Lluçà-Balma dels Bous-Ermita de Sant Vicenç del Castell-Castell de Lluçà (100 Cims FEEC)-Pantà de Garet-Santa Maria de Lluçà

Avui semblava que tindríem bon dia i hem enfilat cap el Lluçanès a fer una ruta dels 100 Cims de la FEEC. Els homes del temps no van afinar gaire i hem tingut un dia emboirat que no ens permetia veure gaire el paisatge, però que donava un ambient fantasmagòric i captivador a certs racons isolats.
El Lluçanès és un altiplà situat entre la Plana de Vic a llevant i el Berguedà a ponent. Aquestes terres antigament mal comunicades, fora de rutes turístiques mantenen avui l'encant discret i amagat del món rural, però amb racons plens d’història. El Lluçanès té uns paisatges magnífics formats per un mosaic de camps i boscos que paga la pena conèixer. Quan la calor es retira i els colors de tardor despunten, és interessant visitar aquesta comarca natural carregada d’història.
El Lluçanès té totes les característiques per ser una comarca de Catalunya i de fet això és una reivindicació molt afermada entre la seva gent.

DIA 10 DE MAIG DE 2023 ANOTACIÓ POSTERIOR EXTRA:
AVUI el MH President Pere Aragonés, des del Monestir de Santa Maria de Lluçà, ha concedit el títol de nova comarca al Lluçanés. Enhorabona a tota la gent d'aquetsa terra!

El objectiu de la sortida era pujar al Castell de Lluça, fita dels 100 Cim de la FEEC. Nosaltres hem fet un recorregut més llarg però crec que val la pena passar per la balma dels Bous, la bassa de Miralles i posteriorment el pantà de Garet on els arbres de la riba reflecteixen els seus colors de tardor en el mirall de les aigües.

ITINERARI

Hem sortit del pàrquing de Santa Maria de Lluçà, creuant la carretera i passant pel camí que va darrere la fonda La Primitiva on dinarem a la tornada. Continuem per la pista i de seguida albirem l'alzina del Vilaró (en els mapes del ICGC l’anomenen alzina dels Bous), un arbre monumental a la vora del camí. Pocs metres després, deixem la pista a l'esquerre, per agafar un corriol a la dreta que baixa una mica emboscat a la Balma dels Bous i la seva font. La balma val la pena, jo no recordo haver vist una altra d’aquesta fondària.
Continuem camí i tornem a agafar més endavant la pista que havíem deixat per entrar a les balmes. En les fotos que adjunto unes fletxes marquen amb claredat les direccions a prendre a cada cruïlla.
Seguim pista amb les direcció marcades en el track i deixem a la nostra dreta l’històric mas Vilaró. Pere Vilaró fou canonge de Lluçà entre els anys 1238 i 1242. El Vilaró entra en la llista de masos que pagaven cens a la batllia de Lluçà segons consta en documents de l'any 1434.
Continuem per la pista deixant a la dreta el camí que puja a can Vilaró, un pal indicador ens assenyala la direcció a seguir pel GR-1. A partir d’aquí la pista s’enlaira en suau pujada fent un revolt pronunciat capa a la dreta. Una mica més enllà, si volem passar per la humil bassa de Miralles hem d’agafar el trencall de la dreta, aquesta bassa s’alimenta del rec del mateix nom. Continuem i al poc tornem a agafar la pista principal que s’entronca al poc amb una més ampla en el punt més alt d’aquesta primera pujada, girem a la dreta. La pista fa una suau baixada fins el mas del Castell, actualment deshabitat. Just al davant un pal indicador assenyala la direcció del castell. A partir d’aquí la pujada és una mica més forta, però sense complicacions, avui el terra estava enfangat i anàvem en compte de no relliscar. Ja albirant el castell hem agafat una evident drecera a la dreta que en pocs metres ens a situat davant la petita ermita romànica de Sant Vicens del Castell.
Avui no teniem vista però des d’aquest mirador es pot gaudir d’una preciosa vista panoràmica en alçada de 360º de gran part del Lluçanès, Montseny, Collsacabra, Pirineus Orientals, Cadí, Pedraforca, Serra d’Ensija, Rasos de Peguera i Montserrat. Tot un espectacle paisatgístic!
Retornem ara per la pista fins a la Masia del Castell per continuar a l'esquerra pista avall ja en total baixada fins al Pantà de Garet . Una mica més endavant trobem un pal indicador que assenyala la direcció del Santuari de Santa Maria de Lluça, una bona opció si esteu cansats i voleu tornar a l’inici. Nosaltres hem continuat, aviat arribarem a la carretera BV-4341, la qual seguirem fins a la cruïlla que indica el Pantà del Garet, en un moment marcat en les fotos per no trepitjar asfalt hem obert una tanca pels animal i hem anat per uns prats paral·lels a la carretera. En un revolt pronunciat de la carretera agafem a la dreta una pista cimentada i la deixarem de seguida per agafar una altra en un revolt pronunciat cap a la dreta. Voregem uns prats ple d’ovelles que deixem a l’esquerra. Al poc arribem al bonic pantà que vorejarem pel costat esquerre. Deixem el pantà pujant de nou per una pista marcada amb uns indicadors que porten al pantà. En pocs minuts sortirem a la carretera a l'alçada del mas Casanova on fan formatges de cabra. https://www.formatges-lluca.cat/
Fem uns 400 metres de carretera i arribem al punt de sortida, el monestir de Santa Maria de Lluçà.
MOLT RECOMENABLE el conservador del Monestir és tot un personatge, ens ha fet una visita guiada molt interessant, instructiva i amena. No us podeu perdre aquesta activitat.
En acabar la visita hem fet un menú degustació en el restaurant la Primitiva que ha acabat d’arrodonir una gran jornada.

