L'Empordanet: La Bisbal, Vulpellac i Castell d'Empordà

Museu de la Ceràmica

Aparcament

El Daró

Pont Vell

El pont que travessa el riu Daró des del portal de la muralla de la Bisbal, cap a Girona, té origen medieval tot i que la construcció que s'ha conservat és de l'any 1605. Va ser construït per iniciativa del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo. Consta de dues grans arcades separades per un pilar central, que s'eixampla en angle pels dos costats i que és on hi havia un portal amb torre. Ara hi ha una pedra de terme on hi ha gravada la creu de la Bisbal.

Aparcament

Esquerra

Font del Remei

Dreta

Pineda

Esquerra

Corriol

Torre

Esquerra

Volta de la Mel

Can Pere Bassó

Riu Daró

Esquerra 1

Esquerra 2

Dipòsit

Dipòsits de Puig Negre

Dreta

Castell d'Empordà

El castell d'Empordà, o de Llaneres, que dóna nom al petit nucli que l'envolta, degué ser construït cap a la fi del segle XIII pel comte d'Empúries Ponç V, en un indret fronterer entre aquest comtat i el de Girona, de domini reial, i la possessió episcopal de la Bisbal. D'aquell castell en resta la torre mestra, amb el seu portal adovellat i altres elements d'època gòtica, com la finestra coronella situada prop de la torre. A l'altre costat de la mateixa es conserva una altra finestra d'estil renaixentista, fruit de les reformes que la família Margarit va efectuar, a partir del segle XVI, per convertir el castell en palau residencial. Al segle XIII el castell havia estat donat en feu pel comte Ponç V a Guillem de Vilagut, la família del qual el va posseir fins al segle XV. L'any 1413, el castell va ser adquirit per Bernat de Santfeliu, senyor d'Ullastret. La seva pubilla, Francesca de Santfeliu Vilaragut, es va casar l'any 1421 amb Bernat de Margarit de Peguera, donant lloc a la nissaga dels Margarit-Sant Feliu, senyors de Castell d'Empordà des de llavors. Bernat de Margarit va tenir un paper important a favor de Joan II en la Guerra Civil catalana del segle XV. La seva filla, Constança Margarit es va casar l'any 1455 amb el cavaller barceloní Joan de Bertran. El seu fill, Pere Bertran i de Margarit, més conegut com a capità Margarit, a més de senyor de Castell d'Empordà va ser va un important militar i marí que va participar en el segon viatge de Colom a les Índies, on va ser nomenat governador de la fortalesa de Sant Tomàs, a les Antilles. A la mateixa nissaga va pertànyer Josep de Margarit i de Biure (1602-1685), marquès d'Aguilar i cap de les milícies de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors. Els Margarit van seguir sent senyors de Castell d'Empordà fins a la darreria del segle XVIII. Al segle XIX va pertànyer als Bon de Margarit. Després, ja convertit en un mas agrícola, va passar a mans de Gaietà Cruxent, el qual el va vendre, l'any 1861, a Joaquim Boy. Els seus descendents en van mantenir la propietat fins a la darreria del segle XX, deixant el castell en mans de masovers. L'any 1999, després d'anys d'abandonament, va ser adquirit per Albert Diks i Margo Vereijken, la parella fundadora de l’hotel restaurant que avui l'ocupa.

Vulpellac

L'antic municipi de Vulpellac comprèn una zona aturonada, a ponent i al nord est amb el punt més elevat al puig Negre (109 m. d'alt), que forma part de la serra de Sant Ramon, límit amb el terme veí de La Bisbal d'Empordà. El poble està conformat per un nucli medieval de notable interès arquitectònic, que s’estructura al voltant del castell-palau i l’església parroquial de Sant Julià i Santa Bassilissa. El nucli va ser declarat l’any 2009 per la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat com a bé cultural d’interès nacional (BCIN) en la categoria de conjunt històric.

Les Voltes

Voltes d'en Galí

Castell Palau

El lloc, possessió secular del bisbat de Girona, està documentat des de l'any 904 però el castell no és esmentat fins a l'any 1180, tot i que el seu origen pot ser anterior. Durant els segles XII i XIII va ser objecte d'enfrontament entre el bisbat i la família Cruïlles, fins que el rei Jaume I va donar a la seu episcopal la plena jurisdicció. L'edifici, restaurat durant la segona meitat del segle XX, conserva l'estructura romànica tardana (probablement de la fi del segle XII o inicis del XIII) i l'aspecte que va adquirir durant les reformes dels segles XVI i XVII, les quals el van transformar en un palau residencial urbà. Consta de planta baixa i planta noble, més un pis superior lateral, on hi ha la capella. Les estances es distribueixen al voltant d'un pati interior, on hi ha les escales. La façana principal ofereix una imatge de fortalesa, amb un matacà a la part superior de l'eix central, i alhora de casal nobiliari mercès a la sumptuositat del treball escultòric del portal i les llindes de les quatre finestres de la planta noble, decorades amb símbols episcopals i els escuts heràldics d'alguns bisbes de l'època. El portal està flanquejat amb dues columnes toscanes i està capçat amb un frontó semicircular trencat. Al centre hi podem veure l'escut del bisbe Arévalo de Zuazo i la data de 1604. Interiorment, es distribueix amb una planta baixa on hi ha les dependències de servei, com les cavallerisses, la presó o la bodega, i la planta noble, on hi ha les sales residencials, la cuina i el menjador i l'estança principal, que era la sala capitular. La major part d'aquests espais estan coberts amb voltes de canó apuntades. Al terrat hi ha la capella, de planta rectangular coberta amb volta de canó i absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. La seva porta està formada per dos arcs de mig punt adovellats, en degradació.

Plaça Major

Finca privada

Aparcament

Hotel