La Tossa de Tivissa (100 cim)

Les muntanyes de Tivissa-Vandellòs són un conjunt de serres de la Serralada Prelitoral Catalana, que estan dividides en dues unitats orogràfiques, les muntanyes de Tivissa, a l'oest i més interiors, i les de Vandellòs, a l'est, amb un marcat caràcter litoral. Els seus relleus són calcaris i abruptes, tractant-se d’unes muntanyes seques i esquerpes i avui en dia pràcticament despoblades. Aquestes dues unitats que constitueixen l’espai, tot i que aïllades geogràficament, formen part d'un mateix conjunt i comparteixen moltes de les seves característiques. Una de les elevacions més destacades del primer grup, sobre mateix del nucli de Tivissa, és la Tossa, muntanya de 718 metres d’alçada, on trobem un vèrtex geodèsic.
Hi ha un munt de rutes per a pujar-hi, unes de molt curtes, gairebé de passeig, d’altres més llargues i unes altres que ho fan mitjançant les vies ferrades i els camins equipats que hi ha instal·lats. En el nostre cas hem optat per un itinerari circular, que ens ha permès gaudir d’una diversitat paisatgística molt interessant i que si no es coneix aquest vessant de la serra, sorprèn gratament.

El punt d’inici el trobem a una zona d’aparcament que hi ha al poble de Tivissa, a on accedim després de deixar la carretera C-44 per una rotonda que hi ha més enllà del quilòmetre 19, venint de Vandellós, pel coll de Fatxes. Agafem un passeig perifèric que volta el nucli urbà i just passat el camp d’esports, que queda a la nostra dreta, veurem a l’altre banda un descampat on podem deixar el vehicle. Ja a peu, desfem uns metres l’avinguda de Catalunya, per la que hem vingut, fins arribar a un encreuament de carrers, on hi ha un parterre amb una pedra que té una placa, al costat d’un pal indicador. Marxem a la dreta en direcció a els Borjos - Cabells.

Los Borjos, que és com s’anomena a la contrada, és una serra situada al municipis de Vandellòs i l'Hospitalet de l'Infant, que esdevé la continuació en sentit oriental de la serra de la Llena, que pertany al de Tivissa, sent el seu pic més elevat la Punta de Jovara. Al menys així ho sembla quan es consulta el mapa de l’ICGC a escala 1.7 m/pix, doncs si es fa 1.3 m/pix, el nomenclàtor varia i trobem que els Borjos són els cingles que tenim davant, amb la Roca de la Llena com a cota més elevada.

En tot cas, en aquest primer tram seguirem l’anomenat camí dels Borjos. Avancem pel carrer de Foix, passant pel costat del càmping, fins arribar al final de l’asfalt, on marxem a l’esquerra per una pista costeruda. Hem vist senyals grocs i blancs, que deuen pertànyer al traçat del PR C-182 o sender de Tivissa, però hem tirat amunt sense fer gaire cas, recuperant-los a l’alçada del maset de Cabells. Seguim per una pista, que més endavant tallem fent drecera, trobant fites, i en arribar al coll de Cabell, quan aquesta inicia un lleu descens cap el mas de Pinyer, cal parar compte a un senderó que surt a la dreta. Hi ha un rètol de fusta que indica Los Borjos, però em sembla tant precari que igual cau a terra algun dia. Aquest bonic camí ens apropa als cingles de la serra de la Llena, que semblen inexpugnables per la seva alçada i verticalitat, però que disposen de tres opcions per a superar-los, són els coneguts pujadors o camins equipats, que en ordre cronològic s’anomenen de les Cadenes, del Despistat i del Blaiet. En el nostre cas farem servir aquest darrer per enfilar-nos al capdamunt de la serra.

Es troba just al final del camí, quan aquest es topa de front amb la paret de roca, havent de pujar uns metres per situar-nos als peus del tram ferrat, que amb l’ajuda d’unes grapes i un cable metàl·lic ens ajuden a superar a flanqueig ascendent un graó una mica exposat, amb un punt on la distància entre grapes pot complicar una mica la vida a les persones de menys alçada, doncs la separació entre grapes és més gran.
Passat aquest breu tram equipat, marxem a la dreta, just per sobre seu i ja per sender fressat i evident anem pujant de forma còmoda. Ens trobem amb el camí que prové del mas de les Meliques o Melica per la punta del Corb, seguim a la dreta, fins arribar a una cruïlla on cal trencar a l’esquerra per una antiga pista, on veiem un rètol que posa a Tivissa pel coll de Monetze. Arribarem a una gran esplanada en la que trobem el corral de Riba, la travessem i fem un gir de 90º a l’esquerra en direcció a l’evident coll de Monetze, on hi ha un rètol de Turisme de Catalunya, en el que diu que és el punt més ventós de Tivissa.

Ens crida l’atenció un esperó de roca que s’alça sobre mateix del coll i com veiem que hi ha un sender que hi porta i que, segons el mapa, des de la part superior es pot continuar en direcció a la Tossa, doncs optem per enfilar-nos. En forta pujada ens situem als peus de la Punta de l’Àliga, que és com es diu aquest relleu amb aspecte de proa i, per la seva esquerra, l’anem flanquejant de forma ascendent, per un terreny càrstic, fins a situar-nos en un collet que dona pas a un gran planell, on, marxant a la dreta, pel caire del cingle, trobem la fita que marca els 708 metres d’alçada d’aquest excel·lent mirador, que ens ofereix una vista molt àmplia de la serralada i el seu caràcter sec i esquerp del que parlava al principi.

Seguin traces de corriol marxem en direcció a la Tossa, que ja és visible, gràcies a la presència del seu vèrtex geodèsic. Perdem una mica d’alçada (per la dreta veiem unes fites del corriol que hi puja directament del coll de Monetze), passem pel costat de les ruïnes del corral de Benito i finalment atenyem la Tossa, cim rocallós, parcialment aeri i de reduïdes dimensions, des d’on gaudim d’una vista a vol d’ocell del poble de Tivissa, que queda als nostres peus.
El dia és prou clar per contemplar una amplíssima vista sobre aquest sector de les terres meridionals de Catalunya, podent consultar aquest enllaç per fer-nos una idea del que la nostra vista pot abastar: https://peakvisor.com/panorama.html?lat=41.028851&lng=0.736238&alt=711&yaw=125.37&pitch=-2.57&hfov=60.00

Baixem del cim en direcció al Portell de Monegret, que ens separa de la Roca del Migdia, i un cop al collet davallem a la dreta pel baixador dels Carboners, fitat amb un rètol de fusta clavat a un arbre. És un sender molt ben traçat, però força dret, que va perdent alçada per dintre el bosc, travessant més endavant una tartera, fins que ens deixa al costat del mas de Sant Blai, on entronquem amb la pista que prové precisament del coll de Monetze i que seguim uns metres a l’esquerra fins al coll de Monegret o Montnegret, on hi ha un pal indicador amb les diverses opcions que es poden prendre des d’aquí. En el nostre cas, seguim el camí dels Arriers en direcció a Sant Blai i Tivissa. És un sender molt clar i fressat, on anem trobant fites força sovint. Val a dir, que en arribar a una cruïlla, veiem que a l’esquerra surt una pista que, segons el mapa, ens duria directament a Sant Blai. La seguim, però a l’alçada d’una barraca de pedra, amb el santuari de cara mateix, un pagès ens fa saber que es tracta d’una finca particular i que no podem anar endavant, que hem de recular fins a l’encreuament i marxar pel camí de la font. Així ho fem, tornant sobre els nostres passos i ens dirigim pel camí oficial cap a Sant Blai.

El sender pel que anem s’incorpora a la pista de Tivissa a l’alçada de la font, però abans decidim visitar un dels paratges més representatius d’aquest municipi, l’ermita de Sant Blai, construïda al segle XIX, sobre les restes d’un altre temple més antic, probablement relacionat amb el castell que s’alçava al cim del turó que hi ha sobre l’ermita, documentat l’any 1174, possiblement d’origen àrab, del que en queden restes dels murs. En tot cas, hi destaca una creu metàl·lica, a la que ens hi dirigim, seguint un corriol que surt del costat NW del temple, a l’inici del qual hi ha un rètol indicador. La creu s’alça en la inflexió de l’estret crestall de roca on s’aixecava l’esmentat castell, oferint-nos una gran panoràmica de l’entorn.

Aquesta ermita de Sant Blai té molta importància en el món excursionista, tota vegada que el 2 de març de 1975, al seu entorn, s’hi va pintar la primera marca dels senders de gran recorregut de tota la península ibèrica, doncs, ens trobem sobre mateix la traça del GR 7, que transcorre per l'est i el sud-est de la península Ibèrica, des d'Andorra fins a l'estret de Gibraltar. Forma part d’un gran eix europeu, el sender E-4, que va d’Esparta (Grècia) fins a Tarifa. Després de creuar França i Andorra, entra a Catalunya per La Farga de Moles, travessa el Principat en direcció a l’Ebre des d’on s’enfila a Paüls, creuant el massís dels Ports, per endinsar-se al País Valencià, continuant per Múrcia i Andalusia fins a arribar al cap de Tarifa, a prop d'Algesires on finalitza el seu recorregut. A la plaça que hi ha al davant de l’ermita, des del març de 2015, s’hi alça un monòlit commemoratiu d’aquesta efemèride.

Seguirem ara fil per randa aquest històric GR fins a Tivissa. Per fer-ho recularem fins a la font de Sant Blai i per la pista formigonada travessarem el seu estret homònim, als peus d’una cinglera on hi ha diverses vies d’escalada. Just voltar un esperó de roca anomenat Lo Grau i abans que la pista creui una torrentera, ens desviarem a la dreta, per un sender que a estones està empedrat i que ressegueix el perfil de la paret nord de la Roca Verdura, fins que entra al nucli de Tivissa, seguint un carrer que acaba a l’avinguda de Catalunya, al costat mateix del lloc on tenim estacionat el vehicle, que ens queda uns metres a la dreta, punt on donem per acabada aquesta interessant i variada ruta per les muntanyes de Tivissa-Vandellòs.

Ressenya de xrs1959