Lluça-castell de lluça-puig-martorell-coll-de-plana

Fa un dia assolellat encara que amb un xic de calitja. Deixem els cotxes a Lluçà i ens disposem a fer una excursió al nord-oest d’aquest poblet passant per dos cims: el del Castell de Lluçà i el Puig Martorell. A la sortida del poble agafem el GR-2 en direcció nord, marcat en ratlles blanc-i-vermelles. Al cap d’un quart deixem el GR per pujar al Castell de Lluçà que ens queda a l’est. La pujada és dreta però curta i ben aviat arribem al cim.

El Castell de Lluçà és de gran antigüetat: ja fou anomenat a l’acte de consagració de Santa Maria de Lluçà del 905. Els barons que hi residien eren feudataris prominents dels Comptes de Barcelona. Actualment poc queda en peu del castell: una pared amb una finestra. Val la pena, emperò, pujar al castell per la bona vista que hi ha. Val la pena també per admirar la capella romànica de Sant Vicenç del Castell de Lluçà (S. X) situada a uns metres més avall del castell. Aquesta capella la trobem en molt bon estat. Té una planta circular amb un petit afegitó a l’absis. Es curiós d’aquesta capella que les teules de pedra formen un petit escalonat.

Baixem altra cop al GR-2 i continuem el camí cap al nord. Per sort trobem l’encarregat de pintar les senyals del GR i ens explica un xic l’ofici. Poc després deixem el GR per anar cap a Puig Martorell. La pista que seguim arriba fins a una casa cremada en ruïnes al peu del puig. Allà hi esmortzem i un cop hem acabat pujem per uns “camins de vaques” cap al puig. El camí que triem és dret i ple de bardisses, però no tardem a arribar al cim. D’aquí poques coses veiem ja que la vista està tapada en bona part pels arbres i les bardisses. Baixem més fàcilment del que hem pujat per uns altres “camins de vaques”.

A la casa cremada recuparem la pista que caraneja fins el Coll de Plana on recuparem el GR-2 que fent una gran ziga-zaga ens porta un altre cop a Lluçà. Quan anem a agafar els cotxes ens adonem que l’església del monestir de Santa Maria de Lluçà està oberta i aprofitem per visitar-la. Ens fa de guia un senyor d’origen romanès que ens explica entre moltes altres coses: l’antigüetat del conjunt (tercera església romànica més antiga de Catalunya), el valor de les seves pintures, i detalls de la construcció del seu claustre i de la vida monàstica. És curiós que una de les pintures de l’altar es veu que va inspirar a Picaso el seu estil cubista. Efectivàment en aquesta pintura veiem a Maria abraçar a la seva cosina Isabel i les dues comparteixen un ull. Aquest recurs pictòric és tant efectiu que costa adonar-se que les dues dones tenen un mateix ull. Aquest ull el veiem repetit moltes vegades en les pintures de Picaso, intentat efectes semblants, no sé si em tant encert com el pintor medieval que suposadament el va inspirar. A la sortida del monestir admirem les portes originals ornamentades amb serps de ferro. La bellesa d’aquestes portes s’adiuen amb la bellesa de la església, de les seves pintures, i del seu claustre.

Ens queda el dinar. El fem a Cal Penyora de Santa Eulalia de Puig-oriol. Menjem el menu fet per tres plats suculents i postres.