Les Garrigues: Punta del Curull/Tossa del Quico (1.021m), des de Vilanova de Prades.Passant pels Calaixos i l'Ermita Sant Miquel

Arribem a la següent setmana, i un gRan aMic de Vida, l'Alberto, té vacances i em proposa anar a fer alguna ruta dels sostres que estic fent. I mirant mirant, veig que per la zona de la Serra de Prades em queda per fer la Punta del Curull, sostre de Les Garrigues. Li dic la idea, i em diu: endavant!
A les 9:15 del matí el passo a buscar, una mica adormit, però content! I és que em fa molta il.lusió compartir el dia amb ell. Crec que el Temps és el bé més preuat que tenim, i compartir-lo amb la gent que estimem, per mí, és de les coses més especials que es poden fer. Que un dia seu de vacances el dediqui a nosaltres, doncs ho valoro un munt, i res, que per mí, això és Vida!
Total, que 55 minuts de carretera; conversa de tema en tema; música dels Manel; dos senyors grans que es miravem molt una bobina d'aquelles que porten cable de fibra òptica que fiquen a les carreteres; un cotxe amb un carro aborat; Alberto i jo treient el tema de que aquesta bobina pot desaparèixer aviat; carretera estreta final com la de Marimunt; i arribem a Vilanova de Prades. Aparquem, i anem a Ca la Montserrat a fer "el café" que el col.lega sempre necessita abans de fer qualsevol cosa, i l'acompanyem d'uns bollos amb aumella de l'Orteu. Companyero tranquil, jo satisfet, i a caminar!
La ruta inicia al poble i de seguida trobem un sender que puja. Les marques que seguim són ratlles blanques i grogues, i a moments, una ferradura pintada de groc. Es va pujant sense cap dificultat.
En breu ens desviem per anar a veure la Cova dels Calaixos de l'Ereldo. És recomanable passar per aquest punt ja que la construcció natural és curiosa i bonica. Passem i veiem, arribem al final, i tornem al punt on ens hem desviat per seguir.
Estones de pista, estones de sender, baixada interesant, sobretot per les soles de les sabatilles de córrer de l'Alberto (li vaig dir que vingués amb calçat còmode... però clar... també hagués pogut venir amb les espardenyes de casa...), fins arribar a l'Ermita de Sant Miquel de la Tosca. Un espai obert, amb taules de pedra, i l'ermita. Bé per parar una estona, i a seguir.
Més senders i estones de pista, aquests ja bastant cap amunt, fins arribar a la Punta i Tossa, del Curull i del Quico. Un cartell de ferro amb els seus noms i un del Vilosell; un pessebre a la base (curiós que a molts sostres hi ha pessebres...); un panell amb els punts destacables de l'entorn natural; unes vistes molt guays amb Vilanova a baix; i la placa del 100tenari! Fotos, aquest cop amb l'Alberto, paseo, una mica de vent, aigua, el tentenpié, i cap abaix.
La baixada sense massa dificultat (si no portes unes bambes de corredor...), i una senzilla grimpada abans d'arribar a un camp que ens durà a la pista que va fins al poble.
Al final, no hi ha hagut víctimes, amb un còmput de 3 aterrades d'Alberto i una meva, per feliços. Una mica de flis flis de Cristalmina, i ens regalem un dinar de puta mare al restaurant Els Ceps del càmping.
I quina causalitat que la taula on hem menjat era una bobina d'aquelles que porten cable de fibra òptica.
I quina gran curiositat que tornant, la bobina que miraven aquells dos senyors grans, ja no hi era.
I és que LaVida és tant bunica quan es lliguen caps (amb cable de fibra òptica...)