l'Anella Verda de Girona

Creu del Terme

La Creueta es una entidad de población dividida entre los municipios españoles de Quart y Gerona. Se sitúa al sur de la ciudad de Gerona y al norte del pueblo de Quart, en la orilla izquierda del río Oñar y al sur-oeste de Montilivi, un monte de la ciudad de Gerona. Se trata de un núcleo de población económica y socialmente muy deprimido, que acoge clase obrera inmigrada de ambos municipios. A pesar de eso, la Universidad de Gerona está construyendo su Parque Científico y Tecnológico en esta entidad de población. En el 2005 tenía 317 habitantes en la parte de Quart y 219 en la parte de Gerona.

Plaça de la Creueta

Ca l'Avellaneda

Intersección

Cal Tet

Cal Tet és una obra de Girona inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.És un edifici de planta rectangular, de planta baixa i un pis, cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a façana principal. Obertures diverses, portes de llinda planera a planta baixa i balcons, coincidents amb les portes a la primera planta. Els balcons són de llosana de pedra treballada i les obertures de modillons amb llinda triangular. Cal destacar-ne la del costat dret, on, coincidint amb l'arrencada dels modillons, apareixen uns elements sortints a manera de testos, de pedra. Al costat esquerre hi ha un contrafort.

Monestir de Santa Caterina

El monestir de Santa Caterina de Siena, situat a la Creu de Palau Girona i buit des de desembre de 2007, ha rebut una quinzena de propostes, malgrat que encara no s'ha concretat la seva venda. L'edifici, que és propietat de les monges dominiques beates, ha rebut recentment el vistiplau definitiu de la Generalitat perquè pugui tenir usos assistencials i sanitaris, a més de culturals i religiosos. Per tant, podria arribar a acollir activitats com ara una residència d'estudiants, per a la tercera edat o fins i tot esportiva. De moment, entre les propostes que ha rebut i no s'han concretat hi havia la possibilitat d'ubicar-hi el nou institut de secundària de la ciutat o un centre per fer-hi cursos intensius d'idiomes. Tot i que les monges dominiques havien estat vinculades a la ciutat de Girona durant més de 300 anys, les últimes vuit que quedaven van marxar-ne a finals de 2007 per tal d'establir-se a Paterna, València. Com que el monestir va quedar buit, ja que l'escassetat de vocacions fa difícil que les monges el tornin a ocupar, la congregació prefereix vendre'l per tal d'evitar que es degradi o s'ocupi il·legalment. En el temps que fa que està a la venda, la congregació ha rebut una quinzena de propostes més o menys formals per a l'edifici, malgrat que encara no s'ha concretat la venda. De les ofertes que han rebut, algunes són catalanes i n'hi ha que han arribat procedents de l'estranger: concretament, un parell de franceses i una d'holandesa. Aquestes propostes estrangeres volien donar al monestir un ús de tipus cultural o esportiu. Una de les iniciatives rebudes consistia en ubicar-hi un servei de cursos accelerats d'idiomes dirigits a adults. D'aquesta manera, els estudiants podrien fer les classes i quedar-se a dormir al monestir. D'altra banda, també hi ha propostes que han arribat per part de l'administració pública. Una d'elles era per a ubicar-hi el nou institut de secundària que des de fa temps reclama la comunitat educativa de la ciutat, però finalment el tracte tampoc s'ha concretat. La congregació atribueix el fet que encara no s'hagi pogut vendre el monestir al complicat moment econòmic: els compradors demanen, en general, que es baixi el preu i es volen esperar també a veure si es clarifica la situació econòmica. De moment, el monestir es troba a la venda un 33% per sota de la valoració que se'n va fer ?l'any 2011. En aquests moments hi ha dos particulars que hi estan especialment interessats, tot i que s'hi podria introduir un tercer. Malgrat que l'edifici està buit des de fa més de cinc anys, l'informe presentat a l'Ajuntament de Girona per aconeguir els usos sanitaris i assistencials va assenyalar que la reforma i adequació de l'espai per a convertir-lo en una residència d'estudiants, d'esportistes o de la tercera edat costaria 1,1 milions d'euros, i que es podria fer de forma relativament ràpida, en un termini de tres anys. L'edifici compta amb dues plantes amb 26 habitacions, menjador, cuina, biblioteca, locutoris, soterranis, capella, despatx i un petit habitatge. Es troba, a més, envoltat d'una zona boscosa, o sigui que els seus usuaris podrien fer activitats a l'aire lliure.

