l'Anella Verda de Tarragona

Punt informació Cala de Tamarit

Platja a Tarragona (Tarragona). Aquesta platja té 1.100 metres de longitud per 45 metres d'amplada. Normalment el nivell d'ocupació de la platja Tamarit és mitjà. Platja aïllada la composició és de bitlles. Platja de còdols banyada per unes tranquil·les aigües que disposa de serveis elementals per al seu ús públic.

Ruines

Castell de Tamarit

El castell de Tamarit està situat sobre un promontori a la vora de la mar Mediterrània, al terme municipal de Tarragona. Les seves muralles envolten la vila closa de Tamarit, que es confon amb l'arquitectura del propi castell. El conjunt de vila closa i castell barreja els estils romànic, gòtic i renaixentista, i les intervencions efectuades a partir de 1916 pel seu nou propietari Charles Deering, assessorat pel seu amic el pintor Ramon Casas, contribuïren a uniformitzar les diferents edificacions. L'antic nucli medieval de Tamarit, municipi independent fins a mitjan segle XX, es dividia en dos sectors: la "vila fora muralles", de la qual es conserven restes arqueològiques —entre les quals, les d'una drassana (el port de Tamarit fou durant l'edat mitjana un dels deu principals de Catalunya; des d'ell sortiren vaixells per a la Conquesta de Mallorca)—; i la "vila closa", de la qual es conserven diverses cases senyorials, anomenades "del castlà", una abadia dependent de l'Arquebisbat de Tarragona i l'església romànica de l'Assumpció de la Mare de Déu. La muralla s'obria per quatre portes, de les quals se'n conserven dues: la de la Mora i la de la Creu. Al segle XI Tamarit era la castlania més meridional del comtat de Barcelona. Tamarit fou ocupat per Bernat Sendred de Gurb que el 1049 vengué la castellania a Ramon Berenguer I. No se sap si fou reconstruït per Bernat Sendred sobre una edificació anterior o fou bastit totalment nou però el castrum el posseïa per aprisió. Algunes de les captures de peix i corall que pogués fer. Aquesta darrera condició ens demostra la importància que tenia el port de Tamarit a l'època. Des de Tamarit es desenvolupava una gran activitat comercial. Fou un dels pocs ports de la costa catalana que posseïa el dret de cobrar l'impost de la lleuda. Sembla probable que Sunyer no se'n sortís a l'hora de complir amb el que havia jurat al comte i la seva figura s'esvaneix. En aquell moment, la fortalesa de Tamarit afrontava a nord amb el terme del castell d'Ullastrell, a l'est amb el terme de Berà, al sud amb el mar i a l'oest amb Tarragona. Pensant en la conquesta de Tarragona, que encara trigaria, el comte, havent recuperat tots els drets sobre el castell de Tamarit, l'infeudà a Bernat Amat de Claramunt, junt amb el títol de vescomte de Tarragona, el dia 30 de març de 1060. El 28 d'agost de 1108, el comte Ramon Berenguer III i Bernat Amat de Claramunt, nét de l'anterior, signen un acord en què el primer, en canvi de fidelitat, dóna al segon i a la seva esposa Almodis de Barcelona, l'honor que el seu pare, Deodat I de Claramunt, tenia en feu per Ramon Berenguer I, llevat de les dominicatures. Això no obstant, Bernat Amat de Claramunt perdé la condició de castlà de Tamarit en no complir amb el servei de guàrdia que devia prestar. El comte encomanà Tamarit al seu fidel Fortuny i esposa Beatriu, que havia estat casada en primeres núpcies amb Deodat Bernat de Claramunt amb qui tingué un fill que nomia Deodat. És a dir, que la nissaga Claramunt tornà aviat a Tamarit. El 3 d'agost de 1129, Deodat subscrigué un jurament sacramental a Ramon Berenguer III i al seu fill Ramon (Ramon Berenguer IV), renovant la fidelitat pel castell de Tamarit prometent no vetar l'entrada, l'estada ni la sortida del comte al castell. L'any 1134, Deodat subinfeudà els castells de Montoliu i de Tamarit a Ramon Pere, fill de Pere Mir de Banyeres, qui es responsabilitzava de la guàrdia del castell i tenia permís d'estada en la torre, en absència de Deodat. En aquell moment, el castlà del castell era Ponç Guerau. Al llarg del segle XIII, el castell continuà pertanyent als Claramunt. Guillem de Claramunt participà en la conquesta de Mallorca on morí l'any 1230, víctima de la Pesta. Els seus fills, Guillema i Ponç es disputaren l'herència en un plet que arbitrà Ramon de Penyafort l'any 1251 i que es resolgué a favor de la filla Guillema. Els castlans del castell en aquest moment s'anomenen Tamarit, senyors de Peralta i branca de la família Montoliu. El 1291, Guillema de Claramunt havia heretat el castell de son pare, i, per altra banda, el rep com a aportació del dot en casar-se amb l'Infant Pere, fill de Pere II, que posseïa la propietat eminent del castell per la seva condició de membre de la reialesa. A mitjan segle XIV el domini dels castells de Tamarit i Montoliu passà al baró Francesc de Vallgornera qui els vengué a l'arquebisbe de Tarragona Arnald Sescomes. En el fogatjament del 1365-1370, Tamarit, té 80 «fochs», quantitat alta després d'haver patit la Pesta Negra. S'atribueix a la important activitat econòmica del port. L'any 1363, el rei Pere III de Catalunya-Aragó ordenà emmurallar Tamarit degut a la guerra amb el rei de Castella. El 1382 el castlà era Guillem d'Argentona. Al segle XV, durant la guerra civil de Joan II de Castella contra la Diputació del General de Catalunya, les tropes joanistes ocuparen Tamarit que serví de base per l'atac a Tarragona. Del 1470 al 1475 fou ocupat per les tropes navarreses del mercenari Joan d'Armendaris qui lliurà el castell a canvi d'una gran quantitat de diners que la ciutat i els pobles del Camp hagueren de pagar. Tamarit, port important de l'edat mitjana, rebé atacs continuats dels sarraïns durant els segles XV i XVI que eliminaren el tràfic mercantil que passà a Tarragona. A partir de 1681 la mitra tarragonina compartí la jurisdicció amb els Montserrat i llurs descendents fins al segle XIX. Francesc de Montserrat rebé el títol de marquès de Tamarit, concedit per el rei Carles II i va ser governador de Tarragona, i senyor de Montoliu i de la baronia d'Altafulla. L'entollament de les aigües de pluja i del riu Gaià generà paludisme i el poble de Tamarit es va anar abandonant al llarg del segle XIX. L'any 1916, l'arquebisbe de Tarragona va vendre l'indret al magnat nord-americà Charles Deering, que en va fer una restauració de caràcter romàntic a càrrec de Ramon Casas i Joan Ruiz. S'hi conserven elements romànics i gòtics. Actualment és propietat de la Societat Betren. Dins el recinte castral de Tamarit hi trobem restes del castell, l'església, alguns habitatges i espais lliures, tots al voltant d'una plaça i envoltats per una muralla, molt evident a l'oest. La torre de planta quadrada que hi ha al costat de l'església està datada en època romànica; algunes altres construccions són d'època romànica i gòtica però moltes són restauracions posteriors. La torre quadrangular, que restà adossada a l'església quan aquesta s'amplià, mesura 4,65 m en la cara nord i era feta amb carreus escairats de 30 cm per 50 cm. El mateix aparell el trobarem a la nau lateral de l'església i a la paret oest de la sagristia. Tota la part sud de la torre fou reconstruïda amb aparell constructiu diferent i amb un talús a la base. També pertany a la construcció original la finestra o porteta tapiada de la nau lateral de l'església. Té una amplada de 65 cm i s'acaba en un arc de mig punt amb nou dovelles. La primera torre de Tamarit pot ser dels segles XII o XIII. Es conserven dos fragments de columnes, quatre capitells i una imposta. Un dels capitells presenta decoració geomètrica, una retícula romboïdal i és de pedra calcària fossilífera molt porosa; altres dos són figurats amb parelles de lleons i de grius afrontats, respectivament. Aquests són de pedra sorrenca o sauló. El quart capitell i la resta de peces no presenten cap ornamentació escultòrica. A l'interior del castell hi ha l'església de Santa Maria, una de les parròquies més antigues del Baix Gaià. Esmentada per primer cop l'any 1154 en una butlla de confirmació atorgada pel papa Anastasi IV on se l'esmenta com «ecclesiam de Tamarit», se sap, per diversos documents del segle XIII, que disposava d'un rector o clergue propi per als oficis litúrgics, i tenia com a sufragànies les esglésies de Santa Margarida de la Riera de Gaià i Sant Jordi d'Ardenya. És un edifici del s. XII format per una nau de planta rectangular capçada per un absis carrat, al qual es van afegir sengles capelles a cada costat en època tardana. Una volta de canó apuntat cobreix la nau reforçada per dos arcs torals, mentre que l'absis, precedit d'un arc presbiteral, té una volta de creueria d'època posterior. Conserva diverses finestres de doble esqueixada, algunes ara tapiades. A la capella situada a la dreta de l'absis, dedicada a sant Jaume, hi ha una làpida sepulcral de marbre blanc amb l'epitafi d'Arnau de Tamarit, cavaller, fundador de la capella i mort el 1282. A la part inferior de la làpida hi ha dos escuts amb un tamariu i tres olives respectivament, al·lusius a Tamarit i Montoliu.

