Madremanya-Millars-Craup-Pedrinyà-els Prats-el Pedró

Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot el àlbum de fotografies d'aquesta sortida...
Ruta feta amb el caminants dels diumenge i els nostres inseparables companys de “quatre potes”.
Aparquem a la zona esportiva de Madremanya com és habitual sempre que venim a aquest poble i on es troba el CIR (restaurant, botiga i centre polivalent), situat al costat del pavelló d’esports i on esmorzarem acabada la ruta.
Avui hem entrat a Madremanya per portal Nord penetrant dins el recinte murallat , passant per l’església de Sant Esteve i pels carrerons i portals gòtics que fan de Madremanya un lloc de referencia pels amants de l’historia i dels pobles medievals. Hem caminat fins la entrada de la vila on uns pals informatius de “ruta saludable” ens indiquen el camí a seguir fins Millàs, passant per la plana d’en Marçal i que tot xino-xano, i en poca estona ens deixa en aquest llogarret amb els seu castell e Iglesia de Sant Iscle i Santa Victòria.
El castell era la residència dels senyors de Millàs, que es tenen documentats des del segle XIII, en què el bisbe vengué a Guillem de Millàs la batllia i els telmes del lloc. Fou objecte d’importants reformes entre els segles XVI i XVIII, moment en què els senyors de Millàs foren nomenats marquesos de Vilana i en què el castell prengué, a grans trets, la fesomia actual. A la segona meitat del segle XX, Carles de Gomar, senyor de Millàs i marquès de Vilana, restaurà i rehabilità el castell, sota el projecte de l’arquitecte Camil Pallàs. Està format per dos cossos perpendiculars de tres plantes que, conjuntament amb una gran torre quadrangular d’orígens medievals que s’alça a la part posterior de l’edifici, tanquen per tres bandes un pati, que acabà d’esdevenir totalment interior arran de les reformes del segle XX. Un portal adovellat i diverses finestres gòtiques i renaixentistes s’obren als diversos murs de façana del castell, que també ostenta l’escut heràldic dels Millàs. Es tracta d’una residència privada i, per tant, no és visitable...respecte a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria és un edifici romànic del segle XI, que fou l’antiga capella del veí castell de Millàs. D’una nau, és capçada a llevant per un absis semicircular que presenta decoració d’arquets llombards i lesenes a l’exterior. El campanar, adossat a migdia, és de torre de planta quadrada, d’un ull d’arc de mig punt a cada cara i coronament piramidal, revestit amb majòlica durant la darrera restauració, al segle XX. L’entrada es fa pel sud, i està precedida per una porxada amb un gran arc carpanell adovellat.
Fetes les fotografies de rigor, continuem la caminada i tot seguit ens topem amb la Creu de Millars. Antiga creu de terme que marcava l’encreuament dels camins de Madremanya, Púbol, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Restaurada l’any 2014, l’actual creu és una còpia fidedigna de l’original, destruïda l’any 1936 i coneguda gràcies a fotografies antigues. Es tracta d’una creu de puntes estrellades, alçada sobre un fust vuitavat coronat per un capitell motllurat de línies senzilles, tot plegat damunt d’una base esglaonada formada per quatre graons de planta circular.
Passada les quatre cases que componen aquest llogarret seguim per la carretera local que uneix aquest veïnat amb el de Púbol i que deixem passat uns 250 metres per un camí que se’ns obra per la dreta i que voreja el turó de La Muntanya, guanyant poc a poc alçada. Travessem un cop aquesta carretera i seguim per l’altre banda uns corriols fins arribar a un camí principal a l’alçada del Puig Queralb, es el camí del Clot de la Baga que ressegueix la muntanya de Craup.
Des del camí del Clot de la Baga tenim una bona perspectiva de Cal Roig de Craup amb els seus xiprers. El camí molt bé arrengat, va perdent alçada progressivament i a banda i banda del camí, aquí i allà dins el bosc anem trobant unes curioses fites fetes amb pedres apilonades unes sobre les altres guanyant verticalitat i desafiant la seva gravetat.
Al final de la baixada tenim una cruïlla (dreta) que obviem, és el camí que ens portaria a la zona esportiva de La Pera. Nosaltres seguim fins travessar la carretera que uneix Madremanya amb La Pera (GIV-6425), arribant així a Pedrinyà.
Com a part de aquest veïnat, hi ha l'església de Sant Andreu de Pedrinyà que és la que ha donat nom al poble. L'església és un bell exemplar de l'estil romànic llombard, del segle XI. La nau està capçada amb un absis semicircular decorat amb les típiques lesenes i arcuacions llombardes, fet, com la resta de la nau, amb carreus petits, irregulars i poc treballats. La coberta és de volta de mig punt, amb un tram de volta apuntada fruit d'una refecció tardana. La part més modificada es la del frontis, on hi ha un petit atri ogival i un campanar d'espadanya de dos ulls. Al Museu d'art de Girona es conserven les pintures romàniques de l'absis d'aquesta església, de gran qualitat, pintades pels volts de l'any 1200.
Acabada la visita, seguim la pista asfaltada (que aviat es converteix amb terra) i que ressegueix las parets de tanca de les cases en contínua pujada...és el camí vell de Vilosa. Quant el camí planeja, el deixem per un altre que neix per l’esquerra i que ens fa passar per les planures de les Dalmenes i els Prats. Aquest camí fineix a un encreuament de camins conegut amb el nom de Quatre Camins, on es troben els camins del Pedró, el del veïnat de La Vilosa, el que ve del nucli de Madremanya, passant pel Pedró, i la carretera GIV-6701 que va de Bordils fins a Madremanya...Poc a poc ens anem acostant a la fi de la ruta, ara ens toca passar pel veïnat del Pedró situat al nord del municipi de Madremanya, a prop del poble. El travessa de sud a nord, amb tot un seguit de cases (la majoria antics masos ben conservats) a banda i banda d’un vial paral·lel. Al arribar a l’última masia, passem davant la creu de Terme i la Pedra de les Ofrenes. Aquest petit conjunt està format per una creu de terme de trets senzills, substituta de la que fou destruïda l’any 1936 i aixecada sobre quatre graons concèntrics de planta circular, i per un petit altar de pedra, també anomenat “pedra de les ofrenes”, on tenien lloc les antigues processons de la parròquia i on es beneïa el terme. Aquest camí, finalitza a l’eixample, on tenim els cotxes i on anem de dret al restaurant del C.I.R. per fer un merescut esmorzar, donant així per finalitzada aquesta interesant matinal...
Salut i bones caminades!!