Palau Castell de Sacosta

Palau Castell de Sacosta és una obra de Girona declarada bé cultural d'interès nacional.L'edifici és de planta quadrada edificat entorn a un pati central interior i des del que es distribueixen les estances. Des d'un lateral d'aquest pati, s'accedeix a una galeria volada de pedra. La façana principal està situada a ponent. Té un portal adovellat d'arc de mig punt i està coronat per un relleu que representa l'escut de Joan Sarriera, protegit per una petita figura d'un Sant Miquel, i la inscripció: "casa feta per Mossen Johan Cerriera: Batlla General. Ay MCCCCLXXXXV". A la part més alta d'aquesta façana, hi ha un matacà sostingut per un doble arc sobre tres mènsules escalonades. Del conjunt en sobresurten dues torres adossades a l'edifici, una de planta quadrada i una altra circular oposades diagonalment. La torre quadrada correspon a la part més antiga que resta del primitiu castell o palau. Presenta una finestra geminada amb petits arcs de mig punt i columna amb capitell treballat, segurament del segle XIII. En el pis noble es localitzen els salons més importants, els quals conserven enteixinats de fusta.El parament del palau és de maçoneria i carreus, amb cadenats en els angles. A totes les façanes, hi ha finestrals gòtics, ja siguin de llinda plana o bé finestrals trigeminats, i espitlleres.Recentment l'edifici ha estat rehabilitat. No s'ha localitzat documentació anterior al 1495. Tot i així, per la factura d'alguns murs del castell i l'existència de documents anteriors del llinatge dels Sarriera, fan pensar que el casal d'avui en dia podria respondre a una gran reforma de 1495 d'un castell anterior. La façana presenta l'escut de Sarriera acoblat amb el Margarit, que és protegit per la figura d'un Sant Miquel. Hi ha la inscripció: "Casa feta per Mossèn Joan Cerriera batlla general. Any 1495". Joan Sarriera desenvolupà una gran activitat durant la guerra i el setge de Girona de 1462, al costat de Joan II. Es va casar amb Violant de Margarit del Castell d'Empordà. A més d'aquesta casa posseïen una altra al pla de Santa Eugènia.

Font de les Torres de Palau

Pla d´En Tirola

Can Banyes

Club de Tenis Girona

El Club Tennis Girona neix l'any 1917 de la mà dels senyors Josep M. Riera i Pau, León Audoard, Balcells i el Compte de Berenguer, qui seria el primer president d'aquesta societat tennística. Ells seran els impulsors de les primeres instal·lacions que tindrà l'entitat, situades entre el passeig central de la Devesa i el riu Güell, les quals constaven d'una pista de tennis orientada de nord a sud i d'un vestidor projectat per l'arquitecte Rafael Masó i Valentí. El 7 d'octubre de 1919 s'inunda la Devesa i la pista de tennis queda en molt mal estat. Per l'any 1922, i després de la inauguració de l'estadi de Vista Alegre, es construeix, gràcies al senyor León Audouard, una pista al costat d'aquest estadi. A mesura que el temps passava, i a la vegada que el Dr. Jacint Muñoz assumia la presidència del Club, la pràctica del tennis a la demarcació de Girona s'anava extenent, i els jugadors de Club de Tennis comencaven a entrenar-se setmanalment. És durant aquest període quan es construeix la segona pista a Vista Alegre, al sud de la primera. L'any 1965, la junta presidida pel senyor Antoni Brodes i Costa es replanteja la filosofia i projecció del Club. Aposten per crear un marc idoni per a parelles i matrimonis que a part de fer exercici, poguessin fer vida social al Club, mentre els nens es formaven en l'esport del tennis i també en la natació. Amb aquest propòsit, la junta comença a treballar en la cerca d'un nou reemplaçament per al Club de Tennis Girona i la manera de finançar aquest projecte. El 23 d'Agost de 1965 es compren els terrenys de Palau - sacosta - on actualment està situat el Club. A partir de 1968 i durant 15 anys, se celebrarà en les instal·lacions del Club de Tennis Girona el concurs internacional Immortal Girona. Aquest concurs consistia en campionat d'estiu - durant el mes de juliol, àdhuc que en algunes edicions es va fer durant el mes de setembre - on participaven jugadors procedents de diferents indrets. Immortal Girona va esdevenir un concurs de forta rellevància tant a nivell provincial, com nacional i estatal. Durant dues setmanes l'ambient - esportiu i social - era immillorable, i únicament es va deixar d'organitzar per motius econòmics. Durant aquells 15 anys, van passar pel Club jugadors de primer nivell com, per exemple, Jairo Velasco, Ivan Molina, Harals Elsembroich, Martin Gaite, William "Pato" Álvarez - durant molts anys, "coach" dels germans Sánchez Vicari -, Mercedes Guix, Mª Jesús Mateo, Margarit Riley i Viki Baldovinos. La finalitat principal d'un club de tennis és la pràctica d'aquest esport, i la màxima expressió d'aquesta pràctica és la competició. Durant les últimes dècades del S.XX, els campionats socials van anar adquirint una forta rellevància dins del Club i, d'entre tots els esdeveniments cel·lebrats, cal destacar el Campionat Social Absolut, on s'atorgava cada any el títol de Campió Social en les categories masculina i femenina. En categoria masculina, van destacar noms com Joaquim Muntanya, Pitu Duran, Francesc Xavier Muñoz i Josep M. Coll, Jordi Oliveras, Joan Bigues, Josep M. Campistol, Marcos de Coll, Miquel Puig, Albert Benús, David Vidal, Jordi Camps, Josep Viñolas i Joan Marc Puig (aquests dos últims entrenadors actuals del Club). En la categoria femenina, destaca un nom per sobre de tots els altres: Francesca Mussons, campiona insuperable pràcticament des de 1967, aconseguint tots els títols fins a 1987, en què Clàudia Coll va agafar relleu. Entre els seus rivals, van destacar M. Teresa Riera, Elena Coll, Rosa M., M. Ángeles Subias i Anna Palau.

