La Via Verda de Guissona

Waypoint Inici/Fi Via Verda de Guissona

Intersección

Parc de la Font de l'Estany

Espai urbanitzat amb un parc infantil i una zona de pícnic, on trobem una font on afloren les aigües subterrànies. La font, pròpiament dita, consta d'una gran pedra d'un 2 m. d'amplada per 70 cm. d'alçada. A la part central de la font apareixen tres cares d'animals fantàstics amb grans boques, a través de les quals brolla l'aigua. Actualment només hi ha un brollador de ferro a la boca de la cara central i les altres dues funcionen com a elements decoratius. Els laterals estan decorats amb unes sanefes amb relleus amb motius florals. La pica de la font també és de pedra i no presenta cap particularitat especial.

Font de l'Estany

La Font de l'Estany és una obra de Guissona (Segarra) protegida com a bé cultural d'interès local. Aquesta font està documentada des del 1222 i pertanyia al terme de Fluvià. El 1609 es netejà, en un primer intent de recuperació. El 1816 s'amplia el pou, s'esculpeixen els brolladors i es construeix la piràmide decorativa del darere. La darrera intervenció, ja al segle xxi, ha habilitat l'espai com a zona d'esbarjo.

Covert dels Massos / Cami de l'Estany

PALAU DE FLUVIÀ

Palau gotico-renaixentista que es va deixar inacabat ja a inicis del segle XVI. Construcció de planta quadrada centralitzada per un pati, on s'obren totes les estances. L'església del palau és un dels espais més interessants del conjunt i estava dedicat a Sant Jordi, Santa Llúcia i Sant Blai. La façana principal presenta tres obertures a la banda dreta, dues de les quals són finestres amb arcades que es sustenten en mènsules amb motius vegetals i zoomòrfics, i una tercera obertura amb un ull de bou. Les tres finestres conserven elements decoratius gòtics amb arcs rebaixats i motllures pronunciades. A la banda esquerra de la façana totes les obertures es troben actualment tapiades i s'hi observa una finestra molt deteriorada i una porta, que donava accés directe des de l'exterior a l'església. A la façana est hi ha diferents obertures, totes tapiades o inacabades i una porta que comunica amb les cavallerisses. L'entrada principal estava formada per una gran portada d'arc de mig punt adovellada, de la qual només en conservem les restes. S'accedeix al palau per un vestíbul que dóna a una gran sala ricament decorada a mà dreta i a l'església a l'esquerra; davant, com ja s'ha dit anteriorment, un pati que centralitza tot l'edifici. L'ala dreta d'aquest palau l'ocupen un conjunt d'estances intercomunicades per portes amb arcs de mig punt i motllures. En una d'aquestes estances encara s'hi conserva un forn. A l'ala nord s'ubicaven les cavallerisses, que comunicaven també amb l'exterior a través d'una porta al mur est. Les restes de les cobertes ens deixen endevinar l'arrancament d'arcs torals i voltes de creueria. La decoració del palau era molt sumptuosa i entrelligava elements del gòtic tardà amb altres renaixentistes. Es conserven encara motllures, frisos decorats amb motius vegetals, filigranes, arcs adovellats que donen accés a les estances, relleus amb motius vegetals, capitells ricament decorats, etc. En el projecte d'aquest palau de ben segur que havia la voluntat d'aixecar un segon pis, ja que l'ala dreta de l'edifici presenta una escala de caragol que no portava a cap lloc, ja que no es va arribar a construir mai. La totalitat del conjunt es troba en molt mal estat i la vegetació ha cobert gran part de les estances, algunes pràcticament inaccessibles. Sembla ser que la construcció d’obres faraòniques, estrafolàries, ostentoses, o de poca utilitat, no siguin exclusiva única dels segles XX – XXI (Aeroports sense avions, AVE sense passatgers, Fòrums, i altres “perles”), ja hi havia “antecedents”. El Palau de Fluvià, més conegut com a Obra de Fluvià, és situat a un km de Guissona, vora la carretera que porta a Biosca a l'antic terme del poble de Fluvià. El lloc, que pertanyia a la universitat de Guissona des del 1383, passà progressivament a la jurisdicció del bisbat d'Urgell. El 1505 el bisbe Pere de Cardona en comprà la totalitat dels drets senyorials, i emprengué la construcció d'una residència-palau per als bisbes d'Urgell, en substitució de l'antic castell L'obra avança ràpidament però restà interropuda el 1514, quan el bisbe Cardona es trasllada a Tarragona com a nou arquebisbe metropolità, moment en que ja era acabada i coberta la planta baixa Les restes de l'edifici permeten de reconstruir no tan sols l'esquema de planta, sinó també la ubicació de les diferents estances, al mateix temps que ens permeten de fer-nos una idea de l'ambició de l'obra i dels mitjans de què disposà. Al 1808 amb la Guerra del Francès, els francesos van fortificar l'edifici i derruïren part d ela coberta. També com en altres ocasions, els francesos varen acabar de rematar la “feina”.

