La Mola des de la Pobla de Montornès

Església parroquial de Santa Maria

L’inici i el final de l’excursió és a la placeta que hi ha davant l’església parroquial de Santa Maria, un edifici senzill, sense gaire interès, construït l’any 1575 amb les aportacions realitzades pels mateixos veïns, d’estil gòtic decadent. Comencem a caminar pel carrer del Vent, tot voltant l’església, primer pel seu costat lateral i desprès per l’espai absidal. Enfront tenim el poliesportiu, i agafem un estret carreró entre aquest i l’església que ens duu fins a un aparcament i a l’Avinguda Catalunya, que prenem a la dreta, fins a la carretera per on hem arribat, que pren el nom del Passeig de l’Estació. En aquest passeig, és on he aparcat en arribar provinent de l’autopista; hi ha un lloc habilitat que és un mirador sobre el Torrent del Mas Mercader i el munt de feixes que s’enfilen pels pujols situats a llevant del poble. Sobre la presència d’una estació de tren al poble, sembla ser que tant sols resta el nom d’aquest passeig. Nosaltres ara el prenem cap a l’esquerra, en direcció contrària on està l’aparcament.

Camp d'oliveres

Passem per les últimes cases del poble situades a l’esquerra i pel costat d’una escola a la dreta i ens apropem al túnel que creua per sota la línia del Tren d’Alta Velocitat. Just a l’altre costat, a la dreta, a tocar els murs del talús sobre el qual hi passa el tren, comença un sender que cal prendre; ja amb el poble al darrere, invisible, el paisatge canvia i esdevé totalment agrícola, amb camps d’oliveres, amb algun que altre garrofer, i amb el Mas Mercader situat al davant, damunt un tossal. I a un pal indicador de la Via Verda del Baix Gaià, i seguim les senyals blanques i vermelles del GR. La pista, que ressegueix en aquest tram el talús, baixa fins al fons i gira cap a l’esquera, deixant una altra pista que marxa paral·lel a la via del tren i un pas sota aquesta. Anem seguint la pista, ara asfaltada, observant els murs de pedra seca que la flanquegen per l’esquerra; més endavant, ho faran pels dos costats, aprofitant la mateixa roca de la muntanya. Deixem enrere un entrant als camps d’oliveres que, imagino, formen part de les propietats del Mas Mercader, i, uns cent metres més enllà, un caminet a l’esquerra ens porta a la primera de les barraques que anirem trobant al llarg d’aquesta excursió

Primera barraca de pedra seca

És una barraca de planta rectangular, orientada al sud/sud-est. El seu tipus de construcció és aèria aïllada , trobant-se adossada en un lateral a un marge d’alçada inferior. La seva porta és d’arc de mig punt , i en el seu interior té una menjadora, un receptacle per a la palla i el gra per al bestiar que ajudava en les tasques del camp. És coberta per una falsa cúpula. En un dels costats hi ha una cadira on es pot seure una estona sentint el silenci i la pau del seu interior.

Petit mas amb un pou amb safareig i un camp de tarongers

Continuem l’excursió seguim per la pista que ens ha dut fins la primera barraca. En una bifurcació trobem un planell explicatiu sobre les barraques de pedra seca que, malauradament, es troba en molt mal estat de conservació i és difícil de llegir. Continuem deixant la pista que planeja a l’esquerra i enfilant-nos per una lleugera pendent cap a la dreta. A l’esquerra deixem les runes d’un petit mas que té, en un dels seus costats, un pou amb safareig i un camp de tarongers.

Pal indicador

Més endavant, passem pel camí d’entrada al mas Mercader i arribem a un pont que travessa la via del tren d’alta velocitat. Un xic abans, hem vist un pal indicador que ens informa que només portem un quilòmetre des de la Pobla de Montornès i que ens queden uns tres i mig per arribar a la Mola.

Sector de marges amb el Mas Gibert al fons

Creuada la via del tren, seguim per la pista, que en aquest tram segueix paral·lela a una línia elèctrica, travessant un bonic bosc de pins blancs. Passem pel costat d’una caseta del servei d’aigües, i enfront, encara lluny, podem veure el mas Gibert, conegut des del segle XVI i habitat fins als anys seixanta del segle passat. Es troba situat al capdamunt d’un tossal ja al municipi veí de Creixell; de fet, el camí que seguim es coneix com el camí del Mas Gibert, i les seves propietats es troben repartides entre la Pobla de Montornès i Creixell.

Valona protegint un garrofer

Durant aquest tram, podem veure a l’esquerra un llarg sector de marges que, a més, en un punt determinat, ens regala una nova construcció no coneguda fins llavors: una valona d’uns tres metres de diàmetres amb un bonic garrofer al mig. Una valona és una construcció de pedra seca construïda al voltant d’un tronc d’un arbre amb la doble intenció de protegir-lo i que disposi de més terra.

