Les Oliveres i Olzinelles (Itinerari SFB2 de l'Anella Verda de Sant Fruitós de Bages)

El Bosquet de Sant Fruitós de Bages

És un parc d'una gran vitalitat per la seva situació al nucli de Sant Fruitós. Al Bosquet s'hi organitzen diversos actes i festes populars i és un espai ideal per reposar a la gespa, sota els pins i amb una vista privilegiada de la muntanya de Monsterrat. Hi compta amb un parc infantil, una pista esportiva i un circuit de salut.

Pavelló poliesportiu

Brolla de romaní amb ruac. Presència de guix.

Aflorament de calcària de miliòlids

Lloc d'interès geològic del Geoparc de la Catalunya Central

Lloc d'interès geològic del Geoparc de la Catalunya Central

Pedra dels tres forats i mirador

Tombes antropomòrfiques en pedra

Lloc d'enterrament d'inhumació col·lectiu en tombes de blocs. Es tracta de dues tombes excavades a la roca, en uns blocs desplaçats i caiguts. Una d'elles es troba tombada de costat i li falten els extrems. Són de tipus "banyera". La seva orientació segons l'eix E-W i tenen encara l'encaix per a les lloses de coberta i amiden 185 x 40c /175 x 50cm. Es creu que són concretament de l'alta edat mitjana. Història Són conegudes des del 1910 quan Fortà Solà en va publicar l'existència. Josep Barberà, del Museu Arqueològic de Barcelona, les inventariarà l'any 1960. Antoni Daura i Joan Galobart les estudiaren el 1982.

Barraca de pedra seca

Ruïnes de l'esglesiola de Sant Genís de la Vall dels Horts

Actualment l'estat de l'església és de completa ruïna. No és pas possible amb les restes que queden poder reconstruir la seva aparença originària. Actualment la visió del conjunt permet observar les restes d'un edifici de petites dimensions, de possible planta rectangular, sense capçalera exterior. La orientació de l'edifici és fa E-O. L'aparell constructiu és a base de carreus de pedra quadrangulars i rectangulars disposats en fileres força ordenades. Segons informació oral procedent de persones que havien conegut la capella en millor estat, els murs interiors presentaven quatre rebuidats a manera de capelles, situades a cada costat. Hom no recorda on era la porta ni les finestres que tenia, així com tampoc el tipus de cobertura que tenia l'edifici. Història El paratge de Sant Genís es troba format per terres drenades per dos torrents, el que baixa per davant del mas de les Oliveres i el que baixa per Olzinelles. Aquesta zona fou coneguda originàriament com el "Pozol" o "Podol", tal i com apareix a la documentació des del 972 i al llarg de tot el segle XI, però l'aparició de l'església de Sant Genís, li canvià el nom. Més tard s'afegirà el d'Horts, fusionant-se a finals del segle XI en Sant Genís de la Vall dels Horts. BENET (1985:204) L'església apareix esmentada el 1046. La funció parroquial apareix el 1063, així com també el 1077 i el 1079. El problema és saber a qui pertanyia dita església, ja que no apareix en la relació d'esglésies que pertanyien a Sant Benet. En cap de les llistes parroquials, ni les anteriors al 1154, 1361 o 1438, no fan referència a Sant Genís; però, en canvi, el 1280 es féu un capbreu de parroquians d'aquesta parròquia. El mateix any l'encapçalament d'un document afirma que l'església era proveïda pel sagristà de Santa Maria de Ripoll, la qual cosa fa pensar que tenia relació directa amb dit monestir BENET (1985:204) . Cercant documentació posterior al segle XI, trobem la confirmació de la vinculació de Sant Genís amb el monestir de Ripoll quan el 1228 s'afirma que les sagreres de Sant Genís estaven en un alou de Santa Maria de Ripoll. BENET (1985:205). Les primeres dades de propietat dependents de Ripoll comencen a detectar-se a partir del 1023 al lloc del Pozol, però no es pot saber quan li pervingué la propietat, ni si el monestir de Sant Benet també hi tenia béns. Els termes parroquials crearen conflictes amb la veïna parròquia de Sant Fruitós de Bages, i finiren el 1222 quan hom concordà els límits concrets i s'hi plantaren fites. L'església tenia cementiri documentat el 1080 en unes terres al costat de l'església. Al seu voltant es desenvolupà una sagrera i un nucli de població, que segurament desaparegué entorn el selge XII-XIII. L'any 1205 se l'anomenava vila. Es coneix que aquest nucli comptava amb forces cases que s'agrupaven formant un carrer que es troba documentat l'any 1228. La Pesta Negra del 1348 degué ser la causa de la seva desaparició, car el 1365 només tenia dues cases, i el 1378 una. SANCHEZ (1990:40) La funció parroquial la perdé abans del 1685, quan ja era sufragària de Sant Jaume d'Olzinelles. De bon principi degué tenir només un altar, ja que l 1063 es jurà un testament en aquesta església i es feu sobre l'altar de Sant Genís, quan sempre que es pot, es fa sobre un altar secundari. AA.DD. (1984:439) Malgrat tot, al capbreu del segle XVIII, la divisió de masos encara es realitza per parròquies. Lligats a la parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts, apareixen els masos d'Oliveres, els Casals, Montpeità, Torroella, Salas, Carreras, Torra del Pont, i Graner de la Font. PLANS I MAESTRA (2003:91-105) Observacions: Inclòs a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya amb els nº 39 i amb el nº 05 de la Carta Arqueològica de l'Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya. Al segle passat, l'arquitecte Coll i Vilaclara en dibuixà la planta, però aquest dibuix s'ha perdut.

