Llinars del Vallés ; Castell Vell - Turó del Vent- Riera del Far.Ermita de Sant Sebastià -La Torrasa-Can Bordoi

EL TEXT ES DEL MEU AMIC I COMPANY D´EXCURSIONS JOSEP CASTELLS josepcastells
Per avui el company i amic Manel Vila del Olmo que lidera el grup dels Excursionistes dels Dilluns ens ha proposat de fer una excursió per la zona del Parc del Montnegre - Corredor . El Parc del Montnegre i el Corredor és un Espai d'interès natural que forma part de la Xarxa d'Espais Naturals protegits, promoguts i gestionats per la Diputació de Barcelona. El Parc està emparat legalment per un Pla especial de protecció del medi físic i el paisatge, aprovat el 20 de juliol de 1989.

Situació
Situat a la Serralada Litoral, entre les comarques del Maresme i del Vallès Oriental, té una extensió aproximada de 15.000 ha. Les rieres de Vallgorguina i d'Arenys determinen la partió entre els massissos del Corredor i del Montnegre, que tenen els seus punts culminants al santuari del Corredor, a 633 m d'altitud, i al Turó d'en Vives, a 760 m.

La Mediterrània i la depressió vallesana el limiten longitudinalment i la riera d'Argentona i la Tordera ho fan transversalment.
Està format per la Serra del Corredor i el Massís del Montnegre. El Corredor i el Montnegre estan separats per les rieres de Vallgorguina i d'Arenys.
El punt més alt de la Serra del Corredor és el Corredor (642,2 m) i el punt més alt del Montnegre és el Turó d'en Vives (760,3 m).

Les poblacions més vinculades del massís del Montnegre i el Corredor són:

Sant Celoni
Llinars del Vallès
Vallgorguina
Vilalba Sasserra
Arenys de Munt
Dosrius
Fogars de la Selva
Mataró
Palafolls
Pineda de Mar
Sant Cebrià de Vallalta
Sant Iscle de Vallalta
Tordera

S'hi pot accedir per carretera a través de l'AP-7, la C-60 i la C-32. Amb tren a les estacions de Renfe de les línies R1 i RG1: Mataró, Sant Andreu de Llavaneres, Caldes d'Estrac, Arenys de Mar, Canet de Mar, Sant Pol de Mar, Calella, Pineda de Mar; R2 nord: Llinars del Vallès, Palautordera, Sant Celoni, Gualba i Riells i Viabrea-Breda i R11 en aquestes tres últimes parades.

Geografia física
Els massissos del Montnegre i el Corredor són dues unitats de relleu ben definides que es disposen alineades en paral·lel a la costa, formant part de la Serralada litoral i constituint una barrera natural entre la plana litoral del Maresme i la depressió del Vallès i la Selva.

El substrat geològic dels dos conjunts muntanyosos està bàsicament format per un gran cos granític travessat per roques filonianes. A la part alta del Montnegre hi destaca una taca de material metamòrfic més resistent a l'erosió. Aquests materials pissarrosos són els que donen un caràcter marcadament més abrupte al massís del Montnegre. El clima mediterrani subhumit presenta variacions notables i es poden distingir dues zones climàtiques bastant diferenciades: les terres interiors orientades cap a la plana del Vallès, més fredes i humides, amb un caràcter lleugerament continental; els vessants orientats cap a marina, més secs i amb temperatures més suaus. Els rius i rieres són de règim majoritàriament esporàdic o estacional. El curs principal d'aigua és la Tordera que recull les aigües d'importants rieres de la vessant vallesana del Massís del Montnegre, com les de Vallgorguina, Olzinelles, Montnegre, Fuirosos i Ramió.

Vegetació
La situació geogràfica, el relleu i les variacions climàtiques entre els vessants interiors i els que miren al mar condicionen i donen diversitat a la vegetació que cobreix aquestes serres. La proximitat del mar, que proporciona un grau suplementari d'humitat ambiental, especialment a l'estiu, també afavoreix el desenvolupament d'una vegetació exuberant enriquida amb nombroses espècies de caràcter centre-europeu i, fins i tot, atlàntic.

