La Ruta dels vuit Castells - Llers - Escaules - Molins

Castell de Llers

A la part alta de la vila de Llers trobem les restes de l’anomenat castell de Llers. Està format per una torre mestra, cilíndriaca, de gran diàmetre i de murs molt gruixuts, circumdada per una muralla de planta trapezial. El parament de les seves parets evidencia una construcció altmedieval. S’han trobat evidències documentals que l’any 1276 el vescomte Rocabertí ja feia obres de restauració en el castell. De rellevància històrica és la resistència, ressenyada per Desclot a la seva Crònica, que des del castell de Llers es va oferir davant les tropes de Felip III l’Ardit durant la Croada contra Catalunya, el 1285. I fou en la nostra fortalesa on un cardenal, llegat del papa, va coronar Carles de Valois rei de Catalunya – Aragó. Més tard, una vegada recuperat el castell, segons explica Gregori Pallisser, el rei Pere el Gran es va fer també investir en el mateix lloc. El castell de Llers va patir destrosse durant les guerres dels segles XVII i XVIII, i tingué un paper destacat com a fortificació durant la primera guerra carlina. Les restes actuals del castell, obertes al públic, es troben en mig de cases, algunes de les quals encara habitades.

Les Bruixes de Llers

Les Bruixes de Llers és un poemari publicat el 1924 per Carles Fages de Climent, amb il·lustracions de Salvador Dalí i pròleg de Ventura Gassol. Va ser el primer llibre de poemes de Fages i el primer llibre il·lustrat per Dalí. Quan publiquen aquesta òpera prima sobre les bruixes, Dalí té 20 anys i encara no ha exposat mai fora de Figueres, i Fages 22, però ja ha guanyat els primers premis i comença a ser conegut a Barcelona. Baltasar Porcel diu que Josep Pla pensava que el millor de Dalí eren les seves il·lustracions a Les bruixes de Llers, "que són ninotets". Fages mai no va repetir amb un artista per fer il·lustrar els seus llibres; Dalí tampoc no acostumava a treballar amb els mateixos autors i només va donar una tercera oportunitat a noms com André Breton, Paul Éluard, Maurice Sandoz, Shakespeare i Fages. El 1950, Fages publica el Poema dels tres reis il·lustrat per Joan Commeleran. L'exemplar que conserva el pintor a la seva biblioteca està dedicat per l'autor i diu: "Adreço el POEMA DELS TRES REIS a Salvador Dalí, l'amic de sempre, en memòria del sabater d'Ordis". El 1954 Dalí fa l'epíleg i il·lustra Balada del sabater d'Ordis que Fages de Climent li dedica així: "Al meu genial i constant amic En Salvador Dalí, il·lustrador celebrat i epilogista justíssim de la Balada del Sabater d'Ordis, amb la millor abraçada- C Fages de Climent, 1954". El 1956, en un article publicat a la revista Canigó que escriu Fages sobre Cadaqués s'inclou el text de Dalí "Cadaqués, el poble més bonic del món" amb una il·lustració del mateix pintor. Uns quants anys abans de la mort de Fages, el 1961, i amb motiu de l'homenatge de la ciutat de Figueres a Salvador Dalí, elaboren conjuntament l'auca El triomf i el rodolí de la Gala i en Dalí, on Fages posa els versos i Dalí els dibuixos que els acompanyen. Pel que se'n sap, el pintor participava de tot el procés creatiu i fins i tot els textos eren fruit de les discussions que mantenien. Sobre Les bruixes de Llers escriurà més tard a Fages: "Al componer en íntimo intercambio la edición del poema, ni el poeta ni el ilustrador conocían los escenarios que en él se describen. Cuando en el carrito de un gitano que solía servir de modelo del pintor en su estudio fueron por vez primera a Llers, ya aparecido el libro, ambos convinimos que todo estaba bien, porque las cosas se hallan siempre de antemano como debe ser en su sitio correspondiente. Lo imprescindible para interpretar un paisaje determinado, dijo Salvador, es no haberlo visto nunca". La participació de Dalí en la gestació del projecte de Les Bruixes de Llers es posa de manifest en una carta que la Lidia de Cadaqués —filla de la Sabana, l'última bruixa de Cadaqués— adreça a Dalí, dient-li: " « dile a Fojas (Fages de Climent) que tiene que hacer un libro, que las brujas tienen que gastar siempre perras porque cuando cambian un billete es que han ido a buscarlo en alguna caja de hierro. Es el pueblo de María Santísima, pueblo bárbaro, judío » ". Després de la mort de Fages, Octavi Saltor escriu que "el mestre en gai saber Joan Arús té escrit un magnífic i extens pròleg per a una ja prevista reedició" i que "Josep Maria de Sagarra havia accedit a escriure una presentació[4] de la segona edició, revisada i augmentada".[5] L'any 1977 se'n va fer una reedició, que va ser dirigida per Jaume Maurici i Montserrat Vayreda i es va limitar a una reproducció facsímil i, finalment, l'any 2002, coincidint amb el centenari del naixement de Fages, Quaderns Crema va fer la que, de moment, n'és la darrera edició.

