L'Espelt (Odena ) - Puig de Sant Miquel . 100 Cims

EI YEXT ES DEL MEU AMIC I COMPANY D´EXCUSIONS JOSEP CASTELLS
cursió que fem per assolir el Puig de Sant Miquel, un dels 100 cims de la FEEC de la comarca de l'Anoia, es un turó aillat al peu del parc eòlic de la serra de Rubió amb una panoràmica extensa cap a les planes lleidatanes, el Pirineu, la serra d'Ancosa, el Montseny, Montserrat. Al peu del turó hi ha l'interessant ermita romànica de Sant Pere d'Ardesa.

Sortirem del nucli de l'Espelt. L'Espelt és un nucli de població que pertany al municipi d'Òdena, a la comarca de l'Anoia. L'any 2020 tenia 313 habitants.
El mot Espelt, amb les seves variants espeut, espit, espet, prové de les dues formes germàniques speut i spitus, que designen totes dues una asta de llança, un ast de rostir, i objectes semblants. En un document de 1022 del Cartulari de Sant Cugat aquest terme sembla que es refereix a una part de metall en l'arada, prop de la rella, potser l'espigó: elia cum suo aper, espidi ferreo (potser hauria valgut més separar cum suo aper e spidi ferreo, puix que tant relya com aper són en català pur i per tant no és estrany que hi hagi "e" i no la conjunció llatina et). En l'inventari d'Alfons el Magnànim de l'any 1417 tenim, d'altra banda, la forma bàsica speut amb la "M" consonantitzada en /, a la manera de "delme, arrel, malalt", i amb el significat de llança porquera, asta o bastó d'un ferro ample i punxegut que servia per a la caça major.

Alcover-Moll suggereix que vingui d'aquest mot el nom del veïnat o llogaret de l'Espelt. Per tant, es tractaria d'una aplicació toponímica i antroponomàstica d'espelt. Joan Coromines sembla defensar aquesta possibilitat tot considerant que en una visita efectuada a l'Espelt, va observar el paisatge de terrers cantelluts, on l'erosió sovint deixa cons esprimatxats, a manera d'agulles. Aquesta visió del terreny sembla tenir un fort paral·lelisme amb el terme spelt, usat per a anomenar diverses eines metàl·liques, totes de forma llargueruda o punxent i de figura comparable a un espigó. D'altra banda el terme Espelt ha estat usat segons el diccionari Aguiló com un sinònim de collita, en els segles XV i XVI, però amb tota seguretat es tracta d'una errada de còpia per splet. (esplet). Com a darrera possibilitat, si bé es tracta de la més improbable, cal citar la versió de Mn. Amadeu Amenós i Roca que afirma que en diverses escriptures en referir-se a aquest castell diuen "in castro in specil.lis col.locato" que vol dir castell alçat en el lloc dels mirallets, puix que "specil.lum" és el diminutiu de "speculum" que vol dir mirall. El que no podem apreciar és el perquè de l'aplicació d'aquest nom ni la referència documental esmentada, si bé els vocables espills o miralles, considerats segons Balari com talaies i torres de guaita, apareixen associats als de guàrdies i guardioles, edificis destinats a la protecció pública i a la vigilància dels camins principals.

La Vil·la romana de l'Espelt és un jaciment arqueològic situat enmig de camps de conreu, prop del poble de l'Espelt. Va ser habitada en època romana des dels segles II-I aC fins al primer terç del segle V dC, en etapes de d'activitat desigual. Va ser construïda en un lloc assolellat i dominant, prop d'un corrent d'aigua i d'una via de comunicació que permetia donar sortida a la producció excedent. En època medieval sembla que va tornar a ser ocupada. Ha estat declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Al voltant de l'any 1830, quan únicament compta amb 20 habitants, perd la seva independència civil, i s'agrega al municipi d'Òdena. Pel que fa a l'àmbit eclesiàstic l'església de l'Espelt encara resta sotmesa a la parròquia odenenca de la qual no es desvincularà definitivament fins a finals d'aquesta mateixa centúria.