Les formacions més esteses són el alzinars i les suredes, havent estat aquestes darreres afavorides per l'interès econòmic associat a la indústria del suro. Les pinedes de pi pinyer, també molt abundants, caracteritzen el paisatge del vessants marítims del Maresme on ocupen vinyes i conreus abandonats en els darrers 150 anys.

A les parts més altes del Montnegre destaquen, pel seu interès científic i paisatgístic, les rouredes de roure africà i de roure de fulla gran. Enmig dels roures creix una gran varietat d'espècies vegetals d'afinitat centreuropea, com ara alguns peus de faig, que hi subsisteixen a causa de l'elevada humitat de les carenes.

A l'obaga del Montnegre, entre avellanedes i alzinars, hi trobem encara importants plantacions de castanyers. Als sots més humits i a les vores dels nombrosos torrents i rieres que baixen cap a la Tordera s'hi conserven magnífiques vernedes.

Fauna
La varietat d'ambients de les serralades del Montnegre i el Corredor (alzinars, suredes, pinedes i brolles, boscos de ribera, pinedes, zones obertes i de conreu) propicia que el poblament faunístic sigui divers i abundant. L'existència de masses forestals denses i ben conservades afavoreix la prosperitat de les espècies de caràcter forestal. És el cas del senglar, el mamífer més gros d'aquestes serres, perfectament adaptat a la vida al bosc. Hi ha espècies boscanes mediterrànies com la geneta, la rata cellarda, l'esquirol, l'astor, el picot verd, el gaig o la serp blanca; i d'altres, pròpies d'ambients centreeuropeus: el gorjablanc, el talpó roig, la becada o el liró gris. Han estat identificades darrerament diverses espècies arborícoles de ratpenats, rares a Catalunya.

Destaca la presència de la típica comunitat mediterrània de carnívors: gat mesquer, fagina, toixó i mostela. Tanmateix, cal esmentar una espècie d'herbívor recentment introduïda: el cabirol, la població del qual ha experimentat un important creixement en pocs anys.

Les zones obertes, si bé escasses a l'interior del parc, són especialment riques en fauna. Aquestes àrees són importants per als depredadors com ara l'àliga marcenca, l'aligot, la guilla, la serp verda i el llangardaix perquè hi troben els elements bàsics de la seva alimentació.

Aquest espai se situa en una de les principals rutes migratòries d'ocells a la Mediterrània occidental, essent de gran interès per fer-hi observacions durant les èpoques de pas. Els ambients humits, rieres i torrents constitueixen l'hàbitat on prospera una gran varietat d'invertebrats i amfibis.

Paisatge
El Montnegre i el Corredor constitueixen un conjunt muntanyenc compacte i continu de relleu més aviat suau amb un paisatge remodelat per l'activitat humana i cobert de boscos mediterranis exuberants. Els dos massissos són, però, ben diferents. El Montnegre, més gran i abrupte, és també més salvatge i impenetrable. El Corredor, en canvi, mostra un relleu més amable i suau, de formes arrodonides per l'erosió que n'han afavorit l'ocupació agrícola de, fins i tot, les àrees centrals. Més del 95% de la superfície del parc és de caràcter forestal.

Història
L'home s'ha establert des de molt antic en aquestes serres. L'excepcional situació geogràfica i la riquesa dels recursos naturals ja van ser apreciats a la darreria del neolític, com ho evidencien el dolmen de la Pedra Gentil, del Trull i el de la Pedra Arca.

Els pobles ibers, concretament els laietans, es van instal·lar, seguint els seus costums, a les zones d'alçària mitjana, com el turó del Vent i el puig del Castell, en què s'observen les restes dels seus assentaments. L'ocupació romana els va forçar a baixar a les planes on van aparèixer nombroses vil·les agrícoles.

A l'època medieval, la població s'agrupà en petits nuclis, més abundants en les zones baixes que en les altes. La importància de la religió a l'època es fa palesa en els nombrosos edificis religiosos disseminats pel parc natural.

