisbalenc Benjamí Català i Benach).

FONT DEL LLEÓ I FREIXE D'AIGUAVIVA

La Font Major i la Font del Lleó omplen la gran bassa d'Aiguaviva que en temps passats permetia el funcionament del molí de cereals que hi ha havia hagut des de l'edat mitjana. És uns dels freixes amb més envergadura de capçada de tot Catalunya i un dels més destacats respecte al perímetre del tronc. • Perímetre del tronc a 1,30 m; 6,02 m. • Té una alçada d'uns 30 metres Fou declarat Arbre Monument l'any 1990.

AIGUAVIVA

N'És uns dels indrets més bonics de la comarca del Baix Penedès. Tal i com designa el seu nom, hi ha aigua i, a més a més, és viva, es belluga. No passa com el terme de més amunt, Aiguamúrcia, que vol dir aigua estanyada, pútrida, perquè devien plantar les primeres cases del poble vora una recolzada palúdica del Gaià. Aquí no, a Aiguaviva, l'aigua hi neix i hi corre. La Font Major i la Font del Lleó la subministren i omplen la gran bassa que en temps passats permetia el funcionament del molí de cereals que hi havia des de l'edat mitjana. Com voleu, dons, que no hi hagués un senyor feudal que es fes seu un lloc tan triat. Efectivament, al costat de la bassa i el molí hi ha la casa gran dels senyors d'Aiguaviva i Tamarit. Ells eren els amos del molí i de les terres del voltant. Els seus vassalls tenien l'obligació d'anar-hi a moldre, pagant en espècie o en diner. Als anys 1090 i 1125 ja es parla d'Aiguaviva. En un document de l'any 1304 es pot llegir: "castell del Muntmell, que és del Bisbe de Barcelona, amb V fochs de la quadra den G.Dayguaviva, donzell". El 4 de setembre de l'any 1308 es diu que Aiguaviva era una comanda dels templers, tal com també ho era La Joncosa. Llavors l'ordre del Temple ja anava de mal borràs fins que, finalment, fou abolida l'any 1312. És per això que el reis posaven administradors a les comandes intervingudes. L'administrador d'Aiguaviva era aquell any 1308, Guillen Alomar. Els segles XVI i XVII els senyors d'Aiguaviva es traslladaren a Vilafranca. L'any 1648 es va malmetre el castell d'Aiguaviva, perquè el seu senyor, era partidari de la casa francesa. Avui l'antic molí ha quedat convertit en una capelleta. Més avall, sola a l'entrada del nucli es troba la capella de Sant Pere. (Extret del llibre "El Montmell-sostre del Baix Penedès", d'en Benjamí Català Benach).

PLA DE MANLLEU

MAS CAL GALOFRE I MAS CAL FIGUERES

Són dues masies privades i que estan habitades; en passar per aquí vaig tenir la sort de coincidir amb la Roser Galofré, propietària de la Masia de Cal Galofré que va convidar a fer una visita a les dues masies i varem poder parlar de temps passats relacionats amb aquestes masies, el meu agraïment!!!.

MAS CAL PONAS

La Masia del Ponàs situada al Pla de Manlleu, és una masia en un estat força ruïnós i a la que no es pot accedir, dons els seus propietaris, de forma encertada, han barrat el seu pas

CAL SOLER ROSET

És una Masia dins del terme municipal de Pontons (Alt Penedès) inclosa a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La Masia és a la part alta del terme, en una plana de conreu. És de planta rectangular i coberta a dos vessants i consta de planta baixa, un pis i golfes. Té contraforts laterals, portal adovellat i finestres allindades amb marc i amplits de pedra. El conjunt presenta baluard perimetral, cossos adossats i pallissa amb portal adovellat. A la façana hi ha una inscripció amb la data del 1789.