Bunker Guerra Civil

Desembocadura Riu Gaià

La Desembocadura del Riu Gaià és una zona humida, inclosa al Pla d'Espais d'Interès Natural, amb una superfície protegida de 3,90 ha[1] situada al nord-est del Terme Municipal de Tarragona, entre el Castell de Tamarit i Altafulla, més enllà del turó de Tamarit consistent en una petita plana litoral amb la ribera i llera del riu Gaià, entre la línia de ferrocarril fins a arribar al Mediterrani. L'espai, perjudicat per la manca d'aportacions superficials a causa del pantà del Catllar presenta zones embassades i una desembocadura oberta en una platja sorrenca. El fet de ser una de les poques zones humides costaneres, permet el refugi de molta fauna a més a més d'un possible punt de descans per a les aus migratòries, fets que van motivar la seva inclusió al PEIN. El Pla especial de delimitació definitiva de l’espai Desembocadura del riu Gaià estableix un entorn perifèric de protecció de l’espai natural Desembocadura del riu Gaià. S’estableix una franja perimetral de 25 metres al voltant del límit de l’espai natural, que s’inicia al punt de confluència dels límits de l’espai natural amb el pont de la via de ferrocarril.

El Vinyet

Mineta del sifo, Segle XVIII

A Tamarit, situada al final de la sèquia de desguàs del molí del pas, hi havia una resclosa acompanyada d’un sifó. Avui dia aquesta obra d’enginyeria hidràulica es troba escapçada en part, ja que amb les obres del nou pont de la via del tren es va fer malbé. Aquest curiós sistema de captació d’aigua té el seu germà bessó a la part de dalt, prop de la resclosa de La Riera. Allí trobem la mineta d’Altafulla que és un sifó que duu les aigües del Gaià del marge dret cap a l’esquerra, passant per sota de la llera del riu. Aquí a la part baixa, prop de la desembocadura del Gaià hi ha l’ultima captació d’aigua del riu,en forma de sifó, que servia per a regar les hortes de la zona del vinyet. Creiem que la resclosa de Tamarit va ser modificada al segle XVIII per convertir-la en un sifó. Anteriorment havia estat una resclosa amb una sèquia feta per una agrupació de propietaris de l’horta de Tamarit. Al juliol de 1628 els propietaris acorden amb Miquel Llorenç, mestre de cases d´Altafulla la construcció d’una resclosa de pedra picada i un rec per dur l’aigua sobrera del Molí del Pas fins a les seves finques situades al marge esquerra del riu. Per aquesta feina li pagaren 40 jornals al preu de 40 lliures. Al final de la sèquia de desguàç, al marge dret, hi ha una tollada feta amb grans carreus que feia pujar l’aigua fins al nivell més alt perquè corrés avall a través de la canal que travessava el riu i a l’altra, la mina sifònica feta amb grans lloses i coberta de terra. L’habitacle tenia forma “de caseta” que s’omplia fins que l’aigua arribava un nivell superior per a poder córrer sèquia avall . A través del sistema de vasos comunicants l’aigua del molí corria perl’altra banda del riu per regar les noves zones de conreu. Amb el sifó s’evitava haver d’escurar la resclosa cada vegada que hi havia una gaianada, ja que l’aigua s’agafava directament de la sèquia de desguàs del molí i no del riu. A més, moltes vegades la sèquia del molí devia portar mes aigua que el riu mateix tenint en compte que estem situats a l’última zona de rec i que riu amunt les captacions ja feien minvar el seu cabal.

Tollada del Sifó, Segle XVIII

A Tamarit, situada al final de la sèquia de desguàs del molí del pas, hi havia una resclosa acompanyada d’un sifó. Avui dia aquesta obra d’enginyeria hidràulica es troba escapçada en part, ja que amb les obres del nou pont de la via del tren es va fer malbé. Aquest curiós sistema de captació d’aigua té el seu germà bessó a la part de dalt, prop de la resclosa de La Riera. Allí trobem la mineta d’Altafulla que és un sifó que duu les aigües del Gaià del marge dret cap a l’esquerra, passant per sota de la llera del riu. Aquí a la part baixa, prop de la desembocadura del Gaià hi ha l’ultima captació d’aigua del riu,en forma de sifó, que servia per a regar les hortes de la zona del vinyet. Creiem que la resclosa de Tamarit va ser modificada al segle XVIII per convertir-la en un sifó. Anteriorment havia estat una resclosa amb una sèquia feta per una agrupació de propietaris de l’horta de Tamarit. Al juliol de 1628 els propietaris acorden amb Miquel Llorenç, mestre de cases d´Altafulla la construcció d’una resclosa de pedra picada i un rec per dur l’aigua sobrera del Molí del Pas fins a les seves finques situades al marge esquerra del riu. Per aquesta feina li pagaren 40 jornals al preu de 40 lliures. Al final de la sèquia de desguàç, al marge dret, hi ha una tollada feta amb grans carreus que feia pujar l’aigua fins al nivell més alt perquè corrés avall a través de la canal que travessava el riu i a l’altra, la mina sifònica feta amb grans lloses i coberta de terra. L’habitacle tenia forma “de caseta” que s’omplia fins que l’aigua arribava un nivell superior per a poder córrer sèquia avall . A través del sistema de vasos comunicants l’aigua del molí corria perl’altra banda del riu per regar les noves zones de conreu. Amb el sifó s’evitava haver d’escurar la resclosa cada vegada que hi havia una gaianada, ja que l’aigua s’agafava directament de la sèquia de desguàs del molí i no del riu. A més, moltes vegades la sèquia del molí devia portar mes aigua que el riu mateix tenint en compte que estem situats a l’última zona de rec i que riu amunt les captacions ja feien minvar el seu cabal.

