Les 14 ermites de Cardó

Qualifico la ruta de moderada no per la distància ni pel desnivell sinó per les característiques del perfil de la ruta i pel fet que des de l'ermita de Sant Joan fins a l'ermita de Sant Jeroni anirem majoritàriament per senders on la vegetació està tapant el camí.


L'ermitatge de Cardó és un conjunt de catorze ermites que s’aixequen a la serra de Cardó, dintre del terme municipal de Benifallet (Baix Ebre), a l’entorn del monestir de Sant Hilarió, encimbellat dalt d’un espadat rocós conegut com salt del Frare, al costat del barranc de Sallent. L’origen d’aquestes dependències es remunten a la primeria del segle XVII, quan s’instal·là una comunitat carmelita.

Al voltant del convent es van construir les ermites. Tot i que el conjunt va ser abandonat l’any 1835 després de la desamortització de Mendizábal, van tornar a ser utilitzades al posar-se en marxa el balneari, inaugurat el 1866 i que va estar en funcionament fins al 1967, amb el parèntesi de la Guerra Civil, quan va servir d’hospital a l’exèrcit republicà. Més endavant, al 1974, s’hi va instal·lar una planta embotelladora d’aigua mineral, que està paralitzada des de l’any 2007. Tot plegat, està provocant un deteriorament inexorable de les edificacions, catalogades com a obra monumental inclosa en l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L’estructura constructiva de les ermites era molt similar i estaven distribuïdes en quatre sales: un pòrtic, un oratori, una cel·la i una petita cuina, i que es troben en un lamentable estat d’abandó, tot i que n’hi ha algunes en estat més ruïnós que altres que han perdut la teulada i que és la ferida més greu que pot patir una construcció, doncs obre la porta al deteriorament de la resta.

L’itinerari circular que s’exposa recorre l’ermitori en el següent ordre:

1. Ermita de Sant Elies
2. Ermita de la Mare de Déu del Carme
3. Ermita de la Santíssima Trinitat
4. Ermita de Sant Àngel (o de l’Àngel Custodi)
5. Ermita de Santa Agnès
6. Ermita de Sant Roc
7. Ermita de Sant Josep
8. Ermita de Sant Simeó (o de la Columna)
9. Ermita de Sant Onofre (o de l’Agulla)
10. Ermita de Sant Joan Baptista
11. Ermita de Sant Bernat
12. Ermita de Santa Anna
13. Ermita de Sant Jeroni
14. Ermita de Santa Teresa

Per accedir al balneari de Cardó seguirem la virada i estreta carretera (TV-3021), inaugurada l’any 1904, en substitució de l’antiga pista de Tivenys, oberta l’any 1885, que del nucli de Rasquera, després de 9 km, acaba a la zona d’aparcament del santuari.
Davant de l’esplanada on deixem el cotxe, veurem un rètol que indica la direcció a l’ermitori de la vall de Cardó, tractant-se, però del camí pel que tornarem, doncs en el nostre cas reculem uns metres per la carretera, per trobar-nos a la dreta i en un revolt l’ermita de Sant Elies#1.
Baixem uns metres més i parem compte a un camí que té barrat el pas amb una tanca metàl·lica, que passem per un costat i baixem a un barranc on hi ha el pantà que recollia l’aigua de diferents torrents i fonts, on es troba l’ermita de la Mare de Déu del Carme#2.
Reculem uns metres pel camí, parant compte amb un trencall que hi ha a l’esquerra, marcat amb un punt de color verd fluorescent (anirem trobat uns quants al llarg de la primera meitat de la ruta), que ens deixa al costat d’una construcció anomenada la Pallissa.
Travessem la carretera i ens dirigim a l’accés al sender que ens enfilarà fins al portell de Cosp, conegut com a Camí dels Frares, que ens farà passar pel mig de l’ermita de la Santíssima Trinitat#3, una de les més curioses del conjunt, doncs a les quadres pel bestiar hi ha unes lloses on es llegeixen els noms d’Ampurdá, Sardana, Montseny i Canigó. També veurem a l’exterior el safareig i les latrines. Anem guanyant alçada, trobant les restes del que van ser els antics passos del Calvari, fins arribar a l’ermita de Sant Àngel o de l’Àngel Custodi#4, que estava voltada per un mur, del que encara s’hi conserva algun tram.