Dreta - Senyal al Castell de l'Hortal

Font de l'Hortal

Castell de l'Hortal

Les restes del castell d’Hortal, anomenat també Ordal en documents antics, es troben a poc més d’un quilòmetre a ponent de la vila de Llers, prop del mas de l’Estela, al cim d’un petit planell. A pocs metres del castell hi ha una font on neix un torrent – el barranc de l’Hortal – formant una minsa vall. Antigament era una fortalesa de planta rectangular molt simple, adaptada a les irregularitats del terreny, amb una torre de planta circular envoltada per un recinte emmurallat. Les restes que es poden visitar en l’actualitat daten dels segles XIII-XIV, malgrat hi ha notícies del castell d’Hortal que es remunten fins l’an 1099, quan Dalmau Berenguer de Quermançó va lliurar la fortalesa al comt Bernat II de Besalú..

Pujant a Mas Bió

Cruïlla mas Bió

Gir a Esquerra - camí de les Fontanilles

Camí dels Mesclans

Cimentera

Forns de ciments

Es tracta de forns que van estar en funcionament cap a la fi del segle XIX. Encara podem veure restes de la xemeneia. Les Escaules va tenir una gran activitat a començament del segle XX en el subministre de materials constructius, procedents de les seves pedreres. S'hi fabricava pòrtland artificial. Aviat acabà la fabricació a causa de les dificultats d'explotació de les primeres matèries i per la competència de les fàbriques posteriors.

Camí dels mesclans - edif ruïnes

Torrent de les Fontanilles

Molí d'en Borràs

La construcció de molins per a moldre el cereal va proliferar durant el segle XI. Segons els escrits de Gregori Pelliser, regidor del comú de Llers, menciona que l'any 1730 hi havia a les Escaules nou molins. Detalla que el molí de can Borràs està situat passat el salt de la Caula, que la seva funció era la de moldre els cereals i que es tenen notícies des del segle xiv. Així i tot, l'edifici actual es pot datar tipològicament als segles XVIII-XIX

El Castell de les Escaules

Es tracta d'una obra baixmedieval (XIV-XV) possiblement edificada sobre una construcció anterior. Apareix documentat un castell a les Escaules l'any 1123, que ocuparia el mateix emplaçament que les restes del castell actual. Concretament, es tracta d'una concessió de Ramon Berenguer III a Ponç Hug I d'Empúries en la qual li fa entrega en feu de diferents castells a conseqüència de la desaparició de la casa comtal de Besalú. El castell de les Escaules era anomenat «baluard del castell de Llers». Ambdós castells eren propietat dels vescomtes de Rocabertí de Peralada. Es tractava d'una xarxa de castells que vigilaven la frontera entre els comtats de Besalú i Empúries. L'any 1436 el castell torna a ser esmentat, en ser reclamats els veïns de les Escaules a participar en les obres de reforma de la fortificació. Aquests s'hi van negar i el conflicte va quedar documentat. Durant aquest segle, el poble de les Escaules intentà separar-se del terme de Llers i demanà la concessió de batlle i consell propis, objectiu que no es va assolir fins al segle XVII. S'argumentava que els vescomtes de Rocabertí ja posseïen el castell de les Escaules abans de d'adquirir el de Llers al segle XIII. A partir del segle XVI es deixa de tenir constància del castell en els documents, per la qual cosa es creu que va ser abandonat durant aquest període. S'alça dalt d'un cim rocós a 235 m d'altitud a prop del poble de les Escaules. Era presidit per una torre cilíndrica que encara es conserva dreta, i que actualment té uns 10 m d'alçada, estava envoltada per un recinte emmurallat de planta trapezial, del qual en resten alguns murs encara sencers, i d'altres en molt mal estat de conservació.