Palanca del Camí d'Altafulla a Ferran

Castell de Ferran

El castell de Ferran és un castell dins el terme municipal de Tarragona, a la pedania de Ferran, entre Tamarit i Altafulla. El seu origen es remunta al segle XI, quan era només una torre de vigilància dins el terme del castell de Tamarit. Aquesta torre està documentada d'ençà el 1197 fruit d'una donació testamentària en què Guillem de Granada deixa el castell de Ferran (junt amb el de la Granada) al seu nebot Berenguer de Castellet. Al llarg del segle XIV va estar sota el domini de l'església de Tarragona i va passar a les darreries del segle XVII, a mans del marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat i Vives. Actualment el castell és una construcció gòtico-renaixentista molt modificada en època moderna amb esperit historicista i romàntic. Està format per diferents cossos fortificats, entre els quals destaca una torre lateral emmerletada, amb una garita angular. Hi ha diverses finestres coronelles de tradició gòtica i altres de renaixentistes, de tipus mixtilini, amb l'escut dels marquesos de Tamarit, propietaris del lloc a partir del segle XVII. En l'actualitat el castell és una casa residencial de propietat privada i no es permet de visitar-ne l'interior. Està constituït per una muralla amb torres que tanca un pati i diverses construccions. El casal principal es troba en contacte amb la façana emmurallada que dóna a la plaça. D'aquesta sobresurt una torre quadrangular amb algunes finestres. En destaquen una a la façana principal d'arc apuntat sobre la qual hi ha tres espitlleres. Al cap d'amunt a l'angle amb el costat de llevant de la torre, un torricó. A la façana de llevant es conserva un matacà. Coronen tota la torre, els típics merlets. S'adossa a aquesta torre lleugerament reculat, un cos de tres plantes. Presenta finestres rectangulars enreixades de mida molt diferent a la primera planta. Al segon pis, una finestra geminada amb arquets trilobulats i columneta centra gòtica. Al centre un altre cos més avançat de dues plantes amb una porta d'arc de mig punt i una finestra petita a la planta baixa. Al primer pis tres obertures: un balcó amb trencaaigües decorant la llinda amb un medalló central, i dues finestres amb reixa. Els merlets també són presents en el coronament d'aquest tram de façana. A destacar dues gàrgoles zoomorfes. En general els paraments són de maçoneria a excepció de les cantonades que són de carreus.

Camí Vell de Ferran

Pont AP-7

Pedrera Romana, Siglo I a. C.

Durant l'antiguitat la pedra va ser un dels principals materials utilitzats a la construcció. Cada ciutat va disposar de les seves pròpies pedreres locals, encara que va ser comuna l'importació, generalment marítima, de materials aliens a la zona. Entre els materials de construcció de major exportació es troba el marbre. Les principals pedreres tarraconenses estaven destinades bàsicament a l'explotació de pedra calcària, molt freqüent al voltant de la ciutat. Actualment es coneixen una desena de pedreres, encara que la més espectacular per les seves dimensions i l'estat de conservació és la del Mèdol. El Mèdol és una gran foia de més de 200 metres de llargada i una amplada d'entre 10 i 40 metres, produïda per la constant extracció de pedra en època romana. Al centre de la pedrera s'alça una agulla de pedra de 16 metres d’alçada que marca la cota original de la roca abans d’iniciar-se l'explotació. Es calcula que d'aquesta pedrera es van extreure aproximadament un total de 50.000 m3 de pedra. La pedra del Mèdol és una lumaquel·la micènica de color groguenc daurat, molt fàcil de treballar, amb què es van construir un gran nombre dels edificis romans més importants de Tàrraco. Possiblement, aquesta pedrera també va ser utilitzada en època medieval. El trasllat dels carreus a la ciutat es va realitzar a través de la Via Hercúlia, coneguda després com Via Augusta, que es trobava a escassa distància de la pedrera. En l’actualitat, les condicions ambientals de la foia han creat un microclima que l’ha convertit en un espai d’elevat interès ecològic.

Mas d´en Cosidor

Mas d'en Cosidor és una fortificació medieval de Tarragona catalogada, per la Generalitat de Catalunya, com a Bé Cultural d'Interès Nacional. Tot i això, és desconeguda per la majoria de la població i es troba en estat d'enrunament gairebé total. Queda en peu la torre principal, però amb una gran esquerda que preveu l'esfondrament total. L'última actuació que s'hi va fer va ser l'any 2005. Es tracta d'una propietat privada ubicada entre el Catllar i la Móra. Està situada en una vall a l'oest del turó de Sant Simplici, en zona baixa i terres fèrtils, a la vora del barranc de la Móra. Es tracta d’un gran mas que conserva l’edifici central i ampliacions posteriors de difícil datació. Presenta una estructura de planta baixa més dos pisos, però actualment només en resten les parets exteriors i dos arcs de pedra. El cos central (d'uns 15 per 20 m), que és també el més antic, és una construcció amb basament de maçoneria i murs de tàpia en la qual destaquen la porta principal, amb brancals i arc de carreus i un mínim de dos grans arcs apuntats i un de mig punt a l’interior. Cal destacar els magnífics grafits dibuixats a l’arrebossat d’algunes parets (segles XVII-XIX). Dins el corral hi ha tres edificis auxiliars, un dels quals adossat a la torre. A l'exterior es veu una cisterna i un altre edifici auxiliar de maçoneria arrebossat, amb el sostre enfonsat i sense gaire interès. Malauradament, l’abandonament que ha patit aquest mas en els darrers anys ha provocat el seu ensorrament. Després de l’espoli de teules van caure els trespols i part dels murs. Fa uns anys (2002)[2] es va ensorrar la façana principal, un esfondrament que va arrossegar també la portalada principal de pedra picada, i en el seu estat actual és difícilment recuperable. Els grafits també s’han perdut. Pel que fa a la torre, darrerament han aparegut grans esquerdes a la part superior de les cares oest i nord (aquesta darrera és la que recolza en el mur de tàpia del mas). Si no s'hi posa remei urgentment, aquesta magnífica torre tindrà el mateix destí que el mas en pocs mesos. Torre del Mas del Cusidó Entre els edificis destaca una torre quadrada amb un edifici adossat de planta rectangular. La torre amida 4 x 4 metres i uns 70 cm d'amplada dels murs. L'aparell és de maçoneria, amb els angles reforçats i les obertures emmarcades per carreus. Destaca el fet que la part inferior de la façana oriental és de tàpia, perquè és en realitat part de la façana del mas; és a dir, que la torre va ser aixecada posteriorment al mas. Trobem una porta a la planta baixa, de llinda, que comunica amb el mas. Al primer pis hi ha una altra obertura similar que comunicava amb la cuina del mas. Ambdues obertures estaven defensades per un matacà que es troba a la part superior oest de la torre. Un altre matacà, obert al mur meridional, defensa l'entrada del mas situada al costat de la torre. La distribució interior de la torre és de planta i tres pisos. La planta baixa no tenia comunicació directa amb les superiors i se’n conserva la volta de canó original. La resta de plantes es comuniquen entre si mitjançant escales d'obra. Aquestes escales serien més tardanes, ja que la comunicació original seria, com a la resta de torres conegudes, mitjançant escales de fusta. La part superior de la torre, que originalment devia ser plana, presenta teulada a dues vessants i ha estat utilitzada com a colomer. Algunes gàrgoles servien per evacuar l’aigua del terrat. Un seguit de finestres es troben obertes als murs de la torre. Són petites i quadrades, emmarcades per carreus. Just al carreu inferior de cadascuna d’elles s’obre una espitllera, com també d’altres obertes a la part superior de la torre. Altres finestres, entre les quals n’hi ha dues amb arquets apuntats, són recreacions neogòtiques modernes.