Plans de Massoteres

Roca del Lagarto

Pou de Gel

El Pou de gel de Guissona és una obra de Guissona (Segarra) protegida com a bé cultural d'interès local. És una construcció de pedra molt interessant amb una base cilíndrica de 6'9 metres de diàmetre i 7'30 metres d'alçada. Aquest pou té dues obertures, una lateral a través d'on podem accedir-hi gràcies a una escala metàl·lica, i un òcul al sostre tancat amb una reixa, que és l'única font de llum que tenim per endevinar els grans carreus regulars de pedra que formen aquesta gran cúpula L'interior d'aquests pou es troba completament buit. La tècnica per obtenir gel consisitia en embassar aigua en un clot argilós proper al pou, en aquest cas situat a Rubiol. Un cop l'aigua s'havia gelat es treien les plaques de gel i es disposaven per capes dins el pou, utilitzant l'obertura lateral mente que la zenital servia per extreure'l. Els pous de gel tenien aquesta estructura cilíndrica amb la finalitat d'evitar la circulació d'aire calent i s'aïllaven de l'exterior amb branques i palla per mantenir més baixa la temperatura del seu interior.

Ermita de Sant Roma

Construcció d'una sola nau dedicada a Sant Romà. La seva tipologia és romànica i està construïda amb carreus de pedra regulars. El seu estat actual és molt dolent, ja que la volta ha desaparegut, els murs es troben en molt mal estat i la vegetació ha envaït tota la nau. A l'interior de l'edifici podem endevinar l'arrencada de la volta de canó que cobria la nau i una petita motllura a les parets laterals. La façana principal estava formada per una portada dovellada amb dues finestres quadrangulars a banda i banda, que per la seva tipologia semblen posteriors a la construcció de l'ermita. Aquesta ermita s'erigeix al costat d'un antic camí romà, que es trobava dins el terme del castell de Rubiol. Originàriament va pertànyer a un particular. Anys més tard es va convertir en l'església del petit nucli de població de Rubiol, del qual en tenim constància l'any 1040, fins que al 1147 es va cedir al prior de Guissona.”

Camí Vell de Guissona

Cabana dels Tressens

Intersección

Cabanes de Volta

Les cabanes són un dels elements característics de l’arquitectura popular segarrenca. La seva funció principal era servir d’aixopluc al pagès i l’animal, per guardar-se de les inclemències del temps quan eren al camp i també per guardar-hi eines i la collita diària. Aquestes construccions són sobretot d'època moderna i contemporània. Es pot diferenciar entre les cabanes de volta, que tenen el sostre de volta de pedra recoberta amb terra, són les més antigues, i les de teulada inclinada, recobertes de teula, de construcció més nova. Són de planta rectangular i amb una sola nau. A l'interior de les cabanes hi ha la menjadora, per a l'animal (el ruc o la mula), situada al fons o en un costat. També es poden trobar dos petits forats en la paret, un més alt, on hi anava el menjar del pagès, i l'altre més baix, on s'hi posava el vi i el càntir. Una altre element és l'espitllera, petita obertura practicada a mitja alçada en les parets laterals de la barraca, per a permetre l'entrada de la llum i la ventilació. A l'exterior és usual trobar-hi el pedrís, seient de pedra, normalment adossat a una paret que li fa recer. Algunes arriben a tenir forn, o un racó que servia de foc a terra, amb sortida de fums i també poden tenir una cisterna. N'hi ha que es troben en terreny pla, en un raco del tros. Altres es troben en terrenys inclinats i algunes parcialment entaforades dins la terra. Al seu costat també és usual trobar-hi l'era, lloc on es batia el cereal. Avui en dia la majoria estan en desús, donat que, amb les tècniques agrícoles modernes, han perdut la seva funcionalitat inicial. Això ha provocat que entrin en una fase de destrucció inexorable, sobretot les de teula, a moltes les hi han retirades i ja només queden els murs. Les de volta de perduraran molt més en el temps donat que són una construcció molt més compacta. La tècnica constructiva de la pedra seca, consisteix a col·locar, combinar i encaixar pedres, més o menys treballades i de mides diverses, sense cap altre material que les uneixi. Aquest art ancestral propi del paisatge rural català comprèn el material, una tècnica i habilitat precisa, això és la construcció i la capacitat del constructor. Els materials emprats són extrets, produïts i transformats en el lloc de construcció perquè s'han de minimitzar esforços per treure'n el màxim rendiment. La utilització de la tècnica de la pedra seca és una mostra de com l'home s'ha adaptat al seu entorn físic. El resultat n'ha estat la construcció d'una sèrie d'edificacions, lligades sovint a l'activitat agrària, però també a altres usos, les quals han necessitat segles de perfeccionament, de transmissió de coneixements i tècniques i de creació d'un estil constructiu determinat.

