L'Estany i el Puig de la Caritat

Download

Trail photos

Photo ofL'Estany i el Puig de la Caritat

Author

jcanosanchez

4,765 274 3184

See more trails from this author

Trail stats

Distance: 3.66 mi
Elevation gain: 679 ft
Technical difficulty: Easy
Elevation loss: 679 ft
Max elevation: 3,313 ft
TrailRank: 57
Min elevation: 2,710 ft
Trail type: Loop

Time: 2 hours 23 minutes
Coordinates: 450
Uploaded: April 16, 2021
Recorded: April 2021

2 Claps

near l'Estany, Catalunya (España)

Viewed 308 times, downloaded 36 times

Trail photos

Itinerary description

El Puig de la Caritat és una muntanya de 1011 metres d'altitud situada en el terme municipal de l'Estany, a la comarca del Moianès, molt a prop del nucli urbà, i és un dels 100 cims de la llista de la FEEC. De fet, és un cim molt assequible per fer amb nens, ja que s'hi pot accedir per una còmoda pista dins el desnivell que hom s'hi pot trobar (qui vulgui més canya, hi ha unes dreceres força dretes). L'Estany té molt de patrimoni per visitar, l'itinerari inclou els dos grans atractius que hi ha al lloc: el monestir, una de les joies del romànic català, i la mina, amb la qual van dessecar l'estany que dona nom al lloc. La ruta s'allarga fins a l'indret anomenat el Castell, a través d'un corriol i un camí ample que són preciosos de caminar i per gaudir dels bonics boscos de la zona.

Descripció

Deixo el cotxe a la zona d'aparcament que hi ha al costat de l'Ajuntament de l'Estany, en el carrer del Doctor Vilardell (874m). Començo anant a llevant pel carrer Balmes i quan arribo a la C-59 giro cap a tramuntana per un pas que porta a la capçalera del monestir romànic de Santa Maria de l'Estany (183m; 0:02h; 877m). Aquí trobem l'actual casal parroquial i l'absis amb les dues absidioles de l'església del monestir i la font de la Mare de Déu de la Llet. Després d'observar-ne els detalls, ressegueixo les parets de l'església del monestir pel carrer Jacint Verdaguer i, com que l'església està oberta, aprofito per visitar-la (247m; 0:06h; 877m). Un cop vista, em dirigeixo a la Plaça Major (285m; 0:09h; 878m), amb un gran mapa pintat en una paret que mostra les possessions que va arribar a tenir el monestir de l'Estany. Entre totes les cases, totes elles de bon mirar, sobresurt can Valeri, amb un grandiós portal dovellat. Cap allà vaig, inici pel peculiar carrer dels Monjos, carrer estret i empedrat que s'enfila entre els edificis que s'hi aboquen. Al final del carrer hi ha el carrer de Sabadell, que es segueix a ponent i que, ràpidament, es converteix en el carrer de Sant Pere fins que s'arriba a cal Noguera (526m; 0:12h; 907m), la darrera casa del nucli urbà de l'Estany. Segueixo la pista cimentada a ponent, en un tram que forma part del GR-177 i del Camí de Sant Jaume. A la dreta queda el Pla de la Crosa i davant s'eleva el Puig de la Caritat.

