l'Estany - Puig de la Caritat ( 100 Cims ) - Pla de la Crosa

EL TEXT ES DEL MEU AMIC I COMPANYS D´EXCURSIONS JOSEP CASTELLS josepcastells
Avui fem una excursió pel Moianès, la terra del Mestre Pedrissa i sortirem de l'interessant poble de l'Estany, gaudirem del nucli urbà i de l'entorn rural. L’Estany és el municipi més elevat del Moianès. Està situat al nord del Moianès, a 870 metres d’alçada i envoltat de muntanyes que oscil·len entre els 900 i els 1020 metres.

Els terrenys argilosos i una pluviositat alta convertiren la vall en una conca de recepció d’aigües que provocà que s’entollessin i que posteriorment s’hi formés un estany d’uns 300.000 metres quadrats de superfície. D’aquí ve el nom del poble de L’Estany.

Carles de Cardona, l’últim abat del monestir, va emprendre la dessecació de l’estany, tant per acabar amb un focus de mosquits i de paludisme, com per crear nous espais de conreu. Per això, el 1554, va contractar la construcció d’una sèquia, que va ser allargada i millorada l’any 1735 donant com a resultat la Mina de l’Estany.

La petita població de L’Estany també guarda un dels monuments més insignes del romànic català, el Monestir de Santa Maria de L’Estany. Només sortir del poble pujarem cap al Collet de Sant Pere on hi ha les restes de l'ermita de Sant Pere. L'ermita de Sant Pere del Coll de la Crosa va ser erigida cap a l'any 1485 per iniciativa del canonge cambrer del monestir de Santa Maria de l’Estany, Pere Tarrós.

Al segle XVII en tenien cura els hereus del Mas Postius (al municipi veí de Muntanyola), propietaris també del Mas de la Crossa. Al Museu del Monestir es conserva una làpida sepulcral de Bernat de Postius que estava situada davant de l'altar de la capella. Es degué enrunar, per causes desconegudes, entre els segles XVII i XVIII. Sabem que l'any 1740 ja no tenia culte. Es conserva només l'arrencada dels murs, que modernament han estat consolidats i el seu entorn s'ha adequat per facilitar la visita.

Cruïlla de camins, el segon camí de la dreta, senyalitzat com a GR-177, marxa cap a Santa Maria d'Oló; el següent per la dreta va a Puigmartre i l'últim, porta fins al poble. Aquí agafem la pista de terra de la dreta, que porta cap el cim del Puig de la Caritat. És una pujada constant i dreta, però de poca durada. En arribar a l'últim tram de la pista, agafarem la drecera en forma de corriol que s'enfila directament al cim.

Som sota mateix del Puig de la Caritat i ara hi pujarem. El Puig de la Caritat és un excepcional mirador de la Catalunya central i del Pirineu. Des del cim s'albiren les muntanyes més altes del Pirineu Oriental: el Carlit, el Puig Pedrós i el Puigmal. És el cim més significatiu del municipi, situat darrere del poble. Des del collet de Sant Pere hi pugen una pista i un corriol . Amb 1.010 m d'alçada és converteix en un excel·lent mirador del Pirineu, des d'on s'albiren les tres muntanyes culminants del Pirineu Oriental: el Carlit, el Puig Pedrós i el Puigmal. del Pre-Pirineu i del Lluçanès; a llevant, les Guilleries i el Montseny; a ponent, Montserrat i la Mola, i al sud, a primer terme, el Puig Rodó, i més enllà Gallifa. És el cim més significatiu del municipi. Pel nord es domina tot el Pirineu Oriental, des del Canigó (2.785 m.a.) fins al Port del Comte (2.382 m.a.), amb tota la renglera de cims, d'entre els quals es destaquen el Costabona (2.465 m.a.), el Bastiments (2.881 m.a.), el Puigmal (2.910 m.a.), la Tossa d'Alp (2.536 m.a.), el Moixeró (2.276 m.a.), el Cadí (2.648 m.a.) i la serra d'En Cija. I es dóna el cas, per pura coincidència, que el Puig de la Caritat és l'únic cim de l'interior de Catalunya des del qual es veuen les tres muntanyes culminants del Pirineu Oriental, tals com el Carlit (2.921 m.a.), el Puig Pedrós (2.915 m.a.) i el Puigmal (2.910 m.a.), el dos primers gràcies a què treuen el cap per sobre la Collada de Tosses i el Coll del Pendís, respectivament. La seva alçada, 1.010 metres, permet gaudir de les millors panoràmiques als quatre vents. En línia recta recte no se'n troba cap més alt fins arribar al Moncayo.