Pelaguer plomós, alzines i calcària de miliòlids

Roure vell

Mas de les Oliveres

El mas Oliveres és format per l'edifici principal que conforma la casa de Can Oliveres, una altra casa aixecada uns metres a migdia utilitzada com a casa dels masovers, i altres elements annexos, com és el cas de dues grans xemeneies properes, pertanyents a una antiga alcoholera i a un molí de vent. Tot el conjunt es troba envoltat per un mur perimetral que envolta el mas, el delimita dels camps propers, i crea un espai interior en forma de pati. L'accés al conjunt és a través d'una porta de ferro que s'obre a ponent del mur i dóna a la façana principal. La casa principal és un edifici de planta quadrangular amb coberta a doble vessant, i carener perpendicular a la façana i coronat per una torreta de dos pisos, acabada en un terrat. Els murs són de mamposteria irregular i arrebossat posteriorment amb ciment pòrtland. Consta de planta baixa i dos pisos. A la façana principal, orientada a ponent, hi ha el portal d'accés que és de llinda en arc rebaixat, i té picaportes de ferro imitant lleons. Al primer pis s'obren un seguit de tres finestres i dos balcons centrals, i al segon pis, cinc finestres de diferents mides, essent més grans les centrals. Totes aquestes finestres de la façana principal són fetes amb llindes monolítiques de pedra picada. A la façana de migdia destaca l'existència d'una gran balconada que s'extén al llarg de tota la façana, a l'alçada del primer pis. Aquest balcó corregut està suspès sobre mènsules de pedra. S'accedeix al balcó per cinc portes adossades, que ocupen l'espai central de la façana, i que són coronades per un arc de mig punt. Al segon pis destaca l'existència d'una galeria porxada oberta formada per un cinc grans arcades d'arc de mig punt. La façana de ponent té un gran cobert s'adossat a l'alçada de la planta baixa i impedint-ne una visió completa. S'aprecien tot de petits finestrons al segon pis. La torre que sobresurt i corona l'edifici és de dos pisos; al segon pis hi ha una finestra a cada façana, són de llinda en arc de mig punt, i decorades amb un guardapols. El terrat superior de la torre és protegit amb una balustrada de columnetes molt atapeïdes. Tot i que no s'ha pogut accedir a l'interior de la casa, a través de l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat, es té constància de l'existència d'un pati porxat dins les dependències de la casa (de 4 m x 40 m x 40 m); és un pati exterior, adossat al cantó nord del mas. Té tres cares porxades d'obra arrebossada. La base de les columnes és alta (80 cm), de secció quadrada. El fust de 40 cm de diàmetre i 1,40 m. d'alçada. Totes compten amb un estret capitell on descansa un arc de mig punt. Sobre els arcs hi ha una balustrada formant una decoració en gelosia. El mur que tanca la porxada acaba amb una decoració dentada, en forma de dents de serra fets amb maó. A escassos metres a migdia de la casa s'ubica un altre edifici que antigament devia