Llaés - Cal Teixidor, Bauma de Teixidor, La Baumassa. (Santa Maria de Besora)

Un magnific vespre al Santuari de Bellmunt, on des de la terrassa hem estat una bona estona identificant les muntanyes i pobles que teníem als peus d'aquest especial emplaçament. Muntanyes i pobles que des de allí abastem mitja Catalunya: Puigsacalm, la Serra de Llancers, Collsacabra amb el pla d'Aiats, el puig de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, el Matagalls, les sempre omnipresents Agudes del Montseny, El turo del Home, abaix, tota la plana de Vic, La Mola, Montserrat, el Pedraforca i ara ja, el Pirineu, amb el Comabona , la Tossa, el Puigmal, Canigó i tot el que desconec el nom.
Es per no perdre-s'ho.
Allí, a la terrassa, esperem la posta de sol per d'arrere del Pedraforca, i embriagats de tants descobriments, hem anat a sopar al restaurant allí situat. Restaurant extraordinàriament portat per una parella, amb una cuina ben feta i amb ingredients de molta qualitat.
Però aquí no acaba el ple d'estar en un entorn com aquest. Dormir al hostal del Santuari és especial. Abans d'anar a dormir, tornar a sortir al la terrassa i ara observar les llums dels pobles i masies que abans havíem vist a ple sol, inclús la resplendor de Barcelona, llums semblen surar oscil·lant sobre la foscor del terra. Encara al cel, per allí l'oest, s'intueix una lleu tonalitat blavosa d'un sol ja caigut i llunyà, i contra el que es dibuixen els negres perfils de les muntanyes del Pirineu. Tot acompanyat d'un ensordidor silenci que envolta al cim on estem, al santuari i a nosaltres mateixos, que ens sentim acompanyats, únicament, pels estels penjats sobre nostre parlant-nos d'immensitats. És difícil de descriure. És sobrecollidor, és impressionant, és viure.
Ens llevem, i ja està? Marxem? No. L'espectacle no ha finalitzat. El Mandrós sol, no ha sorgit encara de rere del Collsacabra i torna un nou episodi de vistes amb llums i colors diferents, ara el canvi torna a ser al cel, mostrant un gradient de tonalitats que van del blau fosc, per una banda als taronges i vermells, per finalitzar amb els grocs.
Inoblidable!!

LA RUTA D'AVUI:
La resta del dia no ha estat per llençar, ni molt menys.
Donat la manca de pluges, que evidentment comporten manca d'aigua a les rieres, hem deixat per un altre dia els salts del Mir i del Molí decidint anar a Llaés per tal de veure la bauma de Teixidor i de Baumassa.
Ruta curta, entretinguda i fàcil, únicament pujar a la Baumassa requereix una mica d'esforç. Es per aquesta curta pujada de sender poc definit que la he qualificat de moderada, si no es va a la segona bauma no té cap dificultat.
Per anar-hi es passa per sota el castell i la població de Llaés, que hauria de ser motiu d'altra sortida, per conèixer aquest conjunt de castell i cases enlairat sobre un puig i que es pot veure de molt lluny.
També passem per davant de cal Teixidor, una gran casa de doble façana amb arcs suportats per uns pilars treballats. Aquesta casa s'hauria de mantenir, doncs té interès arquitectònic i més que possiblement històric. Està deshabitada des de fa poc temps.
A la Bauma arribem després de deixar el cotxe allí on ens sembla una distancia adequada per caminar, o allí on creiem que ja hem mortificat prou al vehicle, doncs a partir de Llaés s'acaba la minimalista carretera; ara el camí es de terra i no sempre bo per cotxe normal. Per tant el recorregut pot ser més curt o més llarg, però el desnivell no incrementarà gaire.

LA BAUMA DE TEIXIDOR:
Es tracta de la bauma que ha deixat de ser habitada més recentment, exceptuant la de Mura que encara ho està i que inclús alberga un hotel, experiència que algun dia haurem de viure.
La Informació que exposo a continuació es extreta del llibre "Balmes encontades" d'Antonino Mestres. Espero que no li sàpiga greu que apunti aquí, algunes unes notes del seu llibre.
Aquesta bauma, o balma, va deixar de ser definitivament una vivenda als voltants de 1960 i es disposa d'informació dels darrers habitants.
Al 1949, quatre Osonencs van visitar la família resident a la balma. Esperaven trobar una família poc habituada al contacte amb altres i fins i tot, segurament esquerpa. No va ser així, van parlar, inclús van poder fer fotos de les condicions de vida, en molts aspectes semblants als temps del homes primitius.
Del resultat d'aquella conversa, es va publicar un article al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya al setembre de 1950. És molt recomanable poder llegir la referència que es fa al llibre mencionat anteriorment.
Afegiré aquí únicament alguns aspectes:
Aquella família estava constituïda per un matrimoni amb dos fill. Una noia amb discapacitat intel·lectual i un noi que des dels 4 anys fumava en pipa per prescripció mèdica com a remei per curar-se els cucs intestinals. Quins metges els de aquells anys! Tampoc fa tant!!
Veure avui dia la bauma et dona certament una idea, crec que molt propera, de com havia de ser la vida d'aquella pobre gent.
La bauma es impressionant, de les més grans que he vist. Estan encara dretes les parets de pedra que conformaven la vivenda. Es pot accedir i sentir en pròpia pell aquella vida.
Del sostre, és a dir, de la enorme pedra que feia de sostre i que únicament la natura els proporcionava, es precipita l'aigua de la riera de Milany. Avui en ple període d'intensa sequera, continuava caient aigua. Un es pot imaginar la forta cortina d'aigua que deu caure quan plou. Vivien doncs, ells també, a un habitatge de doble façana, una tosca, de pedres, i l'altre d'una continua cortina d'aigua.
A l'altre extrem de la bauma, un tancat que sembla ser útil de tant en tant avui dia, per guardar el bestiar com deuria ser-ho aleshores.
Davant de la bauma, hi ha unes esplanades amb arbres que avui sense fulles m'han resultat difícils d'identificar, però quasi a ben segur eren avellaners i altres fruiters que deurien plantar aquella família.
Pots sortir d'allí amb el cor encongit, però es molt alliçonador.
Algú que no sap, o segurament no pot, entendre el que està veient i que deu tenir trastos mal ordenats dins el cap en comptes de cervell, se li ha ocorregut gravar sobre la llinda de la porta, encara existent, un "Pepita te amo" que ens deixa ben palès la seva capacitat de respectar.
El temps segurament s'encarregarà d'esborrar els signes de vida d'aquella família. No cal que ningú intervingui. El que cal es respectar-ho i observar com eren les vides d'aquella gent.
Hem anat, després a la bauma de la Baumassa. És propera, per un sender poc fresat i amb pendent. La bauma............ doncs, havent vist la de Teixidor, no té excessiu interès.
Salut