S'arriba al Collet de Sant Pere o Collet de la Crosa (746m; 0:14h; 928m), un ample punt de confluència de diversos camins. Aquí deixo el GR-177 i el Camí de Sant Jaume que, de front i en sentit descendent, es dirigeixen a Santa Maria d'Oló. No obstant, segueixo de front, però per la pista que puja i en res es troben les restes de l'ermita de Sant Pere (788m; 0:15h; 932m). Comença, pròpiament, l'ascens al Puig de la Caritat. És una pista amb algun tram costerut però que, en contrapartida, ofereix punts on val la pena d'aturar-se amb l'excusa d'agafar aire i gaudir de l'entorn que es va obrint. Quan s'assoleix el cim (1512m; 0:26h; 1010m), si el dia és clar, es poden veure els cims més alts del Pirineu Oriental, del Pre-Pirineu i del Lluçanès al nord; a llevant es dibuixen les Guilleries i el Montseny; a ponent, Montserrat, la Mola i el Montcau, i al sud, a primer terme, el Puig Rodó, i més enllà la muntanya de Gallifa. El cim, amb una bancada semicircular, també convida a esmorzar-hi. Deixo el cim per la pista per la qual hi he arribar i al primer revolt (1610m; 0:38h; 998m) la deixo i segueixo per un camí a tramuntana que baixa fortament i que s'endinsa en un fantàtic bosc de pi roig i roure martinenc. Deixo una bifurcació a la dreta (1816m; 0:40h; 957m), protegida per un tancat elèctric, que en cas de seguir-la és una drecera que mena a la Crosa, i el camí es converteix en un meravellós corriol que va serpentejant i baixant per dins el bosc cap a tramuntana. Si no es deixa acaba morint en una cruïlla de camins (2698m; 0:51h; 832m), que cal seguir a la dreta, cap a llevant, pel costat d'una tanca, que pertant a la finca del Castell (2770m; 0:52h; 828m).

En aquest punt hom coincideix amb el GR-3, uns metres més avall per la pista principal hi ha l'accés al Castell. Aquí comença el retorn a l'Estany, seguint el camí que s'enfila marcat amb els senyals del GR-3. És un ascens suau per un camí gens complicat. Es creua un filat elèctric (3689m; 1:04h; 902m), que cal obrir i tornar a tancar, a mesura que el bosc de pins, molt net, cada cop es va obrint més fins que apareix al davant la Crosa. Es rep per la dreta la drecera del punt quilomètric 1816 i s'arriba, finalment, a la Crosa (4413m; 1:11h; 904m), al costat d'una bassa, on després d'obrir i tancar el filat s'accedeix a una pista, que a la dreta se'n va al Collet de Sant Pere. Es segueix a migjorn, o passa a ser un camí cimentat que passa pel costat del Cementiri (4615m; 1:14h; 897m) i que es va seguint en sentit descendent, sempre amb uns camps a l'esquerra. A la cruïlla dels carrers de Sant Isidre i del Padró, a mà dreta, alterosa, hi ha el Grau (4855m; 1:16h; 874m), que passa per ser la masia més gran del nucli urbà de l'Estany.

No accedixo al nucli urbà de l'Estany, si no que baixo per creuar la C-59 i dirigir-me al Pedró del Pontarró (4934m; 1:18h; 869m), que domina una cruïlla de camins. Si tiro pel que se'n va al nord i segueixo el primer viarany, molt ben arranjat, arribo a la boca nord de la Mina de l'Estany (4976m; 1:20h; 864m), tota una obra d'enginyeria que es guadeix en els propers 600 o 700 metres d'excursió. Tornant al Pedró del Pontarró es segueix el camí a migjorn i es va trobant els diferents pous de ventilació de la Mina (un d'ells és visitable). A l'alçada del carrer de Ponent hi ha la boca central de la Mina, es passa pel costat de l'escola i a l'arribar al carrer de l'Esport (5439m; 1:29h; 870m) es segueix uns metres més al sud per trobar la boca sud de la Mina (5524m; 1:30h; 869m) i observar el paisatge tot imaginant-se l'estany que ha dessecat. De retorn al carrer de l'Esport, es passa pel costat de la Font Vella (5653m; 1:37h; 872m), es creua la C-59 per un semàfor i pel carrer del Doctor Vilardell es retorna al punt d'inici (5770m; 1:38h; 874m), tot i que si és possible es recomana seguir fins la plaça del Monestir (5827m; 1:39h; 876m) i visitar el claustre del Monestir abans de retornar al cotxe (5876m; 2:25h; 874m).

Índex IBP: 36.

Waypoints

Ajuntament de l'Estany

L'edifici de l'Ajuntament de l'Estany forma part de les antigues dependències del monestir. A la seva façana destaca el rellotge de sol conformat per un plafó ceràmic mural. De forma rectangular és compost per 286 peces policromes amb unes mides d'1,5 m per 3,6 m. La composició està emmarcada per una orla quedant a la part superior el quadrant de les línies horàries aràbigues que resten flanquejades pels signes del zodíac i tot queda presidit per un escut de l'Estany. A la part inferior es representen uns motius agraris i una vista panoràmica del poble de l'Estany. A la part inferior esquerra hi ha la llegenda: "Josep Roig i Ginestós i Maria Yñiguez i Olivar al poble de l'Estany 8-9-1982".

