Lluçà Balma dels Bous Ermita de St Vicenç Castell de Lluçà Monestir de Lluçà

Avui fem una excursió pel Lluçanès per descubrir nous paratges, el Lluçanès és una subcomarca natural en forma d'altiplà de transició entre la Plana de Vic i el Berguedà, en contacte amb el Prepirineu. Sant Feliu Sasserra és la capital històrica de la sotsvegueria del Lluçanès.

Dins la divisió administrativa de Catalunya és considerada com una subcomarca. No obstant això, la seva gent l'ha sentit des de sempre com una terra amb fesomia pròpia, amb unes característiques geogràfiques i econòmiques molt homogènies, unides per una història comuna.

Oficialment comprèn territoris de les comarques del Bages, del Berguedà i d'Osona. El 4 de novembre de 2011, els municipis d'Alpens, Lluçà, Olost de Lluçanès, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Agustí de Lluçanès,Sant Boi de Lluçanès i Sant Martí d'Albars trameteren al Departament de Governació i Relacions Institucionals la proposta de creació de la comarca del Lluçanès.

La demanda que van presentar els ajuntaments va passar tots els tràmits necessaris, però com va passar amb el Moianès, el Departament de Governació va proposar als alcaldes fer un procés participatiu no vinculant. El 26 de juliol de 2015 se celebrà el procés participatiu com a pas previ per tal d'esdevenir comarca oficialment reconeguda, amb un resultat positiu en vuit dels tretze municipis que en formen part.

Sortim de l'aparcament del Monestir i farem camí per un recorregut molt variat, on pujarem al Castell de Lluçà, element principal de l'itinerari i que dóna el nom a la comarca, doncs per la seva situació estratègica, té unes magnífiques vistes a 360 graus del Lluçanès.
També veurem la curiosa ermita romànica i circular de Sant Vicenç, la Balma dels Bous amb el seu immens sostre o el bonic pantà de Garet darrerament molt ben arranjat i senyalitzat, entre altres llocs que trobarem. Una ruta curteta, però amb un paisatge fabulós i uns indrets molt interessants.

Comencem a caminar des de l'ampli aparcament del monestir de Lluçà, baixant per la carretera i deixant-la de seguida per agafar el camí que va darrere la fonda. Continuem per la pista i de seguida albirem l'alzina del Vilaró, un arbre monumental a la vora del camí. Pocs metres després, deixem la pista a l'esquerre, per agafar un sender que baixa entre la frondositat, a la Balma dels Bous i la seva font. Recorrem la balma sencera amb el seu impressionant sostre per continuar pel camí fins sortir de nou a la pista, que havíem deixat.

Seguim per la pista, passem per una gran bassa, que es gairebé buida per la manca de pluges d'aquest hivern, en un indret molt tranquil, ara pugem al coll per després baixar fins a la Masia del Castell, just al davant de la casa tenim el camí per pujar al turó on és l'ermita rodona, de Sant Vicenç. L'església, situada a la banda NE del turó, sobre un esperó rocós al peu del castell, s'esmenta quan hi foren jutjats els testaments sacramentals els senyors del castell: Sunifred I (any 988) i Guisad I de Lluçà (any 1006). A partir de 1236 apareix un sacerdot beneficiat encarregat del culte. A partir del s. XV va començar a decaure i el 1685 ja no hi havia culte i el seu benefici s'havia traslladat a la canònica de Santa Maria.

L'església és de planta circular, una tipologia de les quals en resten molt poques de senceres a Catalunya. Coberta amb perfecta volta hemisfèrica, té un petit portal cap a ponent amb arc de mig punt, i un absis a llevant prop del qual s'obren dues finestres de doble esqueixada. Les seves mides són; sis metres i mig de diàmetre i una alçada en el seu centre de cinc metres. De llarg (portal fins al fons) mesura vuit metres i mig. Un xic més amunt de la meitat de l'alçada de la rotonda hi ha un canvi d'aparell; els carreus són més grossos, col·locats de llarg i en alguns llocs interromputs per lloses de través a manera de tascons. Hi ha discrepàncies en la interpretació d'aquest canvi. Dues èpoques diferents o, més probablement una represa de l'obra. Datada a final del s. XI o primera meitat del s. XII.

Després de l'ermita de Sant Vicenç de seguida arribem davant dels murs del Castell de Lluçà. El Castell de Lluçà és al cim d'un turó prop del poble de Lluçà, damunt mateix del monestir de Santa Maria de Lluçà. Al costat hi ha la capella del castell, de planta circular i ben conservada, dedicada a Sant Vicenç. El castell donà nom al Lluçanès que durant l'edat mitjana fou el cap de la Baronia de Lluçà. El castell de Lluça era residència permanent dels senyors i, per això mateix no tingué cap castlà conegut.