INFORMACIÓ GENERAL

Monestir Romànic de Santa Maria de Lluçà

La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l'any 905, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc actual-. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians. Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem.
Diu l'acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o centres d'explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i moltes esglesioles que ja funcionaven. Santa Maria va ser la cap de les esglésies sufragànies de Sant Pere de Torroella o del Grau, de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Climent de la Riba i de Sant Cristòfol de Borrassers. Així doncs, al segle X, ens trobem que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de Lluçà.
Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església es va construir sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars de l'absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l'altar e Santa Magdalena, se li va afegir l'advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que, amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.
Es pot assegurar que que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà. És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s'assegura la subsitència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà.
El segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l'època quan veiem que la majoria de canonges que van exercir de canonges eren fills dels masos veïns. La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l'Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s'intercanviaven. Deuria ser en aquest s. XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d'altar pintat sobre fusta, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, i obra de l'anomenat Mestre de Lluçà. És una obra d'un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català.
Cap a l'any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat. D'altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com s'esfondrava la nau de l'església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L'any 1592, el papa sumprimeix les canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s'uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.
Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l'església, com l'aixecament del campanar, remodelamanet de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l'església seguint l'estil barroc i s'afegeix un pis amb porxades amb claustre.
Ens trobem que de la primera església, no en queda res, excepte unes tombes antropomorfes que hi podrien correspondre. En unes reformes que hi feu la Diputació de Barcelona l'any 1967 es retorna a l'església la seva fesomia original del segle XII.
Avui en dia conserva la majoria de frescos i pintures, així com alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català.

Castell de Lluçà

El castell de Lluçà es troba al terme municipal de Lluçà, i corona un turó que porta el seu nom. Actualment, només es conserven algunes restes de l’antic castell de Lluçà. Des d’aquest punt, es tenen unes grans vistes tant del Pirineu, com de l’Altiplà del Lluçanès.
Les primeres notícies documentals que tenim d’aquest castell són del segle X, encara que suposem que anteriorment ja hi havia alguna construcció defensiva. Actualment, per això, les restes visibles del castell de Lluçà són dels segles XIII-XIV. Aquestes restes estan formades per un mur, així com les restes de dues cavalleries. Al costat de les restes del Castell de Lluçà, també hi podem observar la capella circular de Sant Vicenç del castell de Lluçà.

