Lo Tormo (100 cim) per la cresta

Lo Tormo és una muntanya de 523 mts d’alçada, situada en la confluència de dues serres encrestades, la de Los Morers i la del propi Tormo, que delimita els termes de la Torre de l’Espanyol al nord i Garcia, al sud, ambdós a la comarca de la Ribera d’Ebre. La seva ascensió pot ser més curta o més llarga, més senzilla o més difícil, segons des d’on es faci, ja que hi ha un munt de possibilitats per accedir-hi. En el nostre cas, vam optar per triar la que segurament és la més complicada, anomenada “de les crestes”, ja que, com he comentat, les dues serres que s’ajunten dalt del cim són escarpades i esdevenen uns llargs crestalls. Hi ha suficients referències a les xarxes i a les publicacions de la zona que parlen de les característiques d’aquesta ruta, però, com sempre, la subjectivitat de l’autor és la que impera i, per tant, si no el coneixes, no saps quins són els seus referents. Dic això, perquè segurament vam subestimar la dificultat d’aquest itinerari. Des de ressenyes que parlen de passos aeris i exposats, que cataloguen la ruta de difícil, a d’altres que es limiten a dir que és moderada i divertida. En tot cas, a poc de posar-t’hi, la cresta ja dona detalls del que t’espera, per tant, tens l’opció d’evitar-la, malgrat suposi transitar per terreny inestable, ple d’obstacles i vegetació, fora de camí, ...., és a dir, un busca’t la vida. Per tant, considero que si les crestes aèries no són el terreny que millor se’ns dona, el que hem de fer és cercar algun altre itinerari de pujada, doncs la serra de lo Tormo no ens ho posa fàcil. Ara bé, si som persones avesades a aquest tipus de terreny, probablement, hi gaudirem de valent. Dit tot això, anem a explicar l’alternativa que hem traçat per arribar al cim.

El punt d’inici de la ruta el trobem a la carretera C-12, entre Móra la Nova i Ascó. Just passat el poble de Garcia i abans d’arribar a Vinebre, arribarem a una mena de congost, conegut com Pas de l’Ase, on hi ha dues zones d’aparcament i lleure, a banda i banda.
Ens dirigim pel voral als peus de la cresta, que és molt evident. Veurem el que sembla una font i comencem a grimpar per les roques, per un tram força vertical, en direcció a una torre elèctrica. Comencem a crestejar, fins que davant tenim una estreta aresta de roca, amb un bon estimball a l’esquerra, que es perllonga fins a l’anomenada Roca del Sol. Hem vist que la gent ho passa a cavall, però mirem de fer-ho en adherència pel vessant contrari. Malgrat sembla que la roca sigui estable, no ens dona cap mena de confiança i per tant, reculem, baixem uns metres i, a partir d’aquest punt, abandonem el crestall, per seguir avançant més o menys en paral·lel uns metres per sota seu, mirant de buscar el millor lloc per on anar, per terreny a estones desfet i en altres emboscat.
Arribem a una segona torre d’alta tensió a la que hi arriba una antiga pista, per la que seguim fins que aquesta fa un revolt tancat a la dreta, on veiem una mena de corriol que s’enfila de dret en direcció a l’esmentada Roca del Sol. De fet, aquí s’acaba aquest tram de cresta més exposat, ja que fins més enllà de la roca Roja, el caràcter del cordal canvia notablement. Tot i això, primer haurem de fer una curta grimpada, sense problemes, per situar-nos a la llarguíssima carena que ens ha de dur a Lo Tormo, que des d’aquí es veu molt allunyat.
Per terreny una mica empipador, anem avançant pel cordal carener, fins a situar-nos als peus de la Roca Roja, on ens sorprenen uns marges de pedra seca. L’entorn d’aquesta elevació de 344 m es veu cremat de no fa gaire i en el coll que hi ha quan la baixem veiem per primer cop una estaca de fusta que la identifica i un indicador cap a l’ermita de Sant Antoni. De tornada, aquests senyals ens guiaran per l’itinerari de les tres ermites. Però ara encara no ho sabem.
En el tram següent de cresta, hem arribat a trobar alguna fita i alguna marca de pintura vermella molt antiga, així com esporàdiques traces de pas, però la tònica segueix sent la mateixa, avançar per on millor ens sembla, baixant i pujant entre els matolls i les branques dels arbres, a menys que es vulgui seguir el fil rocallós.
Arribem així a la base de la paret oest que és la Roca del Capdamunt. La voltem per la dreta en sentit antihorari i ens trobem amb una canal que separa la pròpia roca de la seva agulla perquè és un cim enforcat. Aquesta canal presenta un terreny inestable, combinant pedra amb terra i matolls, però es deixa fer. Just en arribar a l’enforcadura hem de marxar a la dreta, per una mena de lleixa de roca que traça una diagonal ascendent. És un pas una mica delicat, per l’exposició que presenta, però si es troben les presses correctes es passa bé.

Passat aquest curt tram de grimpada, ens situem dalt de la Roca del Capdamunt, on hi ha un pal amb una bandera, però no és Lo Tormo, que queda uns 200 m més enllà, identificable pel seu vèrtex geodèsic. Veiem un pal indicador i una traça de sender que ens sembla una autèntica autopista després del que hem fet fins aquí. Baixem de la roca i enfilem gairebé en horitzontal fins a l’objectiu de la jornada. És un bon mirador sobre aquest sector de les Terres de l’Ebre, podent donar una ullada a aquest enllaç en el que s’identifiquen els relleus que tenim al nostre abast visual: https://peakvisor.com/panorama.html?lat=45.9420159&lng=7.8699421&alt=4598.