Cabana de l'Aubeta

Mirador del Bosc del Catarro

Intersección

Alzina del Camperol

L’alzina és un arbre que causa admiració per la seves nobles qualitats: elegància, robustesa, serietat i esplendidesa. Ben mirat, els humans no som gran cosa al seu costat, ens hi veiem com formiguetes. La seva ombra a l’estiu ens proporciona un element de benestar. Un vell muntanyès ens deia que les ombres del noguer i de l’alzina són les més frescals i sanes de la natura, ja que tot i preservant el sol no provoca el refredament. L’alzina ofereix els seus aglans per alimentar als animals. En segles passats fou l’aliment del gènere humà, ja que de la seva farina se’n feia un pa bast que va alimentar generacions senceres. El seu fruit és medicina astringent molt apta per combatre les descomposicions gàstriques i també per desinfectar ferides. Quan al farratge per als animals, és el gran nutrient per fer les “potes negres” als porcs de Jabugo. Tan nobles seran els seus fruits que els aglans han servit fins i tot per crear distintius d’institucions d’àmbit forestal i excursionista, com les dels Boy Scouts o gremis forestals que els ostenten a les seves gorres. I aquí no acaba tot. La seva fusta és d’una qualitat immillorable. Amb ella s’han construït des de vaixells fins a cotxes de cavalls i els carros del pagès. Les bigues, portes i mobiliari de les cases nobles havien de ser d’alzina, i de les desferres se’n feien mànecs d’eines.

Ermita de Sant Macari

Sant Macari de Guissona és una església romànica de Guissona, a la comarca de la Segarra. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Ermita romànica d'una sola nau i planta rectangular. Està construïda a base de grans filades de carreus irregulars de pedra. La façana principal presenta una porta de llinda lleugerament descentrada amb una rosassa en la part central del mur que il·lumina l'interior de la nau. La coberta és a dues aigües. L'interior de l'ermita presenta una nau amb un absis retallat on s'obre una petita espitllera i una coberta amb arc apuntat. Es poden endevinar les restes d'un contrafort en la façana est. Recentment ha estat restaurada. L'indret de Tapioles està documentat des del segle xi com una quadra depenent de Guissona. La primera església esmentada en aquest indret és dedicada a sant Pere, això queda documentat l'any 1094, en l'afrontació d'una vinya. L'any 1098 en la consagració de l'església de Guissona apareix la vinculació de l'església de Sant Pere amb aquesta. El 1304 es troba documentada l'església de Sant Pere el Vell i es posa de manifest l'existència d'una nova església que podria ser la de Sant Macari. No hi ha dades de l'església de Sant Macari pròpiament dita, els seus orígens però, se situaríen al segle xiv i es creu que tingué culte fins a finals del segle xviii. Tapioles era una quadra propera a Guissona, de la qual depenia des del segle XI. Hi ha documentada una església dedicada a sant Pere des de l'any 1094. Al segle XIV se la coneix com Sant Pere el Vell, que s'ha considerat la prova de l'existència d'una església nova, que podria ser la de Sant Macari. Va tenir culte fins a finals del segle XVIII. És un temple de nau única, amb absis carrat i coberta apuntada, feta amb carreus molt irregulars, ancorada damunt la roca. Es trobava molt malmesa i amb la coberta esfondrada, i ha estat restaurada modernament.