Llegenda del Castell de Lluçà

En aquest castell s’hi ha conservat una llegenda. Segons la llegenda, en la creació d’Al-andalus, els àrabs havien conquerit el castell de Lluçà. El senyor del castell, ansiós de poder recuperar el seu castell, va dir que donaria totes les seves possessions a qui fos capaç de fer fora els àrabs del castell. La notícia va córrer com la pólvora, i molts dels veïns van intentar recuperar el castell, però tots van fracassar.
La promesa del senyor de Lluçà va arribar a oïdes d’en Miralles, un jove pastor de la casa de Miralles. Aquest jove va tenir la idea de posar esquelles, borrombes i picarols a les seves ovelles, així com col·locar teies enceses a les banyes de les seves cabres. Un cop ho va tenir tot fet, va fer pujar el seu ramat, al castell de Lluçà, en plena nit. Els àrabs, en veure les torxes enceses i en sentir el soroll de les esquelles, espantats, van abandonar el castell de Lluçà, ja que es pensaven que un gran exèrcit es dirigia cap allà.
El senyor de Lluçà va recuperar el castell, i tots els habitants de Lluçà es van reunir al castell per veure com el senyor del castell complia la seva promesa. El senyor del castell va fer pujar al Miralles al punt més alt del castell i li va dir “Miralles, tot el que veigues haies”. Acte seguit, el senyor de Lluçà va treure un ganivet del seu cinturó i va arrencar els ulls al pobre Miralles. Des de llavors, tots els veïns quan es creuaven amb el Miralles li deien “Miralles, tot el que veigues haies”.

Sant Vicenç del Castell

És una petita joia del romànic del Lluçanès, situada dalt del turó del castell de Lluçà, vers la seva banda nord-est, a pocs metres del que fou la fortalesa. Es tracta de l’antiga capella del Castell de Lluçà, una església del segle XI, de planta circular, una tipologia de les quals n’hi molt poques a Catalunya. L’església té un petit portal cap a ponent, i un absis a llevant. La nau és coberta amb una cúpula totalment circular i l’absis amb volta de quart d’esfera. La porta, oberta amb arc de mig punt, se situa a ponent; al cantó de migdia, prop de l’obertura de l’absis i al fons d’aquest a llevant s’obren dues finestres de doble esqueixada.
Es tracta d’un dels millors i escassos models d’església romànica rotonda de Catalunya. Se’n conserven sis de senceres i tres de mutilades.


Pantà de Garet

Situat a la finca privada de la Font. No fa gaire s'hi van plantar diversos arbres per restaurar la vegetació de ribera. Quan creixin, ajudaran a protegir aquest hàbitat aquàtic i a millorar la connectivitat ecològica amb els voltants, cosa que afavorirà la mobilitat de diverses espècies, com ara els gripaus.
El pantà té un acord de custòdia firmat pel propietari i el CERM, el Centre d'Estudis dels Rius Mediterranis del Museu Industrial del Ter. Una de les primeres actuacions de conservació va ser ampliar el llit del torrent que alimenta el pantà i recuperar-ne l'antic traçat.
El pla de gestió implica una sèrie de controls sobre la qualitat de l'aigua. Se'n mesura el pH, el contingut en oxigen, la temperatura i altres paràmetres. També se'n prenen mostres i s'analitzen per conèixer el contingut en nitrats. Per evitar que hi arribin massa nutrients s'ha potenciat la vegetació del voltan.
El CERM també s'ocupa de controlar la fauna. La presa de mostres amb el salabre permetrà analitzar-les al laboratori, i la presència d'invertebrats serà un indicador de la qualitat de l'aigua.
El pantà de Garet és una reserva natural privada, un espai paisatgístic i natural molt bonic. Les vores del pantà estan formades per una pendent suau i un cinyell extens de canyissar i bogar. Cal destacar-ne les nàiades o musclos de riu, les libèl·lules i espiadimonis i peixos: la tenca. El pantà també serveix de refugi per a molts ocells aquàtics: cabusset, ànec collverd, polla d’aigua i bernat pescaire.
El pantà té un acord de custòdia amb el MIT Manlleu – Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis- , amb l’objectiu de conservar i millorar l’estat ecològic i la biodiversitat del torrent, el pantà i el seu entorn, compaginant-hi activitats agràries, forestals i turístiques sostenibles.