Del castell, només resten un mur al costat nord i dues estances al costat sud. Se n'han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular amb el vèrtex al sud-oest, adaptant-se a la topografia del terreny. Al sud-oest hi havia probablement una torre rodona de la qual en resten unes traces molt minses del basament.

El mur nord conserva una alçada de dos pisos on es veuen les restes d'una finestra bífora de la qual ha desaparegut la columneta. Les dues estances del costat sud són de planta rectangular, encara que la més petita és gairebé quadrada. La més gran tenia una volta de canó, avui esfondrada, i s'hi poden veure dues portes adovellades de mig punt que porten al pati del castell, i també les restes de quatre finestres. La sala més petita sembla que era una cisterna, ja que s'hi accedeix pel sostre, i les parets són arrebossades i lliscades. Tots els elements descrits són construïts amb un aparell de pedra sorrenca amb carreuons regulars i disposats en filades uniformes agafades amb morter de calç. La volta és construïda amb lloses posades a plec de llibre embegudes en formigó de calç. És un aparell molt similar al de la part superior de la nau circular de l'església de Sant Vicenç. Per això es planteja una cronologia dins el segle xii. L'ampliació del sector nord-est pot correspondre als ss. XII i XIV.

Baixem novament per la pista fins a la Masia del Castell per continuar a l'esquerra pista avall. Aviat arribarem a la carretera BV-4341, la qual seguirem fins a la cruïlla que indica el Pantà del Garet. Baixem la pista per arribar al bonic pantà que vorejarem per la pista que passa a l'esquerre de l'embassament on també hi ha un plafó informatiu.

El pantà de Garet és una reserva natural privada, un espai paisatgístic i natural molt bonic. Les vores del pantà estan formades per una pendent suau i un cinyell extens de canyissar i bogar. Cal destacar-ne les nàiades o musclos de riu, les libèl·lules i espiadimonis i peixos: la tenca. El pantà també serveix de refugi per a molts ocells aquàtics: cabusset, ànec collverd, polla d’aigua i bernat pescaire.

El pantà té un acord de custòdia amb el MIT Manlleu – Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis- , amb l’objectiu de conservar i millorar l’estat ecològic i la biodiversitat del torrent, el pantà i el seu entorn, compaginant-hi activitats agràries, forestals i turístiques sostenibles.

Si veniu des del Monestir de Lluçà hi ha un planell informatiu i en surt un itinerari indicat amb post de fusta i plaques de direcció. Cal seguir l’itinerari de la Ruta dels 400 anys fins arribar al Pantà de Garet.

Seguim la nostra ruta deixant el pantà a ma dreta, i pujant per una pista, que passa per la balma del Garet, que de tan petita no sabem reconeixer, continuem de pujada i arribem a unes prades de pastura, son a tocar de la casa del Garet, en pocs minuts sortirem a la carretera a l'alçada del mas Casanova. Uns metres de carretera i arribem de nou al punt de sortida, el monestir de Santa Maria de Lluçà. Farem per acabar, visita recomenable a l'interior del Monestir de Lluçà.

L'antic monestir de Santa Maria de Lluçà està situat als peus del turó on s'alça el castell de Lluçà. L'església és un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular, abans del qual s'obren sengles capelles als murs nord i sud respectivament, que formen una mena de transsepte. La capella de migdia acaba amb un petit absis semicircular, mentre que a la de tramuntana l'absis va ser substituït per la capella del Santíssim del segle xviii. La volta de canó apuntat, fou refeta després dels terratrèmols del segle xv. El campanar i diverses dependències monacals també foren renovades. Als peus de la nau hi ha el cor sobre un arc rebaixat, sota el qual el 1954 van ser descobertes les pintures murals del segle XIV que es poden contemplar en el petit museu annex.

En una època incerta entre el 1581 i el 1661 hom construí el campanar, de planta quadrada i de tres pisos, d'estil barroc. Al segle xvii, es va refer la façana de l'església reaprofitant la porta i la ferramenta romànica, datada entre 1170 i 1300.

A migdia de la nau hi ha el petit claustre, de planta irregular, els capitells del qual estan estretament relacionats amb els de Ripoll. La iconografia dels capitells és de motius zoomòrfics i vegetals, només hi ha un capitell amb una imatge antropomòrfica.

De les dependències monacals, encerclades per un mur de 3 m d'alçada, queden pocs vestigis.
Al subsòl rocós sobre el qual s'assenta Santa Maria de Lluçà han aparegut gran nombre de tombes antropomòrfiques que es poden datar de principis del segle x.
Conserva una pica baptismal romànica procedent de l'església de Salcelles.
La Mare de Déu de l'altar major és una rèplica recent de la romànica, desapareguda l'any 1936.
Al Museu Episcopal de Vic es conserva el frontal i laterals d'altar i una creu de fusta policromada del segle xiii dels que en podem veure les rèpliques in situ.

Informació extreta de Viquipèdia i Turisme del Lluçanès