La Vall d'Ora

La Vall d’Ora

La Vall d’Ora està situada a l’extrem est del municipi de Navès, emmarcada al nord per la serra de Busa i les cingleres de Travil i banyada pel riu Aigua d’Ora. El paisatge, modelat al llarg dels segles amb el riu com a eix vertebrador, és format per camps i pastures envoltats per boscos de pinassa, alzines i roures, que conformen una vall d’una gran riquesa i una singular bellesa.

ECOMUSEU DE LA VALL D’ORA

A la Vall d’Ora es pot conèixer tota una forma de viure diferent visitant la serradora i els molins de Ca l’Ambròs i de Cal Guirre, els quals són activats per la força de l’aigua. A pocs metres podreu admirar el petit, però magnífic, pont romànic i també entrar a l’antiga escola, que acull una mostra dels estris i eines que havien sigut utilitzats per dur a terme aquestes activitats. Són oficis que haurien quedat en l’oblit, si no hagués estat per la iniciativa dels mateixos veïns que, amb el suport de les administracions locals, van voler restaurar aquestes instal·lacions pervingudes dels nostres avantpassats.

Serradora de Ca l'Ambròs

El Molí i serradora de Ca l'Ambrós és una obra de Navès (Solsonès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A pocs metres de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora es troba el molí de Ca l'Ambròs. Es tracta d'un conjunt arquitectònic aïllat format pel molí, la serradora i també disposava d'un forn de pa. L'edifici principal consta de dos cossos quadrangulars adossats per un dels extrems amb planta baixa i un pis i cobertes a doble vessant. A la planta baixa hi ha el molí fariner amb dues moles, i al pis està l'habitatge. Les parets són de paredat amb restes d'arrebossat i als angles hi ha carreus més grans i escairats. El cos més petit i més baix té a la façana principal un porxo amb coberta a una vessant que arrenca sota el primer pis. En aquest cos les finestres de la planta baixa i del pis són rectangulars i de diferent mida amb emmarcament de pedra. El cos més gran i més alt té al pis una galeria i al costat un balcó amb arc rebaixat a sardinell. A la planta baixa dels dos cossos trobem diferents portes: amb arc rebaixat a sardinell, amb llinda i la més gran d'arc de mig punt. Un altre edifici del conjunt és la serradora, situada al costat del riu Aiguadora i del pont medieval. Es tracta d'un porxo format per dos cossos adossats en forma de L, amb dos nivells d'alçària i sostingut per pilars. El cos més gran té la coberta a doble vessant i el més petit, a una vessant. El perímetre del conjunt de la serradora queda delimitat per unes baranes de fusta. Els molins hidràulics fariners són un referent de l'activitat econòmica i social del passat dels masos i nuclis rurals escampats entre el Berguedà i el Solsonès. Hi ha documentació del segle XII que ja parla de l'aprofitament de l'energia hidràulica per moure molins, serradores i ferreries a la Vall d'Ora mencionant els molendini accionats per la força del riu Aiguadora. També es troben altres molins fariners del riu Aiguadora com el de Cal Guirre, Can Feliu, el de Moscavera, el vell de Canaleta i el Nou de Postils. Sovint aquests molins tenien serradores i ferreries annexes. Els molins de Cal Guirre i Ca l'Ambròs van deixar de funcionar a la dècada dels vuitanta del segle xx. Ca l'Ambròs, restaurat el 1995, forma part de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora juntament amb l'antiga escola de la Vall (també coneguda com l'Estudi) i cal Guirre. Els dos molins es troben a una distància d'uns 500 metres seguint el riu d'Aiguadora compartint l'aigua del mateix rec i estan connectats a través del camí ral que anava de Cardona a Gósol, passant pel monestir de Sant Pere de Graudescales.