Monestir de Santa Maria (Capçalera) i font de la Mare de Déu de la Llet

Camí d'aquí es veu la torre campanar de l'església. L'obra actual data de l'any 1684 moment en què es portà a terme una reforma de l'obra original del campanar, datada en el segle XIV, i que quedà molt afectada com a conseqüència del terratrèmol del segle XV. Es coneix molt bé l'impacte que hi va tenir el terratrèmol de 1448: de resultes d'ell moltes dependències restaren greument afectades, el campanar que s'aixecava sobre el creuer va caure i va fer malbé la volta de la nau, que es va haver de refer. A més, un monjo morí víctima dels enderrocs. La capçalera de l'església és formada per l'absis principal i dues absidioles, totes elles amb una finestra de doble esqueixada vorejades amb columnetes i capitells i amb un escaquejat. La font de la Mare de Déu de la Llet és una estructura arquitectònica definida a partir una gran pica de planta rectangular que es disposa sobre el mur de contenció de terres del carrer, on es disposa un plafó escultòric amb un baix relleu de la imatge de la mare de Déu que està flanquejat per dos plafons epigràfics amb versos d'en Felip Graugés.

Monestir de Santa Maria (Església)

L'església té una planta de creu llatina, d'una nau amb transsepte, capçat a llevant per tres absis semicirculars. En la intersecció de la nau amb el transsepte hi ha una cúpula semiesfèrica sobre trompes. L'absis central s'obre, mitjançant un senzill ressalt, a una perllongació de la nau que forma un cor, i les absidioles s'obren a cada braç del transsepte mitjançant també uns senzills ressalts. La nau i el transsepte es cobreixen amb una volta de canó de mig punt reforçada a la nau per tres arcs torals la qual arrenca, igual com les voltes de quart d'esfera dels absis, d'una senzilla imposta. Els arcs torals arrenquen de pilars rectangulars, llevat del que obre el presbiteri, que és emfasitzat per dues columnes, que substitueixen els pilars. L'església actual correspon bàsicament a la consagrada el 1133. És d'una gran sobrietat, d'una nau amb transsepte capçat per tres absis rodons. Al creuer s'aixeca un cimbori, sobre el qual reposa el campanar, refet el 1648 després que el terratrèmol de 1448 el fes caure sobre la volta, tot provocant-ne l'esfondrament. L'església fou coberta aleshores, amb un sostre embigat, sobre arcs diafragma gòtics, que el 1670 foren camuflats per una volta de creueria feta amb rajol, substituït novament per una volta de canó arran de la restauració dels anys 1966-1970. En la mateixa restauració es van refer les dues absidioles, mutilades el segle XVIII per fer-hi una capella i la sagristia. L'escultura dels seus elements ornamentals és per tant totalment moderna, tot i que imita les de l'absis major. Adossada al costat S del creuer hi ha l'antiga sala capitular, o capella de Sant Nicolau, ara capella del Santíssim. Fins al 1775 subsistí com a col·legiata secular, i d'aleshores ençà és la parròquia del poble.