Baixarem per la mateixa ruta de pujada i després anirem voltant el Puig de la Caritat riera del Molí i descobrirem els antics molins del Pla. Anirem per una pista de terra pel mig de la massa forestal que a estones no ens deixa veure les masies de l'entorn. Això ens passa quan som a prop del gran mas del Castell. Travessem el Collet de les Llebres (935 m.a.) i més endavant el Pla del Pi.

En arribar al final de la baixada, trobem la pista del mas El Castell (834 m.a.), abans però haurem vist alguns exemplars de roures grandiosos. Aquesta antiga masia, de vistes meravelloses, ha estat condicionada com a segona residència. hi passem a tocar i ni ens n'adonem.

Avui el Castell es una masia totalment restaurada i situada en una gran finca completament enjardinada. El Castell és una gran masia del terme municipal de l'Estany, a la comarca catalana del Moianès. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Està situada en el sector nord-occidental del terme, prop del límit amb el terme de Santa Maria d'Oló, a uns dos quilòmetres al nord-nord-oest del poble de l'Estany. És en el vessant nord del Serrat dels Lliris i del Puig de la Caritat, a l'extrem oriental de la Serra del Castell i al sud-oriental de la Carena del Castell, a l'esquerra de la Riera de l'Estany. Queda a prop i al sud de Sant Feliuet de Terrassola.

Masia, originàriament de planta rectangular, avui amb cossos adossats. L'edifici principal té la teulada a doble vessant i el carener perpendicular a la façana. Té tres nivells: planta baixa, pis noble i golfes. La façana principal, orientada al sud, està molt tapada per altres construccions. El portal, d'arc de mig punt, adovellat, amb gran carreus de pedra picada. Les finestres també tenen carreus de pedra picada. La resta de la pedra és força regular. A llevant cal destacar el cos en galeria de tradició renaixentista i a ponent un cos a doble vessant que comunicava mitjançant un pont a la planta noble.

Als baixos hi havia cabuda per a cellers, corrals i quadres, amb sostre de bigues suportat amb arcs apuntant. A l'interior de la planta noble, hi ha finestres amb festejadors, una cuina amb pica de pedra i sostre amb decoracions florals de guix.

Història
La casa havia estat de la família Castell i és documentada des del s XIV. Al portal d'entrada una inscripció diu " Pere Castell en 1581". La part posterior ha estat reformada a principis del segle xviii (llinda de 1706). A mitjans del segle XVIII, una pubilla es casà amb l'hereu del Cavaller de Vidrà. Des d'aleshores formà part del patrimoni del Cavaller i després dels Vila- Abadal. Al davant de la casa hi ha una edificació, avui restaurada, que havia estat hostal. Hom creu que podia haver estat ubicat aquí el castell de Terrassola, la qual cosa és justificable per la seva situació.

Seguim la pista cap a l'esquerra, tot planejant entre boscos clarament centreeuropeus, i per sota l'obaga del Serrat dels Lliris.

Seguim la ruta ara ja fent el retorn cap al poble Després d'una lleugera pujada arribem al Coll del Torn (858 m.a.), entre la Serra de l'Estany i el Serrat dels Lliris. Aleshores deixem la pista i agafem un corriol que segueix pujant, a la nostra dreta que travessa una tanca pel bestiar. Creuem una pista i posteriorment arribem a una segona, i passem a prop de la Crossa, que veiem a l'esquerra del camí.

Des d'aquest lloc, i si el dia és clar, es pot gaudir d'una bonica panoràmica del Pirineu. Bona visual del Puig de la Caritat. A la dreta deixem el cementiri, custodiat per una alzina centenària (aquí trobem marques del GR-3), tot seguit girem a l'esquerra seguint la pista que ens porta novament al nucli urbà de l'Estany a prop del Monestir, i com que tenim temps anirem a visitar.