Club de Golf Costa Daurada

Pont del Mas de la Creu

Mas de Pastoret

El Mas de Pastoret pròpiament, destaca un cos principal de tres pisos amb diferents obertures situades sense seguir una ordenació concreta. Els altres edificis, es troben tots mig o totalment enrunats. La construcció, en general de poca qualitat, es basa en la maçoneria i la fusta s'utilitza en les cobertes i en les llindes de les finestres i portes. Precisament, la porta que donava accés al mas és un llarg cabiró que encara es conserva, així com la mateixa porta. Torre del Mas Pastoret Es una torre del municipi de Tarragona declarada bé cultural d'interès nacional. És una de les edificacions del mas Pastoret, el qual s’ubica dalt d'un turonet que forma part dels contraforts orientals del Gurugú, en un lloc amb bona visibilitat i domini del territori. Actualment està envoltat de terrenys erms, part bosc de pi blanc i part de garriga, però antigament totes aquestes terres eren conreus. Aquesta torre s’ha de datar, com el mas, en el segle XVII, en el context de les freqüents incursions de pirates moros que assolaren les costes durant els segles XVI i XVII. Des de fa anys el mas està deshabitat i ja ha començat l’inexorable procés d’enrunament. Part dels trespòls i de la teulada ja s’ha ensorrat. La torre es conserva en relatiu bon estat. L’estructura actual d’aquesta masia correspon al segle XVII, amb ampliacions dels segles XVIII i XIX que s’annexen a l’est del mas originari. És un edifici compacte envoltat de baluard sense elements arquitectònics remarcables, si exceptuem la torre i la porta principal d’accés, amb arcada de pedra que du, en la clau, les lletres IHS i l’any 1612 que ens data l’edifici.[1] La torre se situa a l’oest del mas, separada del cos principal, però unida per un pont d’obra, posterior, a nivell del primer pis. Es tracta d'una torre circular, de 4,30 metres de diàmetre intern, amb un gruix de mur d'1 metre, més una sortida en talús de 0,70 m, aproximadament. L'alçada total és de 12 metres. L'aparell és de maçoneria irregular, amb les obertures emmarcades per carreus. Hi ha molt poques obertures, una a la planta baixa, en el talús i al nord, amb un lleuger vessament, una altra en el primer pis que comunica amb el mas, a més de diverses espitlleres molt estretes i una petita finestra quadrada. A la part superior es conserven parcialment quatre matacans sobre mènsules de pedra, com també gàrgoles cilíndriques per drenar la terrassa, el sòl de la qual està ensorrat. La distribució interior és de planta, dos pisos i terrassa. Es conserven dues de les voltes cupuliformes, amb marques de l'encofrat de canyes en el morter.[1]

Cabana pedra seca

Mas de Rafel

La Plaça de Toros

Camí Vell del Catllar

Alts de la Bassa Closa

Alts de la Bassa Closa (169 m.) con el vértice geodésico del Gurugú 268137001. indret rebatejatcom el Gurugú en record d'una cèlebre i trista batalla de la guerra del Marroc.

El Coll de Jou

Camí Vell dels Manous

Mas de Pastor

Font del Garrot

La Font del Garrot és un dels espais més espectaculars de l'Anella Verda, dels molts que contenen aquest entorn natural del terme municipal de Tarragona, que sobreviu al pas del temps en un estat d'avançat abandó. Les tradicionals reunions d'amics per fer una paella, les trobades d'associacions culturals de la ciutat i les concentracions de persones per anar a passar el Dia de la Mona en aquest paratge van anar a menys amb el pas dels anys i la incorporació de nous costums van propiciar la disminució de les visites. Avui, algunes persones que caminen pels senders de l'entorn de la finca del Pont del Diable i ciclistes són les úniques que s'acosten fins aquest espai en declivi, però recuperable.L'abandonament de la Font del Garrot és absolut i la manca d'intervenció per part de l'Administració fins i tot pot provocar alguna desgràcia en un temps no llunyà. De la roca, just a sobre de la font, arrenca un arbre de grans proporcions que amb les seves arrels provoca despreniments. Un sector de la roca està greument amenaçat. A més, arbres caiguts i no retirats i la mateixa evolució de la natura converteixen aquest racó verd en una trista imatge del que va ser fins fa unes dècades.La Font del Garrot, localitzada en una masia del Mateix nombre, Es troba a una altitud de 120 metres i envoltada de bosc. Va ser un lloc de reunió per a celebracions de diverses generacions de tarragonins, de manera especial tres dies a l'any: Divendres Sant, Dilluns de Pasqua i l'1 de maig. El Divendres Sant, eren moltes les famílies tarragonines que caminaven fins a la Font del Garrot per buscar farigola. Diu la tradició que la farigola s'ha de enganxar el Divendres Sant si es vol que la flor no caigui i que es conservi millor. El Dilluns de Pasqua era una altra de les dates assenyalades en el calendari. Molts tarragonins es reunien per menjar la mona i durant la jornada es realitzaven jocs d'esbarjo. La tercera data en importància era l'1 de maig. Va començar a sortir l'any 1889 quan es va instaurar del Dia Internacional del Treballador. Amb la victòria de Franco a la Guerra Civil i la desaparició dels sindicats democràtics, aquesta festivitat va deixar de celebrar-se i va ser substituïda per la del 2 de Maig que commemorava l'aixecament del poble de Madrid contra l'exèrcit de Napoleó en 1808. Els tarragonins no van deixar d'acudir a la Font del Garrot i les trobades d'amics i famílies evolucionar cap a reunions reivindicatives i de reafirmació catalanista. Aquest canvi d'orientació va decidir a la Guàrdia Civil a vigilar la zona i, fins i tot, a intervenir si detectava alguna activitat qualificada pel franquisme de subversiva. La benemèrita registrava a les persones assistents i controlava les activitats que es feien. Un dels trajectes més habituals passaven pels Quatre Garrofers, per dirigir-se cap a la Muntanyeta de Sant Pere fins a arribar al Pont del Diable. Les trobades eren privats o bé organitzats per entitats ciutadanes. La premsa de l'època recull una de la Creu Roja a 1909, la de vuitanta socis i familiars del Nàstic a 1917, la de l'Agrupació Excursionista Montsant de 1930 per posar una placa en homenatge a Joan Guinovart, propietari de la finca, o banquet en honor al tarragoní Marcel·lí Domingo, ministre d'Educació Pública, l'any 1931.

Bodega del Puig i Valls

La bodega dels Puig i Valls que es tracta d’una construcció amb maçoneria arrebossada, de 8 per 22 m. Adossats a aquesta es veuen una sèrie de vestigis pertanyents a antics edificis, ara desapareguts. Al sostre de la bodega es conserven restes de diferents elements decoratius. Les portes i finestres estan totalment tapiades i arrebossades. La teulada està completament enfonsada.