La colonització agrícola posterior es reflecteix en els més de dos-cents masos que s'hi troben, d'entre els quals sobresurten Can Pradell de la Serra, Can Bosc i Ca l'Oller de Fuirosos, i també en un paisatge que és el resultat de l'alternança de boscos i de conreus i en el qual l'activitat de l'home al llarg de la història té, en conseqüència, una importància cabdal.

Actualment, el procés de recessió de l'activitat agrària, iniciat a la fi dels anys 50, ha fet desaparèixer pràcticament l'ús agrícola de les masies que, a poc a poc, es reconverteixen i es destinen a altres activitats.

Així doncs farem una ruta circular des de Coll de Can Bordoi passant per:
- Castell Vell (0.6 km)
- Turó de la Majordona (1.7 km)
- Turó del Vent (3.0 km)
- Ermita de Sant Sebastià (7.5 km)
- Torrassa del Moro (8.5 km)
- Can Bordoi (10.8 km)

Bonica i interessant ruta que ens porta a visitar molts indrets de gran vàlua arqueològica tot passant per turons, boscos i rieres i indrets una mica feréstecs. I això que sempre serem a prop de carreteres, pistes o llocs coneguts, però la serralada de Marina amaga aquestes sorpreses. Podríem dir allò de tant a prop però tan lluny!

Comencem la ruta al coll de Can Bordoi on hi ha espai per a aparcar diversos cotxes. Anirem cap al nord en direcció al Corredor seguint molt poc tros el GR 92. Ens en desviarem per anar a visitar les restes del Castell Vell de Llinars, just al costat de la casa de colònies de Castellvell. Després de pujar al turó del Vent cercarem les restes del poblat iber del turó del Vent. Sobretot, cal que siguem respectuosos amb les restes de murs i de sitges, que són a l'aire lliure i sense cap protecció.

Baixarem cap a la riera del Far tot passant per sota de la carretera on hem deixat el cotxe. Després de passar un tupit bruguerar, ja força avall, sortirem a la pista de l'ermita de Sant Sebastià de Puigpedrós. Abans era una ruïna total i ara llueix gairebé del tot restaurada.

L’ermita de Sant Sebastià està situada a uns 6 quilòmetres de Llinars del Vallès, a 406 metres d’altitud, des d'on s'ofereix una vista excepcional del Litoral i el Prelitoral. Algunes fonts afirmen que es troba documentada des de l’any 1640 i durant anys només se’n van conservar les runes. L’any 2016 un grup de persones voluntàries en van iniciar la reconstrucció i el 2017 es va recuperar l’aplec en honor al Sant.

L’ermita feia 10 metres de llarg i 5 d’ample i destacava pel seu campanar de paret o d’espadanya, així com pel portal adovellat. L’ermita tenia dues finestres de granit, contraforts a cada costat, una arcada adovellada darrere l’altar i una gran riquesa de carreus cantoners.

Des de l’any 2016, gràcies al treball i l’esforç de persones voluntàries, la col·laboració de diverses empreses i de les aportacions anònimes s’ha pogut reconstruir l’ermita el més fidel a l’edifici original. L’any 2018, l’empresa propietària de la finca forestal va cedir el dret de pas, ús i gaudi a l’Associació de veïns de Sant Esteve del Coll i a l’Agrupació de Defensa Forestal (ADF) de Llinars.

Se sap que els veïns d’aquesta rodalia es congregaven en un aplec a l’ermita per honorar Sant Sebastià, el màrtir que advocava contra la pesta, els llamps i les tempestes. A l’entorn s’hi trobaven les pedretes de Sant Sebastià, que segons la creença, portaven sort i protegien de les pestes.

Després d’un segle desaparegut, l’any 2017 es va tornar a recuperar l’aplec de Sant Sebastià, que es celebra cada any pel gener.