El monestir de Santa Maria de l'Estany està situat en el poble de l'Estany, dins del terme municipal del mateix nom, a la comarca del Moianès. Tot i que des de principis del segle xix és l'església parroquial del poble, originàriament no ho era, sinó que era un monestir de canonges augustinians. Declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, va ser fundat l'any 1080, i el seu claustre és una de les joies del romànic català.

Des dels darrers anys del segle xx, Santa Maria de l'Estany és una petita parròquia del bisbat de Vic adscrita al rector de Santa Maria de Moià, tot i que també rep el suport d'altres capellans de les parròquies de l'entorn. Pertanyen a aquesta parròquia les altres capelles del terme: la de Mas Colom, la del Molí del Grau, a més de la del cementiri. En les antigues dependències abacials hi ha el museu i l'arxiu. S'hi mostra un conjunt d'objectes, alguns pertanyents al monestir i d'altres que els veïns del poble hi han aportat. L'arxiu té documentació des del segle xi. L'antiga casa abacial acull la Casa de la Vila de l'Estany.

L'església de Santa Maria de l'Estany, amb el seu claustre, constitueix un important monument romànic, flanquejat per les antigues dependències de la comunitat de canonges, que actualment centren la població.

L'església actual correspon bàsicament a la consagrada el 1133. És d'una gran sobrietat, d'una nau amb transsepte capçat per tres absis rodons. Al creuer s'aixeca un cimbori, sobre el qual reposa el campanar, refet el 1648 després que el terratrèmol de 1448 el fes caure sobre la volta, tot provocant-ne l'esfondrament. L'església fou coberta aleshores amb un sostre embigat sobre arcs diafragma gòtics, que el 1670 foren camuflats per una volta de creueria feta amb rajol, substituït novament per una volta de canó arran de la restauració dels anys 1966-1970. En la mateixa restauració es van refer les dues absidioles, mutilades el segle xviii per fer-hi una capella i la sagristia. L'escultura dels seus elements ornamentals és per tant totalment moderna, tot i que imita les de l'absis major. Adossada al costat S del creuer hi ha l'antiga sala capitular, o capella de Sant Nicolau, ara capella del Santíssim.

El claustre, comunicat amb l'església per un portal gòtic del segle xvi, constitueix l'element més interessant del conjunt. Situat a migdia de l'església, és de planta quadrada, força regular, amb quatre galeries de deu arcs que reposen sobre nou parells de columnes, excepte als angles, on hi ha un grup de cinc columnes (que havien estat massissades i foren refetes en la restauració dels anys 50). Té un total de 72 capitells, molt ben conservats, només amb algunes mutilacions intencionades. El sostre és embigat, tot i que abans sembla que era amb volta. La seva construcció s'allargà a mitja segle xii fins a finals del XIII o principis del XIV, amb la intervenció de diversos tallers d'escultura, tal com reflecteix la diversitat temàtica dels seus capitells. L'ala més primitiva és la de tramuntana (la més propera a l'església). En els seus capitells s'escenifica la vida de Jesús, entre dos capitells (situats als extrems) que al·ludeixen a la redempció: el pecat original, d'un costat, i el pesament d'una ànima, de l'altre. A l'ala de llevant destaquen els temes profans (una noia pentinant-se, les esposalles d'una parella), així com diversos motius vegetals. A les altres dues ales predominen els motius florals, de bestiari, geomètrics o heràldics. Així, trobem una sèrie de capitells en els quals destaca la seva talla volumètrica i les diferents temàtiques pròpies del romànic, com poden ser els motius ornamentals fitomòrfics, zoomòrfics i antropomòrfics.

Originàriament, el claustre tenia dos pisos. El superior, amb una façana totalment llisa interrompuda només per dos finestrals per banda, fou suprimit en la restauració duta a terme els anys 1948-58, i novament refet, en un llenguatge arquitectònic totalment diferent, els anys 1981-83. Aquesta última intervenció comportà la construcció d'un polèmic voladís de grans dimensions, de formigó armat, bastit per protegir els capitells de les inclemències del temps.