Mas dels Arcs o de l'Angel

El Mas dels Arcs (s. XVI) va ésser el centre de la residència d’estiu dels germans Rafael i Marià Puig i Valls a finals del segle XIX i començament del XX. Es tracta d’un mas tradicional de l’entorn de secà de Tarragona que avui dia es constitueix com a element clau del Parc Ecohistòric del Pont del Diable, inclòs en nombrosos itineraris locals. Durant la Guerra del Francès (1811) el mas va ser utilitzat com a hospital de campanya. Encara s’hi conserva la figura d’un àngel, erigida en record dels caiguts durant la batalla i que també dóna nom al mas. Més endavant, amb l’assessorament de l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas, els germans Puig i Valls van convertir el mas en un espai forestal únic, amb itineraris i indicacions internes amb el nom de cada espècie vegetal. Avui dia encara queden restes d’aquest jardí romàntic, així com de la bodega dels germans. El Mas dels Arcs està considerat com a Bé Cultural d’Interès Local Al Mas dels Arcs, situat a prop del Pont del Diable, els germans Puig i Valls crearen un espai forestal que incloïa itineraris on s'indicava, amb una clara voluntat pedagògica, el nom de cada espècie vegetal. Encara es conseven rajoles de ceràmica que indicaven trajectes i l'entorn natural més proper, amb uns missatges que reflecteixen un amor absolut a la natura. El Mas dels Arcs era la residència d'estiu dels seus propietaris, els germans Puig i Valls. Es una construcció medieval que es va utilitzar com a hospital a la Guerra del Francès (1811). Complex format per dues construccions d'època moderna. Per un costat hi ha la bodega dels Puig i Valls que es tracta d’una construcció amb maçoneria arrebossada, de 8 per 22 m. Adossats a aquesta es veuen una sèrie de vestigis pertanyents a antics edificis, ara desapareguts. Al sostre de la bodega es conserven restes de diferents elements decoratius. Les portes i finestres estan totalment tapiades i arrebossades. La teulada està completament enfonsada. El Mas conserva una creu que es va aixecar en honor a les víctimes que el setge de 1811 va deixar en aquella zona. El Mas dels Arcs, que també s'anomena de l'Àngel -perquè posteriorment s'hi va erigir un obelisc coronat per un àngel- o de les Ferreres, té elements de caire gòtic, tot i que es va reformar cap als anys vint, possiblement gràcies a la intervenció de l'arquitecte Juli Maria Fossas. Per altra banda, hi ha el mas pròpiament dit. Consisteix en diferents cossos d’edifici d’ aproximadament 20 per 25 m., enfonsats en bona part. El cos principal, de 18 per 12 m comptava amb planta baixa i dos pisos. A la planta baixa encara es conserven dos arcs de carreu i el que seria l'entrada principal, també feta amb carreus. A l'interior hi ha restes de parets i es distingeixen diverses estances. L’edificació està molt malmesa per l’efecte de la vegetació i la runa. A l'exterior hi ha restes de bancs i un edifici circular adossat. Forma també part del mas el monument de l'Àngel, del qual li ve el nom.

Monolit de l'Angel

Monòlit dedicat al rei Alfons XIII coronat per un àngel. Aquesta construcció és un homenatge als morts durant el lloc de la guerra del Francès (1811)

Pont del diable ( Aqüeducte de les Ferreres )

El Pont del Diable (també anomenat Aqüeducte de les Ferreres) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs al terme de Tarragona, que duia aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona. Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l'aqüeducte, sembla probable que s'hagués aixecat al segle I dC, en l'època de l'emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium provinciae d'Hispània Citerior. L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana. Va ser restaurat al segle X —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle XVIII. Durant el segle XIX i el segle XX es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument. El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l'adquisició del terreny per l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural. Entre el 2009 i l'octubre de 2011 va ser restaurat fent una representació de l'època romana i permetent el pas d'aigua pel canal de la part superior. Amb la restauració s'han conegut els materials de construcció de l'època, com es va construir l'aqüeducte i fins i tot quanta gent hi va treballar. El pont té una llargada de 217 m i una alçada màxima de 27 m, sense comptar la galeria de conducció de l'aigua, restaurada actualment, que devia fer uns 2 metres més. Consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 arcs al nivell superior. Els arcs tenen una amplada (llum) de 6,30 m, una alçada de 5,70 m (on no s'han d'adaptar al desnivell del barranc) i una gruixària d'1,86 m. La distància entre els arcs és de 8 m. La cota de l'aqüeducte al costat nord és de 56,8 m i la costat sud de 56,4 m. Tota l'estructura del pont fou construïda en opus quadratum, blocs de pedra regulars tallats en forma de carreus lleugerament encoixinats i col·locats en sec, sense morter a les seves juntes. El canal que duia l'aigua (que es trobava només al pis superior), anomenat Specus, fou construït en opus signinum, amb un morter impermeable a base de calç i sorra. La pedra per l'obra fou treta d'una pedrera situada en un turó pròxim al monument, conegut com a coves de la Pedrera. La captació de l'aigua al riu Francolí es feia mitjançant una resclosa en un indret anomenat Torre del Comte, situat entre els pobles de Rourell i Puigdelfí a uns 15 km de Tarragona. A partir d'aquí fou conduïda per un canal cap a Tàrraco, primer en paral·lel al riu i des del pont del Codony seguint les corbes de nivell aprofitant els pendents naturals del terreny fins a arribar a la comella del barranc dels Arcs que es va salvar mitjançant el famós pont aqüeducte. Al costat sud del barranc el canal seguia per l'antic camí de l'Àngel i entrava a la ciutat per l'actual avinguda Catalunya on l'aigua era recollida i depurada en un gran dipòsit, anomenat castellum aquae (llatí per torre d'aigua) i després distribuïda per una xarxa de canonades de plom en la zona residencial de Tàrraco. Llegenda del Pont del Diable Conta la llegenda que … «En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tan sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.» Curiositats El pont apareix en la pel·lícula La teta i la lluna de Bigas Luna de l'any 1994.

Parc del Pont del Diable

Riu Francoli

Parc del Francolí

Superfície total: 12,7 ha Caminals asfaltats: més de 2 km Caminals de terrís: més de 3 km Més de 20.000 m d’espai lliure 2.000 arbres de 70 espècies diferents 50.000 arbustos de 60 espècies diferents 10.000 m de plantes entapissants 16.000 m de gespa 20.000 m de prat natural Connexió Pont del Diable al Nord • Jocs infantils • Àrea de gossos • Font ornamental • Aigua potable • Zona d'espectacles • Pistes esportives

Pabelló Municipal de El Serrallo

El complex disposa d'una piscina climatitzada curta de 25 metres i 6 carrers i una d'iniciació de 12,5 metres. Aquesta piscina climatitzada va ser inaugurada el 2007. Al costat d'elles, sales per a activitats dirigides, dues pistes de pàdel i cafeteria. El pavelló té capacitat per a 3000 espectadors, es va inaugurar el 1978 i és la pista del Club Bàsquet Tarragona. Serveis Piscina de 25 m de 6 carrers Piscina d'iniciació de 12,5 m Zona d'aigües Sales de gimnàs Sales de gimnàs per activitats dirigides 2 pistes de pàdel Pavelló poliesportiu cobert

Estació Marítima de Tarragona

Platja del Miracle

La platja del Miracle és una bonica llengua de sorra de gairebé 1000 metres de longitud que va des del Fortí de la Reina fins al port de Tarragona, a més compta amb bons serveis i instal·lacions com dutxes, lavabos i llocs de socorristes. L'única cosa dolenta que podríem dir d'aquesta platja és que per sobre de la platja l'Ajuntament va construir tota una estructura de formigó molt gran intentant crear una zona lúdica i d'oci però que amb els anys ha quedat abandonada i tancada al públic. Donant al lloc un aire trist i d'abandonament que li treu molt d'encant al lloc. En la nostra opinió a la platja li caldrien xiringuitos i la sorra barreja d'artificial no és la millor de Tarragona, però compta amb un pàrquing gratuït a l'ombra que és una meravella. Cada any al juny es celebra un concurs internacional de focs artificials a Tarragona i sens dubte la platja del Miracle és el millor punt per gaudir d'aquest gran espectacle. La seva llengua de sorra s'omple de centenars de visitants durant diversos dies que dura el concurs.