El camí segueix pujant, s’apropa a la paret rogenca del cingle i ens acaba deixant al portell de Cosp, important pas natural, que era un dels antics accessos al monestir, on hi ha un rètol indicador, marxant en el nostre cas a la dreta, en direcció a la cova Lluminosa i la roca Foradada, dos indrets geològicament molt interessants, que en aquest recorregut no visitarem, però que no poden passar per alt en una altra ruta per la serra.
Remuntem per un sender i ens enfilem per una mena de carena, que més endavant va a flanqueig per sota les parets del sector SW de la punta de les Ortigues, fins arribar a un encreuament fitat, on un sender equipat amb una cadena ens portaria a la cova Lluminosa.
En el nostre cas marxem a la dreta, per un corriol força evident, on anem trobant algunes fites, baixant pel llom de la carena, per terreny trencat, fins entrar a una zona boscosa, que en descens travessa un torrent i, després de passar per la font, ens deixa a les ruïnes de l’ermita de Santa Agnès#5, que ens proporciona una de les millors vistes d’aquest vessant de la vall.
Tant el camí que hem seguit fins a arribar a l’ermita de Santa Agnès com el que prendrem a continuació són senders que l’AE La Picossa ha recuperat en els últims anys quedant ben palesa la feinada que els hi haurà suposat habilitar-ho, ja que l’entorn és ben feréstec.


Sortim de la torrentera a la cruïlla amb un dels senders més fressats de la serra, on hi ha instal·lat un rètol. Reculem uns metres i visitem l’ermita de Sant Roc#6, on encara brolla la font de la Ronya, amb unes aigües que tenien propietats curatives. Seguim el camí torrent avall, passant per la font del Prior, fins que una mica més endavant, trobem l’ermita i la font de Sant Josep#7, de la que surt una escala tallada a la roca que baixa als peus d’un cingle, on veurem una cova obrada, abans de tornar al camí del balneari, que abandonarem per l’esquerra en una cruïlla senyalitzada en direcció al barranc de la Columna, on trobem la font de l’Avellanar.
El camí, gairebé en horitzontal, passa per sota l’encimbellada ermita de Sant Simeó, fins arribar a un encreuament on per la dreta prové la pista que puja del balneari.
Marxem a l’esquerra fins una nova cruïlla, després de passar per la font de la Columna. Des d’aquí anirem a visitar l’espectacular ermita de la Columna o de Sant Simeó#8, sens dubte la més emblemàtica i visitada de tot l’ermitatge, però és que està construïda sobre un esvelt penyal (d’aquí li ve el nom), a la que es pot accedir gràcies a unes escales que s'obren per un dels costats de la roca. Sembla que s’hi estiguin duent unes obres de rehabilitació.