Can Boira

Canal

Poligon Industrial del Mas Xirgu

Plaça de Salt

Pont de la Riera de Masrocs

Parc de Mas Masó

Rotonda del Tren d´Olot

Parc de Nuria Teres i Bonet

·Tot un parc urbà, espai llindar amb molts arbres, espais verds i zones esportives, fonts i llacs, places i glorietes, graderies i empostissats, també amb molts bancs per seure… que sigui lloc de trobada i també d’activitats lúdiques per al veïnat i la ciutat… ·Tot un parc en el qual els únics vials siguin els de servei (amb voreres i carrils bici) per als edificis que envoltin el parc, tot i que connectats amb la xarxa de carrers propers per garantir l’enllaç de proximitat. Un parc sense aparcaments de superfície (en qualsevol cas sempre soterrats)… ·Tot un parc que també, i des del seu extrem nord (al carrer Costabona), faci entrar al cor urbà de Santa Eugènia de Ter la verdor de les seves Hortes i la frescor de l’aigua de la Monar…

Sequia de Monar

El rec Monar és un rec de Girona inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.La séquia Monar, al seu pas per la ciutat de Girona, és de secció trapezoïdal, amb una amplada mitjana de 4,60 m i va revestida. El rec agafa les aigües del Ter al municipi de Bescanó, a partir d'un embassament de 25 metres de llarg l'aigua passa per unes comportes a un túnel excavat a la roca. El seu recorregut total és de 6.130 mts i passa pels termes de Bescanó, Salt i Girona. L'últim tram vist es troba paral·lel al c/ Bernat Boadas de Girona, a l'arribar a la via de tren queda coberta fins a desguassar a l'Onyar. L'objectiu inicial del rec va ser el regadiu, però actualment també subministra aigua i energia elèctrica. En document del segle x (any 998) es parla d'una séquia que des de Montfullà arriba a Girona. En documents del segle xi, apareix amb el nom de "Regum Commitale". L'any 1358 va ser subhasta pel rei d'Aragó Pere IV i adjudicada a Berenguer Riera. L'any 1620, l'Ajuntament de Girona, va comprar el rec a la família de Cruïlles. Des de l'any 1182 hi ha referències a l'existència de molins fariners, papers i forges. A principis del segle xx, l'any 1919, es va reconstruir la presa d'inici, destruïda per una riada. L'any 1970 es va construir el sifó de pas, de formigó, sota el riu Güell.

Can Paguetilla

Hortes de Santa Eugenia de Ter

Les hortes de Santa Eugènia de Girona constitueixen un dels pulmons verds més importants de la ciutat. Estan situades a l'oest del municipi, entre el barri de Santa Eugènia (antic municipi de Santa Eugènia de Ter) i el marge dret del riu Ter. Per la seva proximitat al Ter, tenen un valor ecològic que les ha fet objecte d'un pla especial de protecció i adequació redactat l'any 2005. L'agricultura de la zona s'ha anat adaptant als canvis socials de l'entorn; actualment, com a sòl hortícola està enfocat a un ús més lucratiu que productiu. Donada la diversitat de la seva estructura i propietat i la gran subparcel·lació, la gestió resulta complexa. Actualment, la voluntat política preveu la recuperació i potenciació de l'ús hortícola, vinculat a una funció social i de caire ecològic; en aquest sentit, es vol posar èmfasi en el fet que l'ús incontrolat de pesticides dificulta la presència de la fauna auxiliar que fa un control biològic de les plagues dels conreus. Les parcel·les socials A finals de l'any 2007, l'Ajuntament de Girona va iniciar un projecte de cessió de parcel·les municipals als ciutadans interessats a utilitzar-les com a hort de lleure. Inicialment, es comptava amb noranta-una hortes que s'oferien en règim de lloguer, mitjançant el pagament d'una taxa anual que variava en funció de la superfície de la parcel·la adjudicada. Progressivament, la superfície cedida per l'Ajuntament s'ha anat incrementant fins als 18.000 m² actuals, que suposen un total de cent seixanta-nou parcel·les, distribuïdes per tot l'àmbit de les hortes. Es preveu disposar, en breu, de seixanta parcel·les més a la zona del parador del Güell. Des de finals del 2009, i amb la voluntat de donar més autonomia als usuaris dels horts i facilitar-ne la gestió, l'Ajuntament de Girona va posar a disposició de l'Associació d'Usuaris de les Hortes de Santa Eugènia les parcel·les d'horta, a través d'un conveni de cessió d'ús. Per mantenir l'espai hortícola en bones condicions resulta necessària l'organització social, i això és el que es pretén aconseguir amb la cessió de parcel·les municipals o d'aquelles de què disposa l'Ajuntament en règim de custòdia. Les persones interessades a disposar d'un hort a les hortes de Santa Eugènia han de presentar una sol·licitud a l'Ajuntament de Girona, previ compliment dels requisits següents: Estar empadronat a Girona Ser major d'edat Conèixer i acceptar la normativa d'ús de les hortes de Santa Eugènia No disposar de cap altre hort al municipi de Girona Comprometre's a assistir als cursos d'horticultura ecològica que s'imparteixin, vinculats a les hortes de Santa Eugènia, o bé certificar documentalment els coneixements en la matèria, obtinguts per altres cursos, jornades tècniques o equivalents. En aquest sentit, cal precisar que les parcel·les socials es destinen exclusivament a horticultura ecològica Conèixer el règim estatutari de l'Associació i acceptar formar-ne part com a condició necessària per a fer-ne ús Periòdicament, l'Ajuntament de Girona tramet el registre d'inscripcions a l'Associació d'Usuaris de les Hortes de Santa Eugènia, que fa el repartiment de parcel·les entre els interessats i cobra una quota anual als socis. La concessió té una vigència de cinc anys, prorrogables en cas que no hi hagi llista d'espera. La sèquia Monar és el canal principal per on s'aporta l'aigua de rec a les hortes de Santa Eugènia. Es tracta d'un dels canals més antics de Catalunya i la principal artèria de l'entramat de recs, cursos d'aigua i elements hídrics de Santa Eugènia. Pel seu valor, es fa necessària la constitució, de comú acord dels usuaris i propietaris, d'una comunitat de regants, amb la finalitat de millorar la gestió de l'aigua i facilitar-ne el subministrament, indispensable per continuar desenvolupant l'activitat d'horta a la zona. Els regants de la sèquia Monar van intentar constituir-se en comunitat de regants l'any 1987. Finalment, se signa l'actual estatut de la Comunitat de Rega