l'Amfiteatre de Tàrraco

L'amfiteatre de Tarragona és una edificació romana de l'antiga Tàrraco que actualment es conserva relativament restaurada. La seva gestió depèn del Museu d'Història de Tarragona. És part del conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Té la consideració de Bé Cultural d'Interès Nacional. L'amfiteatre fou construït al sud-est de la ciutat de Tàrraco, fora del recinte emmurallat al sud de la via Augusta, al costat del mar i prop de la porta d'accés a la ciutat. L'existència de l'amfiteatre palesa la importància assolida per Tàrraco dintre del conjunt de colònies de l'Imperi. De fet, Tàrraco va ser una de les poques ciutats d'Hispània on es va construir un amfiteatre quan ja es disposava d'un circ i d'un teatre, privilegi que només tenien les principals ciutats de l'Imperi. Edificat en l'època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I dC), es va reformar l'any 221, durant el govern de l'emperador Heliogàbal, i el 21 de gener de 259 fou l'escenari de l'execució del bisbe cristià Fructuós amb els seus diaques Auguri i Eulogi, fet que motivà, al segle VI, la construcció d'una basílica visigòtica de culte dedicada a aquests màrtirs, a la qual se superposà, al segle XII, l'església romànica de Santa Maria del Miracle. Tàrraco va ésser una de les poques ciutats d'Hispània on es va bastir un amfiteatre, fet que confirma la importància i representativitat política de la colònia en el decurs dels dos primers segles de la nostra Era. Ubicat fora del primitiu recinte emmurallat, al costat de l'actual platja del Miracle. Les excavacions arqueològiques permeten datar la seva construcció en l'època de la dinastia Flàvia (segona meitat del segle I dC). De planta el·liptica; les dimensions màximes del mateix són 130 x 102 m.[2] Presenta dos elements funcionals fonamentals: l'arena, en el centre, i on es desenvolupava l'espectacle (on encara s'aprecia una fossa i dependències subterrànies, que segurament devien servir per tancar les feres destinades als jocs), i la cavea, o graderia, on s'ubicava el públic. Les grades eren construïdes damunt d'un pòdium, fet de carreus, per protegir els espectadors en els espectacles amb participació de feres. La situació de l'amfiteatre a la vessant del turó que baixa fins a la mar va permetre aprofitar la mateixa roca natural per a la construcció de les grades, la imma i media cavea, del sector N.O. Per a la resta es van bastir grans estructures mitjançant monumentals arcs i voltes, en formigó, opus caementicium i amb blocs d'opus quadratum. Dos murets dividien les graderies en tres sectors on se situaven els espectadors segons la seva categoria social. Les places preferents eren les situades més a prop de l'arena. A cada sector (maenianum) hi havia un passadís per facilitar el desplaçament dels assistents. Per sota les grades discorrien, també, una sèrie de passadissos que es comunicaven amb els distints maenianum, o sectors, mitjançant unes obertures o vomitoria. Davant les vomitores es troben petites escales que baixen entre les grades, dividint cada maenianum en seccions en forma de falca. És a dir, el sistema és molt funcional i encara ara s'empra en els grans edificis d'espectacles. El podi es conserva parcialment, tindria una alçada de 3,25 m i la seva decoració original era de pintura sobre dels blocs de pedra local, revestit amb lloses de marbre (possiblement durant la restauració de l'edifici l'any 218). Tant la primera decoració pintada, com la segona amb lloses es conserven en la zona nord-oriental. A aquesta reforma correspon la inscripció considerada més llarga de la península Ibèrica, en commemoració de la restauració. Estava formada per 52 blocs i se situava en el podi de l'edifici, coronant-lo. El passadís de servei que anava per darrere del podi, de 0,87 m d'ample i 2,50 m d'alçada, estava pavimentat amb petites pedres lligades amb argamassa i la paret que el delimitava era d'opus vitattum. S'han conservat diversos carreus que formaven part del revestiment de les grades, amb inscripcions referents als individus que les ocupaven. Les excavacions arqueològiques dutes a terme a l'amfiteatre han permès recuperar nombrosos blocs de pedra perforats, que tenien funció de contrapès per aixecar la lona que cobria l'amfiteatre, el velum. Les dues portes principals que comunicaven directament l'arena amb les dependències auxiliars i amb l'exterior de l'edifici, s'obrien als extrems del seu eix llarg. Hi ha, també, portes als extrems de l'eix curt, per on sortien gladiadors i feres. En el traçat d'ambdós eixos, per sota del nivell de l'arena, s'obren uns fossats destinats a ubicar serveis auxiliars de l'amfiteatre i dels espectacles que s'hi desenvolupaven. Són visibles actualment. La construcció de l'amfiteatre comportà l'obliteració de la necròpolis de cronologia augustal relacionada amb el traçat de la Via Augusta. Tenia una capacitat aproximada de 14.000 espectadors, i la seva construcció es degué a un sacerdot del culte imperial "Flamen Romae Divorum et Augustorum", es conserva part de la inscripció de donació de l'edifici per part del flamen, durant el principat de Trajà o Adrià. Les investigacions arqueològiques han permès de fixar la cronologia de l'amfiteatre a la segona meitat del segle I dC, fet que palesa la importància assolida per Tàrraco dins de les colònies de l'Imperi. L'any 259 el bisbe de Tarragona, sant Fructuós, fou cremat viu juntament amb els seus diaques a l'arena de l'amfiteatre. En commemoració del martiri, al segle VI hom va construir al lloc del martiri una basílica visigòtica a la qual se superposà l'església romànica del segle XII. Després d'experimentar noves modificacions durant el període gòtic, l'any 1576 el temple fou cedit per l'arquebisbat de Tarragona als frares trinitaris, que hi varen bastir un convent amb un gran pati emmurallat. Entre els anys 1780 i 1911 l'Estat va ser el propietari del conjunt,[4] i durant aquest període va tenir diversos usos (al segle XIX hi van ser allotjats els presos que treballaven a les obres d'ampliació del port de Tarragona)[2] que van ocasionar noves intervencions arquitectòniques. L'any 1862 la construcció del ferrocarril afectà part del monument, el sector de les grades. El 1911 la propietat va passar a l'Ajuntament.[4] A partir de 1914 - 1949 es començà a prendre consciència de la importància de la zona, amb la realització d'excavacions puntuals, tot i que no fou fins a 1951 que es realitzà una excavació sistemàtica. L'any 1964 es reconstruí part de la graderia. Actualment, durant el festival Tàrraco Viva, és l'escenari on es desenvolupen les activitats relacionades amb la reconstrucció històrica de la lluita de gladiadors i també es fan representacions, basades en les actes martirials de Sant Fructuós.

Fortí de Sant Jordi

El Fortí de Sant Jordi és un Baluard construït pels anglesos en el context de la Guerra de Successió, per tal de defensar la línia costanera en la zona de la platja del Miracle.És declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Fortificació costanera de planta trapezoïdal pràcticament reduïda a les seves muralles. Està construïda amb pedra i argamassa. Els murs són atalussats i gruixuts, de pedra picada a la porta, la cornisa d'entrega de l'escarpa i les cantonades. Aquesta fortificació o línia avançada de fortificacions, erigida amb forma atalussada i feta amb pedra i argamassa i destinada a la col·locació de peces d'artilleria, també s'anomena segona línia. Com la primera línia, del segle XVI, unia els diferents baluards. A inicis del segle XVIII es portà a terme una remodelació del sistema general de fortificacions de Tarragona. La remodelació fou dirigit pels anglesos i austríacs en el marc de de la Guerra de Successió. El seu objectiu primordial fou la remodelació de la falsa braga i la creació d'un circuit exterior continu de fortificacions que protegís tot l'arc nord-oriental de la ciutat. Es tractava d'una successió de fortins avançats amb terraplens, camins oberts i tot el que conforma una fortificació moderna. La construcció d'aquestes fortificacions nord-orientals, unides a les que poc abans s'havien començat a erigir per l'oest i pel sud, acabava per formar un heterogeni cinturó fortificat que encerclava tota la banda terrestre de la ciutat. Durant el segle XIX fou utilitzat sobretot en el setge i defensa de Tarragona durant la Guerra del Francès (1811).

