La Mola.... sostre comarcal del Tarragonès (100 cim)

La Mola és una muntanya de 318 mts. d’alçada situada entre els municipis de Bonastre, al Baix Penedès, i els de Creixell i la Pobla de Montornès, al Tarragonès, tractant-se del sostre d’aquesta darrera comarca. Malgrat el seu nom, no presenta un perfil destacat ni isolat sobre el seu entorn, sinó més aviat d’una arrodonida elevació sobre els turons que l’envolten. La seva ascensió, es faci per on es faci, és molt senzilla i fins i tot molt ràpida, ja que hi ha força pistes que ens deixen al que podríem considerar la seva base.
En el nostre cas, hem traçat un itinerari circular, per allargar una mica la caminada i conèixer la contrada, molt afectada pels incendis, havent patit diversos de rellevància els últims anys. El més greu de tots va tenir lloc l'agost del 2.016, entre Bonastre i la Pobla de Montornès, en el qual es van cremar prop de 500 hectàrees, afectant el propi cim de La Mola, que ha quedat des de llavors completament desforestat.

Per arribar al punt d’inici de l’excursió, venint del nord, deixem la N-340 passat el quilòmetre 1.179, per la sortida que porta a Torredembarra Nord i a la Pobla de Montornès, per la T-210. En arribar a la rotonda, seguim a la dreta en direcció a aquesta localitat, que travessem en la seva totalitat. Deixant enrere el CEIP Els Ametllers i el pont que passa per sota les vies del TGV, cal parar compte a un trencall molt proper a la dreta, que en forta girada ens deixa en una pista asfaltada. La seguim una estona fins arribar a una bifurcació, des d’on trenquem a la dreta, fins arribar en un no res a una esplanada a l’esquerra, just abans de creuar per un pont les vies de la línia fèrria de Sant Vicenç de Calders a Lleida, on podem aparcar.

Reculem 30 mts. fins a l’entrada del camí del Mas Mercader, avui parcialment enrunat, on a la dreta del seu accés veiem l’església de Santa Teresa. El sender volta el perímetre d’aquesta enorme casa pairal i ens porta a travessar a nivell les vies del tren esmentat. Més endavant, un rètol de l’ajuntament de Creixell ens fa veure que estem sobre el traçat del 46è dia del Camí de Muntanya. Avancem fins travessar per sota les vies del TGV a l’alçada del que sembla un centre de comunicacions d’aquesta infraestructura, que voregem a l’esquerra, fins tornar a travessar-les, altre cop per sota, en direcció a l’Aguilera. Guanyem una mica d’alçada en paral·lel a les vies, fins arribar a una cruïlla, on tombarem 90º graus a l’esquerra, per seguir el corriol que avança per aquesta carena. En el seu punt més alt, a 171 mts., veurem un rètol indicador. Perdem una mica d’alçada i, en un encreuament, rebem per l’esquerra el sender que prové del Fondo de la Teuleria. Ens incorporem a una pista, que és el camí nou de Mas Gibert, que no deixarem fins tornar a trobar-nos amb una cruïlla senyalitzada. Poc abans, però, en el marge d’un revolt, un rètol ens convida a visitar el que queda d’una cabana de pedra seva, avui mig enrunada. Estem en una zona farcida de construccions d’aquesta mena degudament numerades i catalogades.

Caldrà deixar la pista per la que veníem, enfilant-nos a la dreta per un camí que passa a tocar mateix d’una nova cabana, anomenada Barraca del Merino, incorporant-nos a partir d’aquí al traçat del G.R. 92, que segueix l’antic camí de la Pobla de Montornès a Bonastre, pel mig de la pineda, a través de marges de pedra seca, denotant l’activitat agrícola que molts anys enrere es devia dur a terme en aquesta zona. Arribarem a una pista, on abandonarem el G.R., just a l’indret on es troba la Font de la Gavatxa, zona d’esbarjo que actualment denota força degradació, on destaquen dos dipòsits que reben l’aigua canalitzada de la pròpia font, on sorprenentment hi resta un mosaic de ceràmica amb el seu nom (tot i que hi diu Gabacha).
Reculem uns metres fins a l’encreuament on deixem el G.R. i ens enfilem cara amunt per la pista, obviant dues cruïlles, una a la dreta i una altra a l’esquerra, havent de parar compte a l’entrada d’un corriol, que veurem a l’esquerra, just passat un doble revolt a la dreta. No hi hem vist cap fita, però es troba en un punt on el sentit de la marxa fa un canvi evident, encarant-se a l’est, en direcció a l’entapissat turó de Puig Roig, que fa estona que veiem. De fet, si mirem el mapa, veurem que es tracta de tallar un gran revolt de la pista, doncs al capdamunt d’aquesta drecera la tornem a recuperar, al costat d’una antiga tanca metàl·lica, on es trobem amb l’indret més sorprenent de tot el recorregut, el jardí botànic de cactus d’Antonio Díaz. És un espai privat, creat per aquest informàtic que, al jubilar-se l’any 2.000, va deixar Barcelona per establir-se a Bonastre, on va comprar unes hectàrees de muntanya, dedicant 17 anys de la seva vida en construir aquest jardí de cactus, procedents de molts països del món, complementant-los amb curioses formacions de roques, que li confereixen un aspecte ben curiós i inesperat. Després de la seva mort, al novembre de 2.019, diversos veïns de Bonastre van impulsar una campanya per a la conservació de l’espai, que malgrat estar tancat i, segons sembla, vídeo vigilat, té un perímetre molt senzill de saltar. Al dia de la data, presenta algun petit indici d’abandonament puntual, però el poc que s’entreveu deixa ben palesa l’obra d’aquest arquitecte de la natura.