Molí de Ca l'Ambròs

El Molí i serradora de Ca l'Ambrós és una obra de Navès (Solsonès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A pocs metres de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora es troba el molí de Ca l'Ambròs. Es tracta d'un conjunt arquitectònic aïllat format pel molí, la serradora i també disposava d'un forn de pa. L'edifici principal consta de dos cossos quadrangulars adossats per un dels extrems amb planta baixa i un pis i cobertes a doble vessant. A la planta baixa hi ha el molí fariner amb dues moles, i al pis està l'habitatge. Les parets són de paredat amb restes d'arrebossat i als angles hi ha carreus més grans i escairats. El cos més petit i més baix té a la façana principal un porxo amb coberta a una vessant que arrenca sota el primer pis. En aquest cos les finestres de la planta baixa i del pis són rectangulars i de diferent mida amb emmarcament de pedra. El cos més gran i més alt té al pis una galeria i al costat un balcó amb arc rebaixat a sardinell. A la planta baixa dels dos cossos trobem diferents portes: amb arc rebaixat a sardinell, amb llinda i la més gran d'arc de mig punt. Un altre edifici del conjunt és la serradora, situada al costat del riu Aiguadora i del pont medieval. Es tracta d'un porxo format per dos cossos adossats en forma de L, amb dos nivells d'alçària i sostingut per pilars. El cos més gran té la coberta a doble vessant i el més petit, a una vessant. El perímetre del conjunt de la serradora queda delimitat per unes baranes de fusta. Els molins hidràulics fariners són un referent de l'activitat econòmica i social del passat dels masos i nuclis rurals escampats entre el Berguedà i el Solsonès. Hi ha documentació del segle XII que ja parla de l'aprofitament de l'energia hidràulica per moure molins, serradores i ferreries a la Vall d'Ora mencionant els molendini accionats per la força del riu Aiguadora. També es troben altres molins fariners del riu Aiguadora com el de Cal Guirre, Can Feliu, el de Moscavera, el vell de Canaleta i el Nou de Postils. Sovint aquests molins tenien serradores i ferreries annexes. Els molins de Cal Guirre i Ca l'Ambròs van deixar de funcionar a la dècada dels vuitanta del segle xx. Ca l'Ambròs, restaurat el 1995, forma part de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora juntament amb l'antiga escola de la Vall (també coneguda com l'Estudi) i cal Guirre. Els dos molins es troben a una distància d'uns 500 metres seguint el riu d'Aiguadora compartint l'aigua del mateix rec i estan connectats a través del camí ral que anava de Cardona a Gósol, passant pel monestir de Sant Pere de Graudescales.

Waypoint

El Pujol

El Pujol de la Vall d'Ora és una important masia situada al municipi de Navès a la comarca catalana del Solsonès, amb tres segles d'història. Cal destacar que cap al 1837, durant la guerra dels 7 anys entre carlins i liberals, va esdevenir hospital de sang. Existeix documentació d'aquests gairebé tres anys que tingué activitat. S'hi produïren 91 defuncions. Va venir a fer-se’n càrrec la Mare Janer, fundadora de l'Institut de les germanes de la Sagrada Família d'Urgell a qui finalment se li ha reconegut la gran labor feta al llarg de la seva vida, i ha estat beatificada a la Seu d'Urgell, l'octubre del 2011. El Pujol s'ha reestructurat i transformat en restaurant i acollidora casa de turisme rural, mantenint tot l'encant d'una casa de tres segles amb les funcions actuals.

Font del Pujol

Waypoint

Cal Riuet

Cal Riuet és una masia situada al municipi de Navès, a la comarca catalana del Solsonès.[

l´Aigua d'Ora

Font de l'Auba

l´Aigua d´Ora

L'Aigua d'Ora o Aiguadora és un riu prepirinenc de les comarques del Berguedà, Solsonès i Bages, afluent per l'esquerra del Cardener en el qual desguassa a prop de Cardona a 414 m d'altitud. És de règim nivopluvial, amb un màxim al maig (de fusió i pluges) i un altre de secundari al novembre (pluvial), i un mínim a l'agost i al febrer. Neix al peu de la Roca Gran de Ferrús, a la serra d'Ensija, al terme de Gósol. Rep el nom d'Aigua de Llinars fins a Llinars. Després de passar el congost de Sant Pere de Graudescales entra a la Valldora i travessa molt encaixat l'accidentat relleu del Berguedà i del Solsonès, però a partir de Sorba la vall s'eixampla.