Hi ha una mica de controvèrsia a l’hora de situar cartogràficament a Lo Tormo i el seu veí Lo Piló. Si mirem el mapa Vissir3 de l’ICGC en una escala no gaire detallada, per exemple 1,5 cm / 200 m, veurem que identifica la Roca del Capdamunt com a Lo Tormo i a aquest cim l’anomena Lo Piló, marcant l’existència del vèrtex geodèsic. Però en el moment en el que aproximem el detall mètric, per exemple 3 cm / 100 m, veurem com Lo Piló és una punta de 525 m situada més a l’est del cordal i que, per altra banda, és ben visible des d’aquí.

La idea inicial era seguir crestejant per la serra de Los Morers, per tancar la ruta donant-li forma de triangle, però les ressenyes parlen de que ens trobarem si fa o no fa amb el que ens ha dut fins aquí o fins i tot una mica més enrevessat. Per tant, decidim tornar per la base de la cara nord de la muntanya, on es veu un camí marcat i evident, variant d’aquesta manera les previsions. Tornem al collet que hi ha entre Lo Tormo i la Roca del Capdamunt, on hi ha l’indicador. El sender baixa decidit fins a un coll defensat per unes roques punxegudes, on trobem un altre rètol, que ens indica la direcció a la Torre de l’Espanyol per la Mina. Perdem alçada de forma més moderada per un camí amb marges de pedra seca que acaba desembocant en una pista, a la zona coneguda com la finca de la Mina, on han fet una important adequació ambiental, netejant i consolidant els marges de pedra seca, la mina d’aigua, amb panells informatius on s’exposen temes relacionats amb la geografia, geologia, flora i fauna de l’entorn natural, també hi ha una maqueta del relleu topogràfic de l’àmbit geogràfic del Pas de l’Ase i el seu entorn, creant una àrea de lleure amb una amplia zona d’aparcament. És un espai que val la pena visitar i que, de fet, és la via d’accés més ràpida i senzilla per pujar a Lo Tormo.

Després de donar un tomb per aquesta antiga mina d’aigua, veiem un rètol que ens indica la direcció vers les ermites de Sant Antoni (que està situada als peus mateix de la Roca Roja) i de Sant Miquel, seguint l’itinerari de les tres ermites. Es tracta d’un recorregut que uneix tres temples de tres termes municipals diferents, Santa Magdalena de Garcia, Sant Antoni de la Torre de l'Espanyol i Sant Miquel de Vinebre, que no fa gaire temps que ha estat obert i fitat, recuperant antics camins que havien quedat a l’oblit. El sender és molt sinuós, amb curtes pujades i baixades continuades, sempre arran la cara nord de la serra de Lo Tormo, resseguint el seu perfil, amb bonics trams en els que el seu suport són marges de pedra. També hi trobem graons de fusta en un parell de trams més desfets. Arribem a l’ermita de Sant Antoni, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, dedicada a Sant Antoni de Pàdua, tractant-se d’un edifici arrebossat i pintat de blanc, amb una inscripció a la clau de volta que data del 1861.

Seguim ara en direcció a Sant Miquel, on visitarem dos espais històrics més. Anem per una pista que més endavant travessa unes terrasses de conreu en fase d’ampliació i consolidació i que esdevé un camí planer que passa per sota els trams més exposats de la cresta de pujada, on hi destaca la Roca del Sol. Arribem a una pista que ens deixa a l’accés de l’establiment ibèric de Sant Miquel, jaciment integrat a la ruta dels Ibers.
S’alça a la riba esquerra del riu Ebre, en un petit turó sobre el Pas de l’Ase, tractant-se d’unes restes d’època ibèrica tardana, de la meitat del segle II aC fins al segle I aC, amb un conjunt d’estructures que podrien correspondre a una espècie de fortí, que feia les funcions de control d’aquest sector del territori.

La pista marxa en direcció a la carretera C-12, però nosaltres agafem un trencall a l’esquerra per visitar l’ermita de Sant Miquel, temple protegit com a Bé Cultural d'Interès Local, que va ser reconstruït pels cartoixans d'Escaladei l'any 1680, damunt d'unes ruïnes d'origen templer datades del segle XII. Es un edifici de planta rectangular que consta d'una sola nau amb absis poligonal, amb façanes laterals que presenten contraforts i un exterior arrebossat i pintat de blanc. Per concloure l’itinerari de forma “normal”, hauríem de tornar a la pista i baixar a la carretera, però ens ha semblat factible fer drecera des de l’aparcament pels vehicles i així ho hem fet. A la dreta de l’esplanada hem vist uns indicis de corriol que ens deixa a dues antigues terrasses de conreu amb marges de pedra seca, i sempre decantats a la dreta, salvant la vegetació i les pedres, hem anat a parar a una mena de torrentera que ens ha dut a la zona d’esplai de la C-12, que no ens ha calgut travessar, ja que hi ha un pas soterrani que ens ha passat fins a l’altra banda, acabant aquí aquest recorregut circular que ha començat de forma decebedora, però al que finalment li hem pogut donar la volta.

Ressenya de xrs1959