Font de la Glorieta de l´Alguer

Fortí de la Reina

El Fortí de la Reina és una construcció militar del segle XVIII bastida en ocasió de la Guerra de Successió, situada de manera estratègica en la Punta del Miracle de Tarragona, controlant la línia de costa. És declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Fortificació costanera de forma trapezoïdal pràcticament reduïda a les seves muralles, construïda amb pedra i argamassa. Presenta una porta a la banda de terra amb arc de mig punt fet amb maons. El baluard construït el 1745 sota la direcció del coronel d'enginyers Miguel Marín amb la col·laboració del comandant Antonio de Olmedo. Sembla que en el 1754 es van fer reparacions. Durant el segle XIX fou utilitzat sobretot en el setge i defensa de Tarragona durant la Guerra del Francès (1811), i en les guerres civils al llarg de tot el segle XIX. Durant el segle XX es van plantejar tota una sèrie de projectes per donar un nou ús a l'espai. El 1927 es va publicar la possibilitat d'urbanitzar la zona. El projecte era ambiciós i contemplava construir un casino-hotel al seu interior. L'edifici fou inventariat per la Dirección General de Bellas Artes del Ministerio de Educación y Ciencia, en compliment del decret de 22 d'abril de 1949. El 1953 l'ajuntament va declarar zona verda l'entorn del monument encara que s'acceptava la construcció d'un hotel. El 1954 es va anunciar que el Ministeri d'Informació i Turisme construiria un hotel, fet que al final no es va portar a terme. El 1962 es va acceptar tramitar la sol·licitud d'un balneari-restaurant que tampoc es va realitzar. El 1963, Josep Maria Monravà va dibuixar els plànols del que havia de ser un restaurant amb un edifici de 14 plantes i 84 cases que tampoc es va tirar endavant. El 1965 a pocs metres es va construir el restaurant Marina Roc, es va denegar la seva obertura i va ser enderrocat. L'espai va restar desocupat fins que el 1989 l'Ajuntament va concedir la llicència per a construir-hi un restaurant. Les denúncies i processos judicials han portat a la sentència de demolició del restaurant l'any 2007

Platja dels Cossis

Arquitectura religiosa

Platja de l´Arrabassada

Situada a uns 2 km del centre de Tarragona aquest arenal de 500 m de longitud es un dels preferits pels Visitants i habitants aquesta ciutat. Una bonica platja delimitada per penya-segats de baixa altura i esquitxada de palmeres que li donen un toc exòtic a una platja urbana excel·lent. Una altra de les trucades platges urbanes de Tarragona, que encara que estigui una mica més allunyada del centre que la platja del Miracle encara està prou a prop com per a cridar platja urbana. Aquí, a diferència de la platja del Miracle la qualitat de sorra és boníssima i depenent del dia l'aigua pot estar molt clara i cristal·lina. Compta amb un xiringuito a cada costat de la platja on prendre un refresc o menjar deliciosos plats típics de la zona. La platja ofereix molt bons serveis i instal·lacions com ara dutxes, lavabos, llocs de socorristes així com lloguer de gandules durant la temporada. El magnífic passeig que la voreja esquitxat de palmeres és ideal per caminar o fer esport. Si us agrada caminar, des d'aquí hi ha una bonica excursió cap a la veïna platja de la Savinossa. Vorejant els penya-segats a través d'un GR arribem a aquesta platja. És aquí, des dels petits penya-segats al nord de la platja abans de prendre el camí cap a la veïna platja de Savinossa on trobarem el gran edifici de l'antic Orfanato de Tarragona. En un inici el lloc va ser construït com un Hospital per a tuberculosos en l'any 1929, després va ser usat durant any per a diferents fins i desallotjat finalment el 1976. Construït entre la platja de l'Arrabassada i la Sabinosa per l'arquitecte Francesc Monravà Soler, aquest lloc conté una història inquietant.

Antic Preventori de la Sabinosa

El Preventori de la Sabinosa és un complex d'edificis situat entre les platges de l'Arrabassada i la Sabinosa a Tarragona. La seva construcció va començar en 1929, sota el disseny de l'arquitecte Francesc Monravà i Soler i va ser inaugurat el 1932. Va funcionar com preventori antituberculós infantil des d'aquest any fins a 1936, any en què va ser convertit en hospital de sang per atendre els ferits del bàndol republicà que havien participat en la Batalla de l'Ebro. Posteriorment va tornar a funcionar com a preventori antituberculós des de 1946 fins a 1967. Després del seu tancament com preventorio el 1967, el complex d'edificis va quedar destinat com a refugi de persones en cas d'emergència o per atendre a un gran nombre de malalts en cas que els hospitals quedessin desbordats de pacients durant finals de la Dècada de 1960 va acollir els nens de València que s'havien vist afectats per les inundacions en aquella ciutat i posteriorment durant diversos anys de la dècada de 1970 a les persones que havien perdut les seves cases a causa del desbordament del Riu Francolí. Finalment, el complex d'edificis va ser tancat en 1976. En l'actualitat es troba en estat d'abandó. Els terrenys on es troba actualment el preventori, van ser donats per Llucià Schmid i Vilardaga a la Casa de la Beneficència de la Diputació de Tarragona, com així va disposar en el seu testament, redactat el 9 de febrer de 1911, dos dies abans de morir. els terrenys incloïen cinc finques que es trobaven sobre una península rocosa entre les platges de l'Arrabassada i la Sabinosa. El 1920, els terrenys van ser cercados. En 1927 va ser aprovat el projecte de l'arquitecte Francesc Monravà i Soler per part de la Diputació de Tarragona. La construcció va començar el 1929 i el preventori va ser inaugurat en 1932. Durant quatre anys va funcionar com preventorio antituberculós fins al començament de la guerra civil, quan va ser convertit en hospital de sang, acollint els ferits del bàndol republicà a la Batalla de l'Ebre. a dia d'avui es poden trobar dos dels búnquers construïts durant la guerra civil en els penya-segats que envolten l'preventorio. En 1941 va ser abandonado i no va ser fins a 1946 quan va tornar a funcionar com a preventori antituberculós de nou. Durant 21 anys, van arribar al Preventori de la Sabinosa centenars de nens sans des de diferents regions d'Espanya per evitar el contagi de la tuberculosi, malaltia que matava en aquells moments a milers de persones al país. El 1967, Francisco Franco va ordenar el tancament del preventori, degut en part al fet que la tuberculosi era una malaltia que es trobava eradicada. Durant finals dels anys 60 va acollir els nens valencians afectats per les inundacions de València i durant la primera i part de la segona meitat dels anys 70 el preventori va esdevenir un lloc d'acollida a les persones afectades pel desbordament del riu Francolí , es van construir barracons al voltant del preventori a manera d'habitatges fins que van ser traslladats a l'barri de l'Esperança de Tarragona. el 1976, el preventori va ser tancat definitivament

Platja de la Sabinosa

La bonica platja de la Sabinosa té uns 350 m de longitud compta amb la característica que a partir d'aproximadament la meitat de la platja cap a la seva zona nord és considerada platja nudista i en ella conviuen els dos ambients harmoniosament. L'aigua a la Platja de la Sabinosa és cristal·lina i de poca profunditat, perfecta per anar amb nens petits, a més ofereix bons serveis com banys, dutxes, llocs de socorristes o lloguer de pedals aquàtics. La platja no ofereix passeig marítim però compta amb un bon xiringuito on prendre alguna cosa, no podeu deixar de tastar els deliciosos plats de la guingueta Pepe 's & lluers. Si us agrada caminar, des d'aquí es pot fer una bonica excursió cap a la Platja de l'Arrabassada vorejant la costa i els seus penya-segats. El paisatge és preciós en aquesta zona verge és preciós ia més podrem veure l'imponent edifici abandonat que albergava l'antic orfenat de Tarragona. Aquest edifici va ser construït al 1929 com un refugi preventiu per a tuberculosos i més tard, compliria diferents funcions fins a finalment ser abandonat el 1976. La Platja Sabinosa disposa d'aparcament gratuït a només 100m de la platja, encara que durant els mesos de temporada alta cal arribar aviat perquè s'omple fàcilment. Aquesta és una platja totalment recomanable tant si sou amants del nudisme com si no. Si esteu a Tarragona i busqueu una platja de qualitat, sense haver de recórrer molts quilòmetres, aquesta és la vostra platja.