Plaça Major / Carrer dels Monjos

Anomenat popularment com a carrer Fosc, el carrer dels Monjos es desenvolupa a partir del segle XV al redós del camí d'Oló. Per tal de fer front a les despeses de reconstrucció de les dependències del monestir com a conseqüència del terratrèmol de l'any 1448, l'abat del moment emprengué a partir de 1451 la venda de diverses possessions del monestir, originant el carrer. La seva morfologia es caracteritza per esdevenir un vial que salva un acusat desnivell al qual s'adapten les façanes de les cases i que cal pensar que també ja antigament devia estar empedrat, tal com ho està actualment. Can Valeri és una casa de planta rectangular orientada a l'est que queda avançada respecte a les edificacions adjacents que l'afronten i que sobresurt respecte als dos espais que s'obren a cada costat; la plaça Major i la plaça del Monestir. L'edifici és de tres plantes i està cobert amb teulada de doble vessant vers la façana principal que s'obre a l'est. La façana està presidida per una gran portalada d'arc de mig punt adovellada per peces de gran format, que queda centrada a la façana. Per sobre d'aquesta, a l'alçada de la planta pis s'obre una finestra de brancals de pedra motllurada amb llinda monolítica amb la inscripció AH i l'any i ampit amb motllura ornamentada. Estructura que, a la vegada, queda rematada per les restes d'una antiga obertura cegada, feta també amb motllurat de pedra tallada local.

Cal Noguera

Cal Noguera és un conjunt d'edificacions disposades a l'entorn d'un edifici principal que es localitzen a l'entrada del camí d'Oló al nucli de l'Estany, just davant del prat que s'estén fins a tocar el Cementiri municipal i els actuals dipòsits d'aigua. L'edifici principal és una construcció de planta rectangular orientada a migdia articulada a partir de dos plantes interiors i coberta a doble vessant amb el carener sobre la façana principal. L'accés a l'interior queda habilitat al mur de tancament oest. La composició de la façana principal s'articula a partir de les obertures que es disposen en cada un dels dos nivell. A la planta baixa si disposa una porta flanquejada per dos grans finestrals fets amb obra prefabricada de formigó. En aquest mateix nivell s'hi disposa una de les obertures originals feta amb brancals i llinda de maó cuit. A la planta principal s'hi disposa un altra obertura feta amb maons així com una gran finestral de major dimensionat d'època recent. Vers la cantonada sud-est s'hi localitza una composició feta per dos grans finestral d'arc de de maó cuit al igual que els brancals de les obertures. Aquest esdevé l'element que dona singularitat a la façana i al conjunt de l'edifici. L'aparell constructiu de l'edifici és fet de maçoneria amb carreus de rius i argamassa de morter de calç.

Collet de Sant Pere

Cruïlla de camins, on deixem el camí d'Oló, camí històric amb referències que es remunten al segle XIV, quan el monestir de Santa Maria de l'Estany adquirí el terme d'Oló i que comptava amb el terreny natural com a ferm, amb una amplada de pas aproximada de 4 peus (a la imatge, és el camí que baixa de front, nosaltres hem de seguir el que puja de front).

Sant Pere del Coll de la Crosa

L'ermita de Sant Pere del coll de la Crosa va ser erigida entorn el 1485 per iniciativa del canonge Pere Tarrós, cambrer del monestir de Santa Maria de l'Estany. Aquest canonge era hospitaler del monestir l'any 1473, i fou nomenat canonge cambrer entre 1480 i 1490. Així ho acredita un document notarial de 1563, que recull un llistat de cambrers, en el qual s'indica que "et post ea Petrus Grait, et post Petrus Tarrós a quibus fuit confecta ecclessia eremitana Sancti Petri in collo de la Crosa et eum fecit ecclessiam". S'ignora la data de l'abandó i de l'enrunament de l'ermita, però degué produir-se entre els segles XVII i XVIII, considerant que els documents conservats indiquen que el 1740 ja no tenia culte. Es desconeix bona part de la configuració arquitectònica de l'església, tot i que es conserva l'arrencada d'una part dels murs, que defineixen una planta d'un espai aparentment rectangular, orientat segons un eix de nord-est a sud-oest. L'espai interior tenia uns 4,10 m d'ample, uns 7,15 m de llarg, i estava format per murs d'uns 85 cm de gruix.