Intersección

Intersección

Aiguamolls de Santa Eugenia

Els aiguamolls de Santa Eugènia es varen crar el 2008, gràcies a un projecte de restauració que va permetre recuperar els antics aiguamolls de les Hortes i crear-ne de nous, tot aprofitant les aigües sobreres dels regadius provinents de la Sèquia Monar. A l'espai de les Hortes i els seus aiguamolls es poden trobar una gran diversitat de comunitats vegetals, que són refugi per a la fauna de les zones humides. Entre les plantes cal destacar el lliri groc (Iris pseudacorus), la balca (Typha angustifolia), el càrex (Carex acuta), els joncs (Juncus holoschoenus) i arbres com l'àlber (Populus alba), el freixe (Fraxinus excelsior), el vern (Alnus glutinosa) o el salze (Salix L.). La fauna més característica estàformada per invertebrats com el sabater (Gerris remigis), la libèl·lula (Orthetrum cancellatum) i nedadors d'esquena (Notonecta sp.) , amfibis com la reineta (Hyla arborea) i la granota comuna (Pelophylax ridibundus), i ocells com el cabusset (Tachybaptus ruficollis), el martinet blanc (Egretta garzetta), el bernat pescaire (Ardea cinerea), el teixidor (Remiz pendulinus), el blauet o arner (Alcedo atthis) i els ànecs collverds (Anas platyrhynchos), entre d'altres. Els boscos de ribera - Destquen per la seva biodiversitat i perquè compleixen importants funcions ecològiques, com protegir els marges enfront de l'erosió, la disminució de la velocitat de l'aigua del riu en cas d'avingudes, la retenció de sediments i altres materies, oferir corredors ecològics a la fauna, i millorar la qualitat de les aigües. Diverses amenaces posen en perill la preservació dels boscos de ribera, entre les que destaquen la fragmentació de l'hàbitat, l'extracció d'àrids, la sobreexplotació de recursos hídrics i l'alteració de les lleres per l'activitat humana. Aquestes amenaces passen difícilment desapercebudes, bé sigui pel seu impacte visual en el paisatge o pel ressò que tenen en la societat. Una amenaça que de manera discreta afecta molt greument aquests ecosistemes i la seva biodiversitat és la introducció i expansió d'espècies exòtiques invasores. Sota una aparença atractiva i inofensiva, en alguns casos les poblacions d'animals i plantes exòtiques invasores no es veuen regulades pels processos naturals (predació, malalties, etc.) i la seva població pot arribar a alterar l'equilibri natural, posant en risc la fauna i la flora autòctones; també poden ocasionar problemes per a la salut pública i per a les activitats econòmiques. Entre les espècies vegetals invasores cal destacar l'ailant (Ailanthus altissima), i entre les animals, la tortuga de Florida (Trachemys scripta elegans), el capí peix daurat o vermell (Carassius auratus), el cranc americà (Procambaris clarkii), el barb de l'Ebre (Barbus graellsii) o el peix sol (Lepornis gibbosus).

Passeig de la Devesa ( Parc de la Devesa)

