La Garriga Samalús Poblat Ibèric Can Bori La Garriga

Excursió que sortint de la Garriga va cap a Samalús per visitar les excavacions del jaciment Ibèric del Puig del Castell que alhora es un excelent mirador de la plana vallesana, baixa pel limit de la propietat de can Bori i retorna de nou a la Garriga per la Muntanyeta i la Fournier per acabar a la plaça de L'Església lloc d'inici de la caminada.

El nom de Cànoves apareix per primer cop l'any 1002 en una discussió de confirmació de béns del monestir de Sant Cugat del Vallès, perquè aquest monestir tenia béns dins el terme i l'església parroquial de Sant Muç.

Samalús es va unir a Cànoves, en l'aspecte administratiu, al segle XIV, però s'erigí en batllia o municipi independent des de mitjan segle XVII fins cap al 1840. El seu centre històric és la parròquia de Sant Andreu de Samalús. El lloc és àmpliament documentat, ja el 1002 hi tenia importants béns la canònica augustiniana de Santa Maria de Manlleu.
Malgrat tot, s'han trobat moltes restes d'èpoques més antigues entre les quals mereixen esmentar les restes d'un poblat ibèric, habitat entre els segles IV i III a.C a Puig del Castell, sobre can Flequer i can Pujades, del sector de Samalús; i un petit tresor de 40 monedes, la majoria de la seca Lauro, de bronze, que circulaven pel país entre els segles III i I aC. Aquestes varen ser trobades en bon estat de conservació el 1959 en arrancar un cloper de pedres en terrenys del molí de can Ribes. També han aparegut tombes de lloses prop de cal Mestre de la capella de Santa Eugènia; i és igualment conegut el forn íbero-romà dit d'en Pega, en la mateixa zona de Samalús.
Més endavant consta com una de les parròquies del feu comtal del castell de Montbui, que posseïa el comte Gombau de Besora des del 992 com a mínim i que, un cop mort, els comtes Ramon i Almodis van confirmar al seu gendre Mir Geribert. El 1059 cita explícitament: la parròquia de "Sancto Andreo de Samalucio". Es tracta d'un monument d'estil romànic (Gallardo 1938) (Vall-Masvidal, 1983).
En aquesta zona de Samalús, dins la finca de can Torras i és a pocs metres de can Pujades, on existia la masia d'aquest nom, també s'hi ha trobat una vila romana de can Martí. (X. Aquilué i Abadies i Jordi Pardo i Rodriguez). És una peça clau per entendre el procés cultural i econòmic de la romanització i les seves relacions amb el substrat indígena.

Sant Andreu de Samalús és l'església romànica parroquial del poble de Samalús, pertanyent al terme municipal de Cànoves i Samalús, al Vallès Oriental. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada en el petit nucli de Samalús, al costat de migdia de la carretera BP-5107, a migdia del Castell d'en Bori, a ponent de la capella de la Mare de Déu de la Salut. Se suposa que fou construïda a la segona meitat del segle XI, possiblement sobre les restes d'una esglesiola primitiva.

La capella de la Salut es tracta d’un petit santuari de planta rectangular format per una sola nau. A la part posterior, hi ha un absis semicircular. L’exterior està fet amb una obra de maçoneria i maó, i hi destaquen les pilastres. A banda i banda, hi ha finestres decorades amb vitralls i a la façana hi ha una rosassa circular. Sota aquesta, hi ha la porta d’entrada al temple, emmarcada per una arquivolta de maons i dues columnes amb capitells en els quals es poden observar ornamentacions vegetals.
La capella, com molts altres temples catalans, va ser saquejada durant la Guerra Civil. La imatge de la Mare de Déu no va ser destrossada gràcies a uns veïns que, per salvar-la, la van enterrar als peus d’un taronger, primer, i d’una vinya, més endavant, on va romandre fins el 1939. En acabar-se el conflicte, va ser retornada al santuari. Samalús celebra la seva Festa Major d’estiu en honor de la Mare de Déu de la Salut, el quart diumenge d’agost.

A dalt de tot del Puig del Castell, a 631 metres d’altitud sobre el nivell del mar, s’hi amaga una de les joies més preuades de Samalús: les restes arqueològiques d’un important poblat ibèric, habitat fa centenars d’anys pels nostres avantpassats. Les recents excavacions efectuades a l’indret, dirigides per Marc Guàrdia, apunten amb certesa que es tracta de la ciutat perduda de Lauro, la qual, des de mitjans del segle XX, s’havia estat intentant localitzar en algun punt de la geografia vallesana sense èxit. Ara, per fi sembla que Lauro, un nucli econòmic de gran importància en la civilització ibèrica, ja té un emplaçament: el Puig del Castell, a Samalús.
Els ibers acostumaven a viure en poblats emmurallats i fortificats, situats en llocs enlairats. Precisament el Puig del Castell es tracta d’un poblat emmurallat situat al capdamunt d’un turó, des del qual es podia controlar visualment bona part de la plana vallesana. Tenia una extensió extraordinària si el comparem amb altres nuclis ibers, concretament 4 hectàrees de superfície, l’equivalent a 4 camps de futbol. Va ser habitat entre els segles V i I aC.
De moment, les excavacions només s’han centrat a estudiar la muralla i les torres defensives. La muralla té, en el tram fins ara conegut, una extensió de 450 metres lineals.
l que fa a les torres defensives , se n’han localitzat 7 a llevant i un bastió a la zona nord. També s’han descobert dues portes d’accés a la ciutat. Pel que fa a la distribució interna del poblat (els carrers, les cases, els magatzems…), de moment no en sabem res. Tot i això, l’arqueòleg que s’ocupa del jaciment assegura que quan es comencin les noves campanyes d’excavació centrades a l’interior del poblat podem descobrir-hi una ciutat fantàstica i d’una importància estratègica dins la Laietània.

El retorn passem a tocar del Castell d’en Bori. No és un castell d’origen medieval, sinó que es tracta d’una antiga masia, coneguda com Casa Bòria o mas Bori, que a principis del segle XX es va reformar i transformar en el fantasiós castell que captivarà al visitant en arribar a Samalús. De l’antiga casa pairal se’n conserven a la façana sud dues finestres que es remunten al segle XVI. El Castell que ens farà recordar els contes de fades que ens explicaven els nostres pares quan érem petits és de planta rectangular i consta de tres pisos. L’últim d’aquests està coronat amb merlets, matacans i gàrgoles. A la façana principal hi ha dues torres circulars acabades en punxa i cobertes de pissarra, que emmarquen la torre central, rectangular i amb una teulada feta també de pissarra. A l’esquerra, s’alça una gran torre circular, coronada per merlets. Tot l’imponent conjunt es troba rematat amb un cos quadrat al centre del castell, de planta quadrada, ple de finestres apuntades i coronat igualment amb merlets. El Castell es complementa amb un jardí a la zona est, format per parterres i zones verdes, que recorda els jardins dels grans palaus europeus.

La informació es extreta del blog: http://www.visitacanovesisamalus.cat/