Puig de la Caritat

Cim de 1011 metres d'altitud situat sobre el mateix poble de l'Estany i un dels més emblemàtics del Moianès. Pel juny de 1481, la llagosta arrasava els camps i es va anar invocar la Mare de Déu en aquest punt. Com que la collita es va salvar i s'havien repartit pans li va quedar el Puig de la Caritat. Una creu centra el cim. Es tracta d'un element escultòric de pedra, col·locat damunt un pedestal de pedra, recolzada en una plataforma esglaonada també de pedra, elevada respecte del nivell del terreny. L'actual creu és de mitjans del segle XX. Al seu voltant hi ha una curiosa bancada que l'envolta. Hi ha unes estructures localitzades documentades presenten una entitat més que notable, segons tots els indicis es tractaria d'un assentament del període Ibèric Final (segle II aC). L'organització del i turó i la identificació d'estructures que podrien ser coetànies en diversos nivells, posa de manifest que l'assentament probablement estaria organitzat en terrasses. D'altra banda, la recuperació de dues monedes d'època romana imperial (un as de Trajà , 98-99 dC, i un dupondi d'Antoninus Pius,159-160 dC) ens indiquen com a mínim una freqüentació de l'indret després del canvi d'era. Tot i la seva modesta altitud, té molta visibilitat. En sentit horari començant per tramuntana podem arribar a veure, sempre que la climatologia ho permeti, la Tosa d'Alp, el Puigllançada, el Carlit, el Puigmal, el Canigó, Bellmunt, el Puigsacalm, Cabrera i el Pla d'Aiats gairebé a llevant, el Matagalls, el Turó de l'Home, el Sui, el Puig Rodó, la Mola i el Montcau (just a migjorn), Montserrat, Boumort a ponent, el Pedró dels Quatre Batlles i el Comabona.

PEIN del Moianès - Àrea de l'Estany

La zona està formada per bosc de pi roig i boscos mixtos de roure martinenc i pi roig. Conté àrees d'alt interès botànic, diverses orquídies i espècies de caire eurosiberià. És una zona molt rica en densitat i diversitat de carnívors. Es deixa la pista i segueix al nord, per un camí que es converteix en un corriol que creua aquest espai.

Cruïlla de camins

Cruïlla de diversos camins a la que s'arriba a través d'un corriol. Cal seguir a la dreta i obviar les dues pistes que marxen a l'esquerra.

El Castell

El Castell és un mas senyorial o casal que es troba a la part nord del terme municipal de l'Estany en una zona aïllada i poc habitada, en una zona de petits turons envoltats de bosc. El Castell consta d'un volum principal anomenat la Casa Gran i dels següents volums secundaris: la Casa del lleure, la masoveria, la caseta dels guardes, el garatge, la granja, la quadra dels cavalls, el graner, el mirador de Sant Feliuet, la pèrgola, el porxo de jocs, les casetes dels gossos, la piscina, la pista de frontó/pàdel, el jardí florentí, la zona de pícnic, el llac romàntic, set pous i dues basses. Al portal d'entrada una inscripció diu" Pere Castell en 1581". La part posterior ha estat reformada a principis del s. XVIII (llinda de 1706). A mitjans del s. XVIII, una pubilla es casà amb l'hereu del Cavaller de Vidrà. Des d'aleshores formà part del patrimoni del Cavaller i després dels Vila- Abadal. Al davant de la casa hi ha una edificació, avui restaurada que havia estat hostal. Es creu que podia haver estat ubicat aquí el castell de Terrassola, la qual cosa és justificable per la seva situació.

La Crosa

La Crosa és una masia de grans dimensions situada molt a prop del nucli urbà de l'Estany, al nord, al pla de la Crosa, on predominen les terres de conreu. Consta d'un gran volum principal amb quatre volums secundaris que es destinen a les tasques agrícoles i ramaderes. El volum principal està construït en pedra, té els murs exteriors arrebossats. Té planta baixa, pis i golfes, la seva forma és rectangular, amb la façana principal orientada al sud-oest. La coberta és de teula àrab de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. El frontis es compon de quatre eixos definits per obertures d'arc pla de pedra carejada. L'accés es fa per un portal d'arc pla de pedra carejada, amb la llinda inscrita amb l'any "1688". Des de la façana nord-oest s'accedeix directament al primer pis a causa del desnivell natural del terreny. Atenció: Per accedir a la pista principal, cal obrir i tancar la doble tanca de filat que hi ha.