fer la funció de residència dels masovers. Es tracta d'una casa de planta rectangular coberta a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana. Compta amb planta baixa, primer i segon pis, malgrat que la seva alçada és inferior a la casa principal, ja que es troba aixecada en un desnivell del terreny. La construcció és feta en parament de pedra irregular, i es troba arrebossada exteriorment amb ciment pòrtland. Aquest edifici manca de qualsevol tipus d'element ornamental. Com a elements complementaris al mas destaca l'existència de dues grans xemeneies. La primera d'elles es troba dins el recinte murat del mas i pertany al que havia estat una antiga alcoholera. Es tracta d'una xemeneia pentagonal que s'assenta sobre un petit edifici que li fa de base. Degut a que no s'ha pogut accedir a l'interior del recinte, no es pot precissar més la descripció. Una segona xemeneia està ubicada uns metres a migdia, fora del perímetre murat del mas, i corresponia a un antic pou d'aigua. És de planta quadrangular atalussada amb la base més ampla, que es va estretant a mida que s'eleva. Observacions: Inclòs a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya amb els nº 45. El pati porxat del mas de les Oliveres apareix amb el nº 46, i la sínia i pou del mas Oliveres amb el nº 47. Història El mas Oliveres és sens dubte un dels masos més antics i més importants econòmicament del terme de Sant Fruitós de Bages. La primera referència documental apareguda referida a un mas anomenat "Olivera" data del 1109, la següent referència documental apareix el 1295. A partir del segle XIV, i almenys fins el segle XVII, s'ha de diferenciar entre el mas Oliveres i el mas Oliver. Aquest darrer exisití almenys fins el segle XVII. Al segle XIII compta amb una part de les terres del mas Om. Al fogatge del 1497 apareix com un dels masos de la parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts. El 1553 com a decarant del mas Oliveres apareix un personatge anomenat Antoni Oliveres SALVADÓ (2003:292) En un llevador de rendes de l'Abadia de Sant Benet del segle XVI, es reconeix que el mas Oliver, pagava al monestir una lliura i 4 sous, quatre quarteres de forment, cinc quarteres d'ordi i civada i quatre gallines . SALVADÓ (2003:232) Al capbreu del segle XVIII, apareix referenciat com un mas pertanyent a la parròquia de Sant Genís de la vall dels Horts i novament amb el nom d'Oliveres. PLANS I MAESTRA (2003:91-105). Arquitectònicament l'edifici actual es correspon amb tota probablitat la segle XVIII, moment de gran activitat econòmica derivada de la vinya. Al segle XIX sofrí algunes transofrmacions, segurament la construcció de la torre quadrangular sobre la teulada i el porxo de la façana nord. Els propietaris actuals afirmen haver mantingut el seu aspecte original sense haver efectuat reformes. Tot sembla indicar que aquest mas fou propietat de la família Oliveres fins a la dècada del 1980, en què fou adquirit pels actuals propietaris.