Foto

Tercera barraca

Tornem a la pista i la seguim tot pujant per un tram pedregós fins arribar a una bifurcació. Prenem el camí de l’esquerra i, en pocs metres, trobem un petit sender a l’esquerra el qual ens porta fins a la tercera barraca que visitem avui. Es tracta d’una barraca, orientada al sud, molt similar a l’anterior: és aèria aïllada, adossada a un marge, per tant, més baix que la pròpia barraca, més deteriorat que en l’anterior; l’entrada és amb arc de mig punt, la coberta és de falsa cúpula, i, sorpresa, l’interior també disposa de dues estances comunicades per una entrada també d’arc de mig punt. En l’estança del fons, hi ha, adossat en un dels costats, un banc de pedres. A la part del darrera de la barraca, separada uns metres d’aquesta, hi ha una cisterna d’extracció d’aigua, també construïda amb pedra seca i coberta amb lloses. L’obertura, amb una llinda plana al capdamunt, té una porta de fusta amb un forrellat que la tanca; he intentat obrir-la, però hi ha un cadenat que impedeix l’accés. Enfront de la barraca hi ha un mur de pedra seca que delimita la feixa on aquesta es troba amb una altra d’inferior, en la qual trobem una altra valona que protegeix un esquifit arbre.

El mas Gibert al capdamunt d'un turó

El camí segueix pujant però sense esforç, tot vorejant el turó sobre el qual hi ha el mas Gibert. Entre el mas i nosaltres, s’estén un barranc i un lateral molt boscosos, on podem observar, mig ocults pels pins, més presència de murs de pedra seca. De fet, el camí per on anem també es troba flanquejat a l’esquerra per murs de pedra seca; veritablement, ens trobem en un antic paisatge de feixes que deuria ser molt pròspers al segle passat, quan eren conreats.

Intersecció al nord del mas Gibert

Més endavant arribem a la bifurcació ja esmentada, situada al nord del mas Gibert i on també hi hauríem arribat seguint les senyals del GR 92, les quals ara tornem a deixar i prenem un petit sender que un pal indicador assenyala com el camí per arribar al cim de La Mola.

Fita amb el nom de La Mola

L’estret camí passa per un tram més pedregós on hi ha una bonica fita amb el nom de La Mola dissenyat amb petits fragments de rajola. Més endavant, el corriol es bifurca i, tot i que nosaltres hem de continuar amunt, seguim un curt tram el ramal de l’esquerra per arribar a la quarta barraca.

Quarta barraca

Es tracta d’una barraca de planta rectangular orientada al sud, amb el tipus de construcció aèria adossada al marge i coberta, com les anteriors, per una falsa cúpula. L’accés es realitzat per un arc de mig punt però homogeni, no realitzat amb pedres, sinó que sembla haver estat restaurat amb ciment, imagino que per reforçar-la després que s’ensorrés l’original, tal com sembla demostrar el gravat de l’any en que es va fer, 1900, que hi ha a la llinda. En el seu interior, aquest cop sí d’una sola estança, trobem un parell de fornícules per guardar-hi eines o altres estris de feinejar.

Claper

Desfem el camí fins al sender que seguíem en direcció a la Mola, i continuem avançant tot envoltant per darrera la barraca acabada de visitar. Just quan el camí gira cap a la dreta, en una clariana rocosa a l’esquerra, podem veure un gran amuntegament de pedres conegut amb el nom de claper. Quan es treballen els camps per a condicionar-los pel seu conreu, es troben infinitat de pedres que cal treure per deixar els camps ben nets de qualsevol entrebanc a l’hora de sembrar. Aquestes pedres es van apilant i amuntegant en algun racó que no destorbi les tasques del camp. Doncs bé, aquest munt de roques és el que es coneix com a clapers; no cal dir que també s’utilitzen per fer els murs i les barraques de pedra seca. I els sobrants resten així, com aquest. La seva fisonomia tan ordenada i la seva netedat, ja que no hi ha cap mena d’herba ni matoll que l’envolti em fa pensar que algú deu estar cuidant aquest entorn, que no es troba totalment abandonat. Potser són aficionats al món de les pedres seques o potser són agricultors esperant donar bon ús del pedruscall. Sigui com sigui, la seva presència enriqueix el camí.

Descansant davant la cinquena barraca

Seguim ascendint suaument pel camí enmig del bosc de pins i, de sobte, just al costat del camí, trobem un indret molt acollidor, on veiem la cinquena barraca i, al seu davant, una taula de pícnic on fer-hi una aturada. Com que encara és aviat per dinar però no puc deixar escapar aquest indret, decideixo menjar-me el plàtan que duc i fer un cafetó, tot llegint una estona, ja que darrerament sempre duc un llibre, ja sigui físicament o en la tauleta, perquè m’acompanyi en les aturades que vaig fent.

Cinquena barraca

La barraca, orientada al sud, és de planta quadrada, aquest cop totalment aèria aïllada, ja que no hi ha cap tipus de mur adossat en cap dels costats; de fet, si que hi ha un petit mur situat sobresortint just al costat de la porta, que curiosament es troba situada al costat dret, gairebé tocant el mur lateral. És una porta que, com les anteriors, és formada per un arc de mig punt. A l’interior de la barraca, coberta de falsa cúpula, hi ha un foc en un dels costats i també una cadira. Són moltes les cadires que he anat trobant avui a l’interior de les barraques, cosa que em fa pensar que són encara força utilitzades. Al capdamunt d’aquesta barraca hi ha una pedra col·locada verticalment, com un petit menhir. S’hi està molt a gust en aquest racó, i fa recança deixar-ho, però hem de continuar l’excursió, ja que, ben a prop, ens espera el puig més alt d’aquesta comarca.