Platja dels Capellans

Preciosa cala de sorra de tot just 60 m de longitud, salvatge i aïllada. Aquesta platja compta amb unes aigües cristal·lines excepcionals i uns petits penya-segats coronats per un bosc de pins que donen forma a un dels racons més màgics del Litoral. La Platja a els Capellans de Tarragona compta costat de Cala Fonda (també anomenada Waikiki), Platja Roca Plana i Cala Jovera amb el distintiu de Platges Verges de Tarragona. Per moments oblidem que estem realment a poc minuts d'una gran urbs com Tarragona. Aquí no hi ha xiringuitos, així que recomanem portar menjar i beguda si penseu passar tot el dia a la platja. La cala compta amb una bonica zona de pícnic sota l'ombra del frondós bosc de pins. Aquesta zona està una mica elevada sobre el nivell del mar i s'accedeix a ella per unes escales des d'on es respira un aire pur i refrescant.

Platja Llarga

La Platja Llarga és una platja que en el seu extrem nord es troba amb el EIN de la Punta de la Móra[1] , i l'únic accés que té és per la seva zona sud, ja que en molt bona part de la seva llargada hi ha un càmping. Es tracta de la platja més llarga de Tarragona amb uns 3km de sorra fina, i una amplada mitjana de 30m. S'hi pot arribar en cotxe per la carretera N-340. És un espai natural d'un especial valor paisatgístic. Aquesta platja, de 3000 metres de longitud és una de les de major qualitat de la Costa Daurada. Espaiosa i de sorra molt fina, disposa de dutxes, serveis sanitaris, vigilància i salvament. La Platja Llarga està coronada pel Bosc de la Marquesa, amb pins de dimensions importants on trobem un espai natural que conserva les característiques dels boscos de pi al costat del mar. S'estén fins a la Punta de la Móra i ofereix recer a nombroses aus, amb pins retorçats a contravent, recolzats sobre les roques i que conviuen amb arbustos propis de les zones marítimes. El Bosc de la Marquesa és un paratge preciós i molt valuós que tots hem de cuidar, gaudint-ho i conservant-ho com una joia natural. És molt interessant realitzar aquesta ruta. Molt prop de la Platja Llarga trobem la Pedrera del Mèdol, una pedrera d'origen romà que, després de segles, la vegetació ha reconquistat creant un bosc molt especial, on encara es troba un monòlit que assenyala el nivell que tenia la pedra abans que es comencés l'extracció de blocs de pedra. A més, té totes les comoditats que es poden demanar: Disposa d'estacionament per a cotxes. Disposa d'un càmping de gran capacitat i bungalous al costat de la platja La N-340 Tarragona-Barcelona és a pocs metres i té molt bona entrada. Disposa de dutxes i lavabos, a més de bars per a poder menjar o beure el que ens vingui de gust. Un ambient molt relaxat i familiar que és molt a tenir en compte, sobretot si anem amb nens o persones grans

Platja de l´Arboçar

Coneguda popularment per la “Waikiki” ha rebut, juntament amb la platja de Becs (anteriorment platja Roca Plana), Els Capellans i la Cala Jovera, el guardó platges verges del litoral de Tarragona. Al vell mig del Bosc de la Marquesa, dintre PEIN Tamarit Punta de la Móra, cogestionat per l’entitat DEPANA, per accedir a aquesta platja nudista és necessari fer una caminada des de platja Llarga, en direcció est (tres quilòmetres). Equipaments: Disposa de 4 papereres a la sorra i 1 bateria de reciclatge, però no disposa de dutxes ni lavabos. En aquesta platja no hi ha servei de salvament ni socorrisme.

Torre de la Móra

Torre de la Móra és una torre del municipi de Tarragona declarada bé cultural d'interès nacional. Està situada en un promontori rocós (Punta de la Móra), rodejada per una urbanització i pel càmping. La construcció és circular, de 4,20 m de diàmetre intern, 1,50 m de gruix de murs i 0,80 m de sortida en talús del sòcol. L'aparell és de maçoneria amb les obertures emmarcades per carreus. La porta d'accés es troba al nord, sobre el talús, i és de llinda. Està protegida per un matacà existent en la part superior de la torre. Actualment s'hi puja per una escala d'obra en la part exterior de la torre que és d'època moderna. A l'alçada del primer pis hi ha tres troneres quadrades, vigilant el mar pel sud, est i oest. Per l'interior no hi ha accés a la planta baixa, que està reomplerta de terra. Una volta cupuliforme tanca el primer pis en la que hi ha un orifici quadrat de comunicació. A la part alta es conserva un embigat de fusta, sota la terrassa, en molt mal estat.A diferència de la resta de torres de la zona aquesta està molt ben documentada, ja que mossèn Sanç Capdevila va localitzar i publicar el contracte de construcció que data de l'any 1562 en el qual s'especifiquen les seves característiques tècniques. La determinació de la seva construcció s'havia pres un any abans com a conseqüència dels actes de pirateria dels moros. Per tant, aquesta torre s'han situar en el context de les freqüents incursions de pirates moros que assolaren les costes durant els segles XVI i XVII. Destaca sobre les altres torres associades a masos, de cronologia similar, pel fet de ser de grans dimensions i d'estar dotada de troneres per a peces artilleres. L'explicació rau en el fet que és una obra del comú de Tamarit i no d'un particular.

Platja de la Mora

La Platja La Mora està situada a la Costa Daurada de Tarragona. Té una extensió de 450 metres amb una amplada de 70 metres. El grau deocupación d'aquesta platja és de nivell mitjà. És una Platja semiurbana amb passeig marítim al llarg de tot el seu extensió. La Platja La Mora ha estat guardonada amb bandera blava. És una platja composta íntegrament per sorra daurada i l'onatge que té el mar en aquesta localització és força suau. LaPlaya disposa d'accés a minusvàlids. La platja de la Mora és una cala petita en la qual podem gaudir de la seva aigua neta i transparent, la tranquil·litat de la gent, la seva neteja i el seu espectacular temps assolellat que acompanya. Val la pena allunyar-se una mica del centre de Tarragona per poder descobir aquesta platja. Bandera blava i sorra fina i daurada amb accés per a minusvàlids i sense gaire massificació. Des d'aquesta platja es poden realitzar diverses rutes a peu fins a Tamarit (part del Camí de Ronda) i també és un bon lloc per fer activitats nàutiques, ja que l'entrada i sortida a la mar sol ser bastant tranquil·la. La sorra de la platja és molt fina i no té grans desnivells per a l'entrada al mar, de manera que els nens petits poden ficar-se a l'aigua sense gaire perill. Fins i tot en dies de vent i bandera groga, els petits poden estar jugant a la vora amb total tranquil·litat. La platja de la Mora està al costat del càmping Torre de la Mora. Aquesta platja també disposa d'una petita cala al costat que només té accés des del càmping. És una platja paradisíaca a la temporada baixa. Quan arriba l'estiu sembla la platja ideal per a parelles amb nens per ser una platja segura. Per als amants del nudisme, la Waikiki que està al costat en un breu passeig pel bosc (el càmping La Mora va tallar el pas per la platja amb la seva tanca) i és obligat creuar un tram de bosc per accedir-hi.