Veiem al marge del camí una estaca de fusta pertanyent als camins de Bonastre, on hi ha una fletxa vermella que correspon a la ruta Bonastresc, fins que poc més endavant un rètol ens indica ja la direcció a La Mola, en aquest cas seguint marques blaves. Avancem per pista, per un indret completament desforestat pel culpa del foc, deixant-nos a la vista el traçat dels marges de pedra que delimitaven els conreus, fins arribar a una cruïlla on un rètol ens diu que ens queden 500 mts. fins al nostre destí, que fa estona que veiem, doncs el vèrtex geodèsic ha perdut tota la vegetació que abans de l’incendi l’envoltava. Cal parar compte en no seguir la pista, doncs al cap de 50 mts., després d’un tram de pujada, hem de seguir un corriol a la dreta que ens durà directament al cim. Malgrat anem trobant marques de pintura blava a les roques, justament aquest accés no està marcat. Al capdamunt de la carena de La Mola, doncs no deixa de ser una elevació del cordal, trobem l’esmentat vèrtex, un rètol indicador i la placa dels sostres comarcals. La pèrdua de la vegetació del seu entorn, fa que avui en dia sigui un mirador excepcional de la contrada, quan anys enrere t’obligava a enfilar-te a la base del vèrtex per a poder-hi obtenir alguna panoràmica.

Marxem en direcció contrària per la que hem vingut, en direcció a una bonica cabana de pedra seca que es veu als peus del cim. Passarem primer, però, per una important cruïlla, la de la carena de la Serra Llarga, en un collet, que ens baixaria directament al punt on tenim el cotxe a través del mas Gibert i el G.R. 92, però en el nostre cas, com hem vingut a fer quilòmetres, seguim a la dreta en direcció a l’esmentada cabana, situada al capdamunt d’una petita vall, per la que marxem fins al lloc on hi ha la bassa, la font i el Mas de la Trunyella. Passarem abans pel costat d’una alzina de doble branca i també pel que semblen les restes d’un antic forn. La portalada d’accés al mas hi mostra una llinda amb una pedra datada el 1.756.
Seguim ara cara avall per la pista, parant compte a una nova barraca a la dreta, que en aquest cas compte amb les restes d’un antic aljub, dipòsit d'obra destinat a desar aigua potable.
Com veiem que el que ens queda fins al final és tot pista asfaltada, a l’alçada de l’encreuament cap al Mas Barral, anem a buscar un corriol que figura als mapes, que travessant el torrent homònim del mas, permet avançar el paral·lel, visitant un conjunt de cabanes de pedra seca.
Si bé al principi es va per un senderó força evident, poc a poc, la vegetació va tapant el seu traçat, fins que, quan et trobes a la riba dreta orogràfica del barranc, els estralls de les tempestes, han cobert el camí d’arbres caiguts, que barren completament el pas, obligant-nos a enfilar-nos pels marges i les feixes, per poder avançar una mica decentment. Per tant, la nostra recomanació és seguir per la pista fins als carrers de la urbanització del Castell de Montornès. Això sí, gairebé al final, hem vist dues d’aquestes antigues construccions de pedra seca que buscàvem, però certament no val la pena.
El primer carrer que trobem és el del Presseguer, seguim pel dels Avellaners, fins arribar a l’avinguda del Torrent, que delimita el nucli de cases, per on anem fins trobar el pont que travessa el curs del barranc, que seguim aigües avall, fins sortir de la urbanització per una pista asfaltada. Travessem per un túnel les vies de la línia fèrria de Sant Vicenç de Calders a Lleida i arribem finalment a l’encreuament amb la pista on hem deixat el cotxe, on hi ha un rètol indicador del G.R. 92 i un plafó informatiu, una mica malmès, que parla sobre les barraques de pedra seca que omplen els antics horts d’aquesta zona i que hem anat trobant al llarg de la ruta.

Ressenya de xrs1959