Alzina monumental de les Oliveres i pi blanc de les Tres Branques

Roure gros

Torrent de Torroella de Dalt

Roure amb molts troncs

Barraca de pedra seca

Mas dels Casals

Mas de planta rectangular, resultat de la suma de diversos cossos afegits formant-ne una estructura comuna. L'edifici es troba aixecat al pendent d'un petit promontori, aprofitant el desnivell que ofereix el terreny. L'accés a l'edifici es realitza per tant des dels pisos superiors. Inicialment s'observa l'existència d'un cos rectangular, que podria tractar-se en principi del cos original de la casa, entorn al qual s'anaren afegint diferents àmbits adossats al voltant. Es tracta en principi d'un cos de planta baixa i primer pis, cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana. Aquest nucli es troba aixecat en mur de mamposteria irregular sense arrebossar amb les cantonades reforçades amb carreus més ben disposats. Aquest nucli originari es troba aixecat aprofitant el pendent d'un petit turó que s'aixeca a ponent de la casa. Cal pensar que la façana principal s'orientava a ponent, i s'accedia directament al primer pis. Aquesta suposició queda reforçada pel fet de que la façana actualment vista -a llevant- manca de portals d'entrada, i només s'obre amb dues finestres balconeres a l'alçada del primer pis. D'altra banda, aquesta façana es troba precedida per un seguit de murs i tancats de pedra, que creen espais destinats al ramats i a les feines agrícoles i ramaderes. A ponent d'aquest cos, s'adossa un altre cos també rectangular, que roman una mica sobreelevat per damunt de l'altre, ja que és fet a la part superior del turonet. Compta amb planta baixa i golfes. La planta baixa d'aquest cos es correspon amb el primer pis del cos primitiu anteriorment descrit. Aquest cos és aixecat en mur de mamposteria irregular on es barregen fileres de maons i pedra, i es cobreix amb una coberta inclinada en direcció a ponent. L'accés actual a la casa es realitza per aquest cos, que es troba encarat a ponent. Per davant de la façana de ponent arriba un caminet, fent les funcions de façana principal. L'accés mitjançant aquesta façana permet l'entrada directa al primer pis de la casa. La façana s'obre amb un portal arquitravat, presidit per una llinda de ciment sense cap decoració ni data afegida. A la façana de migdia s'obren dues finestres rectangulars a la planta baixa, i una portella a l'alçada de les golfes. A migdia d'aquests dos cossos situats en paral·lel, s'ubica un tercer cos, també rectangular, situat en perpendicular als dos anteriors que aprofita també el desnivell del terreny. Es tracta d'un cos cobert amb una coberta inclinada en direcció a migdia, aixecat en mur de pedra fet amb un tipus de mamposteria irregular. La façana de migdia i de llevant d'aquest cos, es troba arrebossada amb ciment pòrtland sense pintar. El mas Els Casals es completa amb un seguit de coberts adossats al nord de la casa, utilitzats com a espai per guardar ramats, fets amb una estructura molt senzilla. En moltes ocasions s'aprofita la paret originària de la casa, afegint una coberta inclinada fins el terra. Es detecta a la cantonada N-O de la casa un element arquitectònic de planta circular, que bé podria tractar-se d'un pou. Història El mas Casals és sens dubte un dels masos més antics del terme de Sant Fruitós. Documentalment apareix dels del 1288 com a mas de la parròquia de Sant Genís de la Vall dels horts. SALVADÓ (2003: 136) La figura del "Casal" com a tal, apareix sempre a la documentació com un alou amb un petit grup d'edificacions, que tenien la finalitat de servir de magatzem, on s'hi devia guardar de tot: la collita de grans, el vi, la palla, l'herba seca, llenya, etc; quan no es tenien llocs especials com les sitges. També es creu que hi deuria haver a les propietats llunyanes, on s'hi podria passar uns dies mentre es feien les feines necessàries per al conreu d'aquelles terres. Alguns d'aquests llogarrets formats per alguns petits edificis-magatzem van acabar convertits el masos, afegint el nom del propietari. Al veí terme de Sant Martí de Torruella es coneix documentalment el nom dels Casals d'Otger, convertit actualment en el mas Casals. Al cas que ens ocupa, a la parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts, apareix en repetides ocasions l'indret dels casals d'Ellemare, segurament l'antecedent del mas casals de Sant Fruitós. Aquest fenomen de convertir uns casals en un mas deuria produir-se pel fet esmentat de tenir en un primer moment sols uns edificis precaris per viure-hi uns dies a l'any, sols per les feines del camp, però posteriorment se cedí l'explotació de les terres a una família que hi residia sempre, o es donà a un fill segon, i s'hi construí una vivenda fixa, si bé se seguí anomenant com a casals, conservant-se fins avui. La seva estructura seria d'una o diverses naus de forma llargada segons la possibilitat d'obtenir bigues per la coberta. Al fogatge del 1497 apareix com un dels masos existents . SALVADÓ (2003:292) El 1515 es declaraven quatre focs a dita parròquia entre ells un representat per Pere Casals . El 1553 ja s'havia produït un canvi de propietat doncs es declarava la presència d'un personatge anomenat Benet Graner, que s'estava al mas Casals. SALVADÓ (2003:293) Al capbreu del segle XVIII apareix també com un dels masos de dita parròquia. PLANS I MAESTRA (2003: 91-105). Arquitectònicament es pot considerar un edifici resultat de l'aglomeració de diversos períodes, aixecat en diverses fases. Una fase més antiga correspondria als segles XVII-XVIII, amb parts molt modificades del segle XIX.