Cementiri

El recinte del cementiri està voltat per un mur molt característic de la Catalunya interior, amb coronament a dos vessants. Queda rematat a la pilastra de l'entrada amb un progressiu aixecament del mur. L'ornamentació superior de la porta tanca perfectament el conjunt. La porta fa un metre d'amplada per uns dos metres d'alçada i és treballada en ferro, s'obre per la seva meitat. Trobem annexada a la part superior de la porta, fet amb el mateix material, la data de 1883 La porta, en forma de reixa, és ornamentada per unes sagetes verticals. A la part superior té una ornamentació floral als extrems, i al mig elements al·legòrics a la mort treballats també en ferro (calaveres, rellotge de sorra i un sol). El conjunt és coronat per una creu.

El Grau

Masia de grans dimensions amb un emplaçament majestuós. La casa està construïda amb murs de paredat que conserven encara gran part del revestiment exterior d'estuc de morter de calç, excepte a les cantonades on es mostren les cadenes de carreus tallats amb un treball de gran qualitat i de forma molt precisa. El cos principal és cobert a dos vessants, i presenta el carener paral·lel a la façana. La façana principal està encarada a S-SO. La portalada d'entrada és també de grans dimensions, d'arc de mig punt adovellat amb unes dovelles de grans dimensions. La resta de finestrals, situats al primer i segon pis, són tots homogenis, emmarcats amb carreus molt ben tallats i culminats amb una elegant motllura. Al primer pis n'hi ha dos que són balconades. A la planta baixa, les finestres també estan emmarcades amb pedra, però són més petites i estan enreixades. Al Moianès, Grau sembla ser un llinatge molt antic: l'any 921 trobem documentat que Geiraldo (Grau) vengué terres "Infra terminus Modeliano" al comte Sunyer. Uns segles més tard, Pere Grau era canonge de l'Estany i prepòsit de Santa Maria de Caselles, església dels dominis del monestir de Santa Maria de l'Estany, vers l'any 1460.

Pedró del Pontarró

Monument memorial conegut com el Pedró del Pontarró. A la part superior hi ha una llosa de pedra esculpida en relleu, que representa un calvari; amb la mare de Déu, la muller de Cleofàs i Maria Magdalena. Hi ha constància de l'existència del pontarró per primera vegada en una concòrdia del 10 de febrer de 1500 entre mossèn Pere Rovira, procurador general de l'abadia, i Pere Guerau, hereu del mas Grau. El 1668 s'erigí un monument memorial conegut com el Pedró del Pontarró, promogut per Guillem de Rocafort, en agraïment per no haver-se fet mal en caure daltabaix d'aquest pont medieval una nit que tornava de la ciutat de Barcelona, segons testimonia una làpida de pedra molt probablement col·locada entorn de 1949. Entre 1734 i 1737 se cegà el lateral sud del pont, durant la construcció de la Mina del monestir de l'Estany, de manera que adoptà la funció de mur de contenció de terres, així com de boca inferior de la galeria de desguàs per dessecar el prat de l'estany, en l'extrem nord.

La Mina (Boca nord)

Canalització soterrada construïda amb pendent, per tal de facilitar el dessecament per gravetat de l'aigua acumulable als terrenys dels prats adjacents, en el seu extrem superior, i evitar-ne l'estanyament. La galeria de la mina forma part d'un sistema més extens de drenatge de les aigües del prat de l'Estany consistent en una xarxa de séquies o canals artificials excavats al terreny que conflueixen en les boques d'entrada de la mina. El traçat soterrat de la galeria de la mina té una directriu força lineal, de sud-oest a nord-est, i actualment compta amb tres boques exteriors (superior, central i inferior), diversos pous de ventilació (cinc d'ells actualment encara són oberts, amb ventilació a l'exterior, i, com a mínim, cinc pous més són cegats abans d'assolir la superfície), així com un ramal en direcció oest, situat a uns 340 m de la boca inferior, d'una longitud aproximada d'uns 15 m que acaba sobtadament amb un enderroc. Des de l'edat mitjana hi ha documents que testimonien l'existència d'un sistema de recs, rases o canals a l'aire lliure. Però no és suficient per a dessecar la gran superfície. L'any 1554 l'abat de Cardona va promoure una intervenció d'enfortiment del rec de les Nogueres i del rec del Mig que consistia en enfondir-los i eixamplar-los. Aquesta obra fou dirigida pel mestre d'obres Joan de Borda. Però tampoc va aconseguir la dessecació total de l'estany. En canvi, la construcció iniciada l'any 1734 i finalitzada el 1737 sí que va ser un èxit. En aquells moments -i des de finals del segle XVI- el Monestir de l'Estany i el seu terme pertanyia a un nou senyor: les Cinc Dignitats Reials, cinc canonges de les seus de Barcelona, Vic i Girona que actuaven com a cosenyors o cobarons. Ells són els promotors de l'obra i els mestres d'obres van ser Josep Pasqual i Marià Terricabres (1734-35) i per Josep Morató i Marià Terricabres (1735-37). La boca de sortida, en el seu extrem inferior, aboca les aigües a la riera de l'Estany o torrent de la Font d'en Sala, per sota d'un pont medieval, conegut amb el nom del Pontarró.