Bassa de Tapioles

Font de Tapioles

Font de la Salut

La Font de la Salut és una petita construcció de pedra voltada d'escales i seients pensada com a lloc d'esbarjo als afores de la vila Guissona (Segarra) protegida com a bé cultural d'interès local. La Font de la Salut rep aquest nom per la seva dedicació a la Mare de Déu de la Salut i per les propietats curatives de les seves aigües. Actualment aquesta font està en desús, tot i que l'entorn està preparat com a espai d'esbarjo amb taules, bancs, barbacoes i enllumenat. Hi ha constància que a inicis del segle XX es van trobar monedes i restes de ceràmica, que fan pensar que aquest lloc hauria pogut ser un assentament romà de l'antiga ciutat de Iesso. És una font de pedra d'un metre i mig d'alçada acabada en forma de semicercle. En sobresurten dues canonades de ferro que funcionen com a boques d'aigua i al centre d'aquestes hi ha una tercera boca d'aigua més grossa que les anteriors. Damunt d'aquests brolladors apareix una inscripció que resa "Font de Ntra. Sra. de la Salut 17--" (per les fons documentals aquesta data deu ser 1773, moment en què es va fer una remodelació de la font). Damunt aquesta inscripció trobem una fornícula tancada amb una reixa blanca, dins la qual hi ha una imatge de la Verge amb el Nen pintada damunt de rajoles. Per últim, encapçalant la font, trobem una segona inscripció que diu "Restaurada 1914". La troballa de monedes i restes de ceràmica d'època romana en aquest lloc fan pensar que podria haver estat un assentament vinculat a la ciutat de Iesso. La font, dedicada a la Verge de la Salut, està formada per un cos de pedra d'on sorgeixen tres brocs i un petit espai pavimentat i amb seients al seu voltant. Tot i el seu origen antic, l'aspecte que presenta actualment es deu a una reforma efectuada l'any 1773 i una restauració de 1914. Al moment d'edectuar la fotografia estava en desús. Al costat de la font s'ha urbanitzat modernament un parc, el Parc de la Salut, amb un àmbit habilitat coma berenador i per fer-hi barbacoes.

Oratori de Sant Antoni

Mirador de les Serres

Els Cups

Cabana del Paner

Ruinas

Alzina de Cal Mestret

Es tracta d’una alzina centenària que ha esdevingut un símbol a Guissona. Aquest arbre té un perímetre de tronc de 2.25 m., una alçada d’uns 11 m. i una capçada de 16 m. característiques que la fan realment especial. Fondalades suaus, turons de la Segarra, Amb mates de garrics com silencis retorts, bancals amb una llarga quietud de blat tendre, fileres taciturnes d'ametllers. Com una mare fosca i solitària, vetlla les collites de l'any l'antiga alzina, venerada pels avis: una tofa negrosa, d'una austera verdor, damut un tronc de segles. Resseguíem camins esborradissos vora les altes freixes, amb clapes d'ervianes, i, en un monòleg trist, esmicolàvem gleves resseques, amb els dits terrosos. Però l'alzina guarda la saba que no mor. Companys de l'ombra, hereus d'una vella esperança: apleguem-nos un dia, a l'horabaixa, en aquest gran recer, amb llum de primavera. Poema del guissonenc Jordi Pàmias L’alzina és un arbre que causa admiració per la seves nobles qualitats: elegància, robustesa, serietat i esplendidesa. Ben mirat, els humans no som gran cosa al seu costat, ens hi veiem com formiguetes. La seva ombra a l’estiu ens proporciona un element de benestar. Un vell muntanyès ens deia que les ombres del noguer i de l’alzina són les més frescals i sanes de la natura, ja que tot i preservant el sol no provoca el refredament. L’alzina ofereix els seus aglans per alimentar als animals. En segles passats fou l’aliment del gènere humà, ja que de la seva farina se’n feia un pa bast que va alimentar generacions senceres. El seu fruit és medicina astringent molt apta per combatre les descomposicions gàstriques i també per desinfectar ferides. Quan al farratge per als animals, és el gran nutrient per fer les “potes negres” als porcs de Jabugo. Tan nobles seran els seus fruits que els aglans han servit fins i tot per crear distintius d’institucions d’àmbit forestal i excursionista, com les dels Boy Scouts o gremis forestals que els ostenten a les seves gorres. I aquí no acaba tot. La seva fusta és d’una qualitat immillorable. Amb ella s’han construït des de vaixells fins a cotxes de cavalls i els carros del pagès. Les bigues, portes i mobiliari de les cases nobles havien de ser d’alzina, i de les desferres se’n feien mànecs d’eines.

Intersección

Font del Piteu

La Plana de Guissona, situada al centre de Catalunya, forma un paisatge unitari curiosament modelat per marges, cabanes i pallisses. L'important aqüífer que la nodreix l'ha donat a conèixer com a "doll de la Segarra". Així doncs, Guissona està envoltada per un conjunt important de fonts naturals. La font del Piteu Aquesta font esta reformada i encara funciona. Esta a les afores de Guissona prop de l'ermita de Sant Pere.

Intersección

Inici/Fi Via Verda de Guissona