El Castell de les Escaules

Les Escaules - Carrer de l'oli

Les Escaules és un poble del terme municipal altempordanès de Boadella i les Escaules. Al cens de l'any 2011 tenia cent habitants. Destaca pel seu nucli històric compacte i les restes arquitectòniques medievals que s'hi troben. Es troba prop de la riba dreta de la Muga, sobre un turó i prop del torrent de la Caula, que forma el magnífic salt de la Caula i les gorgues de la Caula. Cada any, s'hi fa una trobada de poesia d'acció i performance anomenada "La Muga Caula". La Festa de la Sardana, i les Tradicionals Quines.

Sant Martí

Quan a finals del s. XVIII s'abandonà l'església vella, situada prop del salt de la Caula, es construí l'església actual, situada dins el poble i també dedicada a sant Martí. L'església actual és un edifici d'una nau amb absis poligonal. La seva orientació, cap el nord, no és la de costum. En el seu frontis, o façana de migdia, hi ha la portalada, rectangular. A la llinda hi figura la data de 1785. Segurament aquest any fou acabada l'església. El campanar, que es dreça a l'angle sud-oest de l'edifici, té la base quadrada i el cos superior octogonal. Posseeix arcades de forma apuntada. Les voltes són de llunetes. L'església es construí amb pedres sense treballar.

Font

Salt de la Caula

A les Escaules, dins del lloc emblemàtic de la zona de la Muga, seguint el torrent de la Caula, poc abans d'ajuntar-se aquest amb el riu Muga i just al punt dels cingles de Travertí, trobem un fort desnivell d'uns 30 m. per on cau el torrent formant el preciós Salt de la Caula. Al peu del salt hi ha un gorg on des de fa molts anys la gent s'hi va a banyar, degut això, a principis del segle passat al costat s'hi va construir un restaurant que té una terrassa davant mateix del salt i ofereix una cuina tradicional Empordanesa amb un marc incomparable. Malaurada ment, abans d'anar-hi, el 17 de setembre del 2010 més o menys a les 19 hores, es varen desprendre les formacions de travertins, segons la informació dels bombers varen caure unes 40 tones de rocs des d'una alçada de 20 m. tapant totalment el gorg on es banyava la gent, per tant en aquell moment el lloc era impracticable. Els cingles de Travertí presenten forces avencs i coves que foren habitades en el passat, en temps prehistòrics, entre el salt i el restaurant pugen unes escales que ens condueixen a unes d'aquestes coves molt interessants de veure. (Actualment no es poden visitar)

Pou de Glaç

A llevant i a molt poca distància del salt de La Caula, en un replà inferior del cingle, hi ha un pou del glaç. Aquest pou aprofitava el glaç que es formava a l'hivern a les aigües de la Muga o a La Caula. El glaç era molt preuat antigament perquè servia per conservar aliments i mantenir les begudes fresques. També s'aplicava en medicina. Es creu que aquest pou, per la seva estructura, és del XVIII. L'indret on es troba el pou és obac, tal com correspon a la situació que han de tenir aquest tipus d'edificacions. El que sorprèn més són les grans dimensions (10 m de diàmetre) i el seu bon estat de conservació. Aquest pou és considerat el pou del glaç més ben conservat de la comarca.

La Muga

La Muga és un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. Neix al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava, després d'haver travessat les poblacions de Sant Llorenç de la Muga, Pont de Molins, Vilanova de la Muga i Castelló d'Empúries.