La Mina (Pou de ventilació)

La Mina (Boca central)

Canalització soterrada construïda amb pendent, per tal de facilitar el dessecament per gravetat de l'aigua acumulable als terrenys dels prats adjacents, en el seu extrem superior, i evitar-ne l'estanyament. La galeria de la mina forma part d'un sistema més extens de drenatge de les aigües del prat de l'Estany consistent en una xarxa de séquies o canals artificials excavats al terreny que conflueixen en les boques d'entrada de la mina. El traçat soterrat de la galeria de la mina té una directriu força lineal, de sud-oest a nord-est, i actualment compta amb tres boques exteriors (superior, central i inferior), diversos pous de ventilació (cinc d'ells actualment encara són oberts, amb ventilació a l'exterior, i, com a mínim, cinc pous més són cegats abans d'assolir la superfície), així com un ramal en direcció oest, situat a uns 340 m de la boca inferior, d'una longitud aproximada d'uns 15 m que acaba sobtadament amb un enderroc. Des de l'edat mitjana hi ha documents que testimonien l'existència d'un sistema de recs, rases o canals a l'aire lliure. Però no és suficient per a dessecar la gran superfície. L'any 1554 l'abat de Cardona va promoure una intervenció d'enfortiment del rec de les Nogueres i del rec del Mig que consistia en enfondir-los i eixamplar-los. Aquesta obra fou dirigida pel mestre d'obres Joan de Borda. Però tampoc va aconseguir la dessecació total de l'estany. En canvi, la construcció iniciada l'any 1734 i finalitzada el 1737 sí que va ser un èxit. En aquells moments -i des de finals del segle XVI- el Monestir de l'Estany i el seu terme pertanyia a un nou senyor: les Cinc Dignitats Reials, cinc canonges de les seus de Barcelona, Vic i Girona que actuaven com a cosenyors o cobarons. Ells són els promotors de l'obra i els mestres d'obres van ser Josep Pasqual i Marià Terricabres (1734-35) i per Josep Morató i Marià Terricabres (1735-37). La boca central recull les aigües del rec de les Nogueres.

Bifurcació

Després de visitar la boca sud de la Mina, es deixa el carrer de les Escoles per seguir pel carrer de l'Esport.

La Mina (Boca sud)