El Parc de la Devesa de Girona, és el parc urbà més gran de Catalunya, està situat entre el Ter, l'Onyar i el Güell, a l'oest del nucli històric de la ciutat de Girona. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. Té una extensió de 40 ha, de les quals nou són de passeigs ombrejats. El parc compta amb més de 2.500 plàtans, híbrids de les espècies oriental i occidental, que en la seva majoria van ser plantats pels voltants de 1850 i tenen, per tant, uns 170 anys. Els plàtans de la Devesa col·locats a molt poca distància els uns dels altres, s'han vist obligats a créixer més en llargada que en amplada i això els ha fet assolir abans d'hora alçàries pròpies del seu zenit vital. Molts d'ells tenen l'altura excepcional de 60 m. En una de les cantonades del parc trobem els jardinets de la Devesa, un espai cercat per un rierol on hi ha diferents espècies vegetals. El 1980, l'escriptor Narcís-Jordi Aragó (1932-2016) va publicar La Devesa, paradís perdut, fins ara l'única monografia dedicada a aquest espai. Per a qualsevol gironí, la Devesa és el grandiós escenari d'una vida. Un món complex, inquietant, i un tema que afecta tothom, perquè el parc –encara que no ho sembli– és de tots.» El parc de la Devesa és situat a la zona nord-oest de la ciutat, entre els rius Güell, Onyar i Ter. Té una extensió de prop de quaranta hectàrees i és format per una arbreda de plàtans, ordenadament disposats, a l'interior del qual es troben grans espais lliures: els jardins francesos (o del Roserar), el passeig central, i l'antic camp de Mart. Les primeres notícies de la Devesa daten del segle XV, quan Alfons V féu donació a la ciutat d'uns terrenys sorrencs a la vora del Ter. A finals del segle XVIII Francisco de Zamora ja parla d'un passeig arbrat, però no és fins a la guerra del Francès que el parc comença a configurar-se definitivament. Així, després d'una important tala, el 1811 s'inicia la plantació de 300 pollancres i el 1815 s'arranja l'actual passeig central. Posteriorment, el 1850, es fa una segona plantació important de plàtans, i s'amplien també els jardins francesos. El 1898 resta definit el seu perímetre actual. En aquell mateix any es basteix la porta d'accés, obra de Martí Sureda, enderrocada parcialment el 1963. A partir de la guerra civil, el parc s'anà deteriorant a causa de la introducció d'elements arquitectònics que li eren estranys, de la privatització d'alguns sectors, i sobretot de la proximitat dels dos accessos principals a la carretera N-II, que l'han desvinculat de la ciutat. L'edat dels arbres i la desviació del riu Güell ha repercutit negativament també sobre la Devesa, que un seguit d'estudis i propostes recents intenten de recuperar. La Devesa, situada en la confluència del Ter, l'Onyar i el Güell, era originàriament una zona de terrenys sorrencs formats per la sedimentació dels materials transportats per aquests rius. Aquest espai era sovint inundat per les aigües, principalment les del Ter, que, quan hi havia fortes crescudes, també ocupaven la ciutat. La Devesa i la resta de terrenys de les vores del Ter al seu pas per Girona es van donar a la ciutat en tres etapes. El 1423, la reina Maria en cedí una part; l'any següent, el seu marit, Alfons el Magnànim, va fer una segona donació, i finalment el 1510, el rei Ferran el Catòlic va transferir definitivament tots els terrenys que encara pertanyien a la reialesa. La finalitat era que la ciutat pogués utilitzar-los com a defensa de les avingudes del riu i com a font d'ingressos per compensar els danys que els aiguats provocaven. La vegetació que espontàniament hi creixia podia servir de barrera natural contra les inundacions. Però, per obtenir-ne algun profit, s'hi van anar realitzant diverses actuacions. Com a principal activitat econòmica cal destacar les plantacions d'arbres, normalment pollancres i àlbers, a les quals seguien les corresponents tales per obtenir diners amb la venda de la fusta. L'any 1794 es produeix la primera tala

Passera de Fontajau

La passera de Fontajau és un pont de 100 metres de llargada i uns dos metres d’amplada, aquestes característiques permeten que sigui exclusiu per vianants i ciclistes. Està constituït per una estructura metàl·lica i part d'obra de formigó, amb elements de fusta. Des de la passera es pot veure el riu Ter, que és travessat per la passarel·la en diagonal, i el pavelló de Fontajau, un espai natural ideal per practicar esport o realitzar altres activitats. Palanca d'estructura metàl·lica i part d'obra de formigó, amb elements de fusta, que travessa el Ter en diagonal. Té una llargada d'uns 100 metres i una amplada de poc més de 2 metres. Exclusivament pensada per a l'ús vianants, té dues baranes, una de metàl·lica i l'altra de fusta amb estructura metàl·lica. El pas és de ciment.

Pont de la Barca

El Pont de la Barca és una obra de Girona inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.És un pont de ferro amb una estructura principal formada per tres trams continus de bigues tipus gelosia, de 3mts de cantell. Hi ha dos trams de 35mts i un de 28mts de longitud. Presenta una amplada de 6, 47mts (4,47mts d'alçada i voreres d'1mt). Les voreres són de planxa metàl·lica i les baranes de malla decorada. El paviment es troba a 7mts per sobre del llit del riu. Els estreps i pilars són de fàbrica de carreus. Aquest havia estat un lloc de pas des de molt antic. Anteriorment hi havia funcionat una barca per travessar el riu. L'any 1902 s'inicià la construcció del primer tram de la carretera de Girona a Les Planes i del pont de la Barca. Sembla que era projectat com una continuació de la Ronda Ferran Puig, lligant el pont en projecte del Güell fins al pont que comenten en el Ter. El pont fou construït per "La Maquinista Terrestre y Marítima" de Barcelona. A més hi va col·laborar per la seva col·locació el contractista Simó Batlle de Sant Gregori, acabant-se les obres abans de 1905. L'any 1965 el MOPU construí un altre pont a 100mts més avall quedant considerablement alleugerit de tràfic aquest pont de ferro.

