L'Oratori, Serra de Sant Joan/Carreu. Coll de Nargó, Alt Urgell

La serra de Sant Joan és una serra que em roba el cor, com tots aquells topants que s'endinsen més enllà dels territoris coneguts. És una serra llunyana, feréstega, llarga, on la vida humana hi és encara arrelada, però tristament moribunda. Poca gent de ciutat hi arriba, tret d'alguns boletaires agosarats, i uns pocs exploradors del desconegut.
Avui és difícil ser el primer de fer quelcom; de fet sempre ho ha estat de difícil, ja que és més exigent obrir traça. Ben segur que no l'obrim nosaltres aquesta traça però sí que contribuïm a que d'altres s'hi aventurin, i un dia esdevindrà una bonica ruta, no pas exempta de certa dificultat. Tanmateix crec que aquests topants -tot i els innegables atractius- mai seran gaire concorreguts.

La ruta és curta de quilometratge. Tanmateix naltros hem trescat tres hores i mitja. No han faltat emocions, i ara a més l'Oratori de la Serra de Sant Joan figura com un dels 100 cims.

Anem en cotxe fins Les Collades, que és la collada que uneix la serra de Sant Joan (al sud) i la de la Roca (al nord), i divisòria d'aigües, però al capdavall -per poc- tots dos corrents desguassen al riu Segre. A les Collades hi anem per Organyà i Montanissell; d'allí anem a passar pel forat del Pitarell i enfilem la pista que condueix a la cova dels Orminis, sobrepassem el trencall d'aquesta i assolim la cota 1684. És recomanable un vehicle tot-terreny o si més no que sigui alt. Són uns 6 quilòmetres de pista des de Montanissell. Pel costat dels Prats també es pot accedir a les Collades per pista; però des del nostre lloc d’origen ens queda més a prop anar-hi per llevant. Des de ponent, per Isona (carretera L-511), entre Bòixols i el coll de Bòixols s’agafa la pista. Hi ha prop de 10 quilòmetres fins les Collades.

Descripció de l'itinerari

Des de les Collades cerquem pel costat nord punts de pintura de color groc i potser alguna fita. Seguim l'itinerari de la Marató de Boumort, que per aquest corriol baixa als Prats. Inicialment anirem trobant puntets de pintura groga sempre en direcció NW; arriba un moment que es poden perdre però no presenta cap dificultat. Anirem a trobar la pista que baixa de les Collades i la seguim cap a la dreta un poc tros.
Quan veiem un camp a sota a la nostra esquerra baixem i el revoltem per l'esquerra, i anem a passar per una llenca entre aquest i un altre camp. Trobem una pista poc emprada i la travessem. Seguim pel bosc un camí herbós en vies de desaparèixer pel poc us.
En un moment donat deixem la pista i avancem pel bosc esclarissat cap a l'esquerra. Seguirem la mateixa direcció directes al coll. Com que anem trobant algun bolet (molts cama-grocs) ens entretenim collint-ne.
Arribem al coll i enfilem cap a l'esquerra pels millors passos que trobem. No hi ha camí però es pot anar avançant sense dificultats.
Trobem el pi on hi ha fixada una corda per muntar un ràpel pel qui vulgui baixar pel costat sud.
Aviat anem remuntant pel fil de la cresta i trobem el primer pas de grimpada. Fixem una corda per facilitar l'ascens d'un company (som trescaires una mica granadets!) Poc després trobem el segon pas i fem el mateix. Són dos passos molt curts. Potser el primer l’hauríem pogut estalviar revoltant més a l'esquerra, ja que al track de l'osukarusan només se n'esmenta un.
Superat el segon pas l'ascensió pel cordal es deixa fer bé per l'esquerra. En funció de la facilitat o dificultat ens separem més o menys de la cinglera.
A la cota 1700 la progressió ja es pot fer sempre gairebé pel llindar de la cinglera. Els espadats de la cara sud són vertiginosos, i les vistes també.

Guanyem un tram en que la vegetació es ben esclarissada, sense arbusts. I finalment guanyem l'Oratori. També ens hem guanyat un relax. L'abast visual és corprenedor. Albirem el confí occidental de la serra de Carreu (La serra de Sant Joan i la de Carreu al capdavall formen part del mateix llarg plegament), i el proper Boumort, com a serres més conegudes i reconeixibles; tanmateix a banda i banda albirem una llarga successió de serres que s'encavallen, amagant qui sap quantes belles rutes. El Roc del Quer, el Setcomelles, Carrànima...,la collada de la Creu de Ferri, Bòixols...I per llevant fins podem llucar lleugerament la inconfusible efígie del Pefraforca.

Seguim un tros més cap a llevant fins la segona cota més alta de la serra, i des d'allí emprenem la baixada. És una llarga i còmoda diagonal pel net bosc de l'obaga de la Coma de Mu, en direcció NW lleugerament W, i anem a petar a la pista que abans hem fet amb vehicle. Només ens cal caminar cent-cinquanta metres per tancar la ruta d'avui.
Com que és dissabte i la fonda de cal Borda de Montanissell és oberta ens regalem un magnífic i singular dinar.