Continuarem en direcció N per atansar-nos a la Torrassa, una magnífica torre de vigia amb un basament romà de molt bona construcció. Un dels principals atractius de la Torrassa del Moro és el paisatge excepcional que es pot contemplar des del mirador instal·lat a la terrassa que s'ha habilitat a la planta superior. Si el dia és clar, es pot admirar amb nitidesa el mosaic de pobles i ciutats que conformen la plana vallesana disposats a banda i banda de les carreteres i autopistes que ressegueixen sàviament el corredor natural de la depressió prelitoral catalana. Fent anar un xic la imaginació, no és difícil imaginar com devia ser aquests paisatge quan es va erigir a la Torrassa, fa poc més de dos mil anys. Només cal esborrar nuclis urbans i polígons industrials, canviar les autopistes per vies empedrades i retornar als boscos i al rius l'espai que els pertocaria per naturalesa. Els poblats ibers que presidien els turons es trobarien mig abandonats a causa de l'ocupació romana i, la plana, aprofitant les millors terres de conreu, començarien a construir-se les grans vil·les rurals que havien de ser el precedent de masies i nuclis urbans actuals.

Descripció
Torre rodona de 560 centímetres de diàmetre i uns 12 metres d'alçada. La base és de carreus molt grans, de granit i amb la cara exterior en coixinet; aquest part és d'època romana. A continuació el mur és de carreus de pedra d'una mida més reduïda i de forma més irregular i, per últim, hi ha una tercera part amb pedres més petites, també de granit però d'una tonalitat més ocre i disposades de forma més irregular. Aquestes diferències corresponen a diferents fases constructives. L'alçada de la part romana arriba a 4,36 m, essent la part superior, fins als 8,3 m, una sobreelevació posterior, d'època medieval.

Hi ha diverses obertures. La principal és a ponent, gairebé a nivell del terra. A un nivell intermedi hi ha una altra obertura emmarcada per carreus de granit. A la part superior hi ha 4 obertures, una per banda, emmarcades per maó.

Història
La majoria dels historiadors coincideixen a situar la construcció de la Torrassa a l'època de la República Romana. Aquesta adscripció es basa, principalment, en el sistema constructiu emprat a la part inferior del monument, que es caracteritza per la utilització de grans carreus encoixinats bastits amb la tècnica de l'opus quadratum. A Catalunya, aquesta tècnica tan característica de l'arquitectura romana es documenta en diverses construccions de tipus civil com les cisternes de la Neàpolis d'Empúries i de tipus militar com les muralles baix republicanes de la ciutat de Tarraco o de la mateixa Empúries, entre d'altres.

La Torrassa, estratègicament ubicada dalt d'una carena, controlava el pas d'aquesta via per les terres del Vallès. Tanmateix, cal posar en relleu que les excavacions arqueològiques efectuades modernament al jaciment no han permès confirmar de forma definitiva aquesta adscripció. Si bé és cert que s'hi ha recuperat materials arqueològics que habitualment apareixen en contextos del segle ii aC. (fragments de ceràmica comuna ibèrica, àmfores, dolies i les característiques teules planes), no ha estat en els nivells fundacionals, sinó formant part d'estrats relacionats amb ocupacions posteriors del moment.

Les referències documentals d'aquesta torre són gairebé inexistents. Era una torre cilíndrica d'època romana que tenia la funció de vigilància dels pobles indígenes situats al llarg de la carena litoral. Es va reedificar en època medieval i en altres èpoques posteriors.

Les filades que coronen la part superior de la Torrassa corresponen a unes obres que s'hi van dur a terme l'any 1906, quan Francesc Teixidó, aleshores propietari de la finca, va decidir convertir la torre en un pavelló de cacera. Amb aquest objectiu va fer afegir dues plantes a l'edificació: la primera per a encabir-hi la cuina i el menjador i la segona per als dormitoris. Aquestes obres van canviar la fesomia del monument però, alhora, van contribuir a garantir-ne la conservació. A mitjan segle xx, no obstant, la Torrassa va restar abandonada fins que, als anys 90, l'Ajuntament de Llinars va procedir a tancar-ne l'accés per evitar actes vandàlics.

L'any 2009 l'empresa Àrids García va cedir la propietat de la Torrassa a l'Ajuntament de Llinars del Vallès. D'aquesta manera s'iniciava el procés per a la recuperació definitiva del monument, que es va centrar en l'execució d'un acurat projecte de rehabilitació redactat per l'arquitecte Mateu Aregay amb la col·laboració de l'arqueòleg Lluís Vila. De forma prèvia a les obres, es van dur a terme diversos estudis preliminars com la realització d'un escàner 3D que va permetre obtenir una documentació molt completa del monument i analitzar-se, de forma exhaustiva, l'evolució constructiva i l'estat de conservació.