Retornem a la cruïlla i creuem el barranc, des d’on un camí perfectament traçat s’enfila dibuixant un seguit de giragonses, fins a situar-nos a l’esperó de roca on es troba l’ermita de Sant Onofre#9, que, per la seva situació enlairada, també esdevé una excel·lent balconada. De fet també se la coneix com la de l’Agulla. Marxem uns metres per on hem vingut, per seguir un sender que avança per una mena d’aresta, sense cap complicació, i que va perdent alçada, rebent més avall per l’esquerra el camí que prové de la cova dels Porcs, que està situada als peus del portell de Cardó. Arribem a una clariana al mig de l’alzinar, on trobem la més que curiosa font de l’Argilagar, degut a que es tracta d’una construcció de pedra seca que davalla en forma de rampa entre murs.
Seguim baixant i en poca estona tornem a trobar la pista del Camí Vell de Tivenys, que seguim en pujada, parant compte, al cap de molt pocs metres, a un corriolet amb una fita de pedres, que hi ha a la dreta, ja que és l’amagada entrada a l’ermita de Sant Joan Baptista#10.
De nou a la pista, anem pujant, travessant el barranc de la font de l’Oliver, on aquesta fa un marcat revolt, fins que uns metres més endavant i a la dreta, una nova fita de pedres ens marca l’accés al sender que ens deixarà al fons del barranc de la font del Pastor.
Ens toca fer una sifonada per un camí que, com deixi de ser transitat, aviat necessitarà d’una neteja, doncs la vegetació dificulta en algun tram el nostre avanç, tot i que els contraforts de pedra seca ens indiquen de la importància que devia de tenir en el seu moment.
Travessada la torrentera, ens enfilem, passant pel costat del pou que abastia d’aigua l’ermita de Sant Bernat#11, que també es coneix com la Cremada. Pel que sembla, va ser la primera que es va construir i també la primera a enfonsar-se. Poc després de la seva destrucció, va patir les conseqüències d'un dels diversos incendis que es van produir en aquesta zona i potser d’aquí li ve el nom. Junt amb la de Sant Jeroni, que veurem més endavant, és la que pitjor es conserva.

Remuntem uns metres el barranc fins que arribem a tocar el coll de Murtero, que queda una mica a l’esquerra i que és un altre dels accessos naturals a la vall. Trobem un pal indicador del 50è dia del camí de muntanya, al costat d’un antic forn de calç, havent de seguir a la dreta en direcció al camí de Calses i l’ermita de Santa Anna. Hem de parar compte, al cap d’uns 260 metres, a una desdibuixada cruïlla amb una fita de pedres, ja que hem de marxar a la dreta, cara avall, baixant der forma directa per un camí que, com el de Sant Bernat, té trams obrats, però en l’actualitat comença a tapar-se. Després de perdre uns 170 metres de desnivell per aquest sender, arribem a una mena de clariana, d’aspecte terrós, on per la dreta marxa de pla un corriol que en un anar i tornar ens portarà a l’ermita de Santa Anna12. La visitem i tornem per on hem vingut fins a l’esplanada, prenent el sender que marxa a l’esquerra.
En pocs metres trobem l’antiga muralla de pedra que s’aixeca perimetralment per aquest sector dels terrenys del monestir, baixant-nos el sender fins a la llera del barranc de la font del Pastor. El travessem i seguim en clara direcció al balneari, però en un punt on fa un revolt a la dreta, hem de parar compte a una fita de pedres, que ens marca l’entrada a una mena de corriol poc definit pel que enllaçarem amb el Camí Vell de Tivenys.
Hem de pujar seguint unes llastres de roca, fins que passat un curt tram emboscat connectem de nou amb la pista. Girem a la dreta, per fer un tram d’anada i tornada, que ens durà fins a l’ermita de Sant Jeroni13, havent de fer-ho perdent alçada per un corriol curt però una mica tortuós. Aquesta ermita és la que està més deteriorada de totes, restant dempeus part d’un mur i la base d’una columna. També veurem la boca del pou que l’abastia d’aigua.

Retrobem la pista, i marxem a l’esquerra, passant però primer, en un revolt, per un mirador circular que s’aixeca sobre les dependències del monestir-balneari, des d’on també es té una bona panoràmica sobre el barranc i l’ermita de la Columna. Avancem per la pista, trobem la cruïlla que porta a les ermites de Sant Simeó i Sant Onofre (una cadena barra el pas) i parem compte a un corriol que s’enfila per l’esquerra pista amunt, que ens durà, fins a la darrera de les ermites, la de Santa Teresa14, que és la més propera al monestir. Desfem parcialment els nostres passos i ens fixem en un corriol que marxa recte, tomba a l’esquerra, baixant per uns graons de pedra, i ens deixa a una petita esllavissada (on hi ha el tub de l’aigua que baixa del dipòsit de Santa Teresa), que haurem de salvar amb compte, per acabar per darrer cop a la pista, al costat mateix de l’aparcament, on donem per tancat aquest recorregut.


Ressenya de xrs1959