Envolten el claustre les antigues dependències monàstiques, bastides entre els segles XIV i XVII, ara destinades a rectoria, biblioteca pública i museu.

A l'altar principal de l'església hi ha la imatge de la Mare de Déu de la Llet, gòtica, realitzada en alabastre policromat. Cal destacar en aquest claustre la figura de la Mare de Déu, una obra notable esculpida en un sol bloc d'alabastre. És la Mare de Déu de l'Estany o també coneguda per Mare de Déu de la Llet, invocada per les dones que no poden tenir fills i també per les que estan de part.

Sarcòfag de l'abat Jaume de Rocafort o de Rocabertí
Adossat a la paret de l'ala est del claustre, a una alçada de dos metres sobre el sòl. És d'estil gòtic florit i porta una inscripció en caràcters gòtics. A cada costat de la mateixa hi veiem dues representacions de l'escut de l'abat del monestir anomenat Jaume, les despulles del qual guarda el sarcòfag. Presenta la següent inscripció: al dia set de les Kalendes de Novembre (26 d'octubre) de l'any 1311 morí en Jaume, per la Gràcia de déu, abat de l'Estany, qui enriquí aquesta església amb molts béns espirituals i materials, l'ànima del qual pugui fruir dels celestials".

Sarcòfag dels Senyors de Peguera
Sepulcre que conté les despulles dels Senyors de Peguera amb una inscripció de trets gòtics i el corresponent escut de la família. És d'estil gòtic i està situat a uns dos metres d'alçada sobre el sòl. Presenta a la part superior una escultura jacent d'un soldat vestit amb cota de malla, amb l'espasa enmig del pit i un petit gos sota els peus. La factura de l'anomenada escultura és força acurada i ben resolta. Aquest sarcòfag guarda les despulles de Bernat, Ramon i Guillem de Peguera, cavallers i soldats. Presenta una inscripció que, traduïda diria: "en l'any 1335 han estat traslladats en aquest vas els venerables Ramon, Guillem i Bernat de Peguera nobles militars i altres de la seva parentela, els quals, amb llurs béns feren prosperar molt aquesta església. Bernat feu en la mateixa algunes fundacions. Les seves ànimes regnin en la glòria".

Sarcòfag de l'abat Berenguer de Vall
És el situat al mig dels tres adossats a l'ala Est del claustre, situat a uns dos metres sobre el sòl. Presenta una inscripció de caràcters gòtics entre dues imatges de l'escut de la casa de Vall: un lleó coronat situat en posició rampant. El sepulcre és d'estil gòtic. La inscripció diu: "als quatre Idus del Mes de Maig (el 12) de l'any 1316, morí el senyor Barnat de Vall de grata memòria, abat d'aquesta església, l'ànima del qual sigui col·locada en el celest soli".

Sarcòfag de Berenguer de Riudeperes
Situat a la banda dreta del grup de tres adossats a l'ala est del claustre de l'Estany. Situat a dos metres d'alçada sobre el sòl. És d'estil gòtic florit i entre la inscripció gòtica apareix l'escut de la família dels nobles senyors del castell i terme de Riudeperes: tres peres d'argent sobre camp d'or. La inscripció diu: a XVII de les Kalendes de Novembre de l'any del Senyor 13... morí Berenguer, per la gràcia de déu, abat d'aquesta església, qui feu construir de nou l'altar de Sant Antoni; sacerdot perpetu; i fundà en el mateix dos aniversaris, i enriquí molt la seva església així en l'espiritual com en el temporal. Descansi en pau".

El conjunt fou restaurat en 1948-58 pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de Jeroni Martorell, i en una nova campanya en els anys 1967-1970 pel mateix Servei, ara sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs. L'última intervenció ha anat a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya (1981-1983).

Es preveu una pròxima restauració per actuar en el claustre, en el qual es durà a terme la restauració de tota la pedra. Amb la visita al monestir acabem l'excursió d'avui.

Informació extreta de la Viquipèdia Turisme Del Moianès blog de Los Folloneros https://ca.wikiloc.com/rutes-a-peu/monestir-santa-maria-de-lestany-puig-de-la-caritat-serra-dels-lliris-el-castell-ruta-circular-63360542