Pont de Pedret

Jardins de Pedret

Ermita de Sant Jaume

Parroquia de Campdora, Pont Major Sarria de i Sarria de Ter

Devesa dels Salesians

Resclosa de Can Mitjans

És una resclosa de 162 m de llarg. Aquesta presa per a l'obtenció d'aigua travessa diagonalment el riu Ter, d'una vora del riu a l'altra, recolzant-se en l'extrem del canal de davant del jardí. A la sèquia, davant de l'edifici de la turbina, hi ha un pont amb quatre comportes de desguàs. Observacions: Té algunes esquerdes i vegetació que s'hauria d'eliminar. Dades històriques: Aquesta resclosa ja existia abans que s'hi instal·lés el molí paperer de Felip Flores, el 1863, però l'origen de la seva estructura actual s'ha de dur a aquesta data. En fer fallida el molí paperer (1894), es va utilitzar per a la central Mitjans. Cronologia: 1863 - s. XX

Esglesia de la Mare de Deu de la Pietat

La Pietat és una església de Girona inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.Dedicada a la Mare de Déu de la Pietat, frontis a la façana, damunt de la porta i en mal estat, és d'una sola nau amb coberta de volta de canó amb una llanterna al mig. Té un cor amb balustrades de pedra d'estil renaixentista, tot i que les voltes que el sostenen tenen reminiscències gòtiques. La seva façana és sòbria i senzilla de pedra polida, amb accés per porta de llinda planera i una lluneta al damunt amb guardapols de motllures. Al damunt rellotge, aigual que la lluneta anterior, del 1926. La façana es clou amb una cornisa de motllures i un campanar al costat dret, rectangular. Al 1978 fou reformada i adequada als temps actuals. A la nau hi dóna una petita sagristia.Cal destacar a l'interior una imatge de la Pietat de l'artista gironí FITA, igual que el Crist de l'altar que és de la PIA CROZET.La rectoria annexa a la dreta és de la mateixa època que l'església. A la façana, a banda i banda de la porta d'accés, hi ha dues finestres tapiades amb data de 1572 i dins la nau la data de 1582. A la façana, al costat dret, hi ha la inscripció: "A TRES DE NOVEMBRE DE L'ANY 1617, PRESIDINT LA PARROCHIA DE STA LLOGAYA. DESTERPIAEN. LA ARRIBAR. FINS. ASL. LA . AIGUADA. DE DILUVI", referent a un aiguat molt fort que feu fugir la gent a les muntanyes, en què l'aigua arribà a l'alçada de 16 pams. Al 1928 passà a ser parròquia que agafava fins Montjuïc.

Pont de l'Aigua

És un pont de 8 ulls d'arcs de punt rodó i que dóna nom al barri. De caràcter monumental per les pilones, dues a banda i banda del pont, amb làpides commemoratives de la guerra civil a favor dels nacionals. En el tram més proper a Sarrià, el pont puja en un pendent suau en els dos primers trams, per baixar al darrer en un pendent més pronunciat. Així, el pont consta de 3 parts caracteritzades per trossos massissos amb relleus al·lusius. La barana és de pilonets rodons amb motlluretes de mitja canya, seriats, amb passamà massís al damunt. El pont és damunt el Ter, i té el terra de quitrà que salta, deixant a la vista els carreus antics i les guies del tren de Banyoles. Els primers vestigis són romans i al segle XIV es començà l'original, obra d'en Pere Ça Coma i que es clogué al segle XV, era de 10 ulls i tenia una plataforma en punta de diamant al tercer ull. Després de moltes vicissituds de riuades i setges (ja que la història del barri ha anat lligada a la de Girona) durant la retirada, a la Guerra Civil, fou volat i reformat més tard per les milícies franquistes, creant l'actual pont. En 1926 s'inaugurava la línia del tramvia de Banyoles i que passava del Pont.

Resclosa de Can Torras

Situada al riu Ter, a uns 400 metres aigües avall del Pont Major. Des de la presa comença la sèquia i fins al molí de Campdorà. A pocs metres d'altura de l'aigua trobem una caseta on la comunitat de regants té els reguladors de l'aigua que ha d'entrar cap a la sèquia. D'aquesta resclosa, una part és del terme de Girona i l'altra de Sarrià de Ter. En la part de Sarrià de Ter hi ha comportes en desús (abandonades) i l’aigua també la dirigeixen cap a l'anomenat canal de Sant Jordi, del qual s'aprofita de l'aigua la central hidroelèctrica de Sant Julià de Ramis, i és un rec que rega tots els camps fins a arribar a Colomers (Sant Julià de Ramis, Medinyà, Cervià de Ter, Sant Jordi Desvalls i Colomers). El 21 de març de 1748 el reial patrimoni atorgava a Mateu Viñals la primera de les dues concessions per a l'aprofitament de les aigües del riu Ter que es troben a l'origen del regadiu de la sèquia vinyals, un canal que es va crear per moure els molins fariners de Campdorà i Bordils i per regar les terres dels termes municipals de Bordils, Celrà, Sant Joan de Mollet, Juià i Flaçà. Actualment, i des que l'any 1981 van adquirir-lo a José Viñals Gomes i Irene Gomes Barbosa, aquest aprofitament pertany a la comunitat de regants de la sèquia vinyals. La concessió de la derivació de la sèquia cap a la zona del pla de Mollet i Flaçà data de l'any 1932, i la concessió per a la derivació cap a Juià data, de l'any 1959. Als anys seixanta, des del costat esquerre, s'hi va fer sortir el rec de Sant Jordi, que duu aigua als regadius de Sant Julià de Ramis, Medinyà, Cervià, Sant Jordi Desvalls i Colomers i a la central de Sant Julià. Cronologia: 1748 - s. XX