Iniciem la forta ascensió vers la carena de la Serra Llarga

Deixat enrere la barraca, de seguida el camí gira vers ponent i surt del bosc per tornar a encarar-se vers el nord i enfilar la part més empinada de l’excursió que ens durà fins al capdamunt de la carena de la Serra Llarga, des d’on ja tindrem a tir de pedra el cim de La Mola. Anem caminant per un paisatge nu, amb la presència tant sols de matolls, entre els que sobresurt la presència de romaní, llentiscle i, sobretot, alguns margallons que donen una bella pinzellada a les vores del camí.

Vista del mar

Mirant enrere, la vista s’estén fins al mar, i sobresortint entre els turons i el mar, es veu el poble de Creixell, destacant-ne el campanar de l’església de Sant Jaume i, al seu costat, l’embalum poligonal del seu castell; a la dreta, es veu la línia de costa on hi ha la platja de Creixell. Més a prop, com una illa nua entre un embolcall de vegetació, sobresurten els edificis que conformen el mas de Gifré; és una llàstima que actualment estigui en desús.

Foto

Seguim ascendint i arribem al capdamunt de la carena de la Serra Llarga. Ens trobem en un paisatge majoritàriament calcari, originari del cretaci. Ens anem enfilant tot contemplant la sinuosa carena que ens durà definitivament al cim de la Mola. En un moment donat, trobem una fita que ens informa que anem per bon camí i que som a dos-cents seixanta metres d’altitud; la fita es troba caiguda pel fort vent que està fent i ho arreglo amb un suport de pedres més consistent. Més enllà, miraré cap enrere per veure si encara aguanta, perquè el fort vent no minva.

Panoràmica vers la Mola

Ja som dalt la carena. Enfront tenim un seguit de petits bonys i, al fons, vers llevant, la Mola; ja estem arribant.

Sisena barraca

Però abans encara tindrem alguna que altra sorpresa, ja que, passat el primer bony, ens adonem de la presència d’una sisena barraca a la qual arribem en pocs minuts. Aquesta barraca és força diferent a totes les que hem vist fins ara. Per començar, tot i que, com les anteriors, és una barraca aèria aïllada, la seva planta és circular; a més, tota ella està envoltada per un contrafort d’uns seixanta centímetres d’amplada, dotant-la de més resistència, probablement, pensant en els forts vents que solen, com avui, colpejar aquestes carenes. Està orientada vers el sud/sud-oest, i com les anteriors, té la coberta de falsa cúpula, però una altra peculiaritat que la diferència de les altres, és la porta d’accés, formada per un arc primitiu o d’ametlla . A més, aquest arc es troba lleugerament deformat per un dels costats, el que fa peculiar la barraca, dotant-la d’una estètica curiosa en relació amb les altres. En els últims anys aquestes muntanyes han patit diversos incendis que fan que, en alguns espais, el paisatge tingui un aire d’abandó. Ho veurem més endavant, en el camí de tornada després d’haver pujat a la Mola. El que vull comentar ara és arran d’una fotografia que apareix, com altres, en la pàgina web de Wikipedra i que, a l’inici, m’ha fet dubtar que estigués veient la mateixa barraca. En la fotografia tot l’entorn de la barraca està ple de pins, mentre que ara, tal com podem veure en la foto superior, és un paisatge totalment nu, on el fort vent no troba cap obstacle per canviar de vessant. M’agrada el paisatge que ara es veu, que sembla no tenir límit, que sembla fugir pels quatre costats vers l’infinit, però sap molt de greu la manca del bosc que va existir fa uns anys, no tants, ja que el registre d’aquesta barraca a la Wikipedra és de març del 2013. Ja de nou en el camí, faig una ullada enrere, sotjant més enllà de l’esquena de la barraca els turons que davallen vers el mar, el blau del qual es dibuixa al fons i s’uneix amb el blau més clar del cel. Aquesta verdor dóna esperances a un paisatge colpit pels incendis. La natura segueix el seu camí i, si l’home no interfereix, tornarà a recuperar-se.

Foto

Seguim avançant per la carena i, quan estem arribant a una bifurcació, trobem a la dreta una construcció de pedra seca la funció de la qual desconec i no n’he trobat informació. Segons el llibre “Patrimoni rural de pedra seca” podria ser un pou. El paisatge segueix sent protagonitzat pels murs de pedra seca que sostenen les diferents feixes existents, enfilant-se fins al capdamunt de la Mola. Enmig d’aquestes feixes, hi ha un escampall d’arbres caiguts, cadàvers de les víctimes dels passats incendis; sort que la revifalla del verd de noves plantes dissimula cada cop més el trist cementiri.