LA DEIXESA-MAS ALENYÀ-CAN BOTJA-CAN VERGELI08-SANT CEBRIÀ DEL ALLS-PUIG DEL MIG DIA-MAR-14

Avui canvi d’època passem dels Castells a les mines d’Or “ La fiebre del Oro “.

Matí fred i humit, els camps gebrats ens donen el bon dia. Arribem al galop, desmotem de les muntures, i tot treien l’equip ens posem en marxa cap a la Deixesa, ràpidament tot l’equip es posa a buscar l’entrada de la mina, uns avall i altres amunt, trobem una possible entrada al costat de la casa, però quina és la sorpresa, no hi ha corredor, està tapat, seguim buscant, sembla que hem trobat un altre possible entrada, traiem els tallants i ens posem a obrir pas entre l'espessa bardissa, estem esgotats, no trobem res, ens rendim un cop mes.

Mirem amunt per veure alguns senyals, però només veiem un mas a l'altre costat, pugem pel camí i trobem un mas abandonat, no ens rep ningú, però trobem alguns rastres de vida.

Tornen pel mateix camí, ens dirigim al Mas Alenyà. Ens dona la benvinguda un espectacular suro amb les seves extremitats esteses, ja hi som, el Mas Alenyà en espera silenciós i amagat com si ens amagués una sorpresa.

Uns el rodegen, que no escapi ningú, uns altres sortim direcció al pou del mateix mas, omplirem les cantimplores, però sorpresa! el pou és buit i es senten els crits de la sequera, ràpidament desenfundo i clic, clic, començo a disparar, ja tinc guardada l'ànima dels sospirs del passat.

Agafem camí i manta cap a can Botja, amagada, li barrem al pas perquè no s’escapi, està vuit protegit per les seves parets mig enlairades.

Deixem els trastos, i ens meravellem de les seves runes, bon amagatall per fugir de la pols del camí, farem un petit àpat per poder agafar forces per seguir al camí.
Darrere unes ulleres apareix un home maltret, amb els ulls sortits, ens diu que és tan dolent que és capaç de menjar-se els seus propis ulls i així ho fa. El fem fugir amb els alls que portem, seria mig vampir!!.
Sortim esparverats, ja tornarem un altre dia, esborrem les petjades.

Avistem de lluny Can Vergeli, altre cop el mas sembla buit, però no és així, dos genets busquen entre les runes les ànimes perdudes dels seus habitants.

Ens parem a parlar amb ells i jo mentrestant i sense que es donin conta, clic, clic, robo part de l'ànima dels què hi van viure.

Adéu, adéu , marxem camí cap a Sant Sabria dels Alls, Església i Castell es donen la mà, res els separa, junts per tota la vida.

Un foraster i el seu cavall descansen sota d’un arbre, i el cavall?. No és un cavall!!!! és?? crec que li diuen “ Bicicleta “ com canvien els temps!!.

Decidim pujar dalt d’un cim per veure si algú ens segueix, estem sols dalt del puig del Migdia.
Ni rastre d’Or, intentem escoltar el que ens diu el puig i només se sent , clic, clic i les animes de tots nosaltres queden presses per sempre en aquell lloc.

Baixem del puig direcció al Pla de Can Sabat, agafem el corriol per arribar al mas, a la porta principal un company fa la vigilància mentre nosaltres donem una ullada dins, està vuit, queden retalls de la vida del mas, clic, clic més ànimes guardades.

Abans de marxar, clic clic, torno a robar les ànimes del grup, no puc deixar de disparar, però es fa tard.
Seguim camí, deixant darrere el pensament de no haver trobat l'apreciat mineral, però amb l’ànim de tornar-ho a provar tants cops com faci falta.

Tornem al punt de sortida, les muntures ens esperen i cavalquem cap a La Bisbal.

L’entrada a la taverna es fa rapida, la barra està tranquil·la, les ànimes dels buscadors han quedat enrere, que corri el MAM, salut! i el brindis es fon amb l'adéu, tornem a casa, pensant quan tornarem a cavalcar junts.