Espai d´interes Natural les Gavarres

Una gran massa forestal d'alzines i sureres entapissa els turons que configuren aquest extens massís, situat a tocar de la ciutat de Girona. Ofereix rutes a peu i en BTT, així com un ric patrimoni arquitectònic, especialment megalític i medieval. El massís de les Gavarres, al nord de la serralada Litoral Catalana, ocupa un extens territori a cavall de les comarques del Baix Empordà i el Gironès. És una formació geològica ben diferenciada, que s'alça enmig de planes i fossars pertanyents al nord, a l'Empordà; al sud, a la vall d'Aro i al sud-oest, a la plana de la Selva. A l'est, els contraforts del massís gairebé arriben al mar. La zona va ser declarada Espai d'Interès Natural el 1992, i el 1998 diferents ajuntaments dels vint que formen part del massís van fundar el Consorci de les Gavarres, encarregat de tenir-ne cura i gestionar-ne els possibles recursos, tant naturals i històrics com també turístics i d'oci. El massís el conformen roques molt metamorfosades: pissarres, esquistos i granits. Sobre uns terrenys antics i molt erosionats, l'aspecte de les muntanyes de les Gavarres és suau i ondulant, sense desnivells contrastats. L'alçada màxima sobre el nivell del mar és al pic de la Gavarra, que arriba tan sols als 537 metres. Pel que fa al paisatge, és pràcticament ocupat per massa forestal en tot el conjunt, esquitxat ara i adés per alguna masia o algun veïnat aïllat. El bosc característic, típicament mediterrani, és l'alzinar, amb gran importància també de l'alzina surera, tot i que els incendis, l'explotació de la fusta i el despoblament humà i l'abandó consegüent de les activitats agrícoles han fet que les pinedes avancin en extensió, com a bona part del territori català. Les Gavarres disposen, així mateix, d'un llegat megalític important. Hi destaquen el dolmen de la cova d'en Daina i el menhir de la Murtra. També hi ha vestigis medievals, preromànics i romànics, com per exemple el castell de la Bisbal i el poble de Millars, indret amagat i curiós i del tot recomanable per tenir una visió de segles enrere amb tot el confort i la tecnologia de l'actual. Des de la meitat del segle XX, i coincidint amb el despoblament i l'abandó de les feines tradicionals del camp, l'espai ha pres una nova embranzida econòmica i vital gràcies al turisme, eminentment rural. La xarxa de senders i caminois per a caminades o bicicleta de muntanya n'és un clar exemple. També disposa de rutes senyalitzades que enllacen diversos punts d'interès. Una d'aquestes rutes mena al santuari de la Mare de Déu dels Àngels (485 metres), des del qual s'obtenen unes vistes fabuloses de tot el conjunt. De baixada, s'arriba al poblet de Madremanya, que amb Monells i Millars constitueixen autèntiques joies urbanístiques, nobles i perfectament restaurades per al gaudi del visitant.

Ermita de Sant Jaume de Campdora

Sant Jaume és l'església parroquial de Campdorà, nucli avui dia adscrit al municipi de Girona, però adscrit fins no fa gaire dècades al de Celrà. És un edifici romànic en els inicis (s'han trobat restes en les cates), es modificà al segle XVIII. D'una nau, un punt d'ametlla i cor a l'entrada, refet fa poc. Es conserva un retaule d'alabastre policromat, al fons de la nau. Al costat de l'absis hi ha la sagristia que enllaça amb la rectoria, edifici separat. A l'exterior l'absis és carrat a llevant i a la façana a ponent ressalta l'entrada neoclàssica amb frontó triangular. Aquesta entrada està protegida per un porxo de teula, a doble vessant, aguantat per un pilar rodó al costat dret, de pedra. La porta està datada al 1760. La façana principal es clou amb un remat corbat. Al costat dret de la façana hi ha el campanar de base quadrada i amb finestres al nivell de campanes. Es clou amb un teulat de piràmide. La façana lateral esquerra dóna al cementiri adossat. La dreta és cega. Està totalment arrebossat. Els documents inicials són del 992. Documentada el 1182, depenent al primer terç del XIX a Palau-sacosta de Girona. Hi ha diferents dates: 1651, 1760, 1819, totes a diferents llindes de l'edifici. Al XVIII es bastí l'actual edifici, i sobre l'anterior romànic.