Líquens fruticulosos i alzinar amb pi blanc

Cementiri del Pont de Cabrianes

Ermita de Sant Jaume d'Olzinelles

Es tracta d'una església d'estil romànic bastida el segle XII (1ªmeitat), amb les parets llises i desproveïdes d'ornamentacions. La seva simplicitat i monotonia només són trencades per un finestral obert al centre i que presenta les característiques pròpies de l'època: doble esqueixada i acabat amb un arc de mig punt adovellat. La seva planta mostra un edifici molt simple, format per una nau i un absis semicircular al cantó de llevant. La nau està coberta amb volta de canó i l'absis amb volta d'un quart d'esfera. Un simple ressalt interposat entre aquests dos cossos fa la gradació i obre definitivament l'absis. La porta actual d'accés és d'època moderna i se situa al mur de migjorn, però ocupant el mateix lloc que havia ocupat el portal primitiu. D'aquell encara persisteix un tret característic com és l'arc de mig punt adovellat present en el seu acabament. Per últim, a la part superior i a la banda dreta de la porta hi ha una obertura rectangular moderna. El mur de ponent és coronat per un campanar que s'aixeca mitjançant una paret de dues obertures, sense encaixar amb l'estructura del temple. Al mateix mur i sota el campanar hi ha una finestra quadrada que se suma a les reformes de què fou objecte l'edifici. Aquest mur s'uneix al mas que li fa costat per mitjà d'una arcada sobre la qual reposa un cos d'edifici modern. A més dels afegitons descrits, hom desfigurà aquesta església sobrealçant els murs de la nau, reestructurant el mur de ponent i enguixant els paraments interiors, on també va construir-hi un petit cor. A l'inici del mur de tramuntana encara es conserva, a manera de sagristia o capella, la capçalera o santuari pre-romànic del temple anterior. Es tracta d'un petit edifici de planta rectangular, cobert interiorment amb volta de pedra i revestit exteriorment amb una teulada de doble vessant. A l'interior, la coberta presenta una estructura irregular, puix que ha estat feta amb lloses disposades unes damunt les altres. A la part superior i desplaçada un xic del centre hi ha una finestra monolítica d'una sola esqueixada, amb una obertura allargada i d'angles arrodonits. L'aparell és fet amb blocs de pedra desbastats a cops de martell i de mides diferents, que es disposen irregularment, sense formar filades. Encara que aquesta edificació es presenti com una construcció pre-romànica, hi ha certs dubtes al respecte. La construcció sembla que s'adapti a l'edifici romànic com ho demostren els punts de juntura entre ambdues. Aquest fet fa pensar en una possible refecció posterior a partir d'elements originals enderrocats sobre els fonaments subsistents que donen la planta actual . L'absis pre-romànic ha estat remodelat i l'estructura actual no es correspon exactament amb la primitiva. Observacions: Inclòs a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya amb els nº 28

