la Fontcalda - Estrets del Canaletes

Vam fer cap a Prat de Compte, i vam aparcar a la única plaça que hi ha al cementiri i a caminar, primer pla per una bona pista i desprès cara avall per un zigzaguejant camí de bast amb forta pendent fins arribar a un mirador, d’on traient el cap ja és veia la Fontcalda al fons de la vall, el mirador estava equipat amb un faristol amb la Salve en llatí, el que em va portar a pensar que fa anys, parlant amb un bon excursionista que vaig anar a retratar a una residència d’avis, a la conversa va sortir una cita que jo desconeixia ‘Qui Puigcerver veu una Salve li deu’, potser hi va haver una època que era costum resar-la al albirar un santuari.

Doncs bé, corriol avall vam fer cap primer a la via verda de la Terra Alta i desprès a la Fontcalda on vam buscar un arrecer per esmorzar.

Desprès cap el riu, primer a posar la mà a l'aigua en principi calda, però la veritat no vaig notar pas la diferència amb la del Canaletes. 
Immediatament ja vam començar a trescar Estrets amunt, el riuet ha fet una bona feina obrint-se pas pel mig d’aquesta formació rocosa, llastima que és un pèl curta.


Acabats els Estrets vam fer cap a la vall de la Jepa i ens vam enfilar cap a l’estació de tren de Prat de Comte, amb el nom escrit encara a l’antiga usança. És una d’aquestes estacions que al menys a la nostra zona porta el nom del terme més que el del poble, ja que aquest està a la quinta forca.


Allí vam agafar la via verda, quan hi anàvem fa anys tan sols havien tret les vies, en aquest moment està asfaltada i amb els túnels il·luminats, m’agradava una mica més salvatge, però ells sabran.

Aquesta via verda era la del ferrocarril de la val de Zafan a Terol, és va començar a construir a meitats del XIX i havia d’anar d’Alcanyís i la Puebla de Híjar fins a Sant Carles de la Ràpita.

En això jo estava equivocat, pensava que la seva utilitat era baixar mineral com la majoria de carrilets que baixen de les muntanyes a la costa, doncs no, la seva finalitat era militar, aquest personal sempre barrunta, pensava que si un exèrcit invasor és saltava els Pirineus la segona línia de defensa era l’Ebre i aquesta línia serviría per subministrar des de la rereguarda. AIxì va ser, el desenvolupament de la línia és va impulsar durant la guerra Civil a base de presoners republicans, tot i amb això no va passar de Tortosa i el 1971 a conseqüència d’un esfondrament la van clausurar.


Avui en dia són 110 quilòmetres de via verda d’Alcanyís a Tortosa i d’aquí és pot empalmar fins el delta. En aquest tram, per lo que recordo, hi ha racons paradisíacs, ponts túnels barrancs...


A lo que anàvem, de l’estació vam baixar un parell de centenars de metres fins just arribar al primer túnel, allí ens vam desviar muntanya amunt per un agradable corriol i res més, excepte que em vaig tornar a fotrem de lloros i em va costar el tercer bastó en lo que va de mes, és comença a tornar una afició cara.