Tram del camí Natural de la Muga km 28

El camí Natural de la Muga segueix el curs del riu la Muga i connecta diferents Espais Naturals de Girona, com l'Espai d'Interès Natural (EIN) de l'Alta Garrotxa, l'EIN de les Salines, l'EIN dels Penya-segats de la Muga i El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà. Al seu pas es van descobrint diferents hàbitats associats al riu, des del Bosc de Ribera fins les planes fluvials, unint d'aquesta manera els Pirineus amb el Mar Mediterrani. Al llarg d'aproximadament 40 quilòmetres, el Camí Natural passa pels termes dels municipis de Sant Llorenç de la Muga, Terrades, Boadella i les Escaules, Pont de Molins, Cabanes, Peralada i Castelló d'Empúries-Empuriabrava. A través d'una ruta que permet practicar activitats com la pesca, el cicloturisme, el senderisme, ja que pot realitzar-se a peu, bicicleta o amb cavall.

Serra dels Tramonts

Resclosa d'en Calbet - La Muga

La Muga

Molí Nou

Situat a la riba dreta del riu La Muga. El 1578 Claudi de la Nuça i de Montbui, senyor del Castell de Llers, estableix a Catarina Casanova, muller de Bartomeu Joher, el mas en ruïnes de la família Coma de Ça. L’imposà la construcció d’un molí fariner o draper, i li concedí llicència d’aigua. El conjunt es conegué entre els s. XVI i XVII com lo Molí Nou i casa d’en Joher. Al 1606 el mestre moliner era Joan Joher. Al 1638 el molí era mig enrunat a causa d’una inundació. Fou venut per 385 lliures a Marianna i Miquel Josep, de Maçanet de Cabrenys. Al 1647 Joan Jordà el comprà. Al 1773 n’era el moliner, Miquel Vila. Del molí fariner, en resta algun pany de mur poc més amunt de l’actual mas Jordà.

Forns de ciment

Es tracta de forns que van estar en funcionament cap a la fi del segle XIX. Encara podem veure restes de la xemeneia. Les Escaules va tenir una gran activitat a començament del segle XX en el subministre de materials constructius, procedents de les seves pedreres. S'hi fabricava pòrtland artificial. Aviat acabà la fabricació a causa de les dificultats d'explotació de les primeres matèries i per la competència de les fàbriques posteriors

Pujant a les Clotes d'enllà de la Muga

Castell de Montmarí - restes

El Castell de Montmarí és un edifici romànic de Pont de Molins (Alt Empordà) declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Del castell en queden escassos vestigis. Hi ha rastres d'una construcció de planta rectangular els murs de la qual es conserven en una alçada d'uns dos metres. A llevant són quelcom més baixos, i als costats més baixos gairebé no sobresurten del sòl. En els fragments que es conserven, les pedres no estan ben escairades, i formen filades, que no sempre ben seguides " El Castell de Montmarí Aixecat al segle XII sobre un turó que dominava el riu Muga, a la seva riba dreta, i dins del terme jurisdiccional del castell i baronia de Llers i comtat de Besalú. Dominava el petit veïnat de les Arugues, avui desaparegut, que hom situava en un revolt de la Muga. L'any 1115 apareix documentat Ramon de Montmarí, que suposem senyor o castlà del castell. Constava d'un perímetre emmurallat composat per dos recintes, amb una torre de l'homenatge quadrada. La seva relació amb l'església romànica del Roure i el posterior priorat agustí és molt estreta, de fet els senyors de Montmarí n'eren enterrats allà, i encara avui a la porta principal de l'edifici hi ha un escut, amb un castell sobre un riu, que representen Montmarí i la Muga. S'esmenta documentalment que els últims senyors foren els Casnatalló, i que la darrera senyora, Francesca de Casnatalló, deixà totes les seves propietats al paborde del Roure. És probable que també fos afectat pels conflictes entre el comte de Besalú i el d’Empúries al segle XII, i al XV per les guerres remences. En els segles següents restaria abandonat fins arribar al llastimós estat en el que s'hi troba avui en dia. Els límits dels territoris feudals dels castells de Molins i Montmarí foren utilitzats per definir el terme municipal de Pont de Molins, quan aquest veïnat es va separar de Llers a principis del XIX.