Sortint de l'Espelt farem un recorregut circular i força planer fins assolir el Puig de Sant Miquel. El Puig de Sant Miquel és una muntanya de 733 metres de la Serra de Rubió, que es troba al municipi de Rubió, a la comarca catalana de l'Anoia. Baixant per la cara sud-oest s'erigeix l'església de Sant Pere d'Ardesa que estava en un estat complet de semi-ruïnes, fins que l'ermita va ser restaurada per l'Ajuntament del municipi i actualment, presenta bon estat de conservació. Se suposa que entre el cim i l'església es va erigir el Castell d'Ardesa que presidia el terme municipal, actualment desaparegut, de Sant Pere d'Ardesa. Al cim s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 275114001).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Sant Pere d'Ardesa és una església romànica al municipi de Rubió, Anoia, a l'antic terme de Sant Pere d'Ardesa. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local.
Sant Pere d'Ardesa és al sector sud del terme municipal de Rubió. És a la falda del Puig de Sant Miquel, a la cara sud-oest, pròxima a Can Tudó. Una de les rutes d'accés a l'església és a través de la BV-1037, a la qual es pot accedir des del trencall que porta al nucli de Rubió del quilòmetre 55 de la N-II, entre Calaf i Copons. En el 2 km del BV-1037 es pren el trencall a mà dreta que condueix a Can Tudó i que s'estén fins a l'església a través d'un camí ben senyalitzat. Aquesta disposa d'una petita nau amb absis semicircular a la capçalera. Durant molts anys ha estat en un estat de semi-ruïnes, però actualment està restaurada.

És un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular a l'est amb uns ressalts simples. Més endavant, l'absis va ser separat de la nau amb un envà que va obligar a avançar el presbiteri. És probable que la volta de l'absis original estigués feta de pedra amb un quart d'esfera. En els vestigis dels paraments s'hi intueix l'existència d'uns ressalts als laterals que és probable que sostingueren els arcs de reforç de la nau. L'absis està decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L'edifici va restar abandonat amb el sostre esfondrat durant molts anys i en un estat de semi-ruïnes, fins que va ser restaurada l'any 2009.

La primera font documental que cita el castell d'Ardesa data de 989; era una venda d'un alou al bisbe Sala, de la Seu d'Urgell, per part del senyor Sala i la seva dona Trasgonça. En el cas de l'església, la primera constància és d'un testament de Bernat Ramón de l'any 1082 on llegava 10 unces d'or. La primera constància que es té de l'església com a parròquia data de la primera meitat del segle xi i era un llista parroquial del bisbat de Vic. L'església es consagrà el 1192. Les funcions parroquials es creu que es mantingueren fins a mitjans del segle xii, possiblement perquè Sant Pere passà a ser sufragània de Santa Maria de Rubió. Fou sufragània de Rubió des del segle xv. Perdé la categoria parroquial vers la meitat del segle xix. Pertanyé sempre a la jurisdicció dels castell de Rubió.

Farem la tornada per part del municipi de Rubió que comprèn, a la meitat S, el petit nucli de Rubió, cap de municipi, el raval o caseria del Pla de Rubió, i l'antiga parròquia rural de Sant Pere d'Ardesa, en un apèndix, ja vers Òdena. A la meitat N del terme, al punt més alt de la serra hi ha una notable planura presidida pel gran mas de Pedrafita, dita per això el pla de Pedrafita, amb un antic hostal a prop de la carretera i l'església de Santa Anna. En un apèndix al NE, als vessants septentrionals de la serra, hi ha la parròquia rural de Sant Martí de Maçana. El terreny del terme és de sòl calcari i es caracteritza per grans desnivells de terreny. La vegetació majoritària actualment del terme són la pineda de pi blanc i pinassa, amb roure i alzina i la brolla de romaní. L'any 1986 hi va haver un gran incendi que va fer esvair tota la coberta de boscos frondosos de pi blanc i alzinars. Actualment però, el bosc ja s'ha recuperat i en alguns indrets tornar a ser frondós. Rubió és un municipi rural caracteritzat per tenir una població molt disseminada en masies. El municipi té petits nuclis de població al voltant del Castell de Rubió, al Pla de Rubió i a Sant Martí de Maçana, a més d'un gran nombre de masies disperses arreu del terme.

Passem a tocar de l'antiga masia de cal Diabló Cal Diabló està configurat pel volum principal i un conjunt d'edificacions auxiliars que
constituïen una antiga teuleria. El volum principal està constituït per l'antiga masia i un conjunt de cossos annexos adjunts, formant un únic cos construït. Masia de planta regular orientada a sud que consta de planta baixa, planta primera i planta sota coberta. La coberta ha desaparegut, però per les restes conservades, es pot deduir que era de teula ceràmica de tipus aràbiga. Els murs eren bastits amb paredat irregular i conserven restes d'un antic arrebossat. Algun mur de façana conserva una alçada suficient per mostrar les obertures que disposava. L'accés es produïda per un portal d'arc de mig punt que mostra inscrita a la clau la data de 1822. A la banda de migjorn de la casa hi ha restes d'un mur de tancament amb portal de barri construït amb brancals de maó ceràmic i llinda de fusta. El portal donava accés a un pati interior situat davant la façana principal de la masia.

Informació extreta de la Viquipèdi