En aquests darrers anys, alguns historiadors han defensat que la Torrassa va ser construïda a principis del segle viii que formaria part d'una extensa xarxa de torres o fars que haurien estat bastits per l'estat emiral per defensar la frontera occidental dels territoris conquerits per l'islam. Cal destacar, no obstant, que les campanyes d'excavació fetes tant a l'interior com a l'exterior del monument no han aportat materials arqueològics que es puguin relacionar específicament amb aquest període. L'any 1994 es van localitzar, a l'interior de la torre, algunes sitges d'emmagatzematge que contenien ceràmica alt medieval. També es van documentar diverses estructures, que van ser excavades de forma més exhaustiva l'any 2006, es van identificar amb una possible zona d'hàbitat per a les persones destinades a exercir tasques de control a guaita de la torre entre els segles XIII i XV. És precisament en aquest període que es van redreçar els murs de la torre utilitzant carreus de granit que ja no van respectar la perfecta disposició de les filades d'opus quadratum conservades a la base del monument

Pel Pla dels Garrofers i l'indret del Penjat arribarem de nou a la carretera on tenim el vehicle, passant abans per can Bordoi. Can Bordoi és una masia de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Descripció
Edifici de planta rectangular amb coberta composta. Consta de planta baixa, pis i golfes. Del centre sobresurt una torre quadrada amb coberta a quatre vessants i garites en els vèrtexs. De la façana principal sobresurt una galeria vidriada amb coberta plana que serveix com a balcó en el primer pis. Les obertures tenen una disposició simètrica. Al costat se situa l'antiga masia, de composició clàssica, que actualment s'ha convertit en masoveria.

Capella: Edifici aïllat de planta rectangular. Capella de nau única precedida per un porxo d'una alçada inferior. Ambdós cossos estan coberts amb teulada a doble vessant. El porxo té l'accés per una obertura d'arc de mig punt que segueix un ritme amb les altres obertures laterals. Tot l'edifici està envoltat d'un sòcol de pedra. Té alguns elements decoratius de caràcter gòtic.

Mirador: Element arquitectònic aïllat, situat al jardí, en un desnivell del terreny a la cantonada de la tanca de l'edifici. És de planta circular i s'aixeca per damunt de la tanca, s'hi accedeix per una escala adossada a la paret del mirador i pren forma corba. Aquest està cobert per una teulada irregular amb forma de paraigües i sostinguda per quatre pilars metàl·lics. La tanca de la casa és de ferro forjat amb formes ondulades que fan sensació de moviment.

Cavalleries: Edifici aïllat de planta en forma de L. Té un cos davanter més baix, de planta baixa i un cos al darrere amb un pis. La coberta és composta. Sobresurten dues torres, una de planta circular i l'altra de planta poligonal amb coberta de pavelló, situada a l'angle. Ambdues torres són fetes de totxo vist i les seves obertures són d'arc de punt rodó i arcs apuntats. Té quantitat de portes que donen accés a les antigues quadres de cavalls.

Història
Can Bordoi és un antic mas documentat des del segle xiii. En el fogatge de 1553 s'esmenta a "en Bordoy". A principis de segle xx, Josep Comas i Masferrer va aixecar la nova casa i altres edificis annexos amb gust noucentista.

Es creu que l'edifici va ser construït per l'arquitecte Marcel·lí Coquillat, perquè existeix el plànol d'un element arquitectònic del jardí no construït, però signat per ell. Tot el conjunt és d'una homogeneïtat estilística que fa pensar en un sol autor.

Informació extreta de la Viquipèdia , de https://ermitadesantsebastia.blogspot.com/2016/11/historia-de-lermita-de-sant-sebastia.html https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/llinars-coll-de-can-bordoi-castell-vell-de-llinars-turo-vent-riera-del-far-ermita-de-sant-sebastia-70418666?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=1204265