L'Esquirol - la Foradada -l'Esquirol (Collsacabra)

Si seguiu aquesta ruta, si us ha estat d'utilitat, si us ha interessat, si trobeu algun problema, algun dubte o una critica a fer, us agrairé la vostra valoració i comentari.

Un lloc especial. On els amants de la fotografia es poden passar una bona estona.
El camí, tant d'anada com de tornada, es fàcil. Únicament el últim curt tram, abans d'arribar a la foradada, te una mica de pendent de baixada, però està protegit tot, o quasi tot el tram. amb una barana.
També es pot anar des de Cantonigròs, però ens perdem tot el preciós camí.

Considero important escollir per on anar i per on tornar del recorregut que hem fet nosaltres. Perquè l'un es obac, humit i ombrívol i l'altre assolellat. Tots dos son en pujada suau.
També, no obstant es `pot anar i tornar per el mateix, i el mes curt es el que hem fet d'anada. Es a dir l'ombrívol.
Tal com l'hem fet, l'anada es un sender amb pujada mai massa forta, sempre envoltats d'arbres, i quasi sempre sense sol, excepte cap a el final. Molt ombrívol, molt humit, algun curt tram pedregós. aconsellable al estiu o amb calor. molt bonic. Atenció a les relliscades.
Es aconsellable perquè es ombrívol i fresc, però no sembla molt adient anar a la foradada al estiu, doncs deu estar atapeït de gent. Un fels encants fel lloc es sentir-se sol envoltat per aquella meravellosa natura. Els crits i els sorolls no propis de la natura.
Si s'opta començar per on nosaltres hem tornat: La part mes pròxima a l'Esquirol es un camí ral de llosa de pedra llisa, pujada i pocs arbres. Molt pròxim al poble trobareu les restes del Dolmen, al costat mateix del camí. Poc mes amunt s'ha d'anar amb atenció, perquè s'ha de deixar el camí ral i prendre el sender a l'esquerra. Es un sender bonic, mes sec que el que nosaltres hem fet a la anada. Diferent, inclòs amb vegetació diferent. Un sender estret que va pujant i finalment baixa a trobar la desviació, senyalada, cap a la Foradada.
Ni un ni l'altre tenen dificultats. El segon, es mes llarg que l'altre.

La Foradada.
Espai cuidat, no es veu fins ser-hi al lloc. La sorpresa es molta, a pesar d'haver vist multitud de fotos.
Nosaltres hem tingut mala sort, o hem escollit malament el dia, doncs no baixava aigua i sense la caiguda del aigua tot perd una mica.
No obstant el espai, la llum entrant per el forat, les parets rocoses que t'envolten, l'aigua quieta del gorg, tot es admirable i preciós. Com deu ser doncs amb l'aigua caient d'uns 15 m. d'alçada?
Demanaria que si aneu, cuideu l'espai, no embruteu, tal com l'heu trobat el deixeu. Es tant especial, tant maco, que qualsevol mínima brutícia fa mal.

EL MITE DE LES FADES de la foradada.
l"La Foradada, és un dels llocs més feréstecs de tot el Collsacabra. La configuració que les grans parets rocoses donen a aquest salt d´aigua, molt a prop del poble de Cantonigròs, fan que esdevingui un racó misteriós i fantasiós.
Al peu d´aquest gorg hi ha unes grans i majestuoses pedres assentades entre uns salzes, des de les quals es pot contemplar el salt d´aigua i el petit llac que es forma al final d´aquest.
Fa molts i molts anys, tants que la gent no sap dir quants, corria la veu que en el Gorg de la Foradada hi vivien unes fades d´aigua. Aquestes fades habitaven en les profunditats de les aigües, on tenien el seu regne. Però les nits de lluna plena sortien a la superfície per sentir la suavitat de l´aire i prendre els raigs de lluna. Els moments que estaven a fora de l´aigua aprofitaven per pentinar els seus llargs i sedosos cabells, alhora que es delectaven cantant unes dolces i melodioses tonades.
Aviat la gent del poble va començar a parlar de la gran bellesa d'aquestes fades, però també del perill que la seva mirada podia comportar: deien que si els ulls d´una fada t´atrapaven, et convertien en pedra a l´instant.
A la Serra, una masia que està pels voltants, hi vivia una família que tenia dos fills. Eren alts , forts i de bon veure. Treballaven tot el dia al bosc talant llenya, i molt sovint passaven pels boscos pròxims a La Foradada. Per això alguns vespres , tornant a casa , havien sentit els temptadors cants de les fades d'aigua. Una nit que estaven tots dos fills contemplant la lluna plena a la porta de casa seva, van començar a sentir els cants de les fades, més embruixadors que mai, i en no poder-s'hi resistir van decidir anar, d'amagat, a veure fins a quin punt eren de belles aquestes fades. En silenci absolut i al resguard de l'espessa vegetació, van començar a baixar el corriol que porta al llac.
Quan van arribar a baix s'amagaren darrera uns salzes i restaren bocabadats quan van veure la meravella que tenien davant seu. Fades amb els cabells rossos, rojos, morenes, d'ulls negres, verds i d'altres blaus, totes saltant per sobre l'aigua, anaven cantant les seves màgiques tonades. Però n'hi havia una que destacava en bellesa i tant i tant absorts estaven en la seva contemplació que no es van adonar que la insistència de les seves mirades va cridar l'atenció de la fada, i quan aquesta els va mirar, es van convertir en pedres, un al costat de l'altre. Quan a l'endemà van descobrir les dues roques al peu del llac i van saber que els dos nois de Cantonigròs havien desaparegut , tothom va estar d'acord que s'havien convertit en pedres per l'encanteri de les fades d'aigua .