COLL DE LA RIMBALDA

HOSTALET DEL LLADRE

És un edifici que havia sigut un parador en la cruïlla del camí ral de Tarragona a Igualada amb el camí de Vilafranca del Penedès a Santa Coloma. L'Hostalet del Lladre és situat al nord del terme municipal de Querol i proper a la Plana d'Ancosa. L'edifici és envoltat per una tanca de pedra per la seva protecció; l'edifici consta de PB+1+SC amb parets de pedra i coberta de teula aràbiga a dues vessant; és envoltada de camps de cultiu. És una construcció de voltants de 1900. Tot i no tenir estadants des de fa molts anys i d’haver estat abandonada al pas del temps, d'edifici es troba força ben conservat i amb la majoria de les seves parets encara dretes

COLL DEL LLOP

MASIA CAL NOFRE

CAPELLA DE LES FONTS DE SANT MAGÍ

SANT MAGÍ DE LA BRUFAGANYA

És un recinte format per una església, un edifici conventual i altres dependències, com l'actual rectoria. El conjunt, força heterogeni, palesa les diferents etapes constructives que ha sofert, degudes principalment a diferents ampliacions i als saquejos que es produïren en diferents èpoques. L'església és d'una sola nau amb capelles laterals i cambril en el presbiteri. La nau té quatre trams coberts amb volta de canó i llunetes sobre els arcs faixons de mig punt, així com pilars amb pilastres de cornises motllurades. Les capelles laterals estan cobertes amb volta d'aresta i la capçalera per una cúpula rebaixada sobre petxines. Darrera l'altar s'aixeca un cambril amb una imatge moderna de Sant Magí. Al costat de l'epístola s'observen les restes del cor dels monjos, que es comunicaven amb l'església a través de gelosies de fusta. Sota la cúpula es troba la cripta. Al segle XIII hi havia una església, que era centre de devoció i beneficiària de llegats. Al segle XVI, a iniciativa dels Cervelló, es va restaurar el temple i s'hi organitzà una germandat, alhora que fou dotat amb diverses propietats. Els barons de La Llacuna, patrons del santuari de Sant Magí, donarem el lloc als religiosos dominics que, provinents del Convent de Santa Caterina, s'hi establiren des del 1603 fins al 1835. El 1732 es va començar a construir l'església actual, que es va inaugurar, encara que inacabada, el 1735. Fou objecte de diversos saqueigs, els anys 1714, 1835 i 1936. Des del 1841 té funcions parroquials. Vers el cingle sobre el santuari, una rengle d'escalons condueix a una cavitat natural coneguda com la Cova de Sant Magí, on la tradició diu que el Sant l'habità durant trenta anys, alimentat pels àngels, i on fou perseguit i mort pels romans. En aquests cingles encara hi ha uns antics ermitatges en runes. Documentalment no hi ha cap notícia anterior al 1204 i ja en aquest moment existia una església ermitana. Els dominics el regentaren entre 1603 i 1835 i a partir de 1841 és la parròquia de la rodalia. Sota el santuari es troba la Capella de les Fonts de Sant Magí, d'aigua considerada com miraculosa i objecte de romiatge; segons explica la llegenda, el Sant la va fer brollar donant tres cops a terra amb el seu bastó quan els soldats romans el baixaven captiu de la muntanya de la Brufaganya, a Santa Perpètua de Gaià, Durant segles, poblacions com Barcelona, Tarragona, Lleida, Cervera o Igualada han anat a buscar aigua de les fonts de Sant Magí de la Brufaganya, per fer-la després de manera solemne al seu municipi i repartir-la entre els veïns. Prop de la Capella de les Fonts hi ha un padró dedicat a Sant Magí per la ciutat d'Igualada. És una columna d'un metre i mig amb una inscripció que dóna fe de la devoció igualadina. Es va inaugurar el 16 d'agost del 1927 i fou destruït el 1936 durant la Guerra Civil. Els igualadins hi tornarem l'any 1950 per fer-ne restauració i la segona inauguració a càrrec del mossèn Amadeu Amenós. El 16 d'agost de 2010 va tornar a ser inaugurat per representants de l'Ajuntament d'Igualada i els Amics dels Cavalls de l'Anoia, després d'una nova restauració.

COVA DE SANT MAGÍ