Canalització soterrada construïda amb pendent, per tal de facilitar el dessecament per gravetat de l'aigua acumulable als terrenys dels prats adjacents, en el seu extrem superior, i evitar-ne l'estanyament. La galeria de la mina forma part d'un sistema més extens de drenatge de les aigües del prat de l'Estany consistent en una xarxa de séquies o canals artificials excavats al terreny que conflueixen en les boques d'entrada de la mina. El traçat soterrat de la galeria de la mina té una directriu força lineal, de sud-oest a nord-est, i actualment compta amb tres boques exteriors (superior, central i inferior), diversos pous de ventilació (cinc d'ells actualment encara són oberts, amb ventilació a l'exterior, i, com a mínim, cinc pous més són cegats abans d'assolir la superfície), així com un ramal en direcció oest, situat a uns 340 m de la boca inferior, d'una longitud aproximada d'uns 15 m que acaba sobtadament amb un enderroc. Des de l'edat mitjana hi ha documents que testimonien l'existència d'un sistema de recs, rases o canals a l'aire lliure. Però no és suficient per a dessecar la gran superfície. L'any 1554 l'abat de Cardona va promoure una intervenció d'enfortiment del rec de les Nogueres i del rec del Mig que consistia en enfondir-los i eixamplar-los. Aquesta obra fou dirigida pel mestre d'obres Joan de Borda. Però tampoc va aconseguir la dessecació total de l'estany. En canvi, la construcció iniciada l'any 1734 i finalitzada el 1737 sí que va ser un èxit. En aquells moments -i des de finals del segle XVI- el Monestir de l'Estany i el seu terme pertanyia a un nou senyor: les Cinc Dignitats Reials, cinc canonges de les seus de Barcelona, Vic i Girona que actuaven com a cosenyors o cobarons. Ells són els promotors de l'obra i els mestres d'obres van ser Josep Pasqual i Marià Terricabres (1734-35) i per Josep Morató i Marià Terricabres (1735-37). La boca superior, situada en l'extrem sud-oest, recull les aigües conduïdes pel rec del Mig.

Font Vella

El 1756 es va construir la font de les Eres, que va passar a anomenar-se la font Vella a partir de la construcció, abans del 1882, de la font del Prat. Construcció excavada sota el nivell del sòl, formada per unes escales descendents de lloses de pedra, protegides per murs de contenció de paredat ordinari, coronats per carreus que conformen una esquena d'ase de secció triangular. La part més baixa de la construcció és formada per una volta de mig punt de paredat ordinari. La font se situa al nivell inferior, i compta amb bancs de pedra sobresortint de les parets laterals. Al davant de l'arc que presideix l'escala descendent, hi ha una llosa de pedra amb diverses inscripcions en baix relleu que inclouen la data 1756.

Monestir de Santa Maria (Claustre)

Les primeres referències documentals del lloc conservades fan referència a l'existència d'una església a l'Estany l'any 990. El 1080 va ser fundat el Monestir i l'església de Santa Maria, que es va consagrar el 1131, moment en què va rebre quantitat de donacions i esdevingué senyor de gran part dels termes del voltant. El conjunt arquitectònic del monestir de Santa Maria de l'Estany està format per l'església, el claustre i diverses dependències que es troben al seu voltant, on ara hi ha un museu. Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser fundat l'any 1080. És una de les joies del romànic català i una de les principals abadies canonicals del país on hi residí una comunitat de canonges agustinians. Les referències documentals més antigues que ens parlen del claustre es remunten a l'any 1258 Ell claustre, ubicat a la part meridional del monestir, és l'element més interessant. En destaquen les columnes dobles i els 72 capitells amb iconografies de temàtica vegetal, heràldica i d'escenes bíbliques i profanes. Adossats a les parets, hi ha uns sarcòfags amb les despulles d'abats i nobles. L'ala nord del claustre, iniciada a mitjan segle XII, és la més primitiva. En els capitells es representa tota la vida de Crist, del naixement al calvari, i també altres temes al·legòrics a la redempció de la humanitat. Cal remarcar els capitells de la fugida a Egipte, del Sant Sopar i de l'entrada de Jesús a Jerusalem. En l'ala oest del claustre, sobretot a la part interior, els capitells estan decorats amb temes de bestiari, flora, geomètrics i heràldics. L'ala sud del claustre és la més moderna; fou acabada a finals del s. XIII o principis del XIV. Els seus capitells presenten motius decoratius semblants als de la galeria oest. L'ala est és iconogràficament molt rica: si bé hi trobem escenes religioses, tals com l'anunciació a Maria, també hi ha les internacionalment conegudes escenes profanes, tals com una noia pentinant-se, uns pagesos batent una garba, o un bou tocant un instrument musical. A banda dels capitells, en el claustre podem veure també el sarcòfag de la família Peguera (1335), i els dels abats Jaume de Rocabruna, Berenguer Desvall i Berenguer de Riudeperes (segle XIV).

Comments

You can add a comment or review this trail