Olzinelles

Mas aixecat sobre un petit promontori ubicat enmig de camps de conreu i boscos, a tocar de l'antiga església de Sant Jaume d'Olzinelles. Un mur de contenció salva la distància i l'alçada entre el camí que passa a migdia del mas i l'edifici creant un petit pati interior. Un petit pontarró, ara caigut, permetia puja fins a l'era i fins al mas. El mas és un edifici de planta rectangular amb la façana principal encarada al nord (que és el cantó planer del turó) i cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana. Es tracta d'un edifici inicialment més petit, de possible planta rectangular, al qual s'anaren afegint trams fins a completar la seva estructura actual i convertir-lo en una planta rectangular amb cossos adossats. Compta amb planta baixa, primer i segon pis. Cal pensar que inicialment el cos original de la casa era el que s'ubica al cantó de ponent, i que degut a necessitats de major espai, s'afegí un altre tram de la casa, que suposà una ampliació pel cantó de llevant, convertint la planta en rectangular. Aquesta ampliació implicà segurament un canvi d'orientació a la casa obrint un nou portal d'accés a la casa al cantó de migdia, i deixant l'antic portal adovellat com a secundari. L'aparell constructiu és fet a base de carreus quadrangulars i rectangulars disposats en fileres molt ordenades que denoten l'antiguitat de la construcció. Segurament el tram original de la casa pot datar-se entorn als segles XIV-XV, amb una ampliació a llevant d'un altre tram vora el segle XVII, i successives ampliacions a base de cossos afegits vora el segle XVIII. La façana principal es troba encarada al nord, precedida per un petit espai planer, i s'obre amb un gran portal adovellat, ubicat al centre de la façana. Es tracta d'un portal format per una arcada de mig punt fet a base de dovelles molt regulars, quadrangulars a la base i els brancals i rectangulars fent l'arcada. Es tracta d'un portal actualment tapiat amb maó però sens dubte de factura molt antiga. Les obertures en aquesta façana són escasses i molt petites, i són formades per un petit grup de finestres i finestrons de mida petita distribuïts de forma irregular entre el primer i el segon pis. La façana de migdia, compta amb un portal quadrangular, obert al cantó de llevant en un tram afegit al que fou el nucli original quadrangular de la casa. Es tracta d'un portal arquitrabat, presidit per una gran llinda monolítica. A la resta de la planta baixa només s'obren petits finestrons en forma d'espitllera, la qual cosa indica que segurament en aquest cantó només s'ubicaven quadres i espais de treball. Al primer pis s'obren un seguit de finestres balconeres i balcons, i al segon pis un seguit de finestres quadrangulars de mida petita al nucli original de la casa, i un seguit d'arcades que conformen una petita eixida al fragment de cos ampliat, sobre el portal arquitrabat. Història El mas Olzinelles és actualment l'únic testimoni resultant d'una antiga sagrera medieval documentada des del segle XI. L'any 1086 Bernat Bernat, empenyora un alou que tenia al territori de Sant Jaume d'Olzinelles. Dit alou termenejava a l'est amb el Pont del Llobregat (pont de Cabrianes), al sud amb el camí públic que porta a Manresa, a l'oest amb l'església de Santa Maria de Claret, i al nord amb el camí que va de Collsuspina a Manresa . SALVADÓ (2003:602). Els límits territorials coincideixen actualment amb els voltants del mas Olzinelles. La documentació on apareix referència al topònim Olzinelles és força abundant al llarg de tot el segle XI, en límit sempre amb la zona del Pozol (Sant Genís de la Vall dels Horts). Amb la desaparició de la sagrera, el mas va anar absorbint totes les propietats del voltant. Cal pensar que la construcció actual té els seus orígens als segles XIV-XV, sofrint algunes ampliacions vora el segle XVII i posteriorment vora el segle XVIII i XIX. Al segle XVIII va conèixer un dels moments de màxim esplendor, basant la seva riquesa en el conreu i explotació de la vinya. Aquesta abundància econòmica es va plasmar en l'ampliació arquitectònica del conjunt del mas que actualment s'aprecia. Cal pensar que les lloses sepulcrals que es situen vora l'església de Sant Jaume d'Olzinelles pertanyen a la família propietària del mas. En una d'elles es llegeix: "Francisca Bertran y Tapias y dels seus 1781" i una altra encastada a la paret de l'església: "Sepultura de Jaume Mas y dels seus 1749". Com es pot apreciar, la família propietària foren els Bertran, que amb tota probabilitat fundaren la casa Gran del Pont del Cabrianes, coneguda com a "Can Bertran". Segurament el trasllat de la família a aquesta nova casa vora el pont, deixà en mans de masovers el mas original. Fins a la dècada del 1970 la casa fou habitada per masovers. La família Bertran, ja resident a Barcelona i totalment desvinculada del mas vengué la casa als actuals propietaris. Observacions: Inclòs a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya amb els nº 43

Antic forn de calç

Lledoner vell

Pou de les Oliveres i roure

Pins pinyers i mirador

Aflorament de roca sorrenca i pins pinyers

Antics dipòsits d'aigua potable de Sant Fruitós de Bages

Mirador del serrat del Serafí

Camí ral de Sallent

Antiga pedrera de calcària de miliòlids

Bosc on es pot veure la transformació de pineda de pi blanc en bosc de roures i alzines

