la-miana-proan-coll-satrapa-la-miana 10032021

Components de la sortida: Miquel Colomer, Toni Bach, Joan Cortadellas i Josep Rius

Matí de març amb una llepada de gelada, l'últim espeternec de l'hivern. Ben aviat, quan baixem pel Pla de Politger, un sol naixent, radiant, comença a ratllar un cel blau turquesa. Té tot el dia de feina.

Entrem a Sant Jaume de Llierca i, per una pista asfaltada de 6,5 km, continuem cap can Jou de la Miana, on deixem el cotxe.

La Miana és un petit veïnat que pertany al municipi de Sant Ferriol, al vessant sud de sant Julià del Mont. En vaig sentir a parlar per primera vegada deu fer força més de trenta anys, quan a l' institut va venir una bona alumna, que sorprenentment a les hores lliures sempre llegia ( Cristina Visser, juraria que es deia), la família de la qual, de procedència holandesa, hi havia restaurat una casa. La seva mare feia unes boniques figures artesanals de pa cuit, pintades amb colors intensos, i les venia a les fires i mercats. Em faria il•lusió de retrobar-la, però qui sap on para.

L'oreig sorolla dolçament les alzines i bressola les capçades gemades dels pollancres, quan comencem a caminar. Tot fa olor de primavera. Estem en una zona de la Garrotxa molt poc visitada pels excursionistes, per bé que té un cert encant. No crec pas que, jo mateix, hi hagi pujat més de tres cops, de manera que el territori em resulta força desconegut. Altra vegada tindrem sort del GPS, ja que pràcticament tot l’itinerari és nou per a tots quatre.

En cinc minuts passem per davant de l’església romànica de sant Miquel de la Miana, molt remenada al llarg del temps, a tocar de la rectoria, bellament restaurada, i de les ruïnes d’un castell medieval.

Baixem cap a can Campolier, sòlida masia refeta amb molt bon gust, i enfilem cap al coll de Canyelles, lloc de pas que comunica amb el Torn, ja a la vall del Ser.

Ara és qüestió d’anar seguint la Serra Grivera fins a les ruïnes de Proan, paratge per on vam passar la setmana passada. Fem un mossec i continuem ara per camí conegut fins a Coll Satrapa, on canviem el rumb per tal de retornar cap a la Miana. Algú proposa d’arribar-nos a sant Julià, però ja hi vam anar dimecres passat i tornar-hi ens prendria cinc quarts ben bons . No es pot pas matar tot el que és gras.

Baixem a travessar el torrent de la Miana i enfilem cap al coll de Palomers, des d’on, gairebé sempre per pista, arribem a coll de Jou, on tenim aparcats els cotxes.

En tot el matí no hem trobat ningú amb qui intercanviar quatre paraules. Actualment la Miana és un veïnat de cases disseminades, algunes en ruïnes, altres restaurades com a segones residències i un bon nombre convertides en allotjaments rurals molt freqüentats a l’estiu per famílies holandeses i alemanyes.

No hem vist ni una casa de pagès de les d’abans ni un cap de bestiar pasturant. Com enyoro les masies on sempre eres ben rebut, amb aquells pallers a l’era, de color d’or brut, rosegats com el cor d’una poma, amb els gossos que et bordaven al passant de la porta, amb l’olor del fenc i de la userda assecant-se a la pallissa, amb el color del pas dels segles ... I aquells homes i dones, nens i nenes, avis i àvies, que duien gravada a la cara la petja de la terra. La gent. Tot aquest món s’ha perdut, s’ha acabat. Era massa l’esforç que se’ls exigia a canvi de molt poc. O no?