Castell de Campdora

El Castell de Campdorà o la Força de Campdorà és un edifici de Girona declarat bé cultural d'interès nacional.Campdorà és un petit veinat del municipi de Girona, que està situat al nord-est de la ciutat, a la part més enlairada de la vall que uneix les serres de Sant Miquel i Tramont, a la dreta del riu Ter. Fins a l'any 1975, any en què passà a formar part de Girona, Campdorà fou un agregat del municipi de Celrà. És un gran casal d'origen medieval amb un annex tardà emmerletat, prop de l'església de Sant Jaume de Campdorà. L'edifici està compost d'un nucli de planta quadrada amb teulat a quatre vents i coronat de finestres, que podrien ser antics merlets de defensa, als que s'ha afegit un cos en forma d' L més baix. El cos principal és de planta baixa i dos pisos, amb diferents obertures de pedra polida, algunes d'elles amb arc conopial i d'altres de llinda plana. Posteriorment se li van afegir diversos cossos al sector nord, imitant una fortificació medieval, amb materials i elements defensiu anàlegs als originals. Es conserven diverses espitlleres en tot el perímetre de l'edifici. A l'angle sud-est del recinte primitiu hi ha una torre de planta circular. És probable que en el subsòl es conservin restes de l'edifici original. És un castell termenat, en el que la primera notícia data del 1148. Al segle X exercia drets senyorials el bisbe de Girona i els senyors dels castells d'Hostoles i Puig-alder. Del 1148 al 1166 la família Sitjar de Girona rebé el terme en sub-feu. L'any 1266 adquireix el castell en Ramon Renal de Girona. L'any 1287 comprà a Pere de Palafolls els drets del delme sobre el terme. Al 1493, Maria Sitjar el ven a Joan Capmany de Girona.[1] Aquest aconseguí del rei Ferran el Catòlic un diploma acreditatiu que convertirà l'antiga casa forta en un veritable castell principal. El domini dels Campmany s'acabarà l'any 1621 i passarà al gironí Miquel Colomer. Després de dues generacions, la manca de descendència determinà el pas de la propietat a una neboda, Marianna Soler, casada amb Francesc de Miquel. El 1742, Pere de Miquel, fill de Francesc, mor sense fills i la propietat passà a la seva esposa Ermerenciana qui es va casar en segones núpcies. Després de nombrosos plets amb els parents del primer marit, el 1757 Ermerenciana deixà el castell a l'Antic Hospital de Santa Caterina de Girona. Posteriorment passà a Pere Miquel que el llegà a l'hospital de Santa Caterina de Girona. Joan Baptista Muntada i Macau el comprà el 1950 per restaurar-lo. Joan Baptista Muntada i Macau, advocat, llicenciat en Filosofia i Lletres, poeta premiat als Jocs Florals, fundador del Partit Nacionalista Català, conegut de Companys, Carrasco i Formiguera i Francesc Macià, exjutge republicà, exiliat i lletrat influent, va comprar el castell pocs anys després de tornar de l'exili. Els sostres estaven ensorrats i la ruïna era total però va anar recuperant l'edifici tot respectant els seus orígens, alhora que completava la decoració amb una gran quantitat d'obres d'art i mobles restaurats.

Can Vila

Pont de Sant Miquel

Fabrica de Can Seguer

Font del Ferro

La Font del Ferro és una font de Girona inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.Un paratge natural forma una plaça on al fons se situa la font.[1] S'hi accedeix a través d'un pont que travessa una riera i d'una portalada de pedra i obra vista (arc rebaixat). La font està per sota del nivell general. Té bancs al voltant, adossats al muret de conteniment de la font. Aquesta es tracta d'un pou amb una llinda amb la inscripció: MANSO PI / AIGUA FERRUGINOSA / 1862.[1] Al costat hi ha el broc de la font. El pou és tancat per nua reixa. L'espai està arranjat amb taules i bancs per a berenar, més actuals. La Font del Ferro és una deu d'aigua ferruginosa, tal com indica l'inscripció de l'antiga ubicació de la font: "Manso Pi. Agua Ferruginosa. 1862"a peu de l'antic llit del torrent Estela. La situació de la font va obligar a desviar el torrent i ara passa per sota del pont d'accés al recinte. Utillada amb diverses barbacoes fixes, els excursionistes poden preparar-s'hi els àpats utilitzant aquestes instal·lacions i les taules i bancs que hi han disposats, després de la restauració de l'indret efectuada l'any 1980. La font actual procedeix d'aquesta intervenció; un interruptor elèctric fa bombar aigua d'un pou de l'antiga fàbrica Saguer, que havia comercialitzat l'aigua carbònica i, la seva construcció, havia fet desaparèixer una altra font d'aigües ferruginoses: la font d'en Miralles. El recorregut des de la Plaça de les Sardanes a la Font del Ferro forma part del primer tram de la ruta Anella Verda, que transcorre a través de boscos i senders fins al nucli de Campdorà. Són una desena de quilòmetres que passen per espais d'interès natural com la Font dels Lleons i la Font del Ferro. Prop l font, el Turó de Can Garcia ofereix a ciclistes i excursionistes una vista privilegiada de la Catedral, l'església de Sant Feliu, les cases de Sant Daniel i la part del darrere de Montjuïc.

Turó de Can García

Intersección

Font d´En Fita

És una de les fonts més populars de la vall, tant pel seu bon accés com per la gent que encara avui s’apropa a buscar-hi aigua. Està enclavada al marge dret de la riera del Polvorí, en un indret molt frescal per l’ombra que generen els arbres de ribera. S’anomena així des de principis de segle passat per estar situada als terrenys de Daniel Fita. Als anys 40 es traslladà a l’altre banda del camí, on és avui, a través d’una conducció artificial i a l’any 1976 s’arranjà l’espai amb una esplanada i banqueta sobre la riera. La font raja tot l’any, per bé que a l’estiu brolla amb menys quantitat. És d’aigua poc mineralitzada.

Mas Terrats

Passera