Ruïnes d'una torre de comunicacions del segle XIX

La torre del Sant Martí (Sanmartí) de Sant Fruitós de Bages va ser construïda el 1848 per la línia de telegraria òptica entre Manresa i Vic. Des de dalt, el tinent de la torre i els seus torrers podien rebre i transmetre missatges entre les dues torres més pròximes, les de Manresa i d'Artés. Es tractava d'informació secreta enviada per l'exèrcit espanyol en la Segona Guerra Carlina (1846-49), dita dels Matiners. Però després de només catorze anys, es van desmantellar les línies de la telegrafia òptica, obsoletes gràcies a l'arribada de la molt més ràpida telegrafia elèctrica i les torres van caure en desús. Les restes de la torre de Sant Fruitós de Bages, coneguda com la Torre del Sant Martí, han estat excavades i conservades com a testimoni d'una època de canvis ràpids tan socials com tecnològics. Entre els anys 2005 i 2006 l'Ajuntament de Sant Fruitós de Bages va encarregar l'excavació i posterior restauració de la torre del Sant Martí. L'edifici estava totalment enderrocat i colgat de matolls i vegetació. l'Excavació va posar a la llum una torre quadrangular de 15,5 m2, i una habitació annexa de plana rectangular i ubicada a la part nord de 34 m2.

Barraques de pedra seca restaurades

Institut d'Ensenyament Secundari Gerbet d'Aurillac

Parc Municipal del Turó de la Torre del Sanmartí

Escola d'Ensenyament Primari Monsenyor Gibert

Cobert de la Màquina de Batre

Cobert de la Màquina de Batre (Plaça Onze de setembre): Construït a mitjans del segle XX pel Sindicat Agrícola de Sant Fruitós amb la finalitat de destinar aquest espai a batre cereals. El sindicat de pagesos disposava d'una gran màquina de batre que donava servei a tots els pagesos del poble que hi portaven, després de la sega, el blat, l’ordi i la civada, i funcionava durant unes setmanes. Per poder protegir la maquinària i també les garbes que esperaven per batre, es va optar per la construcció d’un gran cobert que cobrís la gran era on es feien les operacions de batuda. Aquest edifici, va ser aixecat a finals de la dècada del 1940, i més tard va ser utilitzat com a magatzem de maquinària agrícola en general. El 2004 va ser restaurada incorporant-lo com a BCIL. Edifici format per un seguit de quatre grans arcades de diafragma molt rebaixades que delimiten un espai rectangular. El perímetre de l' espai cobert resta limitat al cantó N-E de l'edifici per un seguit de vuit pilars fets també amb totxana i que resten adossats a la teulada. L'espai entre pilar i pilar és al cantó esquerre reomplert amb totxana, formant un mur de tancament, i el que sembla haver estat un espai tancat configurant oficines. Sobre les arcades, cobrint l'espai rectangular que delimiten les arcades s'estén una coberta de volta ondulada, seguint la línia de les arcades. Aquest tipus de coberta és habitualment utilitzada en construccions de tipus industrials i rep el nom de "soletip", Aquesta coberta es recolza sobre un seguit de totxanes també disposades verticalment que s'unifiquen amb un entramat també de totxana que discorre perpendicular a les arcades. Aquest cobert es tracta sens dubte d'una edificació singular, fet amb una tècnica poc utilitzada a l’estat espanyol, a base de grans arcades que aguanten la coberta i que són formats per peces de totxo foradades disposades verticalment per on passen els ferros i el formigó que les uneixen. La darrera rehabilitació, duta a terme el 2017, ha estat efectuada per l’arquitecta Olga Correa Sala. La intervenció ha preservat el caràcter singular de l’edificació, tant pel que fa a la forma i estructura com a l’ús de materials, essencialment ceràmics. S’ha extret i substituït la coberta original, impermeabilitzant-la i recobrint-la amb una capa metàl·lica de zenc, i s’han reparat puntualment les biguetes, que en general es conservaven en bon estat, tal com els arcs estructurals. L’espai rehabilitat, conjuntament amb la plaça que l’envolta, que ha estat urbanitzada en una altra intervenció, es destina a usos lúdics oberts al públic (exposicions, espectacles, mercats…). La rehabilitació, inaugurada el 2 d’abril de 2017, obtingué a finals de 2017 el Premi Bonaplata de Rehabilitació en la categoria de Béns Immobles.

Escola d'Ensenyament Primari Pla del Puig

Antic molí de bombeig d'aigua

Roure gros