Pont del Molí d'en Jordà

Forn de Calç

Un forn de calç o forn de pedra és un forn per obtenir calç viva (òxid de calci) utilitzant pedra calcària (carbonat de calci). Aquesta reacció te lloc cap a 900 °C, encara que per tenir velocitat de reacció mes alta es sol treballar a uns 1000 °C. No obstant temperatures mes elevades s'han d'evitar, doncs la calç quedaria «cremada», amb poca reactivitat. S'ha trobat morter de calç en excavacions de fa 14.000 anys a l'Àsia Menor. El principi de funcionament del forn de calç, aplicació de calor a la pedra calcària, ha estat el mateix des dels seus inicis fins als forns industrials actuals. Vista superior d'un forn de calç. Hi ha dos tipus de forns: efímers i permanents. Els forns efímers eren els que es fabricaven prop de la muntanya on abundava llenya i pedra calcària, la seva construcció no era tan elaborada, ja que no s'utilitzaven tan sovint. També, aquests forns la gent els fabricava per poder fer la seva pròpia calç. Els forns permanents són forns més industrials, fixos i construïts per ser utilitzats molts anys en aquell mateix lloc on s'han fabricat; a més estaven situats a llocs on abundava aquest tipus de pedra (la roca calcària).

Resclosa - Passallis davant el Molí d'en Jordà i Mas Joer

Camí

Resclosa

Castell de Molins

El Castell de Molins és un edifici romànic de Pont de Molins (Alt Empordà) declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Documentada el 1125, data d'un conveNi entre Ponç Hug I d'Empúries i Ramon Berenguer III de Barcelona. Bernard Gauzfre de Molins pel que sembla, castlà aquest castell, i fou un dels seus ostatges, que en una data que cal situar entre 1115 i 1164 Jofre de Rocabertí, oferí al comte de Rosselló, pels afers de Requesens. El castell de Molins era un dels onze castells que s'alçaven en la rodalia del castell de Llers i formaven part de les defenses de la frontera del comtat de Besalú enfront dels dominis dels comtes d'Empúries

Direcció a Molins

Passallis damunt La Muga a Molins

Casa Sagrera

Ubicada al barri de Molins de Dalt, representa el nucli originari del poble de Molins. El terme estava format pel mencionat nucli i les masies disperses que aprofitaven els recursos hidràulics de la Muga i l'excel·lent via de comunicació que representava l'antic Camí de França, possiblement hereu del traçat de la Via Augusta romana. Les cases conservades a Molins de Dalt, són datables majoritàriament entre els segles XVII-XVIII, sent molt probable que haguessin estat construïdes sobre antigues edificacions medievals. Concretament, segons el fons documental del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, Can Sagrera és una antiga farinera bastida a finals del segle XIX que fou reconvertida posteriorment en fàbrica de ciment. En una llinda es pot apreciar la data 1880, testimoni de l'any de construcció. Actualment resta deshabitada.

Sant Sebastià

És un edifici religiós de planta rectangular, situat al centre del poble de Molins. Consta d’una sola nau amb capelles laterals i absis semicircular. La coberta és a dues vessants. A la llinda de la porta principal, que s’hi arriba a través d’una escalinata, hi ha gravada la data 1789. Al centre de la façana principal hi ha un rosetó. El campanar és una torre de planta quadrada amb arcs apuntats i fets amb rajols, que s’alça al lateral esquerra de la nau. Fou acabada de bastir l’any 1789, data que figura a la llinda de la porta. La rectoria que s’afegeix a ponent va ser construïda el 1784. Anteriorment a l’erecció d’aquesta església, la població depenia de la parròquia de Sant Julià de Llers, de la qual era sufragània la capella de Santa Maria del Castell de Molins.

Pujant al costat del còrrec del Llopard - RUTA ALTERNATIVA (mirar descripció)

Aquí millor seguir el camí direcció a Pont de Molins i escassos metres agafar el camí a la dreta direcció sud, abans del viaducte del tren. (ja que el camí està ple de verdisses i males herbes)

Castell del Grog - restes a cota baixa (no gaire visible)

El castell del Gorg és un edifici de Llers (Alt Empordà) declarat bé cultural d'interès nacional. Se situa al nord-est del nucli urbà de la població de Llers, al paratge de la Borrassa, prop del torrent de la Serra. Queden només escassos vestigis del castell del Gorg, molt degradats i completament arruïnats. De fet, els trams d'estructures conservades són de poca alçada i dibuixen un recinte de planta més o menys rectangular. L'aparell és de còdols i pedra sense treballar, amb alguna pedra de mida mitjana treballada integrada al bell mig del parament. A la zona més elevada s'observa la cantonada d'una estructura, delimitada amb pedra desbastada mitjana. Al voltant de les escasses estructures conservades hi ha abundants enderrocs. Els senyors d'aquest castell, feudataris del senyor del castell de Llers, eren els Cantalló dels Gorgs i que els drets del domini del castell pertanyien al senyor del Castell de Llers. Concretament, es té notícia que el feudatari l'any 1300 era Pere de Cantalló, cavaller dels Gorgs. Actualment està en estat de ruïna i les restes són difícils d'identificar donat el seu mal esta

Foto

Camí direcció als Ponts (lleguir descripció)

Aquí el camí no està senyalitzat i sovint es perd, com a guia, seguim la Línea elèctrica que ajuda a retrobar el camí més o menys net.

El Castell del Serraí

Descripció Situat al nord-est del veïnat de la Vall, integrat al municipi de Llers al que pertany. Les restes del castell es troben a poca distància del mas de la Pujada, a la zona dels Ponts. Es tracta de les restes conservades de l'antic castell del Sarraí, del que es conserva dempeus un fragment de llenç d'uns deu metres d'alçada per uns set de llargada, amb una orientació nord-oest envers sud-est, i un gruix de mur de pràcticament un metre. Presenta alguns esvorancs situats a la part inferior del parament i, a la part superior, dues espitlleres de mida petita que emmarquen dos carreus de pedra calcària esculpits amb un escut en baix relleu i la següent inscripció: "CASTRUM SARRACENUM VEL(·)DE SERRAHÍ Y FABRE 1743". El parament de mur conservat és bastit amb pedres petites ben desbastades disposades en filades seguides i regulars. Aquest material es barreja amb petits rebles que omplen els espais entre les pedres més grans. Pels voltants s'observen restes dels fonaments d'altres murs, força degradats, que dibuixen un recinte de planta rectangular molt reduït. Notícies històriques: Els darrers senyors del Sarraí havien viscut a Cabanes. Els drets del lloc es repartiren entre les monges de Sant Feliu de Cadins i els altres propietaris. El rei Carles III concedí l'any 1770 el títol de baró de Sarraí a Francesc-Jeroni de Prats-Mates i Ruiz de Llano, que era el secretari reial, natural de Catalunya.

Pou

Font de la Vall

Castell de la Vall

Descripció Situat al nord-est del nucli urbà de la vila de Llers, al veïnat de la Vall, al carrer de les Serres. L'actual edifici que ocupa el lloc del castell és un gran casalot dels segles XVII- XVIII, que no presenta ni conserva cap element de fortificació. És un edifici de planta rectangular format per diversos cossos adossats, amb les cobertes d'una i dues vessants i distribuïts en planta baixa i dos pisos. Presenta obertures rectangulars, les originals bastides amb carreus de pedra i la resta modificades amb maons. A la planta baixa destaca una gran volta rebaixada bastida en pedra, amb restes de l'encanyissat interior, que protegeix la prota d'accés, d'arc de mig punt. Damunt la clau hi ha un carreu gravat amb la data 1728. La construcció és bastida amb pedra sense treballar i fragments de maons, lligat amb morter de calç. Notícies històriques L'edifici que ocupa actualment l'emplaçament de l'antic castell és un gran casalot dels segles XVII-XVIII. De l'antic castell no en queden restes visibles. En foren propietaris els Gralla, Desplà, Montcada i el baró d'Esponellà. És anomenat també castell des Güell o castell de la Vall.

Can Sagal

Una de les cases més originals de Llers és la que fa cantonada entre els carrers de Llagostera i de la Muralla. La seva peculiaritat ve donada per la ingent quantitat d'escultures i altres detalls ornamentals que podem veure adossats a les façanes: figures d'animals, personatges de ficció, imatges religioses o representacions dels diversos oficis del camp, que atorguen una gran vistositat a la casa. És un bon exemple d'art (o d'artesania) popular que no surt mai a les guies del patrimoni però que nosaltres hem volgut afegir per la seva especial singularitat (o excentricitat, segons com es vulgui veure).