Gorg d´Aigua d´Ora

Puente

Font de Sant Pere de Graudescales

Sant Pere de Graudescales

ant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la petita Valldora a la falda oriental dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d'Aigua d'Ora, solitària enmig d'un paratge de gran bellesa natural, al municipi de Navès. És l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins. És una obra del terme municipal de Navès (Solsonès) declarada bé cultural d'interès nacional. L'edifici actual és fruit en bona part de la radical restauració de què fou objecte en els anys 1956-58, a càrrec de les Diputacions de Barcelona i de Lleida. És un temple de planta de creu llatina, d'una nau i tres absis, el central més gran, i els altres dos oberts als braços del transsepte. Sobre el creuer s'aixeca un cimbori vuitavat sobre petxines. L'ornamentació es redueix a un fris d'arcuacions cegues que recorre els absis. L'església de l'antic monestir de Sant Pere de Graudescales (o d'Escales) es troba a la vall de l'aigua d'Ora, vora els cingles de Busa. Els seus orígens remunten al segle x, en què el clergue Mangulf hi bastí una església, que fou consagrada el 913 pel bisbe d'Urgell Mantigís. El 960 el bisbe Guisad disposà la fundació d'un monestir benedictí a sant Pere d'Escales, però de fet hi continuà una comunitat de canonges. Tot i que a la segona meitat del segle xii s'hi construí una nova església, l'actual, la comunitat canonical només perdurà fins al segle xiii. El 1270 passà a parròquia, i després de llargs segles d'abandó i ruïna, el 1900 hi fou suprimit el culte. El 1903 mossèn Pere Pujol publicà el document del segle XII conegut com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales, un dels primers documents complets en llengua catalana. L'església actual es troba al cantó de llevant del conjunt i es conserva en bon estat. Es tracta d'un edifici d'una nau, capçada per un transepte, en el qual hi ha tres absis semicirculars, oberts per un simple plec, elevat del central, on es forma un petit presbiteri, delimitat per un arc, i el plec que obre l'absis. La nau i els braços del transepte són coberts amb volta de canó, i en la seva intersecció hi ha una cúpula sobre trompes que es projecta exteriorment en un cimbori octogonal. Les proporcions de la nau fan que la planta de l'edifici s'acosti a la de creu grega. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles. Té tres portals. Al tester meridional del transepte hi ha oberta una porta de petites dimensions, que devia constituir el principal accés exterior, mentre que a la façana de ponent, hi ha una altra porta, més gran, molt reconstruïda, la qual comunica amb el recinte monàstic. Una tercera porta, al braç de tramuntana del transepte, devia comunicar amb el cementiri. L'aparell de l'església és format per carreus simplement desbastats i escairats, molt irregulars. Els paraments són nus d'ornamentació, llevat dels semicirculars absidials, on apareix un tipus continu d'arcuacions llombardes. L'edifici ha estat considerat a vegades una obra pròpia de l'arquitectura llombarda del segle xi. Tanmateix alguns detalls de la seva construcció fan pensar més aviat en una obra rural, construïda ja al segle xii. Aquest conjunt té l'interès excepcional d'il·lustrar un monestir rural alt medieval bastant pobre, amb una estructura arquitectònica força diferent dels conjunts monàstics claustrals. La cúpula, que exteriorment forma un cimbori vuitavat sobre un cos prismàtic de base quadrada corresponent a les trompes de dins, al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada. La primitiva església de Sant Pere fou erigida pels voltants de l'any 913 pel prevere Magnulf, que la dotà amb terres i béns per tal que esdevingués un monestir benedictí. Aquesta fou consagrada pel bisbe d'Urgell Nantigis, el 3 de desembre del mateix any. La manca de documentació no permet conèixer amb exactitud què succeí a Sant Pere de Graudescales. Tanmateix, hom té notícia que l'any 960 el prevere Francemir es presentà a la Seu d'Urgell, o Castellciutat, per tal de demanar al bisbe Guisad i a altres assistents a una assemblea, que designessin un abat per a Sant Pere de Graudescales, per tal que hi ensenyés la Regla de Sant Benet abat i la santa disciplina. A petició del bisbe i de l'assemblea, Francemir proposà com a candidat Belló, prevere i canonge del lloc, el qual fou elegit i proclamat com a abat de Sant Pere. El 6 de novembre fou redactada l'escriptura de l'elecció i en ella el bisbe dotà el monestir amb l'església veïna de Sant Mamet. Francemir li donà les cases que tenia a la Corriu i l'església de Santa Eulàlia, una vinya, molins, una casa a Tentellatge, un lot de llibres de la Bíblia i litúrgics, bestiar i parament per a la casa. El monestir continuà la seva existència almenys un parell de segles. Avançat el segle xi hom començà la construcció de l'església actual, la qual s'acabà el segle següent. Sembla, però, que la comunitat va decaure al final del segle xii i potser a causa d'una revolta. Les edificacions de l'entorn del monestir foren novament reedificades, però ja entrat el segle xiii no hi ha constància de vida monacal en aquest lloc. Segons que es desprèn de les visites arxiprestals dels anys 1312 a 1319, sembla que hi residien un o dos preveres i alguns servents. Al segle xv ja només hi ha constància del funcionament de Sant Pere d'Escales i de Graudescales com a parròquia, funció que tingué fins al període situat entre els anys 1593 i 1624, que fou creat i estructurat el nou bisbat de Solsona. La parròquia fou traslladada aleshores a Sant Cristòfol de Busa. L'església de Sant Pere tingué culte fins a la desamortització. L'antiga església prioral fou abandonada i quedà en estat ruïnós, fins que entre el 1962 i el 1967 s'hi emprengué una campanya d'excavacions i la restauració de l'església, duta a terme per l'arquitecte Camil Pallàs. Del que fou el conjunt monàstic de Sant Pere de Graudescales avui només resta visible l'església. Quant a la totalitat del cenobi és ben coneguda gràcies a les excavacions arqueològiques dutes a terme per Alberto del Castillo entre els anys 1962-1967.

Waypoint

Congost de Sant Pere de Graudescales

Estret de valielles

L’estret de Valielles, congost que obre l’Aigua d’Ora a la serra de Busa

Gorg de valielles

Río

Rasa de les Fraus

Rasa de les Fraus

Gorg del Xoxete

Rasa de les Fraus

Rasa de les Fraus

Rasa de les Fraus

Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Rasa de les Fraus

Rasa de les Fraus

Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Petit Gorg de la Rasa de les Fraus

Corriol

Waypoint

Puente

Molí i serradora de Cal Guirre

El Molí i serradora de Cal Guirre és una obra de Navès (Solsonès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Al nucli dispers de la Vall d'Ora, a uns 500 metres del molí de Ca l'Ambròs seguint el curs del riu Aiguadora es troba Cal Guirre. Es tracta d'un conjunt arquitectònic aïllat format pel molí, la serradora, la ferreria i la fusteria. L'edifici principal és de planta rectangular amb diferents cossos rectangulars adossats, amb planta baixa, pis i cobertes una a doble vessant i la resta a una vessant. A la planta baixa hi ha els molins (escairador i molins fariners) i una ferreria plena d'eines i el pis superior correspon a l'habitatge amb el foc a terra, el menjador i els dormitoris. Al costat de la ferreria hi ha l'edifici annex de la serradora que es correspon al cos amb la coberta a dues aigües. Les obertures de l'edifici són de diferent mida i tipologia i es distribueixen de manera asimètrica a la façana. A la planta baixa trobem els portals amb llindes de fusta o amb arc a sardinell i alguna finestra amb emmarcaments de pedra o de maons. A la primera planta les obertures són balcons ampitadors i finestres rectangulars de diferent grandària amb llindes de fusta. La façana combina el paredat vist a la planta baixa i a les bandes verticals i arrebossat al primer pis. Davant d'aquest edifici hi ha un cobert de dimensions més petites i d'una sola planta, amb coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana, que correspon a la fusteria. Entorn Cal Guirre hi ha la bassa i el cup que a través de l'aigua accionava els diferents mecanismes: molins, escairador, serradora, ferreria i fusteria. A Can Guirre s'hi accedeix per un caminet amb baranes als laterals. Els molins hidràulics fariners són un referent de l'activitat econòmica i social del passat dels masos i nuclis rurals escampats entre el Berguedà i el Solsonès. Hi ha documentació del segle XII que ja parla de l'aprofitament de l'energia hidràulica per moure molins, serradores i ferreries a la Vall d'Ora mencionant els molendini accionats per la força del riu Aiguadora. També es troben altres molins fariners del riu Aiguadora com el de Ca l'Ambròs, Can Feliu, el de Moscavera, el vell de Canaleta i el Nou de Postils. Sovint aquests molins tenien serradores i ferreries annexes. Els molins de Cal Guirre i Ca l'Ambròs van deixar de funcionar a la dècada dels vuitanta del segle xx. Cal Guirre va ser restaurat i museïtzat el 2015 entrant a formar part de l'Ecomuseu de la Vall d'Ora juntament amb l'antiga escola de la Vall (també coneguda com l'Estudi) i Ca l'Ambròs. Els dos molins es troben a una distància d'uns 500 metres seguint el riu d'Aiguadora compartint l'aigua del mateix rec i estan connectats a través del camí ral que anava de Cardona a Gósol, passant pel monestir de Sant Pere de Graudescales.

Ermita Sant Lleir

És un edifici d’una nau rectangular, sense absis diferenciat, cobert amb volta de canó. Al frontis hi ha una porta a la qual s’accedeix per un graons que salven el desnivell i damunt la qual hi ha el campanar d’espadanya, i a mitja paret, un finestra. Hi ha una altra porta adovellada i de mig punt a la part de migdia. A l’interior és visible la tasca d’adaptació a les noves necessitats litúrgiques, que obligaren a fer-hi una sòbria restauració. A l’indret de l’altar hi ha dues finestres de doble esqueixada, al mur de llevant i al de migdia. Encara es conserva el cor que fou muntat posteriorment. L’aparell és molt rústic , de reble, amb carreus als angles, s’observa una lleu diferencia entre la volta i els murs, la qual pot indicar que, en un principi, el sostre podia haver estat de fusta, sense la volta empedrada, que devia ser afegida anys després. Hi ha una petita pica sobre una columna provenint de l’antiga i veïna parròquia de Sant Andreu de la Móra.

Parquing

La Vall d’Ora està situada a l’extrem est del municipi de Navès, emmarcada al nord per la serra de Busa i les cingleres de Travil i banyada pel riu Aigua d’Ora. El paisatge, modelat al llarg dels segles amb el riu com a eix vertebrador, és format per camps i pastures envoltats per boscos de pinassa, alzines i roures, que conformen